Cent anys després, el desastre del Titànic troba nous culpables

La tragèdia del Titànic fa 100 anys. Un segle ja des que el vaixell insubmergible, segons es deia a l’època, va xocar amb un iceberg i, poques hores després, s’enfonsà junt amb més de 1500 persones a les gèlides aigües de l’Atlàntic Nord.

Un fet que va colpir tant els seus coetanis com les generacions posteriors i que, des de fa un segle, ha estat sempre ben present en la memòria col·lectiva per recordar-nos que hem de ser humils enfront de la natura. La tragèdia del Titànic ha esdevingut una icona de la inutilitat de la prepotència d’una societat i una advertència per a la supèrbia humana. El cinema ha mantingut ben viu el seu record, des d’aquella versió dels anys cinquanta, Titànic (1953), de Jean Negulesco, amb Robert Wagner i Barbara Stanwyck fins a la més recent de Titànic (1997) de James Cameron amb Leonardo DiCaprio i Kate Winslet.

De presumptes culpables de l’enfonsament d’aquell vaixell de la companyia White Star, se n’ha fet una llista ben extensa al llarg d’aquest segle. S’ha fet esment dels errors del capità, del disseny de la nau, de l’acer defectuós del buc, etc., però fins ara no s’havia parlat del principal sospitós de la tragèdia. Un responsable que, sense consciència, ens acompanya des de sempre i enllumena les nits: la Lluna.

La Lluna és la causant de les marees que cada 12 hores i mitja fan pujar la mar unes desenes de metres a l’oceà Atlàntic. La marea és una conseqüència de la Llei de Gravitació Universal, com va explicar Isaac Newton: la Terra atrau la Lluna i la manté en òrbita al seu voltant però, atès que la llei és universal, també descriu com la Lluna atrau la Terra. I aquesta es deforma, ja que els punts terrestres situats més prop del nostre satèl·lit i els més allunyats no són atrets amb la mateixa intensitat. Les plataformes continentals s’eleven prop d’un metre mentre que les zones més deformables, com ara les masses oceàniques, ho fan fins a 15 metres. En les àrees terrestres alineades amb la Lluna es produirà marea alta mentre que en les situades perpendicularment la marea serà baixa.

Però el Sol també exerceix una atracció sobre el nostre planeta, encara que la seua força és menor a causa de la seua gran distància. Les forces de marea causades per la nostra estrella són 2,2 vegades menors que les que produeix la Lluna. Quan la Lluna es troba en quart creixent o minvant, vist des la Terra l’angle format entre la Lluna i el Sol és de 90º i les marees altes són molt dèbils. Són les anomenades marees mortes, ja que les atraccions gravitatòries dels dos cossos sobre la massa líquida de la Terra es contraresten en part. Ara bé, en els moments de lluna plena i nova, amb la Terra alineada amb la Lluna i el Sol, l’atracció gravitatòria dels dos se sumen i la marea alta ix reforçada. És el que s’anomena una marea viva. Són les més intenses i amb un nivell del mar molt més elevat.

Però aquestes influències del Sol i de la Lluna són variables a causa de la forma de les seues òrbites. Com determinà l’astrònom alemany Kepler el 1609, l’òrbita de la Lluna és lleugerament allargada amb forma d’el·lipse i, per tant, n’hi haurà punts en què el nostre satèl·lit es troba més prop i d’altres en què es troba més lluny. La diferència entre les dues distàncies arriba a ser d’uns 50.000 km. Quan la Lluna es troba en el seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu, l’atracció gravitatòria augmenta i la marea ix reforçada. Però si, a més a més, tenim lluna plena o nova i, per tant, amb el Sol alineat amb la Terra i la Lluna, la marea viva pot ser espectacular. Això ocorre cada 7,5 lunacions i si, llavors, es produeix una tempesta prop de la costa, els danys en les instal·lacions portuàries poden ser considerables.

Però no hem d’oblidar que l’òrbita de la Terra també és el·líptica. Cada 3 o 4 de gener, depenent de l’any, la distància al Sol és mínima. La Terra es troba, llavors, en el periheli. I aquest fet fa incrementar la importància de la marea.

La suma d’aquests dos efectes produïts simultàniament —màximes aproximacions de la Lluna i del Sol en les seues òrbites—, justament en moments de lluna plena o nova, generen unes marees realment espectaculars que, per sort, són molt poc freqüents. Sembla que, segons ha determinat un equip de científics nord-americans, la coincidència d’aquests fenòmens ocorre només cada 1400 anys.

Els astrònoms Donald Olson i Russell Doescher, de la Texas State University-San Marcos, pensen que el nostre satèl·lit va ser el principal culpable de l’enfonsament del vaixell Titànic. Juntament amb Roger Sinnott, editor i principal col·laborador de la revista Sky & Telescope, acaben de publicar les seues troballes en el número del mes d’abril i en l’article aporten claredat sobre les causes del que passà aquella nit del 14 d’abril de 1912.

Per a entendre-ho, cal retrocedir uns tres mesos abans del desastre. La nit del 4 de gener de 1912, amb el Sol en la seua màxima aproximació, els habitants de Belfast admiraven l’imponent vaixell Titànic ancorat al port, pocs dies abans dels viatges de prova i del seu viatge inaugural travessant l’Atlàntic Nord, mentre una gran i bella lluna plena lluïa al cel irlandès. La Lluna, grandiosa, es trobava en aquell moment, just en el perigeu, més a prop de la Terra del que és normal. Una coincidència còsmica insòlita que poques setmanes després seria el principal antecedent del desastre marítim. Una marea viva inusualment alta s’estava notant a tot l’Atlàntic.

Els icebergs, produïts pel gels de les glaceres groenlandeses que arriben al mar, com la glacera Jakosnavn situada a l’oest de Groenlàndia, poden fer fins a un quilòmetre d’altura. Normalment triguen anys a arribar a l’Atlàntic Nord, ja que, per la seua grandària, es queden sovint encallats en tocar el fons marí als fiords de la costa del Labrador i Terranova i, fins que es desfan suficientment per reflotar, no poden seguir camí cap al sud.

Tanmateix, aquells primers dies de gener de 1912 la gran marea alta causada per l’alineament lunisolar i les màximes aproximacions dels dos astres, van desencallar molts dels icebergs enganxats al fons, els va reflotar i els va permetre continuar cap a mar oberta. Aquesta sembla que va ser la causa de la gran proliferació de muntanyes de gel en la ruta inaugural del Titànic.

I, si el més segur per al vaixell haguera estat seguir una ruta còmoda baixant de latitud, les presses per arribar a Nova York, batent un record de velocitat, van desencadenar l’inevitable: l’encontre amb una muntanya de gel, la pèrdua del vaixell més gran del món i la mort de 1514 dels seus passatgers.

Un coincidència nefasta per al Titànic. Podríem dir que la Lluna i el Sol es van posicionar just per recordar-nos que el menyspreu als avisos de la natura es paga. Però encara no hem après la lliçó. Un segle després del naufragi del Titànic, i amb molt més coneixement sobre el fet natural, l’ésser humà encara no transita per les sendes correctes. Encara és capaç de construir en rambles o ben a la vora de la costa, en zones sísmiques sense protecció o jugant amb l’energia nuclear en centrals atòmiques impossibles d’assegurar contra desastres naturals.

Hauríem d’equilibrar en saviesa les consecucions admirables del coneixement en la ciència i la tècnica. I saber que, a més de conèixer i crear, cal comprendre que les creacions humanes, per molt titàniques que siguen, no poden desafiar les forces insuperables de la natura.

Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València.

Cent anys després, el desastre del Titànic troba nous culpables, El Punt Avui, 1 de maig de 2012.

Foto: El Titànic eixint del port de Belfast el 2 d’abril de 1912. Wikimedia Commons.

 

2 pensaments a “Cent anys després, el desastre del Titànic troba nous culpables

  1. Interessantíssim aquest apunt. Certament no fem mai cas dels coneixements en la ciència i per més que s’esforcin els humans, no guanyaran mai a la mare natura. Només cal comprende-la, conviure amb ella. Aquesta lliçó la vaig aprendre i sdegueixo aprenent en els meus viatges al sudest asiàtic.
    Ben aviat ens veurem i reserva’m uns minutets per parlar-ne, del Titànic !! 
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *