Una nit d’estiu mirant el cel

Mars-Comet-NASA

La xiqueta no devia tindre més de 7 o 8 anys. El telescopi no estava posat a l’altura màxima però així i tot li costà arribar a mirar per l’ocular. La Lluna, que feia quasi el ple, brillava al cel est, just per sobre de les finques de la zona del llac de la Platja de Tavernes. La nena pegà un bot i deixà escapar un crit d’admiració.

– És la Lluna? Em preguntà. Li ho vaig confirmar.
– I els cercles que es veuen, què són? Són els cràters i van ser causats pel xoc d’immenses roques de l’espai…

Ella, que anava amb sa mare, la va deixar passar però va voler repetir. No s’ho acabava de creure. Com si hagués descobert tot un món nou per conéixer.

Els vaig indicar que es posaren a l’altra cua per admirar Júpiter i les seues llunes. El planeta acabava d’eixir de darrere dels edificis que el tapaven vist des del Parc del Molló. Va mirar amb el refractor de 150 mm de l’Agrupació Astronòmica de la Safor el disc de Júpiter i les tres llunes galileanes que eren visibles.

– I quins noms tenen les llunes? Em tornà a preguntar.
– Ió, Europa, Ganímenes i Cal·listo, però la que falta no sé quina serà. Una és de foc i les altres són de gel, i fins i tot Europa té un mar al seu interior. Li vaig dir.
– I, tu com ho saps? Em digué.

Quan se’n va anar ben contenta, li vaig donar el títol d’astrònoma de la nit.

Estic segur que l’observació d’aquesta nit la conservarà en la memòria durant molt anys. I amb un poc de sort tindrem d’ací a 15 o 20 anys una nova científica o fins i tot una nova astrònoma.

L’utilitat de les observacions populars, com aquesta del passat dimecres 25 d’agost, és fer conéixer el cel però, sobre tot per a mi, és incentivar l’interés per la ciència. I les més de 500 persones que feren cua pacientment per mirar a través dels quatre telescopis tenien molt d’interés.

I això que algú aixecà el braç assenyalant un punt brillant per l’horitzó. Altre l’acompanyà. Jo vaig passar per les cues fent-lo notar al damunt del Mondúver. Anava movent-se i aproximant-se a nosaltres. Els làsers de l’Agrupació apuntaven al llum mòbil per fer-lo visible a tothom. Era l’Estació Espacial Internacional que passava  pel cel de Tavernes, com estava previst.

– Jo alucine, diu una dóna.
– De veritat que ahí dins hi ha astronautes?, diu una amiga de la primera.
– I no veieu com saluden per la finestreta? vaig fer broma amb una xiqueta que de primeries no saps si deia la veritat….

L’estació espacial va tornar a passar altra vegada una hora i mitja després. Si en el primer pas va vindre la gent que encara no havia sopat, en aquest pas vàrem arreplegar la gent que ja ho havia fet. I la Lluna i Júpiter eren ben visibles. Les cues es tornaren a fer i no ens deixaren descansar ni un moment.

Els llums del Parc s’engegaren quan ja no quedava pràcticament ningú. Desmuntàrem ràpidament els telescopis i marxàrem cap a casa per menjar un sopar fred preparat amb un nivell també astronòmic.


Les observacions de dia 11 i del 25 d’agost han estat possibles per la col·laboració de les regidories de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Ha aparegut un article a les Províncies sobre l’observació del dimecres passat. Carles Gimeno, corresponsal al poble, vingué i parlà amb nosaltres.

Saludos a la ciudad espacial desde Tavernes

Foto: Mirant l’estació espacial des del Parc del Molló. Enric Marco.

4 pensaments a “Una nit d’estiu mirant el cel

  1. Em ve al cap quan ho férem a Mallorca amb la fascinació que es va encendre als ulls d’en Toni…( i de tots nosaltres). Enhorabona! aquestes iniciatives són molt importants. Compren que n’estiguis cofoi. Una besada i fins prest

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.