Pols d'estels

Ahir, dia 5 de juliol, ens va deixar Francesc Avària, amic i professor de Biologia i Geologia de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna i gran amant de l’astronomia, matèria optativa que va impartir durant molts anys i que va ajudar a divulgar entre la joventut vallera. Hui, al seu funeral civil al cementeri de Potries, el seu poble, del qual fou regidor, se li ha retut un sentit homenatge per part de l’alcalde, d’un regidor de l’Ajuntament i dels companys de l’institut on ha treballat durant 18 anys.

Paco, extraordinari professor i millor persona, company i amic, et dediquem l’adaptació d’un poema del Llibre d’absències de Miquel Martí i Pol:

Ens costa imaginar-te absent per sempre.

I tants records de tu se’ns acumulen

que ni deixen espai a la tristesa,

i et vivim intensament sense tenir-te.

No volem parlar de tu amb veu melangiosa;

ens dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia,

però d’aquest dolor en traiem la força

per llegir-te aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, ens esforcem a créixer

sabent que creixes tu també amb nosaltres:

projectes, il·lusions, desitjos, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguen,

i amb tu i per tu somiem en acomplir-los.

Te’ns fas present en les petites coses

i és en elles que et pensem i t’evoquem,

segurs com mai que l’esperança de sobreviure

és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent, tal volta,

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets, i el temps ara ens transcorre

entre el record de tu, que ens acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixies,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots tendrament et pensem

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i la vivim, i en tu se’ns representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

Tu ja no hi ets, però perdures

en les coses i en nosaltres de tal manera

que ens costa imaginar-te absent per sempre.

No hi ha res que puga substituir l’absència d’una persona estimada, ni tan sols hem d’intentar-ho; hem de suportar senzillament la separació i resistir. En principi això pareix molt dur, però, al mateix temps, és un gran consol. Perquè ens queda un buit, un buit tan gran sense omplir que ens uneix encara més al ser estimat. Davant d’eixe immens buit, que no podem omplir, i encara que siga amb dolor, ens hem de sobreposar amb els records més bells i rics.

Guardem en la memòria, com un regal valuós, la imatge i la bondat del nostre estimat Paco. Deixem que la gratitud per totes les coses bones que ell va fer, la gratitud per totes les vivències que amb ell vam compartir transforme el suplici del record en una callada alegria i ens done forces per suportar la separació i mirar cada nou dia amb esperança. Crec que una persona tan entranyable i tan vitalista com ell així ho voldria.

Fotos: Paco i les seues companyes a l’institut. Eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre de 2005.