Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Publicat el 13 de juny de 2008

No ens vaga fer vaga

Sempre
havíem dit a la colla que quan s’hi afegia un nou company o companya, calia que
ens l’emportéssim d’excursió un cap de setmana.

Les excursions que fèiem eren de caminar tot el
dia, pujar a algun pic, fer bivac a la nit, menjar fred i acabar corrent i
treien la llengua per tal que no se’ns escapés el tren a la tornada.

Un cop superada amb èxit la prova sabíem que ens
podríem fiar de qui, en l’adversitat, hagués reaccionat amb ànim i companyonia.

La majoria dels meus conciutadans no han començat a
superar bé la prova de l’excursió a la fi de la bonança.

Això que hem tingut i tindrem no és una vaga, és
l’inici de la fi del “estat del benestar”, il·lusòria il·lusió per il·lusos.

S’equivocarà qui apliqui els criteris apresos per
valorar la nova realitat de l’economia i
les relacions socials que es van configurant.

Quan un vaixell s’enfonsa, sempre hi ha qui es vol
salvar el primer, perquè allò de “les dones i criatures primer” és molt passat
de moda i el Capità Zapa, el primer Oficial
Solbes i tota la camarilla, els pinxes autonòmics i el Ferran Adrià, seran el
primers a abandonar la nau.

Senyors i senyores, una mica de dignitat, ja que
ells no en tenen.


.

La vaga dels transportistes i pescadors no és una
vaga en els sentit d’exigir un augment de sou i millors condicions de treball,
és la reacció a un robatori generalitzat que a ells, per raó de tenir els
combustibles com a matèria prima els afecta mes que a altres.

L’egoisme del “salvi’s qui pugui” que hi ha hagut
aquest dies és un dels espectacles mes tristos i depriments per a qui encara
guardava un bri d’esperança en que el sistema de vida que ens imposen no hagués
corromput totalment el sentit de
companyonia aquell que tan valoràvem en els nostres companys d’excursió.

Jo hauria estat partidari d’una “no col·laboració”
tranquil·la, irreprotxable, educadora i solidària: Quedar-se a casa, no comprar
(només l’imprescindible) no gastar, no moure el cotxe, no anar a treballar,
treure la cadira a l’acera i fer-la petar amb els veïns i vianants.

Amb una setmana n’hi hauria prou per abaixar els
fums a les amenaces de “tolerancia zero”.
De genollons ens demanarien que tornéssim a gastar, a treballar…i hauríem
obtingut una gran victòria pacífica i exemplar, a la manera de Gandhi (Gandhi
no feia vagues, desobeïa les lleis injustes).

És això utòpic?. En les circumstàncies actuals, sí.
No hi ha cap líder amb carisma i credibilitat per aglutinar de manera positiva
el descontent i les contradiccions del sistema, estem desemparats.

D’una manera força brusca hem passat d’una època a
una altra, qui esperi que “la crisi” s’arregli, que tornem als temps d’abans, de
l’any passat, que es posi tranquil.

Hem de canviar ràpidament de manera de pensar, les
receptes estan fetes: no hi ha salvació en el campi qui pugui, no ens ha de fer
por anar contracorrent, ens hem de posicionar en els escenaris de futur i hem
de crear-los. No podem escriure un vademècum, però sí uns principis generals:

  • Tendir a l’autosuficiència és guanyar graus de llibertat,
    sobretot amb l’estalvi energètic
  • Ajustar les necessitats a les disponibilitats de cadascú i
    abandonar el consumisme salvatge és una recepta tan senzilla i eficaç com
    una tisana.
  • Disposar treball i oci d’una manera equilibrada, valorant
    l’esforç com a estímul, crea addicció i es recomanada per tots els plans
    antienvelliment mental.
  • Retornar el valor de les coses amb el sistema basat en el cost de
    la producció i no en l’especulació segons l’oferta i demanda retira de la
    circulació als esperits malvats que insuflen el vent de les turbulències
    financeres.
  • El treball pot esperar, la vida no.

Les noves realitat no son tan noves, ja hi eren,
però la bonança les emmascarava. La maltempsada ens ha de servir per fer
dissabte i aprendre quantes coses NO ens son gens necessàries per viure.

En quedarem parats.

.



  1. Cert; no cal fer vagues. Van ser necessàries en les èpoques de la revolució industrial i van ajudar a que els treballadors poguéssin arribar a uns nivells de vida decents. No, no busquem la companyonia; no existeix ja. Desobeïr les lleis injustes, aquesta és una bona recepta, i Gandhi la va exercir. Els teus principis generals són reals, però moltíssima gent no ho pensa així, la majoria. L’espectacle d’aquests díes ha estat indigne.

    He llegit una frase que va dir en Martin Luther King jr:  Our lives begin to end the day we become silent about things that matter.
    Podríem dir-ho ben clar i català : Les nostres vides comencen a morir el dia que callem i silenciem les injusticies que ens afecten ( la traducció feta per altres blocaires segurament seria millor ).
  2. Quan anàveu d’excursió, li posàveu pedres a la motxila al nou per veure com reaccionava?
    És molt bonic el que expliques, però hi ha moltes maneres de fer-ho. I per què hem d’estar tot d’acord amb la teva, o la dels vaguistes? Qui té dret a decidir per mi quan, com i on  es fa una protesta, i quan es deixa de fer?
    Els feixistes també es pensaven que ho feien tot per al bé dels seus ciutadans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent