Voteu per l’estrella Tirant i el planeta Carmesina

La Unió Astronòmica Internacional (IAU) fa 100 anys. Per celebrar-ho ha organitzat una votació per tal que més de cent estat d’arreu del món eligesquen un nom per a una estrella i el seu planeta. A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Tenim fins el 12 de novembre per elegir entre una dotzena de parelles de noms.

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La raó, com diem a la proposta:

Nom per a l’estrella: TIRANT
Nom per al planeta: CARMESINA

JUSTIFICACIÓ
“Tirant lo Blanc”, publicada el 1490, està considerada com l’obra mestra de la narrativa en català del segle XV i una de les novel·les més importants de la literatura universal. Es tracta de la primera novel·la europea “moderna”, per la versemblança i realisme dels seus personatges i escenaris. A més, Tirant lo Blanc està considerada com una “novel·la total”: és al mateix temps una novel·la cavalleresca, d’aventures, militar, amorosa, eròtica i psicològica.

L’obra presenta multitud de personatges secundaris que, en un futur, permetrien nomenar hipotètics nous planetes que poguessin descobrir-se: Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, Viuda Reposada, Guillem de Varoic, la bella Agnès, Hipòlit, Ricomana, Kirieleison de Montalbà, l’Emperador, l’Emperadriu…

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

Fa uns mesos es va obrir el termini per proposar els possibles noms. Es van rebre una vintena de propostes per part d’astrònoms aficionats i professionals i també de persones del públic en general, de les que s’han seleccionat dotze que compleixen amb els requisits de la IAU. Un d’elles era la nostra que us demanem votar.

Una vegada acabat el termini de votació (el 12 de novembre) els resultats es donaran a conéixer a mitjans de desembre en un comunicat oficial de la Unió Astronòmica Internacional.

Aquest projecte ha estat coordinat per l’astrofísica de la Universitat Autònoma de Madrid Eva Villaver, amb el suport d’Amelia Ortiz, Coordinadora de Divulgació (NOC) de la IAU per a Espanya i astrònoma de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, l’expert en exoplanetes Guillem Anglada, de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, i Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona.

Aquesta iniciativa, anomenada IAU100 NameExoWorlds, segueix els passos d’una anterior convocatòria del 2015 per fer participar a la societat en les activitats que fem els astrònoms i donar-los l’oportunitat de posar noms més quotidians i accessibles a estels que tenen noms més tècnics. La Societat Espanyola d’Astronomia (SEA) ha participat en l’organització del projecte ja que una de les seues responsabilitats és la divulgació de l’astronomia al públic en general.

El precedent de l’estrella Cervantes

La primera ocasió en què la Unió Astronòmica Internacional va recórrer a votacions públiques per assignar noms a sistemes planetaris va ser el 2015. En aquell cas es va tractar d’un concurs internacional i el Planetari de Pamplona i la Societat Espanyola d’Astronomia, amb el suport de l’Institut Cervantes, van proposar els noms de Cervantes, Quixot, Rocinante, Sancho i Dulcinea per a nomenar l’estrella Mu Arae i els seus quatre planetes.

Es van aconseguir més de 38.000 vots i l’estat espanyol va ser el tercer país del món amb més participació, només per darrere de l’Índia i els Estats Units. La proposta cervantina, que competia amb altres sis països, va resultar vencedora.

Per tant, si es vol que el sistema planetari de l’estel HD 149143 tinga noms ben nostrats, de la nostra literatura i cultura, caldria votar massivament per Tirant i Carmesina abans del dia 12 de novembre. No ho deixeu per a l’últim dia.

Una estrella groga i un planeta gegant gasós

L’estrella coneguda com HD 149143 forma part del catàleg d’estrelles Henry Draper, compilat a principis del segle XX per l’astrònoma Annie Jump Cannon i els seus col·laboradors de l’Observatori de Harvard (EUA).

Es tracta d’una estrella groga nana (de tipus espectral G0), semblant a la nostra, encara que és una mica més massiva (la seua massa és 1.21 vegades la del Sol). El seu radi és també més gran (1.49 vegades el radi de la nostra estrella).

Respecte a l’exoplaneta HD 149143 b, va ser descobert el 2005 des de l’Observatori de l’Alta Provença (Occitània, França) amb la tècnica d’espectroscòpia Doppler o mètode de velocitat radial, que consisteix a observar el canvi en l’espectre de llum d’una estrella produït pel estirada gravitatòria d’un possible planeta que l’orbita.

La massa d’aquest gegant gasós és, com a mínim, 1.33 vegades la massa de Júpiter. És a prop de la seua estrella, i completa una òrbita al voltant d’aquesta en només 4 dies, de manera que la seua temperatura superficial és molt elevada. És un dels casos dels anomenats planeta de tipus Júpiter calent.

Informació a partir de les dades de l’Agencia  SINC

Se busca nombre para una estrella y su exoplaneta, 25 d’octubre 2019.

Imatges:
1.- Il·lustració artística d’un exoplaneta amb la seua estrella al fons. / Unió Astronòmica Internacional (IAU)
2.- Declaració de l’espill. Tirant lo blanc. Manel Boix.
3.- Annie Jump Cannon (1863-1941)  astrònoma estatunidenca el treball de catalogació de la qual, amb la classificació espectral de Harvard, fou fonamental per a l’actual classificació estel·lar.

Peebles, Mayor i Queloz, premiats amb el Nobel de Física 2019

Com cada any a primers d’octubre les mirades es giren cap a Estocolm per descobrir quins seran els mereixedors dels premis Nobel de Física. Enguany, James Peebles, Michel Mayor i Didier Queloz, pioners en Cosmologia i en la cerca de planetes fora del Sistema Soler, respectivament, són els qui han estat guardonats amb el Nobel de Física  “ per les contribucions al nostre coneixement de l’evolució de l’univers i del lloc de la Terra en el cosmos” . Tots tres són referents en l’astrofísica actual i el premi que rebran de mans del rei de Suècia el pròxim desembre és ben merescut.

El professor Peebles de Princeton University, que rebrà la meitat del guardó, ha estat, juntament amb altres persones, el constructor del marc teòric de la cosmologia moderna des dels anys 60 del segle passat ençà.

L’origen de l’univers des dels primers instants s’explica actualment amb el model del Big Bang. Fa gairebé 14 mil milions d’anys, l’univers era extremadament petit, calorós i dens i formava una sopa de partícules de protons, neutrons, electrons i fotons, que interactuaven entre ells. Des de llavors, l’univers s’ha anat expandint, fent-se més gran i més fred. Poc abans dels 400.000 anys després del Big Bang, es formaren els primers àtoms d’hidrogen i d’heli, amb la qual cosa moltes d’aquestes partícules quedaren lligades, l’univers es va fer transparent i els raigs de llum van poder viatjar per l’espai sense interacció. Encara avui, aquesta antiga radiació ens envolta i el seu estudi detallat ens mostra molts dels secrets de l’univers. Arno Penzias i Robert W. Wilson, allà pel 1967, descobriren aquella radiació fòssil que James Peebles va poder interpretar i descobrir, a partir d’ella, nous processos físics. Tots ells van aconseguir la primera prova experimental que l’univers actual prové d’una explosió inicial calenta. La història apassionant d’aquest descobriment ja la vaig contar fa deu anys en conéixer personalment Robert W. Wilson.

Aquesta radiació del fons de microones és la imatge més primitiva del nostre univers, les primeres mesures de la qual valgueren el Nobel de Física de 1978 per als seus descobridors. Amb la base teòrica adient, aportació de James Peebles, les mesures d’aquest fons de radiació primitiu s’han anat refinant al llarg dels anys amb diversos satèl·lits dedicats. El 1992, el professor Smoot i el seu equip, després de diversos anys de mesuraments i anàlisis de les dades arreplegades pels detectors de microones a bord del satèl·lit COBE de la NASA, van produir mapes del cel que mostraven regions “calentes” i “fredes” amb diferències de temperatura d’una cent mil·lèsima de grau. Aquestes inhomogeneitats en la temperatura, observades per COBE tal com eren quan l’Univers tenia uns 400.000 anys, es consideren les petjades d’aquelles fluctuacions primordials i la confirmació del model del Big Bang. A partir d’aquestes fluctuacions es creu que es formaren les galàxies i els cúmuls de galàxies tal com els coneixem avui dia.

Finalment els resultats obtinguts a partir de les dades recollides per la missió europea Planck amb una resolució espectacular d’aquesta radiació primitiva ens van mostrar un univers del que es coneix només el cinc per cent del seu contingut, la matèria ordinària que constitueix estrelles, planetes, arbres, flors i nosaltres. La resta, el 95%, és matèria fosca i energia fosca desconeguda. Aquest és un misteri i un repte per a la física moderna.

La visió de James Peebles sobre la cosmologia física ha enriquit tot el camp de la investigació i ha posat les bases per a la transformació de la cosmologia durant els darrers cinquanta anys, des de l’especulació fins a la ciència. El seu marc teòric, desenvolupat des de mitjan anys seixanta, és la base de les nostres idees contemporànies sobre l’univers.

Les aportacions dels altres dos premiats, Michel Mayor i Didier Queloz, de la Universitat de Ginebra, són ben diferents. Actualment sabem que més enllà del sistema solar hi ha més de 4000 planetes descoberts que orbiten les seues estrelles. La mítica missió Kepler i l’actual TESS, han estat detectant els darrers 10 anys les subtils variacions de brillantor de les estrelles causades pel trànsit d’un dèbil planeta per damunt del seu disc.

Els guardonats, que rebran l’altra meitat del guardó, van ser els primers que descobriren que una estrella de tipus solar, 51 Pegasi, tenia un planeta al seu voltant, encara que utilitzaren el mètode de les variacions de les velocitats radials.

A l’octubre de 1995, Michel Mayor i Didier Queloz anunciaren el descobriment d’aquest planeta fora del nostre sistema solar, un exoplaneta, que orbitava una estrella de tipus solar a la nostra galàxia, la Via Làctia. A l’Observatori de l’Alta Provença al sud de França, amb instruments a mida, van poder veure com l’estrella 51 Pegasi oscil·lava lleugerament. Aquesta variació de velocitat radial, només podia explicar-se per la presència d’un planeta, anomenat posteriorment 51 Pegasi b, una bola gasosa comparable amb el gegant més gran del sistema solar, Júpiter, que estirava gravitatòriament l’estrella.

Aquest descobriment va iniciar una revolució en astronomia i des de llavors s’han trobat més de 4.000 exoplanetes a la Via Làctia. Encara s’estan descobrint nous mons estranys, amb una increïble riquesa de mides, formes i òrbites. Repten les nostres idees preconcebudes sobre sistemes planetaris i obliguen els científics a revisar les seues teories dels processos físics que hi ha darrere dels orígens dels planetes. Amb nombrosos projectes previstos per començar a buscar exoplanetes, segurament en pocs anys podrem trobar una resposta a l’eterna pregunta de si hi ha vida fora de la Terra.

Els premiats d’aquest any han transformat les nostres idees sobre el cosmos. Mentre que els descobriments teòrics de James Peebles van contribuir a la comprensió de com va evolucionar l’univers després del Big Bang, Michel Mayor i Didier Queloz van explorar els nostres barris còsmics a la recerca de planetes desconeguts. Els seus descobriments han canviat per sempre les nostres concepcions del món.

Més informació:

New perspectives on our place in the universe, Nobel Prize in Physics, 2019

Imatges de ”© Johan Jarnestad/The Royal Swedish Academy of Sciences”. Imatges lliures per propòsits no comercials.

El cel d’octubre 2019

La tardor ha començat. Els estels i les constel·lacions estan al seu lloc, el Triangle d’Estiu davalla cap a l’horitzó oest, l’Escorpí busca el seu refugi hivernal i fuig del gegant Orió que ja surt a la matinada, tal com manà el déu Júpiter fa mil·lennis per mantindre la pau al firmament. Mentrestant els planetes gegants, Júpiter i Saturn, també abandonaran ben aviat el cel i ens aboquen a un espectacle celeste devaluat per la seua pèrdua.

Mentre tot això passa al cel nocturn, l’oratge sembla que no vulga abandonar l’estiu i ens regal dies de calor estiuenca, això sí amb un Sol esglaiat ja ben baix al cel diürn.

Els planetes Júpiter i Saturn continuen essent els senyors de la nit encara que, en fer-se de nit, ja es troben cap al sud-oest i a mesura que passen els dies d’octubre es veuran cada vegada més i més prop de l’horitzó oest.

Júpiter, meravellós al telescopi, es troba encara en la constel·lació de  l’Escorpí. Continua essent l’objecte més brillant del cel però si no sabeu on trobar-lo el dijous 3 rebrà la visita d’una fina lluna creixent.

La nit següent, divendres 4, la Lluna se situarà entre Júpiter i Saturn, amb la creació d’una original línia celeste amb els tres astres brillants.

La nit del dissabte 5 serà Saturn el que rebrà el nostre satèl·lit natural. El planeta anellat, a Sagitari, ja està dèbil al cel i és un bona ocasió per trobar-lo de manera fàcil. La separació angular de centre a centre dels astres serà de 0,9°, menys de 2 diàmetres lunars.

Els altres planetes, Venus, Mercuri i Mart, estan ara mateix en les proximitats de la direcció del Sol, i, per això mateix, no són fàcilment visibles aquests dies.

Octubre també gaudeix d’unes pluges d’estels, encara que totes molts dèbils, d’uns pocs meteors per hora. Els Dracònids tenen el màxim el 9 d’octubre, els S. Taurids, el 10,  mentre que els Delta Aurígids tenen el màxim l’11 d’octubre. Finalment el 18 d’octubre gaudirem dels Epsilon Geminids, els Orionids el 21 i els Leo Minorids el 24.

De tots ells només els Orionids són suficientment actius, amb 15 meteors/hora, per que una eixida per observar-los a indrets ben foscos  s’ho valga.

I les belles constel·lacions hivernals ja són observables poc després de les 12 de la nit. Orió, Taure, els Bessons, els Cans Major i Menor comencen a ocupar el seu lloc al cel, tot anunciant que el camí a l’hivern es recorre en només tres mesos.

Només cal recordar que, per estalvi d’energia, la nit del 26 al 27 d’octubre es produirà el tradicional canvi d’hora per passar a l’horari d’hivern. En la matinada de les 3 passarem a les 2.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Octubre 5 18 47
Lluna plena Octubre 13 23 08
Quart minvant Octubre 21 14 39
Lluna nova Octubre 28 05 38

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Museu de la Ciència de València i escultures de Jaume Plensa. Enric Marco.
2 – 5. Aspectes del cel d’octubre amb Stellarium.