Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

11 d'agost de 2007
Sense categoria
89 comentaris

Català, valencià. Article de Joan F. Mira

Diu la sentència popular que
cadascú conta la fira com li va. Però són més els qui la conten com els convé.
Com ara l?inefable en Joan F. Mira, pare de la pàtria valenciana i
intel·lectual orgànic, que avui s?espolsa al periòdic AVUI un article d?aquells
de dur l?aigua al seu molí, o siga de contar la fira com li convé. I li convé
explicar, sobretot nord enllà, on és un intel·lectual còmode de pair, que mai
de la vida valencians i catalans hem tingut consciència de formar part d?un
mateix espai lingüístic. Aquest és el discurs que li convé engreixar per tal de
reforçar les seues tesis segregacionistes (?Hi ha utopies necessàries, en
tant que horitzons ideals, i d?altres, com el més rigorós catalanisme polític
al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles?.)

Català, valencià, porta per títol l?article. Heus ací algunes de les afirmacions que fa
l?eminent intel·lectual

??¿quines han estat les
claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja
triomfat en aquest país? Perquè en la societat valenciana fa cent anys o fa
cent cinquanta, amb la
Renaixença (!), ningú no pensava que el català i el valencià
eren la mateixa llengua. Fins i tot quan
jo era menut, recorde perfectament que el català era percebut com una cosa
estranya, distant i diferent
. Ningú pensava en clau d’unitat de la llengua,
tret d’una elit molt reduïda. La massa de la gent tenia una percepció segregada
de l’idioma: el valencià era una llengua, el català una altra. En aquest
sentit, als anys seixanta vam partir de zero, pràcticament, tret d’uns
antecedents minoritaris, d’uns cercles reduïts selectes."

QUI PENSE QUE, EN AQUESTA MATÈRIA del valencià i el
català, veníem d’un passat de llengua unida (un passat de dos i tres i quatre
segles) i percebuda i vista com a una, i que només la maldat dels enemics ha
desfet aquesta unió en temps molt recents, vol dir que ignora el curs històric,
o que en té una visió perfectament il·lusòria. La llengua ha estat sempre una,
certament, des de la seua arribada al regne i país dels valencians. Però feia
segles que la massa de la gent, el 99% de la gent, ja ho havia oblidat, ja no
ho sabia, o pensava decididament el contrari.

Mamprenc aqueixa
afirmació seua que diu:
?Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament
que el català era percebut com una cosa estranya, distant i diferent?.
Jo sóc un vintena
d?anys més jove que l?inefable intel·lectual orgànic, i tanmateix la meua
experiència és radicalment contrària. I l?explique tot seguit.

Món
pare era un obrer de vila d?origen murcià i ma mare, valenciana de Xàtiva,
treballava en això que diuen el ?servei domèstic? i que popularment s?ha
denominat ?estar en amo?. Mon pare va anar un any a escola, tot i que va
aprendre a llegir i a escriure pel seu compte. Ma mare amb prou faenes sap
posar la firma. Vull dir: una família on hi havia poca consciència lingüística
?que díriem avui?, per no dir gens. De
fet, mon pare igual em parlava en castellà que en català, segons li venia el
rot. A Xàtiva, nosaltres no vivíem en els barris del rovellet de l?ou: Ciutat i
Mercat, ni en l?incipient Eixample de finques altes i modernes, sinó en els
populars Raval i Barreres: barris de llauradors i assalariats en general. Gent
de poca cultura, d?on, malgrat tot, va eixir la veu i la consciència d?en
Raimon. Aquella gent solia afirmar encara: ?Valencians i catalans, cosins germans?.
I no solament ho deien, tenien una certa consciència de pertinença familiar. Si
més no idiomàtica, a diferència de l?experiència que empra com a barem mossèn
Mira. Així, als catorze anys, camí de la verema, cap a Carcassona, on segons la
gent els vells ?parlaven molt paregut al valencià?, el tren s?atura a Portbou.
Jo m?acoste a la cafeteria i demane un ?cafè en llet i un pastisset?.
Llavors la bona senyora que atèn la cafeteria em demana si vull un "xuixo". Què
m?imagine jo? Que vol donar-me un gos. I li dic que no ?jo vull un xitxo, que
jo vull un pastisset?. I la bona senyora, amable i somrient, me?n mostra un
farcit de crema
. Jo caic del burro que se?n diu, li done les gràcies ?o siga
que dic: ?Gràcies!?
? i me?l menge.

Dos
anys més tard (1975) viatge per primera vegada a Barcelona amb uns amics. Anem
a visitar una amiga nascuda allà però que fa poc que viu a Xàtiva, i passa
l?estiu a ca la seua àvia. La colla anem amunt i avall de Barcelona i ens
adrecem a tothom amb el nostre valencià, i ningú no ens envia a fer la mà.
Ningú de nosaltres tenia encara la més mínima ?consciència lingüística?. Però
tothom sabia que si érem valencians a Barcelona ens entenien i els enteníem. És
o no és això tenir consciència ?difusa si voleu
? de parlar la mateixa llengua?

Jo ?afortunadament? no he fet la mili. Però
tothom qui l?ha feta m?ha contat la mateixa anècdota: la gent tendia a fer colla
lingüística, i s?hi ajuntaven valencians, catalans i mallorquins. I això
succeïa sobretot si el destí militar era Madrid, Cartagena o les colònies
marroquines.

He
viscut vuit anys al Principat.
Dels quals gairebé sis al barri de Sants, al carrer
Sagunt. Sants era ple de valencians, i també els voltants, cosa que vaig poder
comprovar tot repartint farcells d?una tintoreria. N?hi havia de Morella,
d?Elx, de Xixona, de Xàtiva, Canals, fins i una veïna de la meua finca era
d?Estubeny, un petit poble de la Costera. La
majoria eren jubilats que feia quaranta o cinquanta anys que havien marxat del
País Valencià. A alguns els ho vaig preguntar: ¿Per què se?n vinguéreu a
treballar ací i no a un altre lloc? I la resposta, unànime: ?Per què ací no
canviàvem de llengua?. És o no és això tenir
consciència ?difusa si voleu
? de
parlar la mateixa llengua?

Vaig
ser testimoni també de les conseqüències de la ?batalla de València? entre
aquelles famílies valencianes. Devia ser l?any 85 o 86, en un supermercat, una
dona plorava perquè en l?última visita a València (ciutat) els seus parents
l?havien titllada d?imperialista, i fins i tot algú li havia prohibit que li
parlara en ?català?.

No
sé si en Joan Francesc Mira ha viscut en país diferent al meu. Potser sí.
Tothom sap que la taca del blaverisme va nàixer a València ciutat i a poc a poc
es va estendre per un país que, tot i no tenir una consciència lingüística
clara, si més no la tenia en la pràctica. Però potser convé fer l?afirmació
contrària. Convé perquè avala un dircurs ?nacional? disgregador. Un discurs que
interessa a la política oficial: uns i altres es troben còmodes cadascú en el
seu piset, remenant les seues poques cireretes. I no els hi el calfem el cap
amb els Països Catalans i tota la mandanga. Ells, com la rabosa, s?estimen més
dir que el raïm encara és verd. Fins i tot diran que no és raïm, que són figues, i,
si els convé, melons.

UNA VIRULENTA PARTIDA DE PING-PONG AMB J.F. MIRA

  1. Però si eres franc, jo no conec a ningú del meu poble, ni els avis dels avis que hagen dit mai que parlen en català. Això només és dona des de fa unes decades ençà i ensetada per una elit marginal, això és el què vol dir Franscesc Mira. N’hi han persones franques i altres que només són uns empastrers.

  2.       És a dir, el poble, que es sabi, trovaba que s’entenia en la seua llengua, i fent paral.lelismes arrivaba a conclussions. I per aixó un no ha de ser catedràtic de grec sinó sensat. El senyor Mira es dedica a rebuscar als calaixos de la seua ment d’intel.lectual orgànic. Quelcom malaltís n’hi ha en la seua ment  que li fa veure coses que no són, a lo millor les veu amb els ulls dels que han creat aquest conflicte tan artificial.

  3. Tampoc no és qüestió ara de contar cadascú la seua experiència personal, però a mi em ve de gust fer-ho. Vaig nàixer l’any 80 i, quan encara no tenia consciència ni de Batalla de València, ni de valencià o català, ni de farigoles per l’estil, va arribar la TV3 a ma casa, a l’Alcúdia. I així, vaig poder veure un munt de dibuixos com ara Bola de drac sense cap problema de comprensió i, sincerament, ni tans sols em vaig plantejar si aquella cosa podia ser una llengua diferent a la meua. Des d’aquell moment (8 o 9 anys) no he suportat "la maldat dels enemics" ni la mala bava de molta gent. Sentir ara en boca de Mira les paraules que has posat en negreta em deixa bocabadat. No sé què pensar d’aquest home? Si realment pensa així, sóc respectuós amb totes les opinions; ara bé, trobe que una mica de perversió sí que hi ha en aquestes paraules. En fi, ell s’ho farà…

    P.D. Toni, com diries "a todo cerdo le llega su San Martín"? Gràcies

  4. Avui he llagit l’article del Mira, i també m’he quedat molt parada de les afirmacions que hi fa. Francament em costa de creure que al segle XIX els valencians pensessin que parlaven un idioma diferent que al Principat, sobretot perquè, per molt que diguin, bé hi devia haver contactes comercials i familiars. A més, com pot ser que la gent de Vinaròs o Morella pensessin que parlaven diferent que a Tortosa? Al cap i a la fí, la diòcesi de Tortosa inclou fins a Morella ( o almenys era així fins fa uns quants anys).

    Sóc del Principat i nascuda als anys 60, i per tant, no puc alegar molt coneixement sobre el tema. La meva única referència familiar és el meu besavi, que era de Benipescar, ara Gandia, i va emigrar a Barcelona el 1910. Ell sabia que aquí es parlava el mateix (encara que fos "intuitivament").Al cap i a la fí, el que ell no parlava (quan va arribar als 12 anys) era castellà, per tant, era natural que vingués a Barcelona.

    Se’m fa difícil pensar que en 30 anys, de finals del segle XIX als anys 30 -40 del XX la percepció de la gent canviés radicalment, si no fós que, d’una manera o altra ja sabessin que es parlava el mateix. Una altra cosa és que es consideressin diferents dels catalans del Principat, però no pas que parlessin una altra llengua. Al cap i a la fí, sempre hi ha hagut una "competència natural" entre Barcelona i València  ( i per extensió entre el Principat i el País Valencià), però estic segura que, implícitament, la gent del poble sabia perfectament que els valencians i els catalans parlàvem i erem molt més iguals que no pas amb els murcianos o els castellans.

    El problema dels intelectuals és que menyspreen la saviesa del poble, i interpreten el seu saber i el seu sentir segons la seva pròpia òptica, en part per justificar-se a sí mateixos, fins i tot si cal, com a "salvadors" d’aquest poble. Per sort la saviesa de la gent del poble és més gran del que es pensen els "savis", i és el poble qui manté la flama, encara que sigui en un petit llum d’oli.

  5. Tots saben què el valencià i el català formen part del mateix ambit lingüístic, com el gallecs i portuguesos saben que també formen part del mateix ambit lingüistic.

    El problema estriba què els portuguesos i els gallecs fan el possible per defendre la llengua, mentre que aci ens perdem en debats esterilitzants i monopolitzadors. Quan la prioritat i el perill de la llengua no és determinar quina és la denominació valenciana de la llengua al País Valencia. si no la minorizatció i la continuitat del procés de substitució agressiu i d’extermine de la llengua al País Valencià a la què ha contribuit el fet de crear conflictes superficials amb l’intent d’imposició d’una denominació catalana de la llengua al País Valencià

  6. Si analitzeu la història podreu comprobar que el gran enenmic de Catalunya sempre ha estat l’Esglèsia Catòlica, des de la mort del pare del rei En Jaume en una croada catòlica contra els occitans i catalans, l’Esglèsia no ha parat de posar pals a les rodes de tot el que siga Català.

    En Mira forma part de la segona o tercera barricada anti-catalana.

    Si estructuresim les línies d’agressió al Català i a la Nació Catalana, voriem que una primera línia sería l’agressió directa, les persecucions, les prohibicions de la llengua, per part del règims titelles colonialistes castellans, teledirigits des del Vaticà.

    Una segona línia d’agressió seria el blaverisme, invent de capellans, propagat per franquistes, per dividir la llengua i enfrotar els seus parlants.

    Una tercera línia d’agressió, sería els qui "reconeixen" que el Valencià és Català, pero cal continuar emprant l’apel.latiu confusionari, de Valencià, ñper no "ofendre" a no se sap ben bé qui, o per "tradició" o per un fals orgull.

    Una cuarta línia d’agressió a la Llengua i la Nació Catalanes, és la dels pseudo intelectuals ( beatos tots ells ) que tot i reconeixent la unitat de la llengua, afirmen que una cosa és la llengua i una altra és la nació i que els valencians són una nacionalitat diferent de la catalana……..( divideix i venceràs )…….

    Darrere de totes questes barricades i línies d’agressió està la Mafia Vaticana es a dir, l’Esglesia Catòlica, que fa més de 700 anys que treballa per destruïr Catalunya………….

    Fa temps que tinc calat al tal Francesc Mira, hi d’altres com ell, per exemple un tal Vicent Pitarch "sociolingüista", o Antoni Royo o…….Tants i tants, que semblen ser una cosa i en són una altra……..

    També el "nacionalisme" és ple de talps, que aparenten ser el que no són, quan la Mafia Vaticana creu convenient utilitzar-los per decantar la situació i evitar que les opcions catalanistes de debò es consoliden, passen coses com les que ha protagonitzat el Sr. Mira……..

  7.    La teua experiència i la meua són semblants. En la meua familia sempre han dit i pensat que parlaven valencià i que els catalans parlaven català, però que d’alguna manera tot era el mateix. L’explicació més estesa era que el catalans parlaven més tancat y que els valencians parlaven malament, perquè deiem "caira" i es deuria de dir "cadira". Eixa és una altra, tota la gent del meu poble tenia consciència de que parlava malament i més extrany encara, sabien com es deuria de dir.
       Desprès vaig maridar amb una parella de Porrera, al Priorat, i els parents i els veïns em deien que parlava valencià, malgrat entendres perfectament. La meua filla i jo erem els valencianets.
       A Porrera parlaven el que al meu poble deiem malament: "cuinya", "feinya", "a lego", etc. però curiosament ningú no pensava que parlava malament i que calia dir "cuina".
       Ara, i ho sent per tu, ningú no pensava que forem el mateix país ni cap cosa semblant. Parlariem igual, o millor, s’enteníem, però Catalunya era Catalunya i València era València. El que si tenien clar tots, els valencians del meu poble i els catalans de Porrera, era que no eren castellans.
       Una altra cosa, els de Porrera eren, en qualsevol cas, catalans i la "provincia no existía. En el meu poble eren molt conscients de la seua i les demés "provincies".
       Mira somnia truites, però tu també. I ben puc dir-te que ni amb un ni amb l’altre farem res.
       La gran diferència amb Catlaunya, és que els catalans són tots catalans i els valencians som cadascú  a la seua. (jo també)

  8. El veritable problema és què n’hi ha qui prefereix perdre sinergies i energies, creant-se majors divisions i agravis amb debats secundaris entre Catalunya i el País Valencià què a més són esterils i contraproduents.

    Defugir del debat central i capdal què és el procés continuat de substitució i minorització llingüística als nostres propis països, com per a pedres en debats esterilitzants i contraproduents en no voler reconeixer les denominacions pròpies en els seus respectius territoris.

  9.    Toni, el Bloc i les seues gents no són els enemics. Hom pot defensar la catalanitat de València amb arguments i no cal atacar el nacionalisme valencià, catalanista o no.
       Jo no sóc català, ni, clar està, catalanista i les meues discrepàncies amb el nacionalisme no tenen res a vore amb catalanisme si, catalanisme no i, com no sóc un personatge únic, com jo deuen d’haber milers de persones.
       I mira per on, parle i escric català i fins i tot, tinc poca tendència a dir-li valencià.
       Toni, els nostres enemics són altres.
       Raimon Galiana

  10. Quin personatge!. Aviat tindrem a Mira dient que madrileny i sevillà, argentí, peruà, sorià, toledà, conqués, etc, etc son llengües idiomes llunyans al espanyol o al castellà i que per eixa raò Rajoy no es sent comode parlant amb Zapatero.

  11. Fa un 25 anys vaig visitar un poble de Castelló. Érem una colla d’amics entre la qual hi havia una amiga valenciana que visitava els seus familiars. Vam estar-hi uns dies, molt bé per cert, amb una hospitalitat i cordialitat per part de la gent del poble dignes de ressaltar. Un dia, conversant amb unes veïnes, una d’elles, d’una seixantena d’anys, ens va dir, vosaltres que parleu en valencià…, i no sé com va acabar la frase perquè no recordo de què anava. Em vaig emocionar. És a dir que aquella senyora dient-nos això reconeixia que tots parlàvem la mateixa llengua: valencià o català, tant de val. Per ella era el valencià i per nosaltres, catalans del Principat, era el català. I això és tan difícil d’entendre?

  12. Quan tenia vuit anys vaig anar a Barna, vaig fer amics, vaig conéixer la família d’allà dalt. La meua forma d’integrar-me al parlar dels adults consistia en dir unes quantes paraules -aiga, allavorens, sortí…- que a Crevillent no es deien. Per mi parlar català era dir aquests mots, no canviar d’accent. Una llengua es considera la mateixa quan els dos parlants (sense haver estudiat idiomes) s’entenen. Ma àvia i les seues filles se’n ananven per feina a Barna perquè "mos entenen i els entenem".

    Però a banda de curiositats personals, crec que si volem sobreviure a aquesta Castella imperial ens caldrà crear un ens nou, una mica artificial si voleu, com tots els estats europeus. No podem aspirar a reconstruir regnes medievals. Sincerament crec que ens cal un Garibaldi. Els italians, p. e. es van passar tota l’edat mitjana amb cabòries, baralles i odis mutuus. Fa un segle es van unificar. I ara, amb sacrificis per part de tots, tenen una nau que els projectarà en la història. Els alemanys altre tant. Segur que em posareu peròs, però recordeu que no hi ha nacions estat exemplars, ni tan sols Portugal. Alguna cosa haurem de fer, perquè els castellans (altrament dits espanyols) fan festa amb les nostres baralles i cabòries intelectuals. Sabeu una cosa, hem d’aprendre molt d’ells. Ells sempre ho tingut clar el que volien des del segle XII. Per a ser espanyol no cal gran cosa, per a ser català (o valencià) cal estudiar, i ja m’enteneu. En fi, amics, ma filla plora, he de fer-li el menjar. Us deixe, estimeu-vos i recordeu que l’enemic sempre ha vingut de fora dels Països Catalans. Llegiu a Castellví (segle XVIII) i sabreu que en pensaven i tot el que sabien els territoris de la Corona d’Aragó dels de ponent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!