I Galileu observà Saturn
A principis de juliol de 1610, Galileo examinà a Pàdua, per primera vegada i amb l’ajut de la seua ullera de llarga vista, el planeta Saturn. L’instrument que utilitzà en aquesta i en altres observacions importants, que han fet el seu nom perdurable, era molt imperfecte. En l’actualitat es troba conservat amb religiós respecte a Florència. El seu poder amplificador és de només 32 diàmetres, i si hem de creure al que conta Brewster, que l’examinà fa pocs anys, l’objectiu es troba reduït a la tercera part de la seua superfície per un diafragma de cartó que deixa lliure un camp de visió limitadíssim, quasi un forat. Avui dia es pot obtindre una ullera de llarga vista molt més manejable i poderosa en casa de qualsevol òptic per unes quantes pessetes.
En juliol de 1610 s’aproximava Saturn a la seua oposició, trobant-se en circumstàncies molt favorables per a ser observat, Però els primers resultats que obtingué l’il·lustre astrònom florentí el posaren en gran confusió, ja que el planeta se li presentava triforme. En una carta dirigida a Juliano de Médicis, embaixador en Austria, el 13 de novembre de 1610, explica clarament la significació d’aquest terme: “quan observe Saturn, diu, amb una ullera de llarga vista que amplifica més de 30 vegades, l’estrella central sembla major, i les altres dues, situades a orient i occident en una línea que no coincideix amb la direcció del zodíac, semblen tocar a la principal. Són com dos servidors que ajuden el vell Saturn en el seu camí, romanent sempre al seu costat. Amb una ullera de llarga vista de menor amplificació apareix l’estrella allargada i de la forma d’una oliva.”
En el mateix mes de novembre de 1610 donà part del seu descobriment al món científic en una carta dirigida a Kepler, en la que es contenia el següent anagrama.
les lletres del qual posades en ordre convenient diuen:
(he observat que el planeta més distant és triforme)
Al cap d’un any i mig tornà a observar i Galileu observà amb extraordinari astorament que havíen desaparegut les estrelles laterals i que en el camp de la seua ullera de llarga vista només es distingia el disc del planeta, tan rodó i circular com els de Mart i Júpiter. Sembla que aquesta circumstància el desanimà en extrem, i que quan, després de netejar escrupolosament els cristalls de la seua ullera de llarga vista, l’enfocà amb la major cura, sense arribar a distingir les estrelles acompanyants o l’aspecte triforme del planeta, exclamà en un moment de debilitat, donant crèdit a les acusacions dels seus enemics: “és possible que algun dimoni vullga burlar-se de mi, castigant-me per la meua curiositat indiscreta“. siga com siga, puc assegurar que des d’aquesta època Galileu no tornà a ocupar-se de Saturn.
Del llibre Astronomia popular, Augusto T. Arcimis, Montaner y Simón, Barcelona, 1901.
Nota: Al cap d’uns anys Galileo veié els anells com dues anses al voltant del planeta. Mai no va ser capaç d’entendre que eren els cossos que envoltaven el planeta. El seu telescopi no tenia suficient abertura per permetre donar una explicació al que observava. No fou fins el 25 de març de 1655 que l’astrònom holandés Christian Huygens els veié amb suficient resolució per explicar-los com un anell de matèria al voltant del planeta.
Imatge: Dibuixos de Galileo.