Poble Sahraui

Estic acostumat a rebre visites de col·legis, associacions o persones particulars per veure el Sol de dia o les estrelles de nit. Però la visita de l’altre dia ha estat la més diferent de totes i també la més gratificant.

Els xiquets sahrauis, acollits per Al-Amal ONG Solidaritat amb el Poble Sahraui de València en el programa Vacances en Pau, han vingut a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València amb els ulls ben oberts.

Una benvinguda i una sèrie d’imatges terrestres i celestes espectaculars explicades han donat pas a les activitats del taller d’astronomia. Després hem visitat el telescopi. Llàstima que el cel ha estat cobert tot el matí.

Segueix …

Arriben 12 xiquets i xiquetes de pell bruna. Bells, actius i receptius. La classe perfecta.

Els rep amb una presentació de belles imatges de la Terra des de l’espai que miren captivats. Un monitor, que només parla castellà, traduirà la meua intervenció a hassania, una variant de l’àrab parlada pels sahrauis.

Després els mostre, mitjançant Google Earth, el lloc on ens trobem i vaig volant per València. El nen de la primera fila, que entén i parla castellà molt bé, em demanà veure el camp de Mestalla, el del València CF. Després, no amb cert temor per la reacció dels xiquets, pose en la casella superior esquerra, Tinduf. M’eleve sobre les teulades i terrats del Cap i Casal i pujant, em desplaçe cap al nord d’Àfrica i em precipite sobre Tinduf.

Aquesta ciutat d’uns 70 000 habitants, amb aeroport, és just a la frontera amb el Sahara ocupat per Marroc. Allí es refugiaren 170 000 persones l’any 1976 en declarar-se la guerra entre l’exercit marroquí i el Front Polisario. Es crearen uns quants camps de refugiats a unes desenes de quilòmetres de la ciutat. Cases de maons senzilles, escoles, tendes. En record de les principals ciutats saharauis, porten els noms de El Aaiun, Awserd, Smara i Dakhla (no han de ser confosos amb les ciutats sahrauís el nom de les quals se’ls posa) amb una població total de 200.000 refugiats. Veig un paisatge desèrtic, sense arbres, ni carrers. On està l’aigua, l’element principal de la vida? El monitor em diu que només hi ha aigua salada que han de potabilitzar.

Els xiquets, en veure les seues cases i la seua escola s’emocionen. S’alcen de la seua cadira, s’acosten a la pantalla. Però se’ls veu contents per tornar, encara que virtualment, a casa. Veig carrers de terra, cap arbre i moltes casetes escampades per la sorra. I algunes cases agrupades en forma de cercle formen l’escola.

Després tornem al tema per al qual havien vingut. Amb el programa Celestia viatgem pel sistema solar, botant de planeta en planeta. Obrin els ulls com a plats en veure l’anell de Saturn. Em pregunten com està fet i de que.

Em construeixen un senzill planisferi per conèixer les estrelles. Segur que el podran fer servir molt millors als campaments que per ací. Ells si que tindran un cel ben fosc.

Estan nerviosos. Brahim, el nen espavilat de la primera fila, diu que vol pujar a veure els telescopis. Pugem encara que el cel està totalment cobert. Llàstima. No podrem ni observar de manera segura el Sol.

Gire la cúpula, moc el telescopi. A la vista només tenim les cases allunyades pròximes al port de València que és l’únic que podem veure. Sembla que estem allí mateix.

La traca final és el llançament del coet de l’Aula. Tots al voltant del coet inocu que s’enlaira una desena de metres davant dels expectants xiquets.

Ja són les dues. Fa un quart d’hora que havien d’haver marxat. Ens agrupem per la foto final enfront del radiotelescopi i ens acomiadem. A les poques hores el Sol ha eixit avergonyit del calor infernal amb que fa partir els perseverants lluitadors pel seu país.

Foto: Un xiquet mirant. Enric Marco