Al meu poble hi ha un gos…

Curo Cancer

…que li diuen Auschwitz. Al meu poble hi ha un propietari del gos, bíped, supose. Sí, supose que l’espina dorsal li fa el servei de fer-lo caminar amb dues potes, però no sembla que de l’extrem superior d’aquesta isca res de trellat. Em comenten que fa servir el seu coneixement escàs per estirar una anella i obrir un paracaigudes. Poca cosa, vaja. Me l’imagine caient a terra a quatre potes, ara sí, en la seua postura natural. Aquest suposat ser racional segurament no es pot arribar a imaginar el que va passar en aquest lloc que a ell li fa tanta gràcia com per posar-li el nom al seu animalot.

Un altre símptoma. La setmana passada, al parc, uns xicots practicaven boxa (amb guants i caputxa) amb les instal·lacions. Quan els vaig dir que intentaren practicar a sa casa, i no amb els béns públics, un d’ells em va dir que si volia que practicaren amb mi. Per sort, no vaig tindre temps de contestar, perquè, sincerament, no haguera sabut que dir-los.

En una escala menor (molt menor) d’inconsciència, m’assabente que hi ha gent que telefona un senyor del poble del costat, que no saben qui és, per a que cure el mal de panxa del nadó (els famosos còlics). M’asseguren que en deu minuts li passa el mal al xiquet o xiqueta. Simplement fa “alguna cosa”. I no cobra per això. Un sant. Toca, pense, estem avançant, perquè alguns encara pengen un gripau d’un taronger per a que muira lentament i s’asseque per tal de llevar-li el mal de genives al nadó que denta… I segurament es faran altres coses que encara desconec.

Quan em van contar, en primera persona, la història del bruixot telefònic, vaig proposar un experiment als pares del xiquet: no telefoneu durant una setmana el senyor analgèsic-a-distància i estudieu si li passa el mal sense la telefonada, més que res per no fer el borinot. La resposta va deixar clar que el mètode científic no els convencia tant com telefonar un senyor que no coneixen i que, escolta, jo tampoc m’ho creia, però funciona. I, escolta açò també, si el teu fill estiguera patint tu també ho faries. I és ací on s’equivoquen. Jo no ho faria. Escolta’m ara tu a mi, la meua filla també va patir, com tots els xiquets, i ni se’m va passar pel cap telefonar cap mena de tele-estomatòleg ni res de semblant.

Del que m’han de convéncer és de la relació directa entre la telefonada i la ressolució del problema. Per a ells això serà evident, però per a mi, si no hi ha un contacte, un massatge, un producte aplicat a la zona endolorida, no se’m fa la idea del que pot estar succeïnt. El tal senyor tampoc no coneix qui el telefona, ni la distància a què es troba el pacient. Jo pregunte si han comprovat si el fenomen-natural-anti-còlics cura tots els xiquets que hi ha entre ell i el fill dels autors de la telefonada, però no semblen parar massa atenció al meu dubte. És un dubte raonable, donat que el camp de “forces” generat per la font humana sanitàrio-telefònica ha d’actuar en el xiquet i, a meitat camí pot haver-hi un altre nadó en la mateixa situació que, aprofitant la influència del tele-bruixot, siga curat. Encara que pot ser la curació siga individualitzada, via algun tipus d’activitat focalitzada i col·limada. Però açò no pot ser, perquè hauria d’haver preguntat on està el malalt. Digueu-li ignorància, si voleu, però no se m’acut cap llei natural que permeta una relació causa-efecte entre una cosa i l’altra. Que s’ho volen creure, que s’ho creguen. Però, per favor, que no em diguen que jo també ho faria, perquè per ací no passe.

Combinant açò amb els penjolls contra el mal d’ull que porten carrets i xiquets és fàcil arribar a la conclusió que, evidentment, al meu poble i contornada, que no és ni millor ni pitjor que els vostres (a saber quines coses feu), tenim un problema. Tenim un problema que em recorda que la modernitat no ens ha arribat de manera homogènia i que el sistema educatiu ha estat fracassant per diferents motius, quasi tots ells estructurals, quasi tots ells relacionats amb la societat que som.

Estic convençut que els qui telefonen el senyor no li posarien Auschwitz al seu gos, però escolte, en la foscor de la irracionalitat, ens podem perdre i traure el cap vés tu a saber per on. Desesperat, agafe de la meua prestatgeria El mundo y sus demonios de Carl Sagan, cercant una revelació. Trobe, aleatòriament, una cita d’Edmund Way Teale, naturalista i escriptor nord-americà: “Moralment és tan dolent no voler saber si una cosa és veritat o no, sempre que ens permeta sentir-nos bé, com ho és no voler saber com es guanyen els diners, sempre que s’aconseguisquen”. I, escolta, em recorda molt l’esperit de la nostra societat mediterrània en plena crisi estructural. Tenim un problema. Un problema que no es solucionarà amb retallades en educació, certament.

Manel Perucho, L’Informatiu, Al meu poble hi ha un gos…, 19 d’abril 2012


Foto: Prové de l’article Detienen a un curandero en Málaga… Diario El Sur.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.