Tots, menys Europa, de camí a Mart

El planeta Mart s’encamina cap a l’oposició al Sol, el punt de màxima aproximació a la Terra, que ocorre cada 26 mesos. I, com passa des dels inicis de l’exploració planetària, les agències espacials aprofiten aquesta oportunitat per llançar les seues missions d’exploració al planeta roig. Enguany tres estats hi envien coets: els Estats Units, la Xina i, sorpresa, els Emirats Àrabs Units.

Els Estats Units continuen amb el seu extens programa robòtic d’exploració de la superfície, amb l’enviament del 5è robot, Perseverance, que aterrarà al cràter Jerezo en febrer de l’any que ve. La Xina, com a continuació del seu agressiu programa espacial, ha aprofitat tot el que ha aprés dels seus robots lunars i s’atrevirà a enviar la missió Tianwen-1 que consta d’un orbitador i d’un ròver d’exploració. Però si l’aposta de la Xina ja és arriscada, pel que contaré més avant, l’aparició en escena d’un nou agent espacial, els Emirats Àrabs Units, va sorprendre tothom quan anuncià que també volia participar en la cursa cap a Mart el 2020 amb la missió Hope. La forta participació nord-americana, en coneixement i instruments, hi ha ajudat una mica.

I que se n’ha fet dels europeus? L’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, ja tenien preparada la missió ExoMars2020 que desplegaria una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície marciana. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscaria proves de vida passada o present en Mart. Tanmateix diversos problemes tècnics amb els paracaigudes que havien de dipositar suaument Rosalind en terra marciana, han aconsellat deixar passar aquesta finestra de llançament i tornar a intentar-ho el 2022.

Però, per què el viatge a Mart és d’atrevits? Les estadístiques ens diuen que un 50% de les missions al planeta fracassen. O s’estavellen o no s’insereixen en òrbita marciana. La minsa atmosfera de Mart, amb només una centèsima part de la densitat de l’atmosfera terrestre, en té part de culpa. Aterrar-hi suaument és una empresa summament arriscada. Són necessaris mètodes ben imaginatius per fer arribar un aparell sa i estalvi a la superfície.

Hope i Tianwen-1 ja han aprofitat la finestra de llançament actual i ja van partir fa uns dies cap al planeta roig. La missió Mars2020, que du el robot Perseverance, serà llançat a l’espai segurament el pròxim dijous 30 de juliol des de Cap Canaveral a Florida.

Passem a detallar una mica les característiques de cada missió:

Hope (Esperança) serà la primera missió espacial planetària d’un estat àrab. Però, a més a més, des del punt de vista científic, el seu orbitador farà el primer mapa meteorològic diürn i nocturn del planeta Mart. Amb la seua òrbita el·líptica de 55 dies monitoritzarà tot l’oratge almenys durant tot un any marcià (uns 2 anys terrestres), La sonda disposa d’una càmera d’alta resolució per observar en el rang visible i un espectròmetre infraroig per estudiar els núvols i les espectaculars tempestes de pols en la baixa atmosfera. L’alta atmosfera serà controlada per un altre espectròmetre ultravioleta. Cal destacar que lidera el projecte la científica de 31 anys Sarah Amiri, que és també ministra d’estat de Ciències Avançades dels Emirats.

Hope ens donarà informació de com l’atmosfera marciana perd oxigen i hidrogen a l’espai i com es transformà l’atmosfera densa que tenia en el passat, amb altes concentracions de vapor d’aigua, en l’atmosfera esquifida que té ara. Aquesta primera missió planetària ha estat duta a terme per un equip d’enginyers dels Emirats amb la col·laboració de diverses institucions, com la University of Colorado Boulder, la University of California, Berkeley i la Arizona State University.

Aquesta aposta del govern dels Emirats, a banda del seu interès científic i tecnològic, ha servit per entusiasmar la gent més jove i atraure-la cap a les ciències. També ha estat un dels grans esdeveniments de la celebració dels 50 anys de la independència de la Gran Bretanya.

La missió xinesa a Mart, anomenada Tianwen-1 (qüestions celestials), és la culminació de l’ambiciós programa espacial xinés. Cal recordar que actualment la Xina té dos robots actius a la superfície lunar, un d’ells a la cara oculta, un indret on cap agència havia aconseguit situar-s’hi fins ara.

Fruit d’aquesta experiència lunar, la Xina ha tirat la casa per la finestra i s’ha atrevit a enviar un pack complet: orbitador, aterrador i robot explorador marcià. L’any 2011 la missió conjunta russo-xinesa Phobos-Grunt fallà quan els coets propulsors la deixaren en una òrbita baixa terrestre sense possibilitat de recuperar-se. Ara, sola però més forta tecnològicament, envia una atrevida missió al planeta roig.

A mitjan del pròxim mes de febrer la missió marciana arribarà al planeta Mart i es posarà en òrbita. Cap al 23 d’abril de 2021 és prevista la part més delicada de l’aventura xinesa, quan l’aterrador amb el robot a bord se separe per tractar d’arribar a Utopia Planitia, una gran plana, antic cràter d’impacte, lloc on aterraren, ja fa 37 anys, les mítiques sondes Viking de la NASA.

L’orbitador disposa de set instruments científics, mentre que l’explorador robòtic en té sis. A banda d’estudiar les característiques de l’atmosfera marciana, l’orbitador xinés estudiarà el subsòl de Mart fins a 100 metres amb un radar per buscar dipòsits d’aigua i gel i amb les càmeres d’alta resolució escodrinyarà les muntanyes, volcans, etc… A més a més, tant l’orbitador com el ròver disposen d’espectròmetres per determinar la composició de les roques i pols que siguen d’interès.

La part més delicada de la missió és la maniobra per depositar el robot explorador en la superfície. Els anomenats 7 minuts de terror, el temps necessari per passar de la comoditat orbital a la seguretat en la superfície, produiran calfreds als científics xinesos. Per aterrar s’ha optat per un sistema combinat d’un únic paracaigudes i retrocoets hipergòlics. Esperem que tinguen sort on molts han fracassat.

 

La missió més ambiciosa i cara és la Mars2020 que du a bord el 5è robot explorador marcià de la NASA. Aquest ròver, de nom Perseverance, és una evolució tecnològica de l’actual robot marcià Curiosity localitzat al cràter Gale i que hi arribà el 2012. La gran versatilitat, potència i duració d’aquest robot va convèncer la NASA del fet que el disseny tecnològic de Curiosity era el correcte. Només calia fer algunes millores, com ara el canvi de les rodes que, en el cas del robot antic estan actualment fetes malbé després de 8 anys corrent per la superfície marciana; la instal·lació de més i millors càmeres, un làser perforador millorat i alguns altres detectors de gasos.

Perseverence arribarà a Mart cap al 18 de febrer de l’any que ve. Esperem que els 7 minuts de terror puguen acabar feliçment en dipositar-se el ròver suaument en la zona triada del cràter Jerezo, amb el mecanisme de la grua que tan bé funcionà amb Curiosity.

El que fa realment especial Perseverance són tres experiments ben nous: l’intent de fabricació d’oxigen a partit del diòxid de carboni (com a prova que els futurs astronautes podran fabricar el seu propi oxigen en l’exploració marciana), l’enlairament d’un petit helicòpter que permetrà estudiar zones inaccessibles per al robot i la recollida de mostres de roques i pols que, una vegada encapsulades i segellades, seran abandonades en algun indret marcià per ser recollides per la futura missió Mars Sample Return en col·laboració amb l’Agència Espacial Europea, que les enviarà a la Terra abans del 2030. Es pretén tindre mostres marcianes en els nostres més sofisticats laboratoris terrestres per buscar-hi rastres de vida passada o actual.

De fet, la Xina no vol estar fora d’aquesta altra cursa per a l’anàlisi de material marcià i per això ja prepara una missió per emular Mars Sample Return, també cap al 2030.

Assistim expectants a una cursa espacial i tecnològica cap a Mart, en la qual els europeus no hem arribat ni a classificar-nos. Esperem que totes les missions tinguen èxit. En continuarem parlant.

Més informació:
Countdown to Mars: three daring missions take aim at the red planet, Nature, 7 de juliol 2020.

Imatges:

1,. El planeta Mars en l’oposició de 2014. Ximo Camarena, Agrupació Astronòmica de la Safor. 17 abril 2014.
2.- Llocs d’aterratge passats i futurs a Mart. Planetary Society.
3.- Hope, dibuix artístic de la nau Hope. Wikipedia Commons.
4.- Sarah Amiri, que és també ministra d’estat de Ciències Avançades dels Emirats.
5.- Orbita de Hope. UAE Space Agency.
6.- Enlairament de la missió Tianwen-1. Wikipedia Commons.
7.- Model 1: 3 del xinès Mars Rover que es mostrà a la Plataforma de cooperació marítima d’Àsia Oriental 2018 de Fòrum de Qingdao. Wikipedia Commons.
8.-10- Perseverance. NASA/JPL.

C/2020 F3 Neowise s’allunya i debilita

Han estat dies de goig per als amants del cel. C/2020 F3 Neowise: un cometa nou, brillant i observable de matinada primer i de vesprada després, feia anys que no es veia. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han explicat on trobar-lo. Tot el qui s’ha interessat l’ha pogut gaudir. Aquesta és una lliçó que ens ha deixat, com un objecte que ve de l’espai profund ens fa aixecar els ulls més amunt i ens fa pensar alguna cosa més que la desgràcia de la pandèmia de la Covid-19.

Humans, espavileu, la natura és bella i per això us mostre aquest espectacular cometa amb les seues dues cues però tingueu en compte que vosaltres, humans, no sou res front a les amenaces de l’Univers, front a la violència neutra de les forces del cosmos, siguen per impactes còsmics o per atacs d’essers (o no essers, que això no està clar) diminuts“, això podem pensar mentre observem a les fosques la figura esfilagarsada dels gasos que surten del nucli de gels primordials que forma el nucli del cometa C/2020 F3 Neowise.

Aquests dies el cometa cal buscar-lo al vespre en direcció al Nord-Oest a partir de les 22 h. Un horitzó lliure de núvols baixos i obstacles com edificis o muntanyes és necessari per observar-lo.  Tanmateix, encara que aquests dies el cometa està més prop de la Terra a uns 100 milions de quilòmetres, també s’està allunyant de la calor del Sol que l’activa. Per això, des de fa uns dies el cometa ja és massa dèbil per veure’l a ull nu des d’indrets massa contaminats lumínicament prop de les ciutats costeres. Cal buscar llocs realment foscos com els Serrans o la Foia de Bunyol al País Valencià o la Serra del Montsec o la del Montsant a Catalunya per gaudir amb tot el seu esplendor d’aquest missatger dels temps primitius del Sistema Solar.

Real Observatorio Nacional.

Com a exemple espectacular podeu admirar la imatge que encapçala aquest post feta des del Collado de Lacha en el terme municipal de Titaguas als Serrans per l’amic Joanma Bullón i tots els companys de l’agrupació astronòmica AstroAras la nit del 18 de juliol. S’hi pot veure la zona del nucli, ben brillant i embolcallat per la densa pols de la coma, de la qual surt la cua de pols que solta el cometa, corbada, enllumenada per la llum del Sol i la cua recta, blavosa, formada per ions del cometa i arrossegada per l’intens vent solar.

C/2020 F3 Neowise sota l’Óssa Major. 18 de juliol 2020. Camps d’arròs del Brosquil, Cullera. Enric Marco.

Mentrestant, des de terres costeres, ben banyades per llums artificials nocturnes, ja només podem captar el cometa de manera fotogràfica. D’aquesta manera, al mateix moment que es feia la foto anterior des de Titaguas, dissabte passat 18 de juliol varem captar aquestes imatges del cometa sota la constel·lació de l’Óssa Major des dels camins al voltant dels camps d’arròs del Brosquil de Cullera.

Si aquesta imatge real la comparem amb el gràfic que mostra el programa Stellarium per a la mateixa hora i lloc, podrem obtindre més informació sobre els objectes estel·lars que envolten el cometa.L’escala és diferent. Stellarium ens dona una imatge molt més pròxima al cometa però podem reconèixer clarament el triangle de tres estrelles a l’esquerra de C/2020 F3 Neowise.

L’estel sota el cometa és Talitha, ι Ursae Majoris, el novè estel més brillant de la constel·lació de l’Óssa Major, mentre que l’estel més a la esquerra és Alkaphrah, o Talitha Australis i l’estel superior és HIP 44613. Curiós, des de Berlín van fer una foto semblant el mateix dia i hora.

Bé, aprofiteu aquests darrers dies d’observació i aneu a llocs foscos on la presència humana siga minsa, on el cel nocturn siga realment fosc i abans que la Lluna arribe a brillar massa per gaudir del cometa. I esperem que ens arribe ben aviat algun altre cometa encara més brillant.

Imatges

1.- Cometa C/2020 F3 Neowise captat amb càmera Canon 600D, amb un objectiu de 50 mm sobre el cel d’Aras. Joanma Bullón.
2.- Posició del cometa. Real Observatorio Nacional.
3.4.- Cometa C/2020 F3 Neowise des del camp d’arròs del Brosquil, Cullera. 18 de juliol 2020.
5.- Esquema d’Stellarium. 18 juliol 2020, 23:15.

El cometa a la llum de Venus

Són les 5:00 i sona el despertador. Encara somniant, no recordes el perquè de la gran matinada. Només saps que és dissabte i que tens permís per romandre al llit fins molt més enllà de l’eixida del Sol. De sobte la imatge del cometa et ve a la ment, allargassat, vora la ratlla de l’horitzó i saps que no t’espera. El Sol farà el seu camí i en 45 minuts la brillantor del cel matutí farà invisible l’objecte celeste.

Així que agafem el trípode, la càmera i els estris suplementaris i ens encaminem a la platja. La fresca del matí ens espavila mentre caminen sobre l’arena en busca d’un lloc adequat lluny dels llums del passeig i arrecerats del vent i de les onades.

Trobat el lloc adient, observem l’horitzó est. Uns núvols amb rinxols ocupen tot els baixos del cel tapant-nos els objectes celestes més baixos. Una momentània decepció ens invadeix. Potser hui no és el dia. Però, calla, una petita lluentor allargassada destaca cap al nord-est, just per damunt dels núvols. És el cometa, de nom tècnic C/2020 F3 Neowise, que ha tingut la deferència d’alegrar-nos les matinades, tot just en el desconfinament. Una emoció ens puja al cap. S’ho ha valgut fer la matinada.

Ara, amb la càmera preparada ja comence a fer les fotos. Són ja les 5:20 i només ens queda mitja hora d’observació. Cap a les 6 de matí la llum del Sol, que encara es troba ben amagat sota l’horitzó, serà prou intensa per fer brillar el cel i, en conseqüència fer invisible el dèbil cometa.

Foto comentada de l’observació del cometa C/2020 F3 Neowise. Punxeu en la foto per veure-la més gran. 11/07/2020 Enric Marco.

La visió que veiem és incomparable. De dreta a esquerra veiem Venus ben brillant i fent llum sobre la mar. El planeta es troba al costat d’Aldebaran, l’estel gegant roig, l’ull de Taure, constel·lació en forma de V girada, que representen les banyes del Toro. A la part superior veiem el cúmul d’estrelles de Les Plèiades, ben destacades en la encara negra nit.

Mirant a l’esquerra trobem el cometa sota la constel·lació de l’Auriga amb la seua estrella principal Capella.

A mesura que es fa de dia, els núvols matutins comencen a moure’s, a esvair-se, transformant-se i quasi arribant a tapar el cometa. Amb el zoom aconseguesc captar alguns moments de la lluita entre els dos elements.

El cometa entre núvols. Enric Marco

Finalment cap a les 6:53, l’Estació Espacial Internacional es presenta per passar entre Capella i el cometa. Tanmateix, a aquesta hora, el cel ja és massa brillant i la traça de la nau es deixa veure dèbilment mentre que el cometa ja és invisible.

Mentrestant l’amic Joanma Bullón des d’Aras de los Olmos (els Serrans), un lloc privilegiat amb molt poca contaminació lumínica, obtenia aquesta foto. Millor cel, millor càmera i més experiència donen aquests resultats espectaculars.

El cometa C/2020 F3 Neowise al nord del Pico del Buitre, Serra de Javalambre, on es troba el Observatorio Astrofísico de Javalambre. La cua del cometa abasta més de 5º de longitud en el cel. EL COMETA NEOWISE SOBRE JAVALAMBRE. 11/7/2020.

Aquesta setmana el cometa C/2020 F3 Neowise se situarà a l’esquerra del Sol i, per tant, començarà a veure’s al cel vespertí poc després de la posta del Sol, ara mirant al nord-oest. Ja no caldrà matinar. El mapa adjunt us permetrà situar la posició del cometa agafant com a referència les constel·lacions indicades.  Al principi estarà molt baix, però anirà pujant dia rere dia al llarg del mes. Cal que busques un lloc amb bona visibilitat cap al nord-oest i utilitza l’Ossa Major com a referència. Ho veuràs millor amb prismàtics.

Real Observatorio Nacional.

El cometa C/2020 F3 Neowise a la vista

L’estiu ha començat amb una sorpresa astronòmica. Durant aquests dies, el cometa C/2020 F3 Neowise s’ha fet visible al cel de l’alba després del seu pas el dia 3 de juliol pel punt de màxima aproximadament al Sol, el periheli. I al contrari al que ha passat amb els darrers cometes descoberts, el nou cometa ha pogut resistir l’intens calor solar i ara ens regala unes belles matinades.

Com el seu nom indica C/2020 F3 Neowise va ser descobert enguany (2020) i és el tercer cometa nou vist durant el 6ena quinzena de l’any (A =1-15 gener, F=16-31 març). Va ser capturat per l’observatori espacial infraroig Neowise, que, com conta Josep Maria Trigo, permet veure asteroides i cometes de manera més efectiva, a causa de la seua brillantor en aquestes longituds d’ona.

Platja de l’Auir, Gandia, 7 de juliol 2020. Ausiàs Roch. Agrupació Astronòmica de la Safor. Punxa sobre la foto per veure-la ampliada. El cometa es veu entre els fanals.

Els cometes estan compostos per materials volàtils (diòxid de carboni, aigua, amoníac, nitrogen, etc..) i presenten òrbites molt excèntriques, allargades. Si bé durant la major part del temps es troben molt allunyats del Sol, més enllà dels grans planetes, quan els cometes s’aproximen al Sol, més o menys a la distància de Mart, la calor solar fa que els gasos congelats vagen convertint-se en vapor. Es forma aleshores la coma o cabellera, nuvol de gas que envolta el nucli solid cometari i, a més es va deixant arrere una llarga cua de gas i pols que enllumenat per la llum solar es veu de color groguenc. Els cometes es consideren restes de la formació del Sistema Solar i per això són tan interessants d’estudiar. Si voleu veure com és un cometa de prop, podeu llegir la meua sèrie d’articles sobre el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko i l’exploració per la nau Rosetta.

Òrbita del cometa C/2020 F3 (NEOWISE) per la Jet Propulsion Laboratory (NASA). Distància a la Terra: 1 ua (150 milions de km), distància al Sol 0,328 ua.
8 juliol 2020. El cometa va de baix cap amunt.

Fa uns dies el cometa C/2020 F3 Neowise passà pel periheli, el punt més pròxim al Sol i travessà el pla de l’eclíptica, el pla de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, com es pot veure al gràfic adjunt. Aquests darrers dies passà de la part inferior del pla orbital terrestre a la part superior. Com s’observa l’òrbita del cometa és quasi parabòlica, amb una excentricitat de 0,99921 i un període orbital d’uns 6500 anys. Per tant, és un cometa nou per a la humanitat moderna.

C/2020 F3 (NEOWISE) 06/07/2020 5:30 Tavernes de la Valldigna. Al límit de la visibilitat. Cua llarga Canon 1000D 10 seg. ISO 1600. Enric Marco

Ara el cometa es troba a la dreta del Sol (cap a l’oest) i per això s’ha de matinar per veure’l abans que isca el Sol des de darrere l’horitzó. El cometa és visible des de les 5:00 fins les 5:45 mirant cap al Nord-est. Cal cercar un horitzó lliure d’obstacles com per exemple la platja. Està prop de l’horitzó sota la constel·lació d’Auriga i de la seua estrella Capella i a l’esquerra del planeta Venus. Després la llum del Sol naixent il·lumina el cel i el cometa es fa invisible.

Jo he vist i fotografiat el cometa C/2020 F3 Neowise des de la platja de Tavernes de la Valldigna. La veritat és que és difícil de veure a simple vista però amb uns prismàtics és veu perfectament.

El cometa encara ens mostrarà meravelles a la matinada durant els pròxims dies de juliol. Després passarà a veure’s a l’esquerra del Sol i, per tant, ja no caldrà matinar ja que es veurà al vespre. Això sí, com que s’allunya del Sol, l’emissió de gasos minvarà i la lluminositat baixarà.

Posicions previstes per al cometa. De Sky and Telescope.

L’amic José J. Chambó és un astrofotògraf expert en cometes. Manté una interessant pàgina sobre cometes Cometografia. Allí podràs veure fotos, l’evolució del cometa i les previsions de visibilitat de C/2020 F3 Neowise.

De José J. Chambó. De la seua web Cometografia.

Video: Comet NEOWISE from ISS. by Seán Doran
ISS time-lapse photography from July 5th 2020, converted to real time video / eol.jsc.nasa.gov ‘Lord of the Dawn’ by Jesse Gallaghe.

