El darrer canvi d’hora d’estiu?

La matinada del dissabte al diumenge, a les tres seran les dos.

Haurem de tornar a endarrerir el rellotge i podrem dormir una hora més. Però després de l’enquesta realitzada per la Unió Europea a tota la ciutadania, potser aquest siga el darrer canvi estacional. D’això en parlava l’altre dia al Matí d’Àpunt, la nova televisió valenciana.

En aquest assumpte del canvi d’hora hi ha molta confusió, llegendes urbanes i sobretot opinions personals basades en percepcions a curt termini.

Amb el canvi d’hora que es produirà aquesta matinada es retornarà a l’anomenat horari d’hivern. Des de l’últim cap de setmana de març fins al darrer d’octubre s’ha afegit una hora al temps del fus horari on es troba assignada Europa Occidental (Alemanya, França, Espanya). Durant aquest període, l’hora oficial de l’eixida i la posta de Sol s’ha avançat una hora. Així, amb aquesta hora afegida, a les nostres terres la posta de Sol el 21 de juny ocorre cap a les 21:30 mentre que a Galícia, es retarda passades les 22:00. Aquest és, per tant, un canvi d’hora estacional.

A partir del diumenge retornem a l’horari d’hivern. Tanmateix, de manera més correcta, s’hauria de dir que retornem a l’hora assignada al fus horari on l’estat espanyol ha estat assignat, el fus horari GMT+1

Mapa polític que mostra que una gran part del món es troba en un fus diferent al del fus natural d’acord amb l’horari solar.

A finals dels segle XIX, l’augment de la rapidesa de les comunicacions, pel telègraf però sobretot pels horaris dels ferrocarrils, va obligar a adoptar un sistema global i coordinat de l’hora. En la conferència de Washington, l’any 1884, es va acordar dividir la superfície de la Terra en 24 fusos horaris de 15º d’amplada, en que l’hora del meridià central seria adoptada per a tot el fus. El primer meridià seria el meridià que passa per l’Observatori de Greenwich (Londres). El primer fus seria anomenat GMT (Greenwich Meridian Time).

Donat que l’estat espanyol es troba dins d’aquest fus, a partir de l’1 de gener de 1901, s’adoptà l’hora oficial de Londres. D’aquesta manera els horaris s’ajustaven el màxim possible a l’horari solar, molt més al nostre país situat a la riba de la Mediterrània, ja que ens travessa el meridià de Greenwich, i molt menys a Galícia a quasi 1000 km cap l’oest.

En aquest fus inicial on se situà l’estat espanyol, s’hi s’afegí moltes vegades una hora estacional en estiu. L’excel·lent estudi de Pere Planesas de l’Observatorio Astronómico Nacional ho explica detalladament: La hora oficial en España y sus cambios.

El començament de la dictadura de Franco portà a un canvi definitiu del fus horari “natural” de la península ibèrica. En un decret datat el 7 de març de 1940 s’acordà avançar una hora a partir del 16 de març, i, per tant, passar al fus GMT+1: ” Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo…..”.

Si bé durant molt de temps s’ha considerat que aquest canvi era causat per l’aliança de l’Espanya franquista amb l’Alemanya nazi, nous estudis (mireu els dos fulls finals de l’estudi de Pere Planesas) no ho avalen. No s’ha trobat documentació sobre el perquè d’un canvi que ja s’estava coent a tot Europa. El mateix any canviaren al GMT+1 la França ocupada i, fins i tot, la Gran Bretanya per coordinació dels fronts de guerra. Tanmateix la Gran Bretanya tornà al fus original GMT en acabar la guerra.

Va ser a partir de la crisi del petroli del 1973 que s’afegí de manera sistemàtica a tot Europa l’hora estacional de l’estiu. Així en estiu estaríem en GMT+1 (+1, hora estacional). Si bé en aquell moment es va fer per estalvi energètic, molts estudis recents destaquen que l’estalvi que s’aconsegueix actualment no passa del 5%, fins i tot, d’altres diuen que no s’arriba al 2,5%. A més a més, sembla que aquest canvi estacional té efectes nocius sobre col·lectius vulnerables com nens i ancians.

D’aquí ve l’enquesta que va organitzar la Unió Europea entre el 4 de juliol i el 16 d’agost d’enguany. ¿S’ha de mantindre l’horari d’estiu? Un 84% dels europeus que van votar estaven d’acord a eliminar el canvi estacional. Si el parlament europeu ho avala, potser el canvi d’aquest cap de setmana siga l’últim.

Tanmateix els estats membres de la Unió tenen ara el permís per revisar aquesta proposta i fins i tot canviar de zona horària. Si bé el govern de Portugal va preguntar directament a l’Observatori Nacional de Lisboa que era el més convenient (quedar-se com estan), l’estat espanyol ha nomenat un Comité d’Experts per estudiar durant 6 mesos que s’hauria de fer: “Se encargarán de la elaboración de un informe de evaluación de las disposiciones reguladoras del cambio horario, así como sobre la conveniencia de mantener en nuestro país la hora de Europa central.”

El problema que rau ací és que és molt difícil, sinó impossible, conjugar unes hores donades per uns fusos horaris disposats al llarg de meridians, pensats per a necessitats de transport i comunicacions, amb uns horaris pensats per a humans que viuen més d’acords amb l’eixida i posta del Sol.

Per tot això, quins horaris ens serien més convenients? Ajustar-se més al Sol sembla el més raonable com expliquen els científics del Cronolab, el Gabinet de Cronologia de la Universidad de Múrcia. També denoten que canviar el fus horari implica un canvi en l’estil de vida, que ens acostaria més als estàndards europeus (horari de menjars, prime time televisiu, final de la jornada laboral).

Altres científics com Jorge Mira o Jose Maria Martin Olalla no estan tan convençuts de canviar res i creuen, amb arguments sòlids, que no hauria de tocar res. Realment les hores d’eixida del sol avancen de manera obliqua per Europa i no tenen res a veure amb els fusos horaris. Llegiu “¿Por qué cambiamos la hora, por qué la cambiamos ahora y qué tiene que ver con los horarios de trabajo?

Animació mostrant la diferència entre l’alba més tardana en horari d’estiu (a final d’octubre) i l’alba hivernal. Per sota de 40 ° l’alba és més tardana -expressada en hora civil- a l’octubre que al desembre. Si l’horari d’estiu s’estengués a novembre aquesta frontera es desplaçaria cap al nord. 25 Oct, 2014 – José María Martin Olalla – @MartinOlalla_JM. Creative Commons.

La biòloga del Cronolab, María de los Ángeles Rol de Lamas i el físic Jorge Mira estan en el Comité d’Experts del Ministeri de la Presidència, entre altres científics i tècnics. Ja veurem si en trauen l’entrellat ja que el problema és ben difícil.

Documents:

El matí À Punt

La matinada del dissabte al diumenge, a les tres seran les dos. Parlem del canvi d’hora en ple debat sobre la conveniència o no de fer-ho amb Àngel Miguel Martínez, Jovi Esteve i l’astrònom Enric Marco.

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/el-mati-a-punt/s-ha-d-eliminar-o-no-el-canvi-d-hora

Ryugu, el petit asteroide revela els seus secrets

No sempre es pot assistir al descobriment d’un nou món. Grans territoris terrestres han estat ja explorats i massa vegades saquejats. Ara, però, de mica en mica, i sense fer soroll, els humans anem conquerint, científicament parlant, nous mons, llunes i cometes. El cas és que actualment la petita nau japonesa Hayabusa2 està descobrint per a la humanitat un nou món inexplorat, el petit asteroide rocós Ryugu, de només uns 900 metres de diàmetre.

La sonda, que eixí de la Terra el desembre de 2014, ha estat viatjant durant 3 anys i mig per arribar finalment els últims dies de juny passat a l’asteroide. No ha estat fàcil.

Moltes roques a la superfície de Ryugu. Vista des del Rover-1A el 21 de setembre 2018. JAXA.

L’asteroide no es troba en el pla de l’òrbita terrestre, sinó inclinat uns 6º, així que calia molta energia per “inclinar” la trajectòria de la nau. Sempre és més fàcil caminar sobre terreny pla que pujar escales… L’ús dels motors iònics i una assistència gravitatòria de la Terra va permetre superar el primer entrebanc previst. Un altre problema va ser trobar on estava l’asteroide ja que la posició de l’objecte només era coneguda amb una precisió de 220 km, una cosa com quedar amb un amic en un lloc indeterminat entre Castelló i Tarragona. A finals de febrer d’enguany Hayabusa2 detectà Ryugu amb les càmeres i cap al maig començà a corregir la trajectòria per aconseguir finalment arribar al seu destí el 27 de juny passat.

L’objectiu de la nau japonesa és estudiar detingudament aquest asteroide i retornar-ne mostres cap a la Terra. Ryugu, que ha resultat ser més bé una acumulació de runes rocoses que un objecte compacte, és un asteroide de tipus C, és a dir amb un alt contingut en carboni, i en compostos orgànics. Aquests cossos tenen un espectre molt similar a les condrites carbonàcies, una classe molt comuna de meteorits recollits a la Terra. La composició d’aquests objectes sembla que seria molt similar a la que tindrà la nebulosa primitiva de la qual es formaren els planetes i, és, per això mateix, tan interessant. Per a analitzar l’asteroide Ryugu, Hayabusa2 compta amb dos ròvers o exploradors japonesos, els ròvers MINERVA-II1, anomenats Rover-1A y Rover-1B d’1,2 kg cadascun d’ells i el robot franco-alemany MASCOT.

Els rovers japonesos foren deixats caure el passat 21 de setembre i les imatges que han anat enviant ens mostren un món rocós, sense espais lliures de pedres. Encara que el nom de rover (vehicle tot terreny) ens porten a imaginar que es desplacen com els rovers marcians, realment el que fan és saltar d’un lloc a l’altre. La baixíssima gravetat de l’asteroide fa que a cada salt avancen uns 15 metres. Els panells solars que tenen permeten que la instrumentació puga funcionar durant molt de temps encara que fa dies que no han tornat a enviar dades.

Esquerra: Il·lustració de MASCOT en separar-se de Hayabusa2. Dreta: Il·lustració de l’aterratge de MASCOT a la superfície de Ryugu. JAXA.

Per contra el robot MASCOT d’un 9,6 kg és un veritable aterrador, a l’estil de Philae que aterrà sobre el cometa 67/P Churyumov–Gerasimenko. Per sort, aquest robot no té potes ni arpons per agafar-se a la superfície. Té, això sí, capacitat per girar per orientar l’antena cap a dalt (veure vídeo) i fer alguns salts. El passat 3 d’octubre el robot europeu arribà a la superfície però la falta de plaques solars ha limitat la recollida de dades a només 17 hores de vida útil.

La missió principal de Hayabusa 2 és la recollida de mostres i el seu retorn a la Terra per a la posterior anàlisi en laboratori. La nau farà tres aproximacions a l’asteroide en els pròxims mesos per recollir pols i roques en zones no contaminades pels robots llançats anteriorment. La darrera aproximació que serà l’any que ve, llançarà primerament un projectil de 2,5 kg per obrir un cràter artificial i deixar exposat material més profund i primigeni, no modificat pel vent solar ni pels raigs còsmics. Totes les mostres recollides seran retornades a la Terra cap a final del 2020. Tanmateix, les imatges actuals enviades per les sondes en la superfície mostren un paisatge extremadament rocós, sense cap zona de material fi, pols o regolita com ocorre a la Lluna. Els enginyers japonesos tenen feina ara per a trobar un lloc d’aproximació segur i adient per a la recollida de mostres.

Més informació:

Asteroid Explorer Hayabusa 2, JAXA
The Hayabusa2 mission – investigating a near-Earth asteroid
Comienza la exploración del asteroide Ryugu, 23 juliol 2018, Eureka, Daniel Marín.
La odisea de los rovers Minerva en la superficie de Ryugu, 30 de setembre 2018, Eureka, Daniel Marín.
Las aventuras de MASCOT en el asteroide Ryugu, 10 d’octubre 2018, Eureka, Daniel Marín.

Imatges:

1.- Ryugu des de 20 km de distància, fotografiat a les 12:50 p.m. (JST), 26 Juny, 2018. JAXA, University of Tokyo and collaborators.
2.- Ryugu (900 m de diàmetre) a Paris: és tan gran com el Camp de Mart! Del twitter de Thomas Appéré (@thomas_appere).
3.- Recollida de mostres de la superfície de Ryugu. DLR

Quan dormen els arbres

Al nostre país el paisatge natural ha estat profundament transformat al llarg dels segles pels humans. Els territoris salvatges originals quan els humans eren caçadors recol·lectors han desaparegut i han deixat pas a boscos esquifits, zones de conreus, masos dispersos i àrees urbanes totalment humanitzades. Grans àrees d’arbrat antigues han quedat reduïdes per l’aprofitament forestal, pels incendis, per la desídia dels gestors del territori a arbres aïllats que aguanten valents com a testimonis d’un passat gloriós.

Aquests arbres vells, grandiosos s’han guanyat moltes vegades un nom propi. Com a exemple tenim el Faig Pare (Fagus sylvatica), arbre que trobarem a la Sénia (el Montsià), el faig remarcable situat més al sud d’Europa. Aquests arbres, a més, formen part del pulmó de la Terra. Amb l’invent de la fotosíntesi, les plantes i, clar els arbres, han jugat un paper fonamental en la vida a la Terra, ja que, a més de mantenir el nivell normal d’oxigen a l’atmosfera, gairebé totes les formes de vida en depenen directament com a font d’energia, o indirectament com a font última de l’energia al seu aliment.

De nit, però, els arbres dormen. Sense llum solar, la fotosíntesi s’atura. Podem dir que els arbres descansen, cansats per la feina que fan per sobreviure i, indirectament per nosaltres. És el moment de la vida nocturna adaptada a la foscor, més fresca, més tranquil·la. Lluny dels humans, els arbres dormen sota una cúpula plena d’estels, acaronats per la banda lletosa de la Via Làctia,

El fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, ha captat aquests moments màgics, de remor somorta, d’hores de foscor en que els únics llums són els de la celístia i els ha presentat en l’exposició Quan dormen els arbres, organitzada pel Jardí Botànic de la Universitat de València i l’Aula de Natura. En les fotos realitzades en les comarques que envolten els Ports de Tortosa-Beseit s’endevinen, això sí, la llunyana presència humana a l’horitzó amb les cúpules de llum contaminant dels pobles veïns. En fer-se de nit, el fotògraf ha dedicat hores per congelar aquestes hores de descans, per aconseguir captar la bellesa d’aquests arbres adormits.

Com en una confluència evolutiva dels nostres interessos, m’hi vaig acostar dimarts 25 de setembre al Jardí Botànic en admirar un reclam de l’exposició Quan dormen els arbres. La foto de portada de l’exposició (primera imatge del post) actuà com un imant per a mi. És foto de natura però també glorifica la bellesa del cel nocturn. La imatge ho té tot. La natura nocturna representada pel Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) en primer pla, la Via Làctia que puja des del sud en una nit d’estiu, on s’hi detecta clarament el cúmul de Ptolomeu (M7), i amb els llums contaminants al fons, segurament de Morella.

La inauguració de l’exposició de Lluís Ibáñez es complementà admirablement amb una visita nocturna al Jardí Botànic. Conduits pel director Jaume Güemes, i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació, passejàrem a fosques pels camins, sentint els arbres dormint, en una nit de lluna plena, malauradament amagada darrere d’uns gruixuts núvols.

Tanmateix, la llum de la ciutat, la contaminació lumínica no deixa dormir correctament les plantes. Els llums dels equipaments públics i privats dels voltants envaeixen l’espai del Jardí, i, a més a més, la resta de la ciutat li envia parts dels llums dels carrers reflectits en la volta del cel nocturn.

Alguns de les explicacions sobre alguns dels arbres present ens resultaren d’allò més interessants. Com el Ginkgo biloba, l´espècie viva més antiga de la Terra, ja que forma part de la coberta vegetal terrestre des de fa més de 200 milions d´anys. Al Jardí s’hi troben tres exemplars d´entre els quals destaquen dos, un mascle i una femella, que possiblement siguen els més antics de l’estat, amb uns180 anys cadascun.O com les diferències entre la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la canària (Phoenix canaria), aquesta darrera més sensible a l’atac del morrut roig.

I en això arribarem a una vista icònica del Jardí, la Carcassa, una perspectiva de palmeres que semblen un castell de focs artificials, en aquell moment congelat sobre un cel ennuvolat.

Els únics llums del Jardí eren els del l’Umbracle i els Hivernacles tropicals. L’Umbracle, un cobert que hi deixa passar l’aire, és el lloc on traslladaven a l’estiu algunes plantes exteriors per protegir-les de la sequera i de la calor extrema. Va ser construït a principis del segle XX i té clares referències astronòmiques ja que albergà la recepció de benvinguda al famós astrònom francés Camille Flammarion, de camí cap a Elx per observar l’eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Ara, sobre la bassa central i una escultura d’Alfaro, penja una epífita, el clavell de l’aire (Tillandsia aeranthos), planta sense terra que sobreviu amb la humitat ambiental i els nutrients que recol·lecta de l’aire (pols, fulles que cauen i matèria procedent dels insectes) a través de les estructures en les fulles anomenades tricomes.

Una exposició ben interessant i un recorregut nocturn que cal que es repetesca. Com he dit moltes vegades, la natura no es viu només de dia, sinó que a la nit hi descobrim uns altres aspectes ben diferents.

L’exposició Quan dormen els arbres es podrà veure a l’estufa freda del Jardí Botànic fins el 18 de novembre. No us ho perdeu.

Imatges:

1.- Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) Pena-roja de Tastavins, el Matarranya. Lluís Ibáñez. Del cartell de l’exposició.
2.- 3.- Vista general de l’exposició. Enric Marco
4.- Presentació de l’acte amb Lluís Ibáñez, Jaume Güemes i Eva Pastor. Enric Marco
5.- El Jardí Botànic de nit. Enric Marco
6.- La Carcassa. Enric Marco
7.- Palmeres. Enric Marco
8.- L’Umbracle, amb la planta penjada sobre la bassa. Enric Marco
9.- Hivernacles tropical. Enric Marco

El cel d’octubre de 2018

Torna l’octubre, un nou curs comença i tot retorna com si fórem dins d’un immens bucle còsmic que sembla que ens porte al mateix lloc. Les belles constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja van ocupant el seu lloc a la matinada preparades per fer el salt a les hores més vespertines. Alguns planetes, per contra, s’estan amagant per complir els mandats de les lleis de Kepler i no tornaran fins l’any que ve.

Tanmateix l’astronàutica japonesa ens ha donat aquests dies una gran alegria. La sonda japonesa Hayabusa 2, en òrbita actualment al voltant de l’asteroide Ryugu, ha aconseguit desplegar els dos rovers MINERVAII-1, que han aterrat en la superfície i han començat a retransmetre imatges impactants.

La bella configuració estival de planetes que hem gaudit els darrers mesos s’acabarà d’esvair aquest mes. Venus és ja difícilment visible en la lluïssor de la posta del Sol mentre que Júpiter només serà visible durant unes hores. Els reis de la nit seran Saturn i Mart que faran el delit dels observadors.

Venus, el planeta bessó de la Terra, deixarà de veure’s ben aviat en pondre’s el Sol. Mirant cap al sud-oest, i situat a només 5º d’altura, els que pugueu gaudir d’un horitzó lliure d’obstacle el podreu veure els primers vespres del mes a partir de les 20:00 i només durant 15 minuts. Sort.

De dreta a esquerra, Júpiter en Balança, Saturn en Sagitari i Mart en Capricorni.

Júpiter, per contra, encara serà fàcilment observable. Mirant cap al sud-oest i durant la primera quinzena del mes, encara podrem admirar el planeta gegant i, si teniu un telescopi, veure les bandes de núvols i el ball incessant de les seues llunes. La nit de l’11 d’octubre una fina lluna de 2 dies s’hi situarà al seu costat, cosa que permetrà la seua identificació.

Lluna prop de Saturn, mentre que Mart en troba en Capricorni.

Saturn, situat en la constel·lació de Sagitari, es troba cap al sud i ben alt en pondre’s el Sol. Serà, per tant, un objecte fàcilment observable, i que l’ús d’un telescopi permetrà descobrir tota la seua bellesa anular. La nit del 14 al 15 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi acostarà a només 1,8º, cosa interessant s’hi volem fer una bella fotografia conjunta.

De dreta a esquerra: Saturn i Mart al costat de la Lluna.

Mart, de moment, continua ben brillant al cel. Situat en la constel·lació de Capricorni, el planeta és l’objecte més vistós actualment al cel. De color roig encés, és explorat per diverses naus en òrbita i per alguns robots en la superfície com el poderós Curiosity. I cap al planeta tenim el mòdul de descens robòtic Insight de la NASA que hi arribarà a finals del mes que ve. El 18 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi situarà ben prop.

Si el mes passat us recomanava descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari, aquest mes podem buscar el segon més allunyat, Urà.

Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació de la Ballena i Peixos si mirem cap a l’est.  El planeta Urà, d’un color blau-verdós, estarà en oposició, el punt més proper a la Terra, el 23 d’octubre i localitzat prop de l’estel ο Psc. Situat, per tant, a 180º de la direcció solar, la seua cara estarà totalment il·luminada pel Sol, serà més brillant que en qualsevol altra època de l’any i estarà visible durant tota la nit. Aquest és el millor moment per veure Urà. Tanmateix el 23, la Lluna estarà quasi plena i ben prop del planeta, per la qual cosa serà millor tractar de veure’l uns dies abans o després. Però, clar, encara que podrà ser visible des de llocs foscos a ull nu com una dèbil “estrella” de magnitud 6, ja al límit de la visió, l’ús d’un telescopi ens el mostrarà només com un petit punt blau-verdós, a causa de la gran distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Octubre 2 11 45
Lluna nova Octubre 9 05 47
Quart creixent Octubre 16 20 02
Lluna plena Octubre 24 18 45
Quart minvant Octubre 31 18 40

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Una lluna minvant sobre el Mercat Central de València. 29 de setembre 2018 a les 00:30. Enric Marco.
2-5. A partir del programa Stellarium.