A quina distància està Proxima Centauri?

Amb prou feines ens fem la idea de les immenses grandàries de l’Univers. Per començar el viatge a les estrelles més pròximes està fora, de moment, de l’abast de la tecnologia humana. Però, com podem mesurar la distància a aquests objectes tan llunyans?

El mètode tradicional per als objectes “relativament” propers (Lluna, Sol, planetes, estels pròxims) ha estat l’ús de les tècniques de la paral·laxi. Bàsicament és l’observació d’un objecte llunyà vist des de dos punts de vista diferents. En veure aquest objecte des des llocs separats, aquest es veu en posicions diferents respecte als objectes que estan molt més allunyats. De fet és el que fem habitualment en la nostra visió binocular, amb dos ulls, que ens permet veure en 3 dimensions, i calcular intuïtivament la distància als objectes.

Des de la Terra, els astrònoms han utilitzat aquesta tècnica des del segle XIX. Evidentment, quan més gran siga la separació dels dos punts d’observació, l’anomenada línia base, més gran serà l’angle de separació de l’objecte respecte al fons llunyà d’estels. I una vegada mesurat l’angle i coneguda la línia base, un senzill record a les oblidades formules de la trigonometria ens donarà la distància a l’estel desitjat. És evident que la línia base més gran que es pot obtindre és la formada entre  les dues posicions de la Terra separades 6 mesos, com es veu a la figura adjunta. És a dir, només una separació d’uns 300 milions de quilòmetres.

Actualment, però, l’exploració espacial ens permet continuar jugant amb aquesta tècnica. Tenim naus automàtiques per tot el sistema solar que ens permeten ampliar la línia base. La nau més llunyana, amb càmeres operatives, és la New Horizons. La nau que sobrevolà Plutó el 2015 i l’objecte Arrokoth (abans Ultima Thule) es troba actualment a 46,81 unitats astronòmiques, uns 7000 milions de quilòmetres. Una bona línia de base!

Així que la setmana passada, el 22 i 23 d’abril, New Horizons girà les càmeres cap als estels pròxims Proxima Centauri i Wolf 359 mentre centenars d’observadors terrestres, tan professionals com aficionats, observaven els mateixos objectes amb els seus telescopis. Aquesta observació simultània es va poder fer des d’indrets on era de nit i els estels estaven per damunt de l’horitzó, la zona del Pacífic i Amèrica i l’hemisferi sud. Els europeus no vàrem tindre sort aquesta vegada. Fins i tots a casa nostra els núvols ens acompanyaren com fan des que el virus aquest ens manté confinats a casa. Tanmateix les observacions poden continuar aquesta setmana encara que no seran tan precises.

La figura del científic col·laborador de New Horizons, Brian May mostra clarament la diferència de la paral·laxi d’un estel realitzada des de New Horizons (dreta) comparada amb la paral·laxi que es pot realitzar observant des de dos punts separats per 6 mesos des de la Terra (esquerra).  L’angle és molt major i, per tant, la distància a mesurar amb poc error més gran. (Crèdit: Brian May)

Brian May, l’antic guitarrista de The Queen, i actualment un astrofísic que treballa en l’equip de New Horizons, l’investigador principal del qual és Alan Stern, és qui s’ha encarregat de coordinar les observacions.

Evidentment ja coneixem la distància a aquests estels. Però l’experiència servirà per motivar els astrònoms terrestres, sobre tot els aficionats, a usar els telescopis per fer una veritable mesura directa per paral·laxi d’uns estels. A més a més aquestes mesures seran molt útils per posar en marxa nous mètodes que poden proporcionar una navegació de les naus espacials menys precisa, però autònoma de les dades que es proporcionen des del control terrestre. En el Sistema Solar les imatges òptiques dels objectes celestes són usades per missions planetàries robòtiques però no s’han utilitzat mai per establir la trajectòria d’una nau espacial que s’escapa del Sistema Solar com ara les Voyager o la New Horizons mateixa.

Pasada l’observació conjunta Terra-New Horizons, ara s’està en la fase de recol·lecció de les dades. En unes setmanes sabrem la distància que caldrà superar si alguna vegada la humanitat viatja a l’estrella més pròxima, Proxima Centauri.

Imatges:

1.- Paral·laxi de Proxima Centauri des de New Horizons. Pete Marenfeld, NSF’s National Optical-Infrared Astronomy Research Laboratory.
2.- Paral·laxi. Wikipedia Commons.
3.- Amb la càmera Long Range Reconnaissance Imager (LORRI), New Horizons ha observat Plutó i l’objecte del cinturó de Kuiper Arrokoth. Laboratori de Física Aplicada de la Universitat de la NASA / Johns Hopkins / Southwest Research Institute.
4.- La zona del cel on s’observa Proxima Centauri, vist des de Sydney, Austràlia. Stellarium.

El telescopi Hubble fa 30 anys

La nostra visió actual de l’univers és molt diferent de la que teníem quan érem infants. Durant aquest temps han millorat molt els nostres mitjans d’observació, s’han divulgat més i millor els descobriments seguint el model que impulsà Carl Sagan amb el magnífic Cosmos, cosa que ha estat possible per la implantació d’internet a tot el món. Però, res d’això és comparable al panorama còsmic i intel·lectual que ens ha deixat el telescopi espacial Hubble que aquests dies celebra 30 anys a l’espai.

El 24 d’abril de 1990, el telescopi espacial Hubble era llançat a l’espai des del Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida a bord del transbordador Discovery, amb la tripulació formada pels astronautes Loren J. Shriver, Charles F. Bolden Jr., Bruce McCandless II, Steven A. Hawley i Kathryn D. Sullivan en la que seria la missió ST-31 del programa dels transbordadors espacials de la NASA

Un dia després, ja en òrbita, la bodega de càrrega s’obrí i, amb l’ajuda del braç robòtic, el telescopi fou desplegat en òrbita terrestre. A partir d’aquell moment el telescopi va obrir una nova visió del cosmos que ha estat transformadora per a la nostra civilització.

Fa cinc anys, quan el telescopi complí 25 anys a l’espai, vaig fer un extens article amb les seues principals contribucions a l’astronomia moderna, per la qual cosa no cal tornar a explicar-ho.

Hubble ha revolucionant l’astronomia moderna, no només per als científics, sinó que també ha conduït la societat sencera en un viatge meravellós d’exploració i descobriment de l’univers.  A diferència de qualsevol telescopi espacial anterior, Hubble va fer que l’astronomia fos rellevant, atractiva i accessible per a persones de totes les edats. Les imatges icòniques del telescopi espacial han redefinit la nostra visió de l’univers i del nostre lloc en el temps i l’espai.

Hubble ens ha proporcionat visions impressionants sobre l’univers, des dels planetes propers fins a les galàxies més allunyades que hem vist fins ara“, ha dit Thomas Zurbuchen, administrador associat per a la ciència a la seu de la NASA a Washington, DC. “Llançar un telescopi tan gran va ser revolucionari fa ara 30 anys. I aquest centre neuràlgic de l’astronomia continua oferint ciència revolucionària avui en dia. Les seues espectaculars imatges han captat la imaginació durant dècades i continuaran inspirant la humanitat durant els propers anys “.

Sense la càrrega molesta de l’atmosfera turbulenta de la Terra, l’observatori espacial ens permet conèixer l’univers amb una nitidesa cristal·lina sense precedents en una àmplia gamma de longituds d’ona, des de la llum ultraviolada dels fenòmens violents fins als infrarojos de la formació estel·lar .

Els principals descobriments de Hubble inclouen la mesura de la velocitat d’expansió i acceleració de l’univers; la troballa que els forats negres són comuns entre les galàxies; la caracterització de les atmosferes dels planetes al voltant d’altres estrelles; l’observació dels canvis meteorològics en els planetes del nostre sistema solar; i la mirada cap enrere en el temps a través del 97% de l’univers per registrar el naixement i l’evolució de les estrelles i les galàxies.

Amb Hubble s’han fet fins ara 1,4 milions d’observacions i ha proporcionat les dades necessàries per que astrònoms de tot el món escrigueren més de 17.000 publicacions científiques revisades, i, d’aquesta manera, s’ha convertit en l’observatori espacial més prolífic de la història. Les seues dades guardades als arxius continuaran alimentant les futures investigacions en astronomia durant les properes generacions.

La longevitat de Hubble es pot atribuir a les cinc missions de manteniment dels transbordadors espacials, des de de 1993 fins a 2009, en què els astronautes van actualitzar el telescopi amb instruments cada vegada més avançats, nova electrònica i algunes reparacions en òrbita. Des de fa 11 anys, però, cap missió ha revisat o canviat cap instrument. Els enginyers que controlen el Hubble ha tingut ja alguns ensurts amb les càmeres i amb els giroscopis que permeten apuntar el telescopi a l’objecte celeste desitjat. Així i tot, s’espera que el venerable observatori, amb la seua suite de càmeres i altres instruments, continue operatiu durant la dècada dels 20, tot esperant el proper telescopi espacial James Webb.

El Telescopi Espacial Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la NASA i l’ESA (l’Agència Espacial Europea). El Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland, gestiona el telescopi. L’Institut de Ciències del Telescopi Espacial (STScI) de Baltimore realitza operacions de ciència de Hubble. STScI està operat per la NASA per l’Associació d’Universitats per a la Recerca en Astronomia de Washington, D.C.

A partir de l’article: Hubble Marks 30 Years in Space With Tapestry of Blazing Starbirth, Claire Andreoli, Donna Weaver / Ray Villard.

Imatges;

1.- Per commemorar els 30 anys del telescopi espacial Hubble, s’ha presentat una imatge que s’assembla a una versió còsmica d’un món submarí ple d’estrelles. La nebulosa roja gegant (NGC 2014) i la seua veïna blava més petita (NGC 2020) formen part d’una vasta regió de formació estel·lar al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 163.000 anys llum. NASA, ESA i STScI
2 i 3.- Telescopi Espacial Hubble. NASA

Júlia

Moltes vegades hi ha la sensació que els valencians estem mancat d’història. Sembla que des que Jaume I va conquerir aquestes terres per a la Cristiandat no haja passat res d’interessant, llevat és clar de la Batalla d’Almansa i de l’eliminació dels Furs. Tanmateix la societat valenciana ha participat en molts dels quefers i preocupacions europeus, en especial en els conflictes socials que ompliren els diaris i els carrers al final del segle XIX i primeries del segle XX fins a la Guerra Civil.

Al segle XIX la societat valenciana s’industrialitzava i es creaven fàbriques, línies de ferrocarril, infraestructures i s’ampliaven ports. Uns avenços importants que comportaren enfrontaments amb una massa obrera explotada i mal pagada i, on, com no podia ser d’altra manera, l’anarquisme fou la única força social que s’hi oposà. Alcoi, amb les seues fàbriques tèxtils, era llavors la ciutat més industrial del País Valencià, que en molts aspectes podia comparar-se amb la força industrial de Barcelona. Per alguna raó Alcoi era coneguda per aquella època com la petita Barcelona. Fins i tot el 1853 es crea la primera Escola Industrial de l’estat amb la missió de formar tècnics per a les fàbriques alcoianes.

Aquesta força industrial sostinguda per unes poderoses elits havia de generar, per força, conflictes a causa del treball infantil, jornades de més de 12 hores, sou baixos, insalubritat dels habitatges i llunyania de les fàbriques. De manera que les vages eren moneda corrent en aquella ciutat que creixia de manera caòtica. El conflicte més greu d’aquell temps fou la coneguda com la Revolució del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior a mans de l’exercit.

Sembla que va ser Joan Fuster el qui va reptar els escriptors alcoians perquè escriviren una novel·la relatant els fets del Petroli i només Isabel-Clara Simó s’hi animà en escriure la que seria la seua primera obra Júlia.

En aquest llibre, l’escriptora ens presenta com a protagonista una dona, una treballadora a l’Alcoi industrial en temps de revolució, del conegut episodi del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior. En aquest ambient assistim a l’ambició d’una obrera, Júlia, que es deixa la pell als telers alcoians. Lluny de conformar-se amb aquesta vida que li ha tocat, aprofita la primera ocasió que se li presenta per a canviar d’estatus i esdevenir una senyora. No obstant això, el seu passat la persegueix: un pare a qui adorava, mort a la presó d’Alacant, i una mare a qui acusen de bruixa no són les millors cartes de presentació per acarar la nova vida. Júlia, però, no deixarà que res ni ningú posen fi al seu somni.

Sense voler comparar les dues obres que són ben distintes i, per animar a llegir-la als lectors, sobretot, catalans, que no la coneguen, Júlia seria una mena de Mirall trencat valencià, on es retraten perfectament les classes socials valencianes de finals del segle XIX, una època, per cert, en la que la burgesia encara no havia abandonat la llengua.

Jo destacaria particularment uns diàlegs electritzants, ben construïts on no sobren les paraules i que et deixen sense respiració.

Aquesta és la segona novel·la del confinament i, que, a més, coincideix amb la setmana del Sant Jordi. Per això, per petició de la biblioteca del poble m’he fet una foto, amb el meu moment de lectura.

Més informació:

El programa literari Una habitació pròpia de la televisió valenciana À Punt li dedica un episodi. Compte, que hi ha spoilers..

 

15 anys de Pols d’estels

Aquests  dies el meu bloc fa anys. El 15 d’abril de 2005 escrivia un article sobre el cel d’abril amb un poc pedagògic mapa estel·lar i un text una mica maldestre. Per aquella època escrivia a Quinzedies, una revista d’actualitat de la Safor, articles diversos de cultura i ciència i, de primeries, vaig aprofitar part del treball fet per presentar-lo a l’abast de la comunitat catalanoparlant.Recorde aquest dia de la primavera del 2005 com Juli Peretó m’animà a escriure sobre temes astronòmics i divulgar l’exploració espacial en l’acabada de crear secció de blocs de Vilaweb. Precisament ell ja escrivia una interessant crònica sobre temes d’evolució biològica a El buit del temps.

Durant aquests 15 anys i amb una periodicitat més o menys setmanal, he escrit 4 o 5 articles mensuals abastant multituds de temes sobre l’actualitat de l’astronomia, exploració espacial, defensa de la nit, física i ciència en general. He seguit alguns temes quasi en directe i en detall com ara la missió Gaia, l’exploració del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per la sonda Rosetta, la nova cara de Plutó per New Horizons, o la recent descoberta de les Ones Gravitatòries, la darrera predicció de la Teoria General de la Relativitat d’Einstein, entre moltíssims altres temes. Evidentment les ocupacions professionals i personals m’han impedit seguir tots i cadascun dels temes al detall, tant com voldria.

Aquests articles, a l’abast de tothom a través de la plataforma que ens ofereix Vilaweb, han estat moltes vegades portada del diari mateix per interés periodístic, cosa que agresc molt, i és una mostra que la ciència no és aliena a les inquietuds de la redacció.

Sóc conscient que els blocs han perdut la preeminència com a mitjà d’expressió per  als usuaris d’internet. Actualment ja no són tan utilitzat com fa 15 anys. El boom del seu ús ha passat i ara els usuaris es decanten més cap a eines més ràpides i amb missatges més breus i contundents com Twitter, Instagram o el decadent Facebook. Tanmateix considere que l’eina del bloc permet posar més informació i ser més reflexiu que qualsevol d’aquestes eines. I, sobretot, t’assegura un ràpid accés als teus articles més antics.

Vaig ser dels primers que escriviren a blocs.mesvilaweb.cat i dels que continua per ací. I ho continuaré fent encara que ara també m’he expandit a altres mitjans nostrats i de fora per divulgar astronomia i pel foment de la lluita contra la contaminació lumínica que ens ha furtat les estrelles.

Adjunte la imatge de la majestuosa galàxia espiral que és la més gran coneguda al nostre entorn galàctic, l’univers local. La galàxia, UGC 2885, és 2,5 vegades més ampla que la nostra Via Làctia i conté 10 vegades més estrelles. Aquesta imatge l’han publicada per commemorar el 30è aniversari del telescopi espacial Hubble. De moment, per la pandèmia del COVID-19, tots els esdeveniments de l’aniversari s’han ajornat. Fa cinc ja vaig parlar del telescopi en els 25 anys a l’espai.

Imatge:
1.- La galàxia, UGC 2885. NASA, ESA i B. Holwerda (Universitat de Louisville)

BepiColombo ens visita de camí a Mercuri

Malgrat la pandèmia les operacions a l’espai continuen. Les lleis de la física són inalterables i les maniobres necessàries de les naus espacials s’han de fer, tant si com no.

I aquesta matinada ens ha passat fregant la nau europea-japonesa Bepi-Colombo, enviada cap a Mercuri el 2018, que ha realitzat una maniobra d’assistència gravitatòria amb la Terra. Serà l’única visita a la Terra, però en farà dues més amb Venus i cinc amb Mercuri, per arribar finalment a situar-se en òrbita al voltant del primer planeta del sistema solar a finals del 2025.

Sembla estrany que, si es vol fer arribar una nau cap a un planeta llunyà, siga necessari fer-lo voltar amunt i avall del sistema solar per assolir el seu objectiu final. Per què no enviar-la directament al planeta?

Representació artística de la missió  BepiColombo, amb els orbitadors que du, el Mercury Planetary Orbiter (ESA, esquerra) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA, dreta)

Les trajectòries que segueixen els vehicles espacials depenen de dos variables fonamentals: de l’atracció gravitatòria dels cossos celestes que els atrauen i de la velocitat que poden assolir aquests vehicles.

Sabem que una missió enviada a l’espai necessita un gran coet per enlairar-se i allunyar-se de la influència del camp gravitatori terrestre. Però una vegada a l’espai la velocitat ve donada per l’impuls inicial. Si la velocitat és baixa, d’uns 8 km/s, quedarà en òrbita terrestre, si és més alta, major d’un 11,2 km/s (uns 40.000 km/h) aconseguirà fugir de la Terra.

Tanmateix amb aquesta velocitat no aconseguirà fugir del sistema solar ja que finalment quedarà en una òrbita al voltant del Sol. I en aquesta òrbita es quedarà eternament si no s’hi aplica alguna força externa. La nau té massa energia i ha de perdre velocitat per acostar-se a Mercuri, per exemple. Així que, per aproximar-se als planetes interiors, ha de reduir la seua velocitat i energia i “deixar-se caure” cap al Sol. En absència de fregament, la única manera de fer-ho és engegar uns propulsors que, projectats en la direcció del seu moviment, el frenen.

I, aquí està el cul de sac de les missions espacials. Els propulsors necessiten molt de combustible per fer aquestes maniobres de correcció de trajectòria. Un combustible que faria augmentar la massa del vehicle de manera desproporcionada i convertiria les missions espacials en impracticables. Com sabem per la segona llei de Newton: Força = massa x acceleració, és a dir, a més massa, més força, més combustible, és necessària per variar l’acceleració de la nau.

Com s’ha aconseguit resoldre aquest coll d’ampolla de l’exploració espacial?

Sembla que va ser el matemàtic i enginyer ucraïnès Yuri Kondratyuk el primer que suggerí, ja el 1918, que una nau espacial podria aprofitar la gravetat dels planetes per accelerar o frenar-ne la trajectòria, però això no es va poder provar fins a que va ser possible enviar missions més enllà de la Terra.  I fou el matemàtic italià Bepi Colombo el qui proposà, el 1970, fer una delicada aproximació de la nau de la NASA Mariner 10 a Mercuri per que hi retornarà sis mesos més tard. Dues visites en lloc d’una de programada.

I aquesta matinada passada, quan el Sol estava a punt d’eixir per a nosaltres, la missió BepiColombo passà a uns 12.700 km de la superfície de la Terra. Amb aquesta delicada maniobra la nau ha aconseguit perdre uns 5 km/s de velocitat, amb la qual cosa la nova òrbita està ara més tancada al voltant del Sol. Evidentment, com que l‘energia total del sistema Terra-BepiColombo s’ha de conservar, l’energia perduda per la nau ha estat guanyada per la Terra, però aquesta és tan massiva que això no representa cap problema.

La nau espacial BepiColombo, en el seu llarg camí cap a Mercuri, encara realitzarà 8 assistències gravitatòries més per reduir la velocitat: dues a Venus (a l’octubre del 2020 i l’agost del 2021), i 6 més a Mercuri, a partir d’octubre del 2021, abans de la inserció final de l’òrbita el desembre del 2025.

BepiColombo és una missió conjunta de l’Agència Espacial Europa (ESA) i de l’Agència Espacial Japonesa (JAXA). La missió posarà en òrbita dos orbitadors: el Mercury Planetary Orbiter (ESA) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA) i tractaran d’estudiar en detall el planeta més pròxim a la Terra. Ja en parlarem.

BepiColombo Earth Flyby Una explicació més detallada de la meravella de l’assistència gravitatòria. ESA

Imatges:

1, 3 – La Terra capturada per una de les càmeres selfie de BepiColombo poc abans de l’aproximació. ESA / BepiColombo / MTM, CC BY-SA 3.0 IGO
2.- BepiColombo. NASA. Mercury Planetary Orbiter and Mercury Magnetospheric Orbiter. Wikipedia Commons.
4.- Assistència gravitatòria per reduir la velocitat de BepiColombo. De BepiCombo Earth Flyby. ESA
5.- Objectius de BepiColombo. ESA.

El camí de la pesta

La pandèmia havia arribat a tots els racons del planeta. Els hospitals estaven col·lapsats per la gran allau d’ingressos diaris mentre el nombre de morts augmentaven sense aturador.

Els experts havien avisat ja feia temps del perill que podia arribar en qualsevol moment però els governs, com sempre passa en qüestions científiques, n’havien minimitzat l’impacte. Però el mal va arribar i tothom estava inerme davant els seues efectes. Els malalts eren asimptomàtics durant els primers dies però podien infectar qualsevol amb qui es relacionaren. I, de moment, no hi havia cura.  Molts laboratoris arreu del món feien una cursa desesperada per salvar la humanitat.

No, no estic parlant de la pandèmia que ens manté a casa confinats per contenir la malaltia Covid-19 causada pel virus SARS-CoV-2, sinó del llibre El camí de la pesta, obra guanyadora del XXIX Premi Sebastià Juan Arbó, que el biòleg, investigador i divulgador Daniel Closa va publica ara fa quatre anys i que aquest dies d’aïllament m’ha permés llegir amb calma.

Encara que la pesta és la malaltia descrita al llibre, els accions i actituds de la societat humana que s’hi presenten són similars a les de la present pandèmia: l’extensió ràpida de la malaltia, la descoordinació dels governs, les corrupcions de les elits. mentre que als laboratoris, espoliats i sota mínim de recursos, se’ls exigeix el descobriment d’una cura efectiva de manera immediata.

El camí de pesta mostrava l’any 2016 un futur apocalíptic amb un bacteri resistent als antibiòtics.  Quatre anys més tard lluitem contra un virus que la natura creà a finals de novembre prop de Wuhan, Xina i contra el qual encara no tenim cap vacuna, ja que la humanitat no hi ha estat exposat mai i no tenim defenses.

Els humans pensaven, amb prepotència, que havien dominat la natura. Ara, sense vacuna per a la Covid-19, només podem aplicar mesures de contenció i de separació personal que ja s’usaven fa segles. Daniel Closa ha aconseguit, amb reflexions assenyades en la boca dels científics protagonistes i un punt d’aventura a la recerca d’un remei, recordar-nos que sense investigació no hi ha salut. I que la resistència als antibiòtics és la gran assignatura pendent que els microbiòlegs ja assenyalen com el gran problema per als anys venidors: l’Apocalipsi microbiana en un món sense antibiòtic.

Un llibre, per tant, altament recomanable, per adonar-nos, una vegada més, de com és de dèbil la humanitat front a les forces de la natura.

El cel d’abril de 2020

Som ja a la tercera setmana de confinament i, com si ho sabés, per fer-ho encara més trist, el cel se’ns presenta gris,  núvol, amb un plugim constant que no ens ha abandonat des que deixàrem de xafar el carrer de manera regular. Només un o dos dies hem pogut gaudir d’un cel ben blau, buit de núvols i particularment net de contaminació atmosfèrica. Perquè de l’altra, la lumínica no s’atura ja que sembla que els llums dels monuments no s’apaguen a la nit, ara que ningú els admira.La primavera ha entrat sense que ens adonàrem ja que no hem pogut gaudir plenament de l’esclat de la natura des de casa estant. La Terra, però, aliena a l’esdevenidor humà, continua la marxa al voltant del Sol i ens va mostrant les constel·lacions primaverals de Virgo, el Corb i la Copa mentre l’Orió ens deixarà fugint per l’oest fins a la tardor pròxima.

Per cert, sabíeu que el Corb i la Copa tenen una història sorprenent relacionada amb el deu Apol·lo?

L’astronomia que generalment propose des d’aquest bloc no necessita desplaçar-se fora de casa a la cerca de llocs foscos sinó que permet gaudir dels esdeveniments astronòmics quotidians que es poden observar des de la finestra o des d’una terrassa particular, ben orientada, això sí. El moviment de la Lluna, el ball dels planetes a la matinada, la passejada de Venus pel cel oriental durant aquestes setmanes són mostres de la bellesa de la natura.

Poc després de la posta del Sol encara podrem meravellar-nos amb el resplendent planeta Venus que el 28 d’abril assolirà la màxima brillantor. El planeta continua movent-se sobre la volta celeste i es reunirà amb alguns altres astres. La nit del 3 d’abril Venus s’acostarà a només 22′ (menys de la grandària de la Lluna plena) al gran cúmul estel·lar de les Plèiades. Si tenim la sort de tindre una nit clara, seria una bona ocasió per fer-ne una foto.

La nit del 26 d’abril Venus rebrà una visita d’una lluna creixent, mantenint les distàncies, per tant, com ara toca.

Ja fa mesos que l’espectacle planetari s’esdevé a la matinada. Durant els primers dies del mes d’abril i poc abans de l’eixida del Sol, allà per les 6:30, els planetes (des de baix a dalt, i des de l’esquerra a la dreta) Mart, Saturn i Júpiter s’aniran movent i jugant amb una lluna minvant.

Aquesta matinada (1 d’abril) si heu estat atents haureu pogut veure la conjunció de Mart i Saturn en el cel occidental (Sud-est) poc abans de l’eixida del Sol, cap a les 6:30. Prop de Sagitari, els dos planetes competiran junts en brillantor sota la presència del poderós Júpiter.

L’espectacle planetari continuarà durant uns dies més. Així en la primera quinzena del mes podrem veure una bonica alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter.

I fins i tot, entre el 14 i el 16 d’abril, gaudirem amb la visita d’una lluna minvant que animarà el ball dels planetes. Confinats a casa i sense anar a la feina presencial, és una bona ocasió per admirar l’espectacle celeste.

Aquest abril també ens portarà el dia de Pasqua, una festivitat religiosa amb un fort transfons astronòmic. Com sabeu alguns anys el dia de Pasqua cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril, de manera que diem que el dia de Pasqua és mòbil.
Aquesta variabilitat té una explicació astronòmica lligada a les fases de la lluna. L’assumpte es va tractar al concili de Nicea de l’any 325 on es va fer una definició exacta.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

Per tant, com que enguany la primera lluna plena de la primavera serà el 8 d’abril, el diumenge següent, 12 d’abril, tindrem el dia de Pasqua.

Finalment cal esmentar que la pluja de meteors dels Lírids té el màxim el 22 d’abril amb una taxa de meteors esperats per hora de 18. Aquesta pluja està associada amb el cometa C/1861 G1 Thatcher.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Abril 1 12 21
Lluna plena Abril 8 04 35
Quart minvant Abril 15 00 56
Lluna nova Abril 23 04 26
Quart creixent Abril 30 22 38

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Les Plèiades, una visió de gran camp, Luis Argeric. Flickr.
Un ampli camp de M45: el cúmul obert de les Plèiades, un dels llocs més bonics del cel nocturn. La nebulositat al voltant d’aquestes estrelles és d’un color blau profund i es fa més dens a prop de l’estrella Merope, que es coneix com la “Nebulosa Merope” i és visible en aquesta imatge.
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.