Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

El cel d’abril de 2018

0

La primavera ja ha començat i l’oratge sembla més estable. Tenim pluges, vent i neu a cotes altes com toca en aquesta estació. El temps no s’atura i el seu pas es nota en el canvi de les constel·lacions al cel nocturn. Les de l’hivern ja ens deixen per l’oest mentre que les típiques estiuenques ja guaiten per omplir l’espai deixat per les estrelles fugisseres.

I com a part d’aquest canvis que ja intuïm, apareix finalment Júpiter, el rei dels planetes, per a gaudi de tots en la primera part de la nit. Un Júpiter radiant, feliç de mostrar el seus secrets més íntims als humans mitjançant la nau Juno que la ronda des de fa un temps.

I, és que, encara tímidament, els planetes comencen a mostrar-se de manera més fàcil en la primera part de la nit. Venus i Júpiter ja els podrem admirar aquest mes abans de la mitjanit, mentre que per veure Saturn caldrà esperar fins el juny.

A la posta de Sol, cap a l’oest, ja podem veure des de fa setmanes el brillant planeta Venus. En amagar-se l’astre solar, encara hauran de passar uns minuts per apreciar el punt refulgent del planeta de la deessa de la bellesa. Però en fer-se més i més fosc el veureu cada cop més brillant però cada vegada més prop de l’horitzó. Tanmateix a mesura que passen els dies se separarà més del Sol i, per tant, el temps de visibilitat augmentarà. Com es veu a la figura adjunta, el dia 19 (i els anteriors 17 i 18) compartirà la direcció de l’Oest amb un tall de Lluna creixent ben petit.

Júpiter, com he dit abans, finalment es dignarà a aparèixer en el cel vespertí. Això no serà, però, fins els darrers dies del mes. Busqueu un lloc sense obstacles cap a l’est i espereu que isca acompanyada de la Lluna plena el 30 d’abril. Un duet digne d’una foto conjunta.

Per a veure els altres planetes caldrà matinar ja que s’han de veure unes hores abans de l’eixida del Sol mirant cap a l’est i sud-est.

Un esdeveniment interessant serà l’encontre pròxim (conjunció en la terminologia astronòmica) entre els planetes Mart i Saturn. Els astres es troben actualment sobre la constel·lació de Sagitari i la nit del 2 al 3 d’abril se situaran només a una distància angular de 1,3º, una mica més que dues llunes plenes. Si se’ls mireu cap a les 6 del matí del 3 d’abril podreu admirar l’encontre però també la constel·lació estiuenca de l’Escorpí situat a la dreta.

Mart és un planeta inquiet i no para en torreta. A causa de la proximitat a la Terra, el moviment en l’òrbita és molt evident. A llarg dels dies d’abril, s’anirà separant de Saturn i acostant-se al Sol. A més, la matinada del dia 7, per exemple, la Lluna s’afegirà a l’espectacle i formarà un trio recte amb els dos planetes ja separats.

Però Mart no s’aturarà. De mica en mica deixarà la constel·lació de Sagitari per buscar la de Capricorn.

I ja al final de mes tindrem la presència del petit planeta Mercuri que assolirà aquests dies la màxima separació angular del Sol. Uns minuts abans de l’eixida del Sol, just cap a l’est i entre les primeres lluïssors del cel matutí, podrem veure el que sembla una petita estrella. És el planeta Mercuri.

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Abril 8 09 18
Lluna nova Abril 16 03 57
Quart creixent Abril 22 23 45
Lluna plena Abril 30 02 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Juno va prendre aquesta imatge de núvols acolorits i turbulents a l’hemisferi nord de Júpiter el 16 de desembre de 2017 des de  13345 quilòmetres per sobre dels núvols alts de Júpiter. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS / Gerald Eichstädt / Seán Doran.
2-6. Del programa Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

L’estació espacial xinesa Tiangong-1 caurà al voltant de l’1 d’abril

4

Poques hores li queden a l’estació espacial xinesa Tiangong-1.  Segons les previsions més actuals la reentrada en l’atmosfera de la Terra serà el pròxim diumenge 1 d’abril però amb algunes hores d’incertesa per davant o per darrere d’aquesta data. Aquesta indeterminació horària fa que siga molt difícil determinar sobre quina zona del nostre planeta caurà finalment. Ara, la probabilitat que caiga en una zona poblada és, més aviat, reduïda.

Com comenta l’investigador Jay Melosh de la Purdue University “En l’atmosfera de la Terra entren residus a tot hora. Amb una nau espacial com aquesta, la major part del material es cremarà en l’atmosfera, però algunes parts més denses podrien arribar a terra”.

Tiangong‑1 (天宫一号, “Palau Celestial 1”) és un laboratori experimental i la primera estació espacial xinesa. La seua principal missió era provar i perfeccionar tecnologies relacionades con les trobades espacials i l’acoblament de naus en òrbita. Va ser llançada a l’espai el 30 de setembre de 2011 per un coet Llarga Marxa CZ-2F des del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan en el desert de Gobi, Mongòlia Interior (Xina). Durant la seua curta vida operativa només acollí una missió no tripulada i també dues missions tripulades, ja que va ser realment un mòdul de proves del programa Tiangong, la futura estació espacial modular xinesa que hauria d’estar operativa a l’espai el 2023.

Estava planificat que Tiangong‑1 caiguera de manera controlada en 2013 però per unes raons no clares no ho va fer. Finalment el març de 2016 l’Administració Espacial Xinesa anuncià que havia perdut tot contacte amb la nau. La caiguda descontrolada era, per tant, cosa feta.

Tot satèl·lit frena de manera constant al llarg dels anys a causa del fregament amb les molècules de l’atmosfera terrestre, amb la qual cosa, en perdre energia, l’altura de l’òrbita decau. Per això, de tant en tant, cal impulsar els satèl·lits cap amunt per mantindre’ls operatius. