El renéixer del Sol que guiava els íbers
Els equinoccis són els dos dies de l’any en els quals el dia i la nit duren el mateix al discórrer sobre l’equador la eclíptica o el camí diari que dibuixa el Sol en la volta celeste. Marquen l’inici de la primavera i de la tardor. El que aquest dimarts, quan a les 6 hores i 14 minuts el Sol comence a despuntar exactament per l’est geogràfic comence la primavera, no deixa de ser una fita per a remarcar en el calendari. No obstant això, fa 2.500 anys, els equinoccis eren el referent que tenien els íbers que poblaven les terres valencianes per a guiar-se en el canvi d’estacions.
César Esteban, investigador de l’Institut de Astrofísica de Canàries (IAC) i un dels principals especialistes espanyols en arqueoastronomia -l’estudi de la cosmovisió de les cultures del passat-, analitza des de fa anys les relacions astronòmiques dels temples prerromanos de la Península i el nord d’Àfrica. En la Comunitat Valenciana ha identificat «una clara orientació equinoccial» en molts santuaris religiosos i funeraris íbers del segle IV a l’II abans de Crist. Entre ells destaquen els temples del Tossal de Sant Miquel de Llíria, la Serreta d’Alcoi, l’Alcúdia d’Elx o el santuari de l’Alt de la Carraposa (Rotglà i Llanera de Ranes), així com la necròpoli de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura).
Orientació equinoccial
La disposició est-oest d’aquests vestigis coincideix amb la perfecta alineació del Sol durant els equinoccios, elsúnics dos dies de l’any en els quals l’astre rei surt i es pon per ambdós punts cardinals. Per a assolir aquesta orientació utilitzaven algun accident geogràfic en l’horitzó com a referència en ser el punt pel qual es produeix l’orto o sortida del Sol aquests dos dies. Així, el marcador equinoccial de la Carraposa és el pic del Montdúver i, al Tossal de Llíria el Cabeç Bord de la Serra Calderona.
Les orientacions descobertes per Esteban més que amb l’equinocci en si, que segons l’investigador «és un concepte abstracte de poc valor per a una societat l’objectiu de la qual era establir un calendari agrari o ritual que dividís l’any solar en quatre parts o estacions», es dirigeixen «a trobar el punt intermedi o “dia meitat” entre ambdós solsticis» que té lloc un dia abans de l’equinoccio de tardor i un dia després del de primavera. Els solsticios marquen l’extrem més al Sud (hivern) i més al Nord (estiu) pel qual surt el Sol i, per tant, els dies més curts i llargs de l’any quant a hores de llum. L’arqueòleg que ha dirigit les excavacions en la Carraposa, José Pérez Ballester, professor de la Universitat de València, ha identificat en aquest jaciment una gran concentració de restes de ceràmiques ibèriques usades en ofrenes alimentàries i ritus de libació, així com fragments de terracotes -estatuetes d’èquids i bòvids- ofertes com exvotos. L’«interessant», continua, és que el Montdúver està flanquejat de forma simètrica per dos pics en els quals es produeix l’orto quatre dies abans de l’equinocci, «el que servia per a preparar els ritus». Esteban afegeix que tots aquests santuaris amb orientacions equinoccials estan relacionats «amb deesses que simbolitzen la fertilitat de la Natura, una constant en les cultures mediterrànies des del Neolític i que es manifesta en les disposicions cap a l’est dels dòlmens del sud i sud-oest de la Península i en les tombes de túmuls de pedra del Sahara de 2.000 anys abans de Crist, i que es realimenten en la cultura ibèrica a través de la influència púnica». L’investigador del IAC conclou: «La simbologia del cicle de mort i resurrecció té una clara inspiració en el moviment solar sobre l’esfera celeste», clarament lligat al cicle vegetatiu i reproductiu de les plantes i animals. En el nostre hemisferi, durant la primavera i l’estiu, el Sol surt i es posa sobre la meitat nord de l’horitzó culminant a major altura, pel que hi ha més hores de sol. Però a la tardor i hivern realitza el seu orto i ocàs en la meitat sud de l’horitzó, arribant a una mínima altura al migdia, i per tant la nit s’imposa al dia. «Simbòlicament els equinoccis representen els moments de mort i caiguda a l’inframón del déu paredra solar (tardor) i el seu posterior renéixer o retorn a la Terra (primavera)» per a fecundar a la deessa Mare.
El renacer del Sol que guiaba a los íberos. Rafel Montaner, Levante EMV, Diumenge, 18 de març 2012.
Foto: Jaciment del Tossal de Sant Miquel, ciutat ibera d’Edeta (Llíria, Camp de Túria, País Valencià). Wikimedia Commons.