Terra i llibertat

Autodeterminació - Països Catalans

7 d'agost de 2011
1 comentari

CRÒNIQUES D’UNA VERITAT OCULTA…..

TiL compromeses amb la justícia, la pau, i la revolució democràtica al Mediterrani publiquem sovint textos sobre el Magreb, Pròxim Orient, Palestina, Israel…, i avui, volem difondre aquesta denúncia del famós historiador israelí Ilan Pappe, que és catedràtic d’Història i director del Centre Europeu d’Estudis Palestins a la Universitat de Exeter. Exilat del seu país, i amenaçat reiteradament; d’ell es diuen mentides a cabassos, la més habitual, que és, com no, un antisemita perquè critica la política colonial dels governs israelians.

La denúncia que segueix és esfereïdora, recorda el pitjor de les ocupacions i del colonialisme. Recorda les pràctiques colonials d’un règim com el del Congo Belga, quan va ser ocupat (i ara…segueix sent-ho d’una altra manera, però)per aquest fanàtic que era Leopold II de Bèlgica; en Roger Casement, un irlandès, enviat per la Corona Britànica (imperialista i colonialista, però preocupada per la brutalitat belga…)redactà un memorial sobre l’ocupació, sobre aquest criminal colonialisme…, i ves per on, la crònica d’en Papé ens rememora aquesta política cruel i sense sentit. Per cert, podeu llegir la història d’en Roger Casement en el darrer llibre de Vargas LLosa, “El sueño del Celta”.

Apareixen en mig de la nit quan els nens estan profundament dormits, tal vegada somiant amb una vida millor. Amb els ulls tapats, emmordassats, emmanillats, els menors són portats als camions i aquest mateix matí tancats en el Campament Offer, departament número 2 del Jutjat Militar, també conegut com a Departament Infantil. Durant aquest dia -i tots els altres- hauran de romandre asseguts en una mena de classe on no hi ha professors i tampoc pares, però sí jutges, fiscals i molts guàrdies. Tenen entre 10 i 13 anys els majors i estan acusats de tirar pedres a les forces armades israelianes, probablement denunciats pels seus propis companys de classe. Seran brutalment interrogats: cops en la cara i l’abdomen, privació de somni, burxades d’agulla en mans, cames i peus, amenaces de violència sexual i, en alguns casos, electroxocs. Solen confessar de seguida, estan terroritzats, però solament quan accepten convertir-se en col·laboradors els deixen anar, si és que els deixen anar.

Ofra Ben-Zevi, una de les poques i valentes dones israelianes que treballa sense descans pel despertar nacional i internacional de les consciències dormides, diu que a aquesta política criminal i odiosa cal cridar-la “la cacera del nen”.

Resulta fàcil oblidar-se de Palestina quan Damasc, el Caire i Saná estan en plena ebullició. El soroll dels trets contra els manifestants, l’espectacle dels dictadors asseguts en la banqueta, la genuïna necessitat dels ciutadans àrabs de trobar la seva pròpia via cap a la democràcia ocupen els titulars de premsa.

La destrucció de Palestina és molt més lenta, i la seva tragèdia invisible per al món exterior, però és també molt més antiga que totes aquestes revolucions i em temo que seguirà encara aquí molt després que qualsevol d’elles arribi a donar fruit en alguna nova i esperançadora realitat. I donat que Palestina no forma part d’aquesta positiva transformació, això afectarà a l’èxit de la seva supervivència.

Aquesta és una ferida que no sanarà fàcilment. Per què? Perquè, després d’anys de cacera diària, milers de nens palestins han acabat per convertir-se en una generació de resistents tenaços, una generació que no sucumbirà mai davant la pressió d’Israel encara que els seus líders sí ho facin. Ells mai van ser tractats com a nens per Israel, sinó com a criminals (al contrari del que succeeix dins d’Israel, on els delictes menors dels més joves són esborrats dels arxius o prescriuen, alguna cosa que no ocòrre en cap cas amb els joves de la Palestina ocupada, la qual cosa facilita a la policia israeliana la possibilitat d’utilitzar com a col·laborador en qualsevol moment a qualsevol d’ells).

Segons l’ONG Adamer, des que Israel va sobrepassar les fronteres que li van ser adjudicades abans de 1967, ocupant Gaza, Cisjordània i Jerusalem, han estat detinguts aproximadament uns 700.000 palestins, és a dir el 20% de la població total d’aquests territoris. Segons aquesta mateixa font, segueixen a les seves presons més de 5.600 i per això els abusos que aquí relatem constitueixen solament un petit exemple d’una realitat acumulativa, l’ escena d’una pel·lícula que encara no es va estrenar i que probablement no s’estreni mai.

Imaginin doncs que l’escena que vaig a descriure té lloc en el Campament Offer, enfront del distingit jutge Sharon Rivli o algun dels seus col·legues, tots els dilluns entre les nou del matí i les sis de la tarda. No tothom a Israel ha sentit parlar del Campament Offer, però si es pren la carretera 443 de Tel Aviv a Jerusalem (una carretera apartheid per la qual els palestins tenen rigorosament prohibit viatjar, encara que s’hagi construït a costa dels seus camps de conrreu i travessi i destrueixi les propietats de dotzenes de llogarets palestins), pot veure’s un enorme bastió de formigó armat: és el Campament Offer i allí, i en altres campaments com aquest distribuïts estratègicament, opera la indústria israeliana de “presons” que posa entre reixes diàriament un nombre de persones que supera amb molt a algun dels règims més brutals del món.

Centenars de palestins són portats aquí tots els mesos basant-se en un dels procediments d’arrest i detenció més ràpids del món -un que ni tan sols permet als advocats conèixer els càrrecs, i on la majoria de les condemnes acaben sense judici i amb penes de presó.

És tan freqüent aquest tipus d’abusos que han deixat de ser notícia. La rutina, no obstant això, es trenca de tant en tant amb alguna variant en el menú. Fa uns dies, per exemple, una classe sencera de nens terroritzats va ser detinguda. Serà processada a l’estil “industrial”, d’acord amb els mètodes d’aquesta justícia, d’aquesta broma macabra.

Les històries del Offer apareixen aquí i allí de tant en tant, però segons sembla no són prou cridaneres per impressionar ningú. Una delegació de diputats laboristes va visitar el lloc al desembre de l’any passat abans de ser entrevistats per Amira Hass, del diari Haaretz, i explicar-li l’impactant que havia resultat per a ells l’experiència en conèixer de primera mà la història dels nens torturats i obligats a confessar crims que no havien comès. Un dels diputats, Richard Burden, commocionat, va haver de sentir a més com la seva guia li reconeixia que aquest dia en particular hi havia hagut sort perquè havien vist als nens emmanillats amb les mans cap a endavant i no cap a enrere, que “com vostès saben és una postura molt més dolorosa”.

També Haaretz va donar a conèixer la història d’un jove de 14 anys empresonat sense judici. El seu advocat va explicar al tribunal que el jove havia estat brutalment torturat durant les quatre o cinc hores que va durar l’interrogatori. Com de costum en aquests casos, ni l’advocat defensor ni el propi acusat tenien idea -ni la tindran mai- de què se li estava acusant, la qual cosa, per descomptat, no va ser obstacle algun perquè el fiquessin a la presó. Seguirà, doncs, tancat en un cubiculum de set per tres metres, amb altres nou presos, menjant, despullat i fent les seves necessitats a la mateixa habitació: una història d’allò més corrent multiplicada per centenars, no, per milers de casos.

El jutge treballa eficientment i ràpida enviant un nen darrere l’altre a la presó. Tots van vestits amb uniformes marró o taronja. Capturats en plena nit, interrogats sense la presència de cap adult o si més no un treballador social i denunciats sovint pels seus propis companys de classe.

L’Institutriu Qanyok, veterana de l’ONG Machsom Watch, que en una ocasió va poder presenciar els judicis, ha explicat la història d’una criatura de 13 anys que portava tres mesos i mig pres. Aquest mateix dia va presenciar altres 24 judicis de nens procedents del campament de Qlandia (Ramallah), segrestats tots ells en plena nit i encadenats l’un amb l’altre per les forces militars de l’ “única democràcia d’Orient Pròxim”.

Nens empresonats i interrogats no solament en el Offer i centres semblants, sinó també en els mateixos llogarets o veïnats on viuen. En Ghawarta, ciutat on els israelians sospitaven que dos escolars desesperats havien assassinat brutalment a una família de colons pertanyent a un dels grups més fanàtics d’entre tots els que ocupen els territoris, els van caçar de casa a casa. La batuda va ser seguida per un dur interrogatori. Els sospitosos, un de quatre anys i el seu germà d’11, van ser interrogats dues vegades per dos grups diferents de soldats.

Tots aquests fets constitueixen una flagrant violació no solament dels tractats internacionals per a la protecció de la infància, sinó també de les mateixes i avançades lleis que el propi Israel s’ha donat a sí mateix. En la meravellosa pel·lícula “Els nens d’ Arna”, Juliano Hamis ens mostra com la seva mare primer i després ell mateix van intentar crear en Jenin un reducte de llibertat per als nens palestins. Es tractava d’una petita companyia de teatre, però no va durar molt: els caçadors de nens la van convertir de seguida en el seu objectiu. Ara, també Juliano acaba de ser assassinat, potser per un islamista fanàtic, potser per un col·laborador israelià. Amb ell desapareix un altre dels pocs espais segurs per a la infància als territoris ocupats per Israel en 1967. Entretant, el lent infanticidi de Palestina continua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!