16 de febrer de 2006
Sense categoria
6 comentaris

RELAT DE «TEMPS MORT»

CELISTRE DE DIAMANTS

Les terreurs ne ressemblent pas aux bêtes qui les provoquent. Les affects n’ont pas traits des ouragans dont la menace les effraie. Les blessures ne ressemblent pas aux armes. Les tristesses ne ressemblent pas aux mots.
Pascal Quignard

Dèlia, acabes de sortir de vuit hores de feina tan dura com les frases que Andreu t’ha deixat al mòbil: «Tot està connectat. No em tornaràs a veure.» Mentre et canviaves dins aquell magatzem amb taquilles, que pudia a colònia i a suor, has decidit que aniries a foravila per córrer pel camp. No podies pus. Sabies que diversos temps evolucionaven simultàniament. L’àvia barcelonina Beatriu t’ho havia ensenyat de petita. Tot és molt complex i tu ets una dona independent. No has de voler que un home et comandi. Ets autònoma, ets singular, ets lliure. Tot el contrari de la padrina Damiana, de Palma, que trobava que les dones no havien d’estudiar i que havien de viure per al seu home. Quedaries tota sola després de setze anys de vida de parella. Parella? Què és això?, et demanaves mentre sorties de la clínica cap a l’aparcament. L’aire era gelat i net. Dins aquell abric marró de pell de camell et senties protegida. Has entrat dins l’escarabat color magrana i quan et seies has tingut un calfred. Mentre embragaves t’has sentit en el terreny de la teva ambivalència tan rica i fèrtil com absoluta. Avui, Andreu deixava el pis del Terreno que compartíeu feia vuit anys, això era un alliberament, emperò just pensar-hi et creixia una ànsia que t’anegava com els xaragalls de les fonts ufanes i et deixava sense aire. Et senties entre la fascinació i la repulsió, entre el desig i la pèrdua. Fent el bategot. Premies fort l’accelerador cap a Puigpunyent. Les paraules i el paisatge s’entrellaçaven. «Puig punyent. Veig que la natura, l’antiga floració cíclica dels ametllerars, no és més que un espectacle de la bondat.» «Em deies: l’al·lota del llavis taronja, dels moments profunds, de l’atmosfera personal.» «La sang, els plaers, les flors com gilets que et tallen l’alè.» «Tremolosa de preses per trobar el nou lloc i la fórmula desconeguda. Dins la unitat de cures intensives, amb un jove de trenta anys en coma després d’un intent de suïcidi, he vist l’arena rosa i llenegadissa que ha rentat el cel vinós. M’hi he quedat molta d’estona controlant els aparells, controlant-me a mi mateixa com si el meu esperit també estàs intubat i amb respiració assistida. Podré resistir la solitud?» «La funció ha acabat, em repetia com una orada, mentre veia com creixia una fumera lentíssima entremig dels brancams emblaquinats, enfarinovats, tapats de plomissó de calç.» Dèlia, atures l’escarabat devora una paret seca mig esboldregada. Has sortit amb un fulard de seda d’or. Miraves la lentíssima ascensió d’aquell fum de branques d’ametller entapissades de flors. No veies ningú. Per què cremar aquells rams de bellesa? Has sentit la veu de l’àvia Beatriu: «A l’Escola del Mar de la Barceloneta més que donar coneixements se’ns ensenyava a pensar. Apreníem realitzant, fent. I la relació amb els mestres es basava en el diàleg.» La lluna plena apareixia dins les clarors crepusculars: has pensat en un quadre de Ribes pare amb una lluna així, més encesa, i sobre el mar. La fumera semblava aturada com l’aire, com els ametllers, com tu mateixa convertida en una model chic d’una funció sense espectadors.

  1. «i al cap de res tothora d’intencionalitats

                                 desclou desclou el verb
                                                             bàratre
                         bèstia de mil caps que baqueteja aquell qui el mira
                                                                            bàratre
            bèstia de mil raons que fogueja els aztucacs amb mils d’espurnes  
                                                                                        bàratre
                   bèstia amb cos de nigromant hermafrodita      des d’aquí            
                                                                                      desclou el verb»

    Era quan dormíem que sentíem pronúncies estranyes
    no eren nostres i ens requerien, ho sabíem

    Els mots entraven per l’embut de la roca que donava a l’exterior, a la superfície
    l’embut de claror encara en l’alba, quan la foscor de la gruta començava a ablanir-se damunt els nostres cossos.

    Quan ja era desperta del tot vaig dir a en Bruno: aquesta veu em sona. 
    Tens el cap ferit de morbidesa, em diu ell traient-se una lleganya.
    No, de veres, aquesta veu em sona.

    Vam escoltar una estona el silenci rere el rumor de l’aigua.

    Ja era clar, i de clar els mots petjaven absència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!