En aquest mateix bloc he escrit, en més d’una ocasió, quina visió tinc del fons extraordinari de l’estat, que amb el “malnom” de fons ZP, el FEIL o FEOSL és conegut per la majoria. Per moltes raons, crec que aquest fons és lesiu, entre d’altres:
– pels criteris de distribució, lineal per habitant, que no tenen cap altra visió que la de tant per cap o persona
– perquè són diners generats via endeutament públic (per tant, no provinents de l’estalvi o reenfocament d’una altra política pública) distribuïts de forma massiva als ens locals del país
– per l’agressió competencial que suposa a les competències exclusives en matèria de règim local i en especial amb la funció de cooperació
– per la poca estratègia, nul·la, d’ajudar a crear un nou model econòmic, lluny de les debilitats que han portat Catalunya a sobrepassar de llarg els 400 mil aturats ////segueix////
Per aquests motius, entre d’altres, en un anterior post vaig escriure “Estic convençut que d’aquí a no molt trigar, el Fondo extraordinario de inversión local (FEIL) s’estudiarà, s’avaluarà, com a política pública a no repetir mai més. Sobretot en un estat que vol semblar un estat federal o com alguns espanyols anomenen, estat autonòmic. Però més enllà del marc competencial o equilibri institucional, que evidentment ha estat vulnerat per part del govern espanyol, tampoc ho serà per la utilització de diners públics per fer accions estratègiques o eficients, no “despilfarradores” que el FEIL ha suposat en moltes ocasions en el panorama local.”
Doncs bé, tal com es va fer públic fa uns quinze dies, el Govern de Catalunya, a proposta del Departament de Governació, i en particular del Conseller Ausàs, va decidir elevar el conflicte competencial, al considerar que no s’ajusta a dret, al Tribunal constitucional. Aquest ha estat un trajecte llarg, on s’ha hagut de fer pedagogia a socis de govern, actors locals, parlar amb el Ministeri de política territorial… tot intentant que l’estat reconduís els seus posicionaments, que no ho ha fet. Per aquest motiu, i un cop es va convalidar el RDL al Congrés del diputats espanyol, el Govern de Catalunya va perfeccionar els informes per demostrar la no coherència jurídica d’aquest segon FEIL. Això ha comportat que a la darrera Subcomisión de seguimiento normativo, prevención y solución de conflictos, del dia 20 de gener, subcomissió depenen de la Comissió bilateral Generalitat-Estat, es decidís aflorar aquest desacord i formalment crear un grup de treball per arribar a un punt d’acord, en un termini màxim de sis mesos. Si no hi ha acord, s’ha de presentar recurs de constitucionalitat.
Aquest mateix acord, mostrar el desacord, es va comunicar el dia 27 de gener al Tribunal Constitucional, segons preveu l’article 33.2 de la llei orgànica del Tribunal constitucional, on regula que abans de tres mesos de publicar-se el RDL la Generalitat pugui manifestar el desacord en una carta dirigida al ple del tribunal. De tot aquest procés, algunes coses que m’han sorprès en negatiu, han estat el fet que algun alcalde metropolità, i per motius polítics, hagi volgut fer entendre que la Generalitat no vol que arribin diners al món local. Això no només no és cert, sinó que en aquests darrers anys s’ha mostrat l’aposta pel món local que s’ha fet. Una altra decepció ha estat el paper de CiU, on al Congrés, on els seus vots eren decisius, va donar suport a la convalidació d’aquest fons. A mi em fa bastant riure, sentir responsables municipals de convergència o unió, queixant-se que massa diners van a les poblacions grans i que no es té cap mesura que doni pes a la població rural o territori ( en el FEIL només el 5% del recursos van als 620 municipis de menys de 2000 habitants que té Catalunya, en el cas del PUOSC el 51.7%). Per tant, els electes de CiU o els mateixos dirigents polítics de CiU queden desligitimats per reclamar la defensa de les competències… ells mateixos ho han permès, i això no només queda per escrit, sinó que els diaris de sessions i la història és així de clara.
L’oposició a aquest nou fons, amb tot el procediment, serveix per deixar constància de l’oposició del Govern de Catalunya i sobretot evitar que l’estat en un futur utilitzi la reedició d’un nou fons. És curiós veure que cap altre territori, o com en diuen alguns “comunidad autónoma”, s’ha oposat al fons, tot i ser una agressió a l’equilibri suposadament pseudofederal de l’estat espanyol. Una nova demostració que això de l’Espanya federal no s’ho creuen ni els protagonistes. Per cert, el cartell de la fotografia no és un fotomuntatge, és el cas real d’un poble de Castella i Lleó, Camponaraya, on l’alcalde socialista de forma desacomplexada va anar al gra…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!