Tots a Búger, recordant la Xesca (I)

Ja passat el cap de setmana, revisc des de la distància física, que no emocional, els tres dies passats a Búger, tot recordant la Xesca, la seua amistat presencial per a uns pocs i virtual per a molts més.Divendres a l’hora de dinar marxàrem de l’aeroport de València, Rosa Magraner, Josep Blesa i jo cap a Mallorca, mentre per la finestreta véiem al fons com encara cremava i treia fum un dels més grans magatzems de taronges a Museros. Un símbol del que passa al meu País.

A l’aeroport de Palma na Roser Giner, coorganitzadora de l’encontre i viatgera incansable, que s’ha recorregut totes les terres des de Birmània cap al sol ixent, ens rebé acompanyada d’un jove poeta, David Figueres, de Reus, però resident a Barcelona. L’actitud callada del xicot era només aparença ja que, com descobriríem més endavant, porta tot un torrent de paraules a dins.

De camí cap a Búger, com que ja eren les tres i mitja passades, calia fer una aturada a Inca per trobar un lloc decent on dinar, a poder ser de cuina mallorquina. Però un passeig sota la calda, amb el Sol que acabava de passar el meridià (en el seu punt més alt del cel, en vernacle) no era bona idea i més després de comprovar que el Celler de Can Marron, que ens havien recomanat, ja era tancat en aquella hora. Finalment, un bar a la plaça de l’església va ser el lloc escollit on recuperàrem forces i fluïds, mentre Josep Blesa explicava a la cambrera la millor manera de fer un café del temps, especialitat valenciana recomanable en qualsevol estació.

La Fundació ACA de Búger, seu de les Jornades en homenatge a Xesca Ensenyat, es troba als afores del poble, en un carrer costerut. Dir costerut a Búger no és rellevant, doncs la majoria dels seus carrers ja ho són. Una entrada estreta dóna pas a un pati envoltat d’arbres davant de l’edifici principal, on uns cartells taronja amb la cara de la Xesca ens indicava que allí s’esdevindria la trobada.

No hi vam veure ningú, però unes veus llunyanes i amigues ens convidaven a baixar les escales per arribar fins al mirador Joan Alcover, on prenien la fresca de la vesprada Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, entre d’altres, mentre un home amb barca blanca no parava de fer fotos. Roser Giner ens el presentà. Era n’Antoni Caimari, l’ànima de la fundació i el nostre amfitrió, a qui hem d’agrair la seua amabilitat. La plana de l’illa se’ns apareixia al davant nostre. Ací Sa Pobla, una mica més lluny Muro. Allà les muntanyes que entren dins la mar i que tanquen la badia de l’Alcúdia per l’est, fins al cap de Ferrutx. Al fons, la mar blava i, sobre l’horitzó, les zones més altes de Menorca eren clarament visibles, encara que alguns no ho aconseguiren veure. Cap al sud, la muntanya de Randa, on Ramon Llull es retirà del món per meditar.

A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc…  Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.

L’audició d’algunes de les obres més importants d’Antoni Caimari va ser el primer acte de la Jornada. L’Antoni, home savi i bondadós, ens donà tota una lliçó de música i de cultura. Com va ben dir:  “S’art és sa culminació de sa cultura i aquesta és bàsica per al poble. Es pot fer ús de s’art per a sa maldat, però cal que els humans usen s’art per fer el bé.

Va fer un repàs per la història de la música, amb referències a Robert Schumann, que va tindre tota la vida problemes mentals, sembla que a causa d’un virus al cap i per això mateix feia una música estranya que l’ha fet original.

Finalment ens presentà la seua gran obra, Inquisició, que comença amb el soroll de set gotes d’aigua caent, recordant els set dies de la creació del món. Moments de música contemporània intensa.

A la nit, un bar del poble a la plaça major, plena d’antiestètics i contaminants fanals de LED amb llum blanca, ens acollia per sopar mentre Blesa i la Marieta discutien amablement per tal d’arreglar el País, discussió que continuarien després a una terrassa d’un bar fins que els tiraren, ben entrada la matinada. Un tema, aquest, sense aturador possible…

A Búger, el cel ben fosc, poc contaminat, malgrat els LED, és un plaer per als sentits. Per això vaig proposar als nocturns que quedavem l’observació dels estels amb el telescopi que havia portat des de casa. Tanmateix era la una passada i la gent ho postposà per al dia següent.

Tornàrem, doncs a Palma, a ca na Victòria per dormir, mentre els altres romanien a les cel·les d’aquest monestir laic que és la Fundació ACA.

Continuarà…

Fotos: Fundació ACA i Vista de Menorca des de Búger, per als incrèduls. Punxeu la foto per fer-la més gran. Enric Marco.

 

2 pensaments a “Tots a Búger, recordant la Xesca (I)

  1. va ser un plaer passar amb vosaltres aquests dos dies, de veres. És un miracle estrany, fer amics que ja ho eren (no sé com dir-ho)

    Voldria que quedara dit que el Blesa i servidora el país no el vam arreglar, com és tristament evident, però que del darrer bar ens en vam anar per la nostra voluntat i amb ple ús de les nostres factultats, o quasi, tenim testimonis. Queda escrit.

  2. Talment ho hem viscut, estimats. Tot tan proper, tan intens, tan del cor i del cap. Conviure amb vosaltres un guster i certament Búger i ACA un encert definitiu, un maridatge perfecte aquest dels blocs i la Literatura, de la natura i l’amistat, de la música i la paraula i Xesca volant per allí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *