La primera vaga general de la història

Avui dia de vaga general en contra de les retallades i la destrucció de l’estat del benestar estaria bé recordar que les vagues generals no són un invent del segle XIX i de la lluita de classes sinó que a l’antiguitat ja en podem trobar exemples i per causes molt semblants a les actuals. De vegades sembla que la humanitat no ha avançat gens.Roma feia pocs anys que havia enderrocat la monarquia del Tarquins i havia proclamat la República. La societat estava dividida entre els patricis, els nobles, descendents dels primers fundadors de Roma, els pares fundadors (d’ací el nom de patricis) i els plebeus, artesans i agricultors, fonamentalment.

La principal institució era el Senat al qual només podien accedir els patricis i al qual s’accedia per mèrits militars o per haver passat per alguns dels càrrecs electius (Questor, Edil, Tribú…). El govern executiu va estar sempre exercit per una parella de Cònsols, elegits per un any, i les seues decisions sempre havien de ser consensuades, ja que es podien vetar entre ells.

Els pebleus, per contra, no estaven representats per ningú. En una època en què no hi havia documents escrits els seus plets es resolien amb advocats defensors, patricis per suposat, que recordaven les lleis de memòria amb errors probables o intencionats.

Però el més greu de tot era el problema dels deutes, com també passa ara. Un plebeu que demanava  diners a un creditor esdevenia el seu esclau fins que es pagara el deubte o per sempre si no el podia pagar (Contracte Nexum). El creditor podia fer el que volguera d’ells, vendre’l com a esclau o fins i tot matar-lo.

Aquests fets causaven un gran neguit entre les classes populars que no tenien cap dret, però sí totes les obligacions, com ara pagar els impostos i sobretot formar part de l’exèrcit.

L’any 495 aC, amb l’exèrcit dels volcs marxant cap a la ciutat de Roma, els ànims s’escalfaren. Els plebeus es presentaren davant del Senat, ple de patricis, els seus creditors, i exigiren reformes. Un dels cònsols Appi Claudi Sabí Regil·lense I volgué acabar ràpidament per les armes la revolta, mentre que l’altre cònsol Publi Servili Prisc Estructe va negociar amb els plebeus i els va acceptar les seues reinvindicacions:

“…. Cap ciutadà romà podrà ser encadenat o empresonat, per tal d’impedir que introduïsca el seu nom a la llista d’inscripció de cònsols, ningú pot posseir o vendre els actius d’un soldat en guerra, o retenir els seus fills i els seus néts. ”
(Titus Livi, Ab Urbs Coronado, II, 24.)

Els plebeus acceptaren i es formà l’exèrcit per lluitar contra els volscs. Aquests van ser derrotats i, a més, es conquistà la ciutat de Suessa Pometia.

En tornar a Roma, de la promesa, el Senat no en volgué saber res i els cònsols no es posaven d’acord per fer-la complir. Així que acabà el seu mandat sense resoldre’s.

Més guerres, més exèrcits, més protestes però la cosa no es resolia. Finalment els plebeus s’afartaren i fugiren tots de Roma, al Sacer Mons, turó a uns 5 km de Roma mes enllà de l’Annio, a la dreta de la via Nomentana.  Com a soldats que eren fortificaren el campament i s’hi estigueren uns quants mesos. Mentrestrant a Roma cap feina de plebeus no es feia amb el desconcert dels patricis que veien amenaçat el seu estatus de vida.

El Senat no va tindre més remei que negociar amb els vaguistes. Envià a Menènius Agripa, home de gran dialèctica i ben vist per la gent. Segons la tradició, recordada per Tito Livi, Agripa va ser capaç de convèncer els secessionistes per tornar a la ciutat, amb la famosa faula de les extremitats i l’estómac.

Un dia, els va dir, tots els membres del cos humà es revoltaren contra l’estómac; es queixaven que ell estiguera al mig d’ell sense contribuir al servei del cos, mentre que ells suportaven tot el dolor i la fatiga per donar-li aliments. L’estómac es va riure de la seua bogeria, que els impedia d’entendre que, si ell rebia tot l’aliment, era per reenviar-lo i distribuir-lo a cadascun d’ells. Romans, afegí, és el mateix del Senat respecte a vosaltres. Els assumptes que preparen, que digereixen, per dir-ho d’alguna manera, en les seues deliberacions, per tal de regular l’activitat econòmica, vos aporten i distribueixen a tots vosaltres el que us és útil i necessari.” (Vides paralel·les de Plutarc).

El conflicte va ser resolt amb el següent acord:

  1. no es perdrà la llibertat per l’impagament de deutes.
  2. s’accepten com a magistrats ordinaris dos tribuns de la plebs (tribuni plebis) amb dret de veto a qualsevol actuació del Senat, o dels altres magistrats, que perjudique a la plebs, i amb capacitat d’assistir legalment a qualsevol plebeu en dificultats.
  3. s’accepta la legalitat d’una assemblea exclusivament plebea concilium plebis.

Les vagues han servit per aconseguir millores per a la classe popular al llarg de la història, com veieu, des dels principis de la República Romana. El mateix Montesquieu diu:

“Jo dic que els qui condemnen els tumults entre els nobles i la plebs ataquen el que fou la causa principal de la llibertat de Roma, i que es fixen més en els sorolls i crits que naixien d’aquests tumults que en els bons efectes que van produir. En tota República hi ha dos esperits contraposats, el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la llibertat neixen de la desunió de tots dos(Discursos sobre la Primera Dècada de Titus Livi)

Imatge: La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849

Fonts: La història de Roma, Indro Montanelli, Labutxaca i Viquipèdia.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.