Imatges: D’Ausiàs Roch,  AAS i Enric Marco.

La guerra dels mons

Ningú haguera cregut, en els últims anys del segle XIX, que els assumptes humans foren vigilats d’una forma atenta i detallada per intel·ligències majors a les de l’home i, tanmateix, tan mortals com la seua.

Així comença la guerra dels mons (The War of the Worlds) que H.G. Wells publicà el 1898, obra que acabe de llegir aquest dies i que m’ha sorprès gratament pels diversos aspectes que comentaré tot seguit.

Tothom ha vist alguna de les pel·lícules que s’han fet sobre l’obra de ciència ficció però pocs, en l’època actual, hauran llegit l’obra original. Els films segueixen poc la trama del llibre i només s’hi recreen en la violència marciana sobre els humans encara que el final sempre és el mateix així que no em preocupa revelar una mica els fets principals de l’obra.

L’obra comença amb una descripció detallada del que se sabia de Mart en l’època de l’escriptura del llibre. Se’n coneixia, entre d’altres, l’atmosfera, els satèl·lits o els famosos canals observats per Schiaparelli. L’obra beu de la febre marciana que s’instal·là a les societats occidentals a causa de la interpretació que se’n feu dels canals com a tecnologia d’una civilització moribunda. Uns marcians que pretenien portar aigua dels pols marcians a les seques terres equatorials. I Wells aprofità hàbilment l’observació real d’un llum detectat per l’observatori de Lick durant l’oposició del 1894 per associar-lo a l’inici de la invasió marciana.

I aquesta actitud seguirà al llarg del llibre: barrejar fets científics amb ficció, resultat que dona una gran versemblança a la història. Així aniran apareixent observacions astronòmiques, físiques, màquines, descripcions botàniques i zoològiques realistes per fer creïble l’atac del marcians i com aquests guanyen aparentment la guerra dels mons.

H.G. Wells era biòleg de formació, clarament darwinista, i, per això, recorre contínuament a l’evolució per explicar l’anatomia dels marcians, o la seua destrucció pels bacteris terrestres, mentre recorda la resistència dels humans front a la mateixa amenaça.

Així descriu els marcians:

Portada, 1927 Amazing Stories reprint. Wikipedia Commons.

Eren enormes cossos arrodonits – o més bé caps – d’un metre vint de diàmetre, i cada cos tenia davant un rostre. Aquest rostre mancava de foses nasals – de fet, sembla que els marcians no tenen sentit de l’olfacte -, però tenien un parell d’ulls molt grossos de color fosc, i just entre ells, una espècie de bec carnós,… Formant un ram al voltant de la boca hi havia setze tentacles fins, quasi semblants a fuets, disposats en dos grups de huit.

I la seua mort final:

Morts, després que totes les armes dels homes hagueren fracassat, per les coses més humils que Déu, en la seua saviesa, havia posat sobre la Terra.

Perquè així havien succeït les coses, i de fet jo i molts altres homes haguérem hagut de preveure-ho si el terror i el desastre no hagués encegat les nostres ments. Aquests gèrmens de la malaltia s’havia cobrat el seu preu sobre la humanitat des de l’inici dels temps, s’havien cobrat el seu preu als nostres avantpassat pre-humans des des del mateix naixement de la vida en el nostre planeta. Però en virtut de la selecció natural de la nostra espècie hem desenvolupat poder de resistir-los.

De l’observació del cel nocturn Wells tampoc sol errar. Tant si parla dels cels foscos, dels estels que observa, però sobre tot del moviment de la Lluna o de la posició de Mart al cel, sempre l’encerta.

Així si al principi de la novel·la es diu que la Lluna estava en quart creixent, al final del llibre ja s’assenyala, de manera subtil, que la Lluna estava prop o passat el quart minvant (…guaità la tardana lluna,…) que ens dona un espai de 15 dies que és justament el temps en que passa l’acció de l’obra.

La referència a Mart al final del llibre, brillant i rogenc al cel, com toca durant l’oposició de Mart i la seua visió cap a l’oest al final de la nit, és del tot coherent (Vaig mirar allà dalt Mart, roig i nítid, brillant alt en l’oest…)

Però H.G. Wells era un socialista convençut i el llibre, en realitat, és una crítica a la societat victoriana. La invasió marciana es carrega els seus principis bàsics, la seguretat front a un atac extern i la confiança en el govern i l’exercit britànic que no poden fer res front a la tecnologia marciana malgrat disposar del millor armament de l’època: canons i cuirassats com el Fill del Tro.

Una màquina de combat marciana lluitant contra el cuirassat HMS Fill del Tro (1906). Wikipedia Commons.

Haver llegit aquest llibre en aquest temps d’incertesa em porta de manera inevitable a recordar la reacció dels diferents estats dels món a la pandèmia de la Covid-19, sense armes efectives, no preparats, i deixant milers de morts al darrere. La prepotència de la humanitat front a la natura s’ha desfet en pocs mesos.

El llibre està farcit de fet curiosos que ens expliquen com era la societat britànica d’aleshores. Hi havia ja llum elèctrica als carrers però també trens nocturns que eixien de Victoria Station per portar a les poblacions del voltant de Londres els espectadors que tornaven del teatre a la nit.

Un altre fet important de remarcar és el paper de les dones al llarg de la novel·la. Només apareixen tres dones i pinten ben poc. Per exemple l’esposa del protagonista no té ni nom, és abandonada a casa d’un cosí i només apareix al final. Wells era socialista però era fruit de la seua època.

La guerra dels mons és una obra de ciència ficció però també de terror. El que la fa realment terrorífica és el fet que el marcians aterren a la comarca on viu l’autor i de la qual en té un coneixement profund. El primer cilindre marcià arriba a Woking, a Surrey, al sud-est de Londres i els següents aterratges són a les poblacions veïnes. Aquesta proximitat, paisatges ben coneguts pels londinencs que hi passaven els caps de setmana, degué atemorir els lectors d’aleshores. Aquest mateix recurs de situar l’arribada dels marcians en territori conegut fou aprofitada per Orson Wells, en la famosa retransmissió radiofònica del 1938. En aquesta ocasió els marcians aterren en Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units) i amenacen directament Nova York.

Finalment el protagonista arriba a Londres per South Kensinton, recorre Exhibition Road, travessa Hyde Park i descobreix el destí dels marcians a The Regent’s Park, tots aquests llocs ben coneguts pels que hem estat alguna vegada a la ciutat. Un bon final per a la trobada dels marcians moribunds en el cor de la metròpoli.

H.G. Wells era un pacifista i, per això el llibre acaba amb un missatge de força i germanor de tota la humanitat front a les amenaces globals, aplicables en aquest temps de pandèmia, canvi climàtic i possible caiguda futura d’un asteroide errant, amenaces que han estat sistemàticament menyspreades per les classes dirigents del món.

Hem aprés que no podem consider el nostre planeta com un lloc tancat i protegit per a l’home; mai podrem anticipar el bé o el mal invisibles que poden caure sobre nosaltres des de l’espai. Es possible que en els designis més amplis de l’univers aquesta invasió des de Mart no deixe de ser en definitiva un benefici per a l’home; ens ha robat aquesta serena confiança en el futur que és la més fructífera font de decadència; els regals a la ciència humana que ens ha portat són enormes, i ha fet molt per promocionar el concepte de una estreta unió de tota la humanitat.

Imatge. Portada de La Guerra de los Mundos. Planeta. 2001.

El cel de juliol de 2020

L’estiu ja ha entrat de ple i la calor puja fins els 40 graus sense pietat. El cel clar i net deixa pas, de tant en tant, als núvols decoratius. Tanmateix massa vegades creixen els núvols foscos vespertins que ens amaguen les estrelles i la bella dansa dels planetes.

Mentre, la Covid-19 continua d’amagatotis infectant personal i, per això, les observacions astronòmiques de l’estiu seran ben diferents, sense contacte, amb mascareta i sense amuntegar-se al voltant del telescopi. El cel nocturn, enllà on no l’hem fet malbé, ens espera amb la Via Làctia resplendent travessant la volta celeste de Sud a Nord, com l’espina dorsal de la nit.

Aquest mes ja no tenim espectacle celeste després de la posta de Sol mirant a l’oest. Venus ja ens deixà a principis de juny. Ara al cel nocturn, la Lluna recorrerà tota la volta celeste, i acompanyarà les lluminàries dels planetes Júpiter i Saturn, que seran els reis de les nits d’estiu.I aquesta afirmació serà veritat ja que, si ens movem a un lloc fosc, un indret on l’ésser humà amb les seues llums artificials no ha gosat encara fer malbé el cel nocturn, podrem veure l’espectacle quasi màgic de la presència (d’esquerra a dreta) de Saturn, Júpiter, la constel·lació de Sagitari, la Via Làctia i el seu centre amb el forat negre de 4 milions de masses solars, amagat rere capes i capes de pols opaca a la llum visible, i ja a la dreta la figura preciosa, i temible alhora, de l’Escorpí amb el seu ull rogenc, Antares. Ho podeu veure a la figura adjunta. Necessitareu potser ajustar la pantalla per veure’n tots els matisos i contrastos.

A banda dels planetes dels quals ja parlarem més endavant, en aquesta zona del cel nocturn hi ha multitud d’objectes interessants que podem veure, només utilitzant uns prismàtics o fins i tot a ull nu.

Podem començar pel famós Cúmul de Ptolomeu, anomenat així ja que fou Claudi Ptolemeu el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC. Ara també és conegut com a M7, segons el catàleg de Charles Messier. És un cúmul obert d’unes 80 estrelles i es pot veure a ull nu des de llocs foscos prop de la cua de l’Escorpí. Es troba a uns 800 anys-llum de nosaltres. Prop de l’estel rogenc Antares trobarem el cúmul globular M4. Està al límit de la visió humana però uns prismàtics el caçaran segur. A diferència de l’objecte anterior, aquest és un cúmul globular, una acumulació quasi esfèrica de milers d’estrelles molt velles, i que es trobe fora del pla de la Via Làctia, a uns 7200 anys-llum.

La Via Làctia mereix una aturada massa llarga per descriure-la en detall. Només recomanar-vos que l’admireu quan pugueu en les vostres escapades nocturnes en plena natura.

Si mirem cap a l’esquerra de la Via Làctia descobrirem la constel·lació de Sagitari, també coneguda popularment com la caseta o la tetera, per la forma característica que té

Amb ajuda òptica podrem veure, entre molts d’altres objectes, M8, coneguda com la Nebulosa de la Llaguna i  M54, un gran cúmul globular, situat a uns 87.000 anys-llum, ben lluny de la nostra galàxia. M54 és fàcil de trobar al cel, ja que està prop de l’estrella ζ Sagittarii.

I finalment, a la dreta de Sagitari trobarem els planetes Júpiter i Saturn, els reis inqüestionables de les nits d’aquest estiu. Ja, poc després de la posta de Sol, els dos planetes eixiran per l’horitzó est, primer Júpiter, excels, brillant, amb una presència ben palesa al cel oriental les primeres hores de la nit. Després eixirà Saturn, molt més dèbil però també ben visible.

La raó d’aquesta presència brillant al cel mirant cap a la mar és que els dos planetes estan aquests dies pròxims a les seues oposicions planetàries, posicions en que el planeta, la Terra i el Sol fan una línia recta i, per tant, els planetes són al punt més pròxim a la Terra. Són ara ben brillants i, vistos al telescopi, ben grans. S’anomena oposició ja el planeta està oposat a la posició solar ( a 180º) i, per això mateix, ix per l’horitzó est en el moment en que el Sol es pon per l’oest. Júpiter assolirà l’oposició el dia 14 mentre que Saturn estarà en oposició el dia 20.

La web In the Sky. Guide to the night sky té una aplicació per veure el sistema solar en 3D, de dia en dia, i permet veure com d’alineats estaran Júpiter i Saturn a partir del dia 14.

La Lluna, com sempre, ens ajudarà a determinar la posició dels planetes Júpiter i Saturn. Podeu veure com la Lluna, en el seu camí orbital al voltant de la Terra, s’aproximarà a Júpiter la nit del 5 de juliol i s’allunyarà a partir del dia 6.

I finalment, la resta de planetes, Mart i Venus, es veuen poc abans de l’eixida del Sol durant tot el mes. Això sí, caldrà que s’alceu ben d’hora per veure’ls. Ací baix teniu la imatge per a la matinada del 19 de juliol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Juliol 5 06 44
Quart minvant Juliol 13 01 29
Lluna nova Juliol 20 19 33
Quart creixent Juliol 27 14 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Vista de la Gran Taca Roja de Júpiter i del turbulent hemisferi sud del planeta des de la missió Juno de la NASA. 12 febrer 2019. Imatge millorada per Kevin M. Gill (CC-BY) basada en imatges de NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS.
2.- Stellarium
3.- 4.- Carta d’Escorpí i Sagitari. Wikipedia Commons.
5.- Posició dels planetes el 14 de juliol 2020. De In the Sky. Guide to the night sky
6-7 A partir de Stellarium.