El món de Stanley Kubrick

Acaba de tancar l’exposició sobre la trajectòria artística del director de cinema Stanley Kubrick al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Amb 145 000 visitants des d’octubre passat, ha estat un èxit de públic, fet que indica la pervivència de la seua obra i l’arrelament en la cultura occidental. Els darrers dies de l’exposició vaig tindre l’oportunitat de visitar-la, gaudir-la i recordar amb ella una part de la meua existència.

Si hi ha pel·lícules que m’han impactat en aquesta vida ha estat 2001, una odissea de l’espai, l’obra mestra de Stanley Kubrick, estrenada l’any 1968, en plena eufòria per la carrera espacial i la pròxima arribada a la Lluna.

En el film Kubrick retrata un futur optimista per al futur de la humanitat, amb col·laboració de  la Unió Soviètica, i com la descoberta d’un estrany artefacte a la Lluna obre la porta al reencontre amb altres intel·ligències galàctiques. Aquesta visió esperançadora en el futur, malgrat la guerra freda, era estranya quan s’estrenà el film però va ser premonitòria del que vindria al cap de pocs anys.

Amb la col·laboració de l’enginyer i escriptor de ciència ficció  Arthur C. Clarke, de qui vaig llegir el llibre abans, el film aconsegueix un realisme espectacular tot respectant la física, obrint el camí a altres films que vindrien com Contact, Gravity o la més recent Interstellar, tots ells ben lluny d’inversemblants i falses guerres galàctiques i batalles espacials.  Amb 2001, s’aconsegueix recrear els viatges espacials, la intel·ligència artificial, l’existència d’altres mons diferents de la Terra. Tot això va ser possible al fet que el director s’assessorà durant quatre anys amb investigadors de la NASA per avançar-se de les innovacions tecnològiques que s’esperaven per a l’any 2001. Tecnologies que ara ens són familiars i que no existien aleshores, com les teleconferències, les pantalles planes i els superordinadors, ja son presentats en el film. Una constant aquesta, la de la documentació exhaustiva, que Kubrick practicà en cadascun dels seus treballs.

Aquest realisme del film i la coincidència amb l’arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong i Aldrin, va donar peu a la idea conspiranoica que l’aterratge al Mar de la Tranquilitat realment era una gravació en estudio realitzada per Stanley Kubrick. D’aquí eixí el fals documental Operació Lluna.

Aquesta pel·lícula, que està considerada com una de les millors de la història del cine, està plena de petits detalls que podem llegir per ací i també per allà. Una de les més famoses anècdotes va ser la manera com s’assignà el nom de l’ordinador HAL, acrònim de la llavors puntera empresa d’ordinadors IBM, agafant la lletra anterior de cadascuna de les lletres de l’acrònim de lInternational Business Machines.

A banda de veure clips famosos com l’escena de la tribu dels micos o del ball espacial al ritme de vals de Strauss, a l’exposició poguérem també embadalir-nos amb molts objectes mítics de 2001, com el tratge del cap de la tribu de micos del principi del film i al que l’actor i mim Daniel Richter va donar vida o el fetus del final. Diverses maquetes de la nau lunar i de la càpsula adornaven una sala, mentre que una immensa nau Discovery ocupava la gran sala on també s’hi podia admirar l’original del tratge espacial del comandant Dave Bowman (Keir Dullea) amb una rèplica de HAL9000.

Una retrobada emocional amb el geni que va aconseguir unir cinema, ciència i art en un mateix producte per al gran públic.

L’exposició repassa extensament tots els seus films i l’obra artística.

Kubrick començà amb la fotografia amb una càmera que li regalà son pare i l’any 1945, amb 17 anys, aconseguí publicar la seua primera foto a la revista Look sobre la mort del president Roosevelt.  Però ell continuava assajant. Prompte (1950-51) estrenà pel seu primer film, el documental Day of the Fight, sobre el boxejador Walter Cartier. Després faria el seu primer llargmetrage, Fear and Desire (1953), un triller policíac. En Look treballà un pocs anys més (1951), mostrant un gran talent fent fotos tan impressionants com aquesta:

Kubrick-Chicago-Look.jpg

By Stanley Kubrick, photographer; – http://www.retronaut.co/2011/03/stanley-kubricks-chicago-1949/, Public Domain

La exposició repassà extensament cadascuna de les seus pel·lícules, des de Paths of Glory (1957), sobre uns fets esdevinguts en el front francés en la I Guerra Mundial, Spartacus (1960), basada en la guerra d’esclaus romans del segle I a.C., Lolita (1962), a partir d’una novel·la de Vladimir Nabokov, Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964), una sàtira sobre la Guerra Freda amb un Peter Sellers espatarrant fent tres papers diferents, 2001: A Space Odyssey (1968), A Clockwork Orange (1971),sobre la violencia extrema de les bandes, Barry Lyndon (1975), sobre la noblesa anglesa del segle XVIII, The Shining, (1980), un film de terror amb Jack Nicholson de protagonista, i Full Metal Jacket (1987), una incursió ben realista de la guerra de Vietnam.

L’últim film de Kubrick fou Eyes Wide Shut (1999), amb Tom Cruise i Nicole Kidman com a protagonistes fent d’una parella rica i avorrida de Manhattan embolicats en una odissea sexual.

Llevat d’alguna obra, la majoria dels films aborden el problema de la violència institucional, la dels estats, bé en temps de pau (per exemple,  A Clockwork Orange (1971)) com en temps de guerra (per exemple,  Paths of Glory (1957),  Full Metal Jacket (1987)).

Stanley Kubrick, l’exposició, acabà amb un repàs al que anava a ser el seu següent film, una biografia de Napoleó, projecte en el qual portava treballant molt anys. Morí, però, sobtadament el 7 de març de 1999, i deixà inacabat la que seria segur una altra obra mestra. Ara sembla que hi ha interés per ressuscitar el projecte. HBO ja fa anys que treballa en l’adaptació d’un guió de Kubrick sobre Napoleó Bonaparte. Serà un llarg documental o una minisèrie?

Les obres contundents van aixecar sempre polèmica. Tres dels films van ser objecte de censura i protesta abans de l’estrena per les temàtiques de violència i erotisme que presentaven: Eyes Wide Shut, Lolita i A Clockwork Orange.

Continuarem gaudint dels seus films que continuen fent pensar a les noves generacions.

«Stanley Kubrick» és una exposició del Deutsches Filmmuseum, Frankfurt am Main, Christiane Kubrick, Jan Harlan i l’Stanley Kubrick Archive de la University of the Arts London, amb la col·laboració de Warner Bros. Entertainment Inc., Sony-Columbia Pictures Industries Inc., Metro Goldwyn Mayer Studios Inc., Universal Studios Inc., i SK Film Archives LLC.

Més informació sobre l’exposició es pot trobar a: Stanley Kubick, Exibition.

Imatges:

Diverses imatges de l’exposició. Enric Marco.

El viatge primitiu de Júpiter

El descobriment de planetes gegants ben prop de les seues estrelles ha portat de cap els astrònoms planetaris els últims anys. Com explicar els anomenats Júpiter calents, planetes gegants en òrbites de només uns dies? El disc d’acreció de material d’on es formen els planetes és massa prim en les proximitats de l’estrella i, és per tant, un lloc poc adequat per acumular molta matèria per formar un planeta gegant. És per això que ha calgut desenvolupar la teoria de la migració planetària per la qual els planetes es formarien lluny de les seues estrelles i després de formats, la pols que quedaria del disc frenaria l’òrbita amb la pèrdua d’energia i l’acostament al sol central.

Les conclusions que s’han adoptat en els sistemes estel·lars també són vàlides per al nostre Sistema Solar. Segons un estudi acabat de publicar, el planeta gegant Júpiter es va formar quatre vegades més lluny del Sol que la seua òrbita actual, i va migrar cap a l’interior del Sistema Solar durant un període de 700 000 anys. Els investigadors han trobat proves d’aquest increïble viatge gràcies a un grup d’asteroides propers a Júpiter.

Ara, investigadors de l’Observatori Astronòmic de la  Universitat de Lund, a Suècia i altres institucions han utilitzat simulacions per ordinador per aprendre més sobre el viatge de Júpiter a través del nostre propi Sistema Solar fa aproximadament 4.500 milions d’anys. En aquest moment, Júpiter s’havia acabat de formar, igual que els altres planetes del sistema solar. Els planetes van ser construïts a poc a poc per la pols còsmica, que envoltava al nostre jove Sol en un disc de gas i partícules. En aquell moment, Júpiter no era més gran que el nostre propi planeta.

Els resultats mostren ara que Júpiter es va formar quatre vegades més lluny del sol del que indicaria la seva posició actual.

Aquesta és la primera vegada que tenim proves que Júpiter es va formar molt lluny del Sol i després va migrar a la seua òrbita actual. Trobem evidència de la migració en els asteroides troians que orbiten prop de Júpiter “, explica Simona Pirani, estudiant de doctorat en astronomia de la Universitat de Lund, i autora principal de l’estudi.

Aquests asteroides troians consisteixen en dos grups de milers d’asteroides que es troben a la mateixa distància del Sol que Júpiter, però que orbiten per davant i per darrere de Júpiter, respectivament. Però hi ha aproximadament un 50% més de troians per davant Júpiter que per darrere d’ell. És aquesta asimetria la qual va esdevenir la clau per a la comprensió dels investigadors sobre la migració de Júpiter.

L’asimetria sempre ha estat un misteri en el Sistema Solar“, diu Anders Johansen, professor d’astronomia a la Universitat de Lund.

L’animació mostra els moviments dels planetes interiors, Júpiter i els dos eixams de troians (verds) durant el període de temps de la missió Lucy. Els troians L4 van per davant de Júpiter en la seua òrbita i els troians L5 el segueixen. Per tradició, els troians L4 reben el nom dels personatges grecs en els relats de la guerra de Troia. Els cossos L5 reben el nom dels del costat troià del conflicte. Crèdits: Astronomical Institute of CAS/Petr Scheirich.

De fet, no s’havia pogut explicar per què els dos grups d’asteroides no contenen el mateix nombre d’asteroides. No obstant això, Simona Pirani i Anders Johansen, juntament amb altres col·legues, ara han identificat la raó en recrear el curs dels esdeveniments de la formació de Júpiter i com el planeta va captar gradualment els seues asteroides troians.

Gràcies a les extenses simulacions informàtiques, els investigadors han calculat que l’asimetria actual només podria haver passat si Júpiter es va formar quatre vegades més lluny en el Sistema Solar i posteriorment aquest va migrar a la seua posició actual. Durant el seu viatge cap al Sol, la pròpia gravetat de Júpiter va atreure més troians per davant que al darrere.

Segons els càlculs, la migració de Júpiter es va perllongar durant uns 700 000 anys, en un període d’aproximadament 2 a 3 milions d’anys després que el cos celeste comencés la seua vida com un asteroide de gel lluny del Sol. El viatge cap a l’interior del Sistema Solar va seguir un curs en espiral en què Júpiter va continuar donant voltes al voltant del Sol, encara que en un camí cada vegada més estret. La raó de la migració real es relaciona amb les forces gravitatòries dels gasos circumdants en el Sistema Solar, que frenaven el planeta i li feien perdre energia.

Les simulacions mostren que els asteroides troians es van captar quan Júpiter era un planeta jove sense atmosfera de gas, el que significa que aquests asteroides probablement consisteixen en blocs de construcció similars als que van formar el nucli de Júpiter. En 2021, la sonda espacial de la NASA, Lucy, es posarà en òrbita al voltant de sis dels asteroides troians de Júpiter per estudiar-los.

Podem aprendre molt sobre el nucli i la formació de Júpiter estudiant els troians“, diu Anders Johansen.

Els autors de l’estudi també suggereixen que el gegant gasós Saturn i els gegants de gel Urà i Neptú podrien haver migrat de manera similar.

Article original.

The consequences of planetary migration on the minor bodies of the early Solar System, Astronomy nd Astrophysics., Març 2019. En pdf ací.

Imatges:

1.- Illustration: NASA/JPL-Caltech.
2.- Astronomical Institute of CAS/Petr Scheirich.

El forat negre de la galàxia M87

Finalment ja tenim la imatge. Els científics de la col·laboració internacional Event Horizon Telescope (EHT) presentaren dimecres la que és la primera imatge d’un forat negre, concretament del que es troba situat al centre de la galàxia activa M87. La imatge mostra un anell brillant format a partir de les rajos de llum que surten del disc de matèria que envolta una zona fosca on s’hi troba el forat negre i que es dobleguen a causa de la intensa gravetat.

El dimecres 10 d’abril fou un dia de gran celebració en les diverses rodes de premsa celebrades simultàniament arreu del món per mostrar la gran fita científica d’aconseguir veure com és realment un d’aquests monstres estel·lars. Des de Washington, a la seu de la National Science Fundation, o des de Bruxel·les, des de la seu de la Comissió Europea i des de Madrid, a la seu del CSIC, entre altres indrets, els astrònoms que han col·laborat en el macro-projecte explicaven dimecres el seu treball.

D’aquest grup selecte d’investigadors dos són valencians: Iván Martí-Vidal, de l’Institut Geogràfic Nacional (IGN), que ha dissenyat els algorismes que van permetre combinar les dades de les antenes d’ALMA (l’element més sensible de l’EHT) amb la resta de radiotelescopis; és a més coordinador del grup de polarimetria (el principal objectiu del qual és estudiar el paper dels camps magnètics en les proximitats del forat negre) i Rebecca Azulay, investigadora postdoctoral que treballa actualment en el Departament d’Astronomia i Astrofísica i en l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Fotografia del Telescopi Espacial Hubble que mostra el doll de matèria expulsat d’M87 quasi a la velocitat de la llum, i que s’allunya fins a uns 5000 anys llum del nucli galàctic

Des de fa molts anys se sap que M87, situat a uns 53,5 milions de quilòmetres, és una galàxia activa. L’observació detallada de l’objecte mostra una gran variabilitat en ràdio, raigs X i raigs gamma i sobre tot presenta un doll de partícules accelerades d’almenys 5.000 anys llum de longitud que surt del seu centre i que apunta quasi directament cap a la Terra, amb una desviació molt menuda d’uns 17º.  Els models astrofísics actuals expliquen aquesta variabilitat per l’existència d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars.  Donat que veiem pràcticament el centre de la galàxia de cara hauria de ser possible observar fàcilment que és el que està passant allí dins.

Però l’aspecte que té el forat negre central d’M87 no és fàcil de saber. La galàxia està molt lluny i l’objecte es tan “menut” com tot el nostre Sistema Solar. Necessitem, per tant, una resolució extraordinària per veure’n detalls. I la resolució d’un instrument depén de la longitud d’ona, en aquest cas ones de ràdio d’1,3 mm i és inversament proporcional a l’apertura, la grandària del radiotelescopi.  Quan més gran és el disc d’un radiotelescopi, més detalls podrem esbrinar. Tanmateix en aquest cas l’objecte és tan menut que un únic radiotelescopi no ens permet obtindre’n detalls. I, és per això que, per aconseguir la resolució necessària va caldre combinar els senyals obtinguts simultàniament de diversos radiotelescopis d’arreu del món per a fer-ne un virtual de la grandària de la Terra a través d’una tècnica anomenada interferometria de llarga base. D’aquesta manera s’aconseguí obtindre una resolució de 20 μas (20 milionèsimes de segon d’arc d’angle). Per fer-vos una idea clara del que significa seria com poder veure una pilota de tenis en la superfície de la Lluna.


Xarrada TED de Katie Bouman, una de de les desenvolupadores del software de l’EHT, on explica el procés que s’ha seguit per aconseguir la primera imatge d’un forat negre.

Durant uns dies d’abril de 2017, l’Event Horizon Telescope, la xarxa de huit radiotelescopis distribuïts al llarg del món que inclouen les antenes ALMA de Xile, l’antena IRAM del Pico Veleta, antenes a Hawaii, al Pol Sud, etc, observaren simultàniament dos objectes: Sagittarius A*, el forat negre supermassiu (4 milions de masses solars) situat al centre de la Via Làctia i la bèstia còsmica encara més massiva del centre d’M87, una galàxia activa situada a 53,5 milions d’anys llum. L’observació simultània va permetre reconstruir un telescopi de la grandària de la Terra. En aquesta observació i durant els següents  dos anys, 208 científics (enginyers, astrònoms, matemàtics, informàtics…) dels quals 23 són dones (un 11%) han recopilat les dades, les han coordinats, han fet algorismes per combinar les dades de cada telescopi, etc, per obtindre el que mai s’havia aconseguit abans: veure-li la cara a un forat negre. Fins ara en teníem proves indirectes de la seua existència però mai no havíem aconseguit veure’ls. I la imatge final s’assembla extraordinàriament al que preveien els models teòrics construïts a partir de la Relativitat General. Einstein tenia raó i les seus teories tornen a passar el test de l’experimentació.

L’entorn de la bèstia còsmica del centre d’M87, una galàxia activa situada a  53,5 milions d’anys llum, se’ns presenta com un anell brillant d’un 42 μas (42 milionèsimes de segon d’arc d’angle) format a partir de les rajos de llum que surten del disc de matèria que envolta una zona fosca on s’hi troba el forat negre i que es dobleguen a causa de la intensa gravetat. Un anell que gira en sentit horari quasi de cara a nosaltres amb una certa inclinació amb el resultat que la part inferior més enllumenada indica que és llum que ve cap a nosaltres mentre que la part superior més fosca s’allunya. Això és compatible amb la direcció del doll de material ejectat amb una inclinació de 17º respecte a l’observador (veieu imatge anterior del doll). Tanmateix l’inici del doll que es veu a gran distància no és visible en la imatge a conseqüència d’una resolució insuficient.

Al centre de l’anell s’observa una zona negra, que s’ha anomenat ombra del forat negre, que inclou l‘horitzó d’esdeveniments del forat negre central d’M87, la zona fronterera que l’envolta, a l’interior de la qual la gravetat és tan intensa que ni tan sols la llum té suficient velocitat per escapar-se’n. L’ombra és unes 2,5 vegades més gran que l’horitzó i, de moment, és el màxim que podem resoldre fins que no milloren les nostres tècniques.

El forat negre d’M87 és tan gran que el nostre sistema solar cabria perfectament dins del seu horitzó d’esdeveniments. Com que, a més a més, les observacions d’M87 han permés corregir a l’alça la massa del monstre còsmic que es troba molt endins de l’ombra i que ara s’estima que és uns 6500 milions de vegades més massiu que el Sol, podem imaginar-nos la compressió del material que permet encabir tants sols en un espai tan reduït.

Aquesta imatge tan buscada, aconseguida per la col·laboració internacional EHT, proporciona les proves més fortes fins a la data de l’existència de forats negres supermassius i obre una nova finestra a l’estudi dels forats negres, els seus horitzons d’esdeveniments i la seua gravetat.

La col·laboració internacional ha aconseguit una fita espectacular, que un company explicava gràficament ahir: Mira a un estel qualsevol del cel, en les millors condicions que pugues, i pensa que en el diàmetre aparent d’aquest puntet podries encabir una rere l’altra 10.000 còpies de la imatge del forat negre d’M87. Això han aconseguit.

I alguns dels que ho han aconseguit són amics i companys. Enhorabona.

I que ha passat amb el forat negre de la nostra galàxia? Com és que no ens han donat la imatge de l’objecte Sagitari A*?

Malgrat estar més prop resulta que és també molt variable i, a més a més, cal veure’l a través de la pols i gas del disc galàctic on es troba el Sistema Solar, amb la qual cosa resulta molt més problemàtic aconseguir una imatge neta semblant a la d’M87. Els científics ja estan treballant en algorismes que permeten reconstruir l’evolució temporal de la imatge, que podríem tenir en menys de cinc anys.

En el vídeo farem un viatge des de les antenes d’ALMA, mirant la nit estrellada, acostant-nos a la galàxia M87, observant les diverses imatges de la galàxia, del doll fins arribar a les proximitats del forat negre.

Finalment caldria destacar la repercussió mundial que ha tingut la conferència de premsa múltiple arreu del món. No només tots els diaris posaren la imatge de l’ombra del forat negre central d’M87 a la portada sinó que Google canvia el logo per remarcar la fita científica.

Per saber-ne més
Guía sencilla para entender la foto del agujero negro, Agencia SINC
Una astrònoma de la Universitat participa en la captura de la primera imatge d’un forat negre, UV.
First Images of a Black Hole from the Event Horizon Telescope. AAS Nova
La primera imagen de la sombra y el anillo asimétrico del agujero negro M87* gracias a EHT. La ciencia de la Mula Francis. Una explicació més física.

Entrevista a Iván Martí-Vidal en TVE 24 h. 11/4/2019

Imatges:

1. Imatge de l’ombra del forat negre d’M87. Col·laboració EHT.
2. El doll que emergeix del nucli galàctic d’M87 (NGC 4486). NASA and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA)HubbleSite.
3.- Ubicació dels radiotelescopis de la col·laboració EHT.
4.- Alguns amics participants en EHT. Crèdit: Vicent Martínez.

La contaminació lumínica també té rankings

Sembla que les ciutats de l’estat espanyol també poden classificar-se en un nefast rànquing de l’ús totalment ineficient de l’energia en l’enllumenat públic. Fa uns dies el diari el País publicava l’article Estas son las ciudades españolas que más contaminan con su luz a partir del treball de l’astrofísic Alejandro Sánchez de Miguel, actualment investigador de la University of Exeter (Regne Unit), amb la participació de Rebeca Benayas Polo, de l’empresa GEASig, per a SaveStars Consulting SL.El treball d’aquests investigadors, titulat Ranking de la contaminación lumínica en España, està disponble en el repositori científic europeu Zenodo.

En el treball es baregen diverses paràmetres que estan relacionats amb la contaminació lumínica, com la població, la potència total emesa de les faroles, el nombre total de faroles, la potència emesa per quilòmetre quadrat (W/km2), etc…

En aquest darrer rànquing (W/km2) destaquen en els primers llocs Gandia i València amb uns 9200 W/km2 . L’estudi s’ha fet fins a l’any 2012 ja que les dades de satèl·lit que s’han utilitzat provenen de l’instrument VIIRS que no és sensible a les emissions en la zona del blau. En aquell moment només hi havia llums de sodi en els nostres carrers. En els últims 5 anys, però, s’han instal·lat de manera compulsiva, inconscient i sense ser avalat per criteris tècnics ni científics una gran quantitat de LED, fonamentalment de color blanc intens, de temperatura de color de 4000 K o superior.  Només s’han canviat per qüestions d’eficiència i estalvi energètic. Però aquests LED son altament pertorbatius per a la fauna i flora nocturna i per a la salud humana, com n’he parlat a bastament en aquest bloc.

També s’han fet coses positives com la reducció de potència i canvi a LED de 3000 K (i pròximament inferior) a la ciutat de València, i com la Iniciativa Salven la Nit a l’Horta Nord que està propiciant el procés de canvi de l’enllumenat a LED Ambre o 2200 K a Meliana, Bonrepòs i Mirambell i a Albalat dels Sorell. Tots amb una contribució de blau a l’espectre visible ben reduïda. Cal fer encara més, per suposat.

Gandia i València se situen entre les ciutats amb més contaminació lumínica de l’Estat Noticies Nit À Punt. 10 d’abril 2019.

https://apuntmedia.es/va/noticies/societat/video-gandia-i-valencia-se-situen-entre-les-ciutats-amb-mes-contaminacio-luminica-de-lestat

I ahir, dia en que s’anunciava al món la primera imatge d’un forat negre, els mitjans públics valencians se’n feren ressò també i m’entrevistaren sobre aquest article, sobre contaminació lumínica i com combatre-la. Primer va ser a la televisió d’À Punt, compartint notícia científica amb la primera imatge del forat negre.

Per la nit, a la tertúlia de ciència de la ràdio d’À Punt, conduït per Anna Juan i Kristin Suleng, vaig parlar més extensament del problema de la contaminació lumínica i del problema dels LED blaus. L’última recomanació que vaig fer als periodistes. “Siguem exigents amb els nostres governants, sobre tot els nostres regidors i alcaldes, i ara que venen eleccions demanen-los un enllumenat sostenible amb llums de qualitat de tonalitat càlida”  Els organismes internacionals europeus i la legislació francesa ja ho demanen. És el futur també…

Ací podeu escolar el programa d’anit de, a partir del minut 25 aproximadament.

Les notícies de la nit | Tertúlia. Ciència i investigació. 10 d’abril 2019

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/escoltat-en-la-radio/les-noticies-de-la-nit/10-04-2019-les-noticies-de-la-nit-tertulia

Doble sessió per parlar de l’amenaça silenciosa de la llum excessiva per la nit, especialment si és blanca.

Imatges:
1.- Imatge nocturna de la Península Ibèrica des de l’Estació Espacial Internacional. NASA.

Tot esperant desvelar l’aspecte d’un forat negre

En unes hores sabrem finalment quin aspecte té l’entorn d’un forat negre. En la roda de premsa simultània que es realizarà a diversos paísos del mon a partir de les 15 h de dimecres 10 d’abril, es presentaran les primeres imatges en ràdio del forat central de la Via Làctia i el de la galàxia activa M87 aconseguides amb l’Event Horizon Telescope.

L’Event Horizon Telescope, no és ben bé un únic telescopi, sinó una xarxa de huit radiotelescopis distribuïts al llarg del món que inclouen les antenes ALMA de Xile, l’antena IRAM del Pico Veleta, antenes a Hawaii, al Pol Sud, etc, que fa dos anys es coordinaren per observar simultàniament dos objectes: Sagittarius A*, el forat negre supermassiu (4 milions de masses solars) situat al centre de la Via Làctia i la bèstia còsmica encara més massiva del centre d’M87, una galàxia activa situada a  53,5 milions d’anys llum. L’observació simultània va permetre reconstruir un telescopi de la grandària de la Terra

Aquesta infografia detalla les ubicacions dels telescopis participants de l’Event Horizon Telescope (EHT) i del Global mm-VLBI Array (GMVA). El seu objectiu és representar, per primera vegada, l’ombra de l’horitzó de l’esdeveniment del forat negre supermassiu al centre de la Via Làctia, així com estudiar les propietats de l’acreció i les emissions al voltant del centre galàctic.

Durant el mes d’abril del 2017, nombrosos investigadors utilitzaren aquesta xarxa de telescopis per captar els senyals ràdio que provenen de l‘horitzó d’esdeveniments dels forats negres centrals d’aquestes galàxies, la zona fronterera que els envolta, a l’interior de la qual la gravetat és tan intensa que ni tan sols la llum té suficient velocitat per escapar-se’n.  L’anàlisi de les dades ha estat complex i després de dos anys en unes hores es presentarà al públic.

Que fins ara no hagem tingut una imatge de com son els forats negres no significa que no tinguerem una idea de com haurien de ser. Les lleis de la Física i en especial les de la Relativitat General de la Relativitat, proposada per Albert Einstein el 1915, ja preveuen com hauria de semblar l’horitzó d’esdeveniments i tot l’entorn del forat negre.

Imatge artística que mostra un forat negre supermassiu que gira ràpidament envoltat d’un disc d’acreció. Aquest disc prim de material consisteix en les restes d’una estrella semblant al Sol, que va ser trencada per les forces de marea del forat negre. Crèdit: ESO, ESA / Hubble, M. Kornmesser / N. Bartmann

Un forat negre és el resultat del col·lapse i concentració d’una quantitat ingent de material estel·lar que arriba a distorsionar l’espai-temps i produeix una singularitat, un punt en que la densitat és infinita. La gravetat és tan intensa que fins i tot la llum no és capaç d’escapar-se més enllà d’un radi o horitzó d’esdeveniments per la qual cosa els forats es veuen negres des de l’exterior. Aquesta frontera fa impossible treure informació de l’interior llevat de l’anomenada Radiació de Hawking.

Al seu voltant trobarem un disc de material calent que va caient en espiral cap al forat negre i en els forats molt energètic trobarem també uns dolls relativistes de gas calent expulsats perpendicularment al disc per l’intens camp magnètic. La llum que envolta el forat negre es pertorbat per l’intens camp gravitatori del forat negre i és distorsionada de manera que fins i tot la part del disc d’acreció de darrere del objecte, la més allunyada de l’observador és visible per la part superior

El vídeo de Hotaka Shiokawa mostra l’aparença que tindria el disc d’acreció d’un forat negre en una simulació de magnetohidrodinàmica general relativista (GRMHD) observat en ràdio. Els raigs de llum emesos des de la part interior del disc es produeixen abans de l’arribada al “telescopi” a causa de l’efecte gravitacional de la lent i produeixen les imatges distorsionades. El disc es veu des de 45º per sobre del pla equatorial del disc. El costat esquerre de la imatge és més brillant que el costat dret a causa de l’efecte radiant Doppler: la llum emesa per un objecte que es dirigeix cap a un observador és més brillant que la que s’allunya de l’observador. La part negra central és l'”ombra” del forat negre, que és el que l’Event Horizon Telescope intenta veure.

Segons la forma que presente la imatge de detall dels forats negres que s’ha obtingut amb les dades del Event Horizon Telescope (mireu imatge adjunta) es podran confirmar o rebutjar les diverses teories alternatives a la de la Gravitació d’Einstein o bé, com sempre ha passat fins ara, es reforçarà encara més la Relativitat General.

Simulació dels dolls (roig brillant) d’un forat negre i del disc d’acreció al seu voltant, amb imatges simulades de les tres formes potencials de l’ombra de l’horitzó de l’esdeveniment. Crèdit: ESO / N. Bartmann / A. Broderick / C.K. Chan / D. Psaltis / F. Ozel

També podrem conéixer molts altres aspectes encara pot clars d’aquests monstres còsmics, com ara la possible existència de púlsars en òrbita al voltant dels forats negres o la forma en que aquests emeten els dolls. Caldrà esperar unes hores.

Sostenibilitat i contaminació lumínica

La contaminació lumínica és bàsicament un malbaratament de l’energia que afecta a l’astronomia, al medi ambient i a la salut humana. Per això és interessant estudiar-la també des del punt de vista de la sostenibilitat i dels objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides.

Els passats dies 5 i 6 d’abril, i des del Castell d’Alaquàs, el curs ACCIÓ PEL CLIMA. Jornades del professorat entrant en acció pel Clima a través dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, organitzat pel CEFIRE de Torrent, va oferir un gran ventall d’activitats per conscienciar el professorat de primària i secundària de la necessitat de lluitar per un futur més sostenible. Per aconseguir aquest objectiu s’oferiren diverses xarrades d’accions pel clima i de presentació de recursos per al seu ús a l’aula. Veieu programa per al dia 5 i per al dia 6 .

Respecte a la contaminació lumínica vaig tractar de provar com l’actual sistema d’enllumenat nocturn de les nostres ciutats no és gens sostenible i, fins i tot, que l’ús de la tecnologia LED és encara més contaminant si no és baixa dràsticament la seua intensitat i només s’usen llums molt càlides (Tc < 2200 K).

Respecte als recursos utilitzables a l’aula vaig presentar el paquet desenvolupat per la Junta de Andalucía i material divers de diversa procedència. Els podeu veure ací.

Més informació:

El professorat de l’Horta Sud analitza projectes contra el canvi climàtic, Levante, l’Horta, 10 d’abril 2019.

El cel d’abril de 2019

Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.

Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.

Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.

Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.

El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.

És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.

Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.

Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.

No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.

Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.

Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.

El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Abril 5 10 50
Quart creixent Abril 12 21 06
Lluna plena Abril 19 13 12
Quart minvant Abril 27 00 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL