Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

18 de maig de 2014
0 comentaris

Estimat José Luis Sampedro

Ara fa una mica més d’un any que ens deixà José Luis Sampedro, un conreador reeixit del pensament i la paraula, tant en el seu vessant científic —assajos sobre ciències socials— com literari —novel·les.

Un ésser humà com ell, exemple d’humilitat i humanitat, de sinceritat i honestedat, de senzillesa i claredat, és un regal llegir-lo, “assaborir” allò que ens conta en els seus llibres.

Els seus valors ètics, la seua lucidesa intel·lectual i la seua sensibilitat artística han fet que siga una persona respectada i estimada pels qui el conegueren, malgrat les distàncies ideològiques que els pogueren allunyar.

Economista docent de professió (catedràtic d’Estructura Econòmica) i escriptor de vocació, no ha estat un autor gaire productiu; tanmateix ens ha deixat obres tan valuoses com per exemple “El mercado y la globalización”(2002) o “Sobre política, mercado y convivencia” (2006), assajos divulgatius que ens desvetllen les claus de l’economia capitalista que suportem; i també “El amante lesbiano” (2000) o “La senda del drago” (2006), per la banda de la literatura de ficció.

Fa poques setmanes ha sortit la segona edició del seu llibre pòstum “Sala de espera” (Plaza y Janés, 2014), on la seua vídua, Olga Lucas, ha publicat les darreres obres que José Luis Sampedro deixà inacabades en produir-se el seu traspàs als 96 anys. Són fragments de la seua autobiografia, per un costat, i, per altre, el que volia ser un projecte de resum del seu pensament per oferir-lo als seus lectors.

Com a homenatge al meu estimat José Luis, vull compartir amb vosaltres algunes de les senzilles i alhora profundes frases que he trobat al llarg del text, les quals m’he permès de traduir per sentir-les encara més properes. Són frases per llegir-les a poc a poc, “rumiar-les” que se’n diu, i eixamplar-les a la nostra ment segons les nostres pròpies vivències:

@   El contorn més immediat —els pares, el racó de la llar— és al començament decisiu, com en el naixement d’un riu la disposició del terreny d’on raja el divers destí de córrer cap a un mar o cap a un altre, tan sols (per efecte d’)una lleugera elevació desviadora a la muntanya.

@   El món se centrava en la platja i l’estiu era la llibertat. (Records de quan era un nen.)

@   La salina humitat de l’aire reinventava la meua respiració, la llum blava i or agusava la meua vista i, després dels jocs, quan ja m’entregava tot sol a les onades, l’energia de la marea s’apoderava de mi, salvant-me de la vida urbana i socialitzada. Culminava el plaer sostingut per la carícia líquida, sota la claredat infinita. Em sentia viure en aquest present absolut, ple d’eternitat, que és el temps de la infantesa; pura partícula de la immutable vibració marina. Era estar en el Tot; ser deixant de ser.

@   La mar i els aires atlàntics (a Tànger) foren substituïts pels turons i el cerç (a Cihuela, Sòria); el pluralisme religiós per l’eixuta ortodòxia única. (Quan l’enviaren intern a un col·legi de Saragossa.)

@   L’aprenentatge actiu pesava més que l’educació rebuda i així vaig aprendre sobretot a aprendre. Ara, a la fi de la meua vida, em seguesc considerant un aprenent de qui sóc.

@   Tota la meua vida he intentat no solament observar-me críticament, sinó tractar de fer-me qui sóc… La meua obsessió de sempre, aquest apropar-me a l’estel que sóc i que no assoliré mai.

@   Vaig experimentar… la meua convicció que cada persona es construeix el seu propi món, o més d’un, acoblant com en un mosaic peces i components recollits… del magma ambiental que ens embolcalla.

@   La llibertat és una paraula que quasi sempre demana qualificacions, de vegades no expressades. Hi ha llibertat controlada, reprimida, condicionada, selectiva, simulada… poques vegades integral.

@   El riu que sóc nasqué junt a la mar i m’hi porta inexorablement.

@   A la fi he arribat a aturar-me en aquesta Sala d’espera, ja definitiva quan s’han acomplit els 90 anys (de la meua vida)… Aprenent a viure embarcat en el viatge cap a mi mateix. I (ja) tinc quasi enllestida la “figureta”; no queda temps per novetats.

@   No és estrany que, durant anys, passem a prop d’aquestes veritats sense reconèixer-les, perquè descreure correctament és força més difícil que assumir creences. Aquestes ens són subministrades abundosament per fonts que suposem fiables, sobretot a la infantesa, quan encara manquem de sentit crític. Eixim de la infantesa pràcticament programats i després seguim essent assetjats amb “instruccions” diverses.

@   Les descreences, desmentidores dels missatges rebuts, són actes voluntaris i conscients, en lloc de passives acceptacions. Per això tenen més valorEncara que jo estiga equivocat —no tinc la veritat a la butxaca sinó tan sols les meues veritats— he pensat en publicar-les (les seues descreences) per si poden resoldre els dubtes d’algú o, tot el contrari, reafirmar les seues pròpies idees.

@   Des d’aleshores (el colp d’estat del 1936) sóc un immigrant en el temps, sense esperança de retornar al meu origen —l’Espanya del 1935— perquè va desaparèixer com l’Atlàntida.

@   Ni les meues idees ni la meua educació prometien d’unir-me a aquells homes (el batalló anarquista en el qual es va enquadrar) i, tanmateix, em conquistaren aviat: així eren d’il·luminats, honestos i valents. No és que jo acceptara plenament les seues creences, però sí obriren aitals escletxes en les meues que des d’aleshores provenen moltes de les meues principals descreences sobre l’ordre social que m’havien presentat quasi com decretat pel Cel. Per reblar el meu aprenentatge, les seues revelacions es veieren quasi totes confirmades quan la victòria franquista al nord m’agafà per a l’Espanya nacionalcatòlica triomfal. Varen continuar trenta anys vivint la doble vida dels dissidents…

@   Em sentia cada vegada més l’immigrant incapaç d’integrar-se en aquell ambient rànciament casernari. Els meus estudis d’economia me mostraven la falsedat del desenvolupament econòmic escomès… sobrevivint entre el fàstic, el menyspreu i la resignació.

@   És clar que jo no podia aturar el món, però sí baixar-me’n amb la meua resistència passiva de la societat asfixiant que em consumia. Així fou que vaig deixar, abandonar la columna humana en la seua marxa històrica cap al desenvolupament inacceptable i em vaig quedar assegut a l’embornal, veient-los passar amb les seues andròmines i les sues il·lusòries banderetes.

@   He viscut anys i anys sense televisió i si use l’ordinador és només com a màquina d’escriure, ja jubilades les anteriors.

@   Al meu entendre, aqueix volgut “antiquament” em venia salvant de participar de la creixent barbàrie col·lectiva, que està substituint l’ordre civilitzat en el sistema occidental.

@   He comparat l’enfonsament de la civilització occidental… amb la desintegració de l’Imperi romà i les seues conseqüències ulteriors durant l’època europea anomenada dels “bàrbars”.

@   Ara el cinisme sumptuós substitueix la hipocresiaAra mire amb menyspreu els destins de tants dirigents actuals, que creuen estar pilotejant la nau cap a la seua grandesa quan el seu rumb la porta a una dàrsena de desguàs.

@   Com no vaig percebre abans que la vida?.. mai no recula sinó crea destruint i destrueix creant?.. Gràcies a la meua descreença puc ara mirar cap al futur… amb l’esperança que la barbàrie servesca una vegada més com a impulsora del seguir endavant.

@   I això som: un fugaç corpuscle, material biodegradable per al perpetu reciclatge. Un infinitèsim d’energia, al cap i a la fi.

@   (En les visions religioses inoculades a l’escola i reiterades després) L’home és presentat com un ser excepcional i superior a tota la resta, perquè Déu creador l’insuflà una ànima immortal, i tan sols a ell i a aquesta espècie, entre tot el que existeix. Per això el ser privilegiat se sent amo del món i protagonista de la realitat. El meu aprenentatge de la vida em fa impossible creure aquesta versióMolts hi creuen i els seus motius tindran. Jo no els tinc i, per respecte al meu ús de raó, he de prescindir de l’ànima.

@   La paraula és el més humà de tot; allò que ens distancia dels simis, malgrat que en som genèticament tan propers.

@   La ment, creada i alimentada pel cos (són un sol ésser) és organitzadora, promotora i controladora de bona part del conjunt. La seua matèria és la paraula, pensada, oral o escrita. Els seus productes són les emocions, sensacions, imaginacions, il·lusions, creences.

@   Altra descreença meua està en no acceptar la dicotomia de ment i cos i, encara menys, el menyspreu del cos, al qual tant ha contribuït i contribueix el dogma catòlicles injustícies comeses per la moral catòlica amb una funció vital, tan imprescindible com és el sexe, rebaixant-lo a la simple productivitat de quasi ramat i enverinant-ne el gaudi naturalment derivat.

@   Respectem-nos respectant el cos. A vegades ell ens demana, espontàniament i per necessitat, descansos o satisfaccions que se li escassegen per ambicions de la vida moderna o per altres raons. Almenys, escoltem-nos en ell i arrecerem-nos en el seu benestar.

@   Recorde: la ment és el cos i el cos és la ment. Són un sol ésser: no el genet i el cavall, tan usats metafòricament per representar-los, sinó, rigorosament, el centaure.

@   L’esperit humà és (l’)Energia manifestant-se a la nostra ment.

@   Però el viatge continua. La nostra espècie cap a la Humanitat i cadascú cap a qui és.

@   El seu poder (el de la paraula) arriba fins i tot al de crear en el subjectes desitjos i necessitats noves, per conveniència d’aquells qui ho provoquen.

@   Sense llenguatge no hi ha raonament ni pensament lògic, ni més projecció cap al futur que sentiments, com el desig o la seguretat.

@   El llenguatge dóna a l’ésser humà les seues ales més poderoses per apropar-se a l’estel (de cadascú) amb els cims de la poesia lírica i la mística… (Però) el llenguatge, essent aquestes ales, també és presó, puix condiciona el nostre pensament i encamina fàcilment el nostre enteniment, desencaminant-lo també. El llenguatge sovint és un parany; s’usa per enganyar i persuadir amb falsedats o esclavitzar amb creences. A vegades s’usa així amb deliberada malícia egoista; altres vegades fins i tot amb bona intenció, per algú que està ell mateix enganyat.

@   La paraula, com els aliments desconeguts o nous, cal que siga rebuda amb criteri crític, perquè tant pot ser un bàlsam com un verí.

@   Com proclamà Martin Luther King, hi ha una conducta més escandalosa que la dels malvats, i és el silenci dels homes “bons” que callen i miren cap a un altre costat sense protestar de les malvestats.

 

Gràcies, José Luis, per oferir-nos les teues valuoses descreences. Descansa en pau.

Gràcies, Olga, per la teua generositat, en fer-les arribar a tots nosaltres.

Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.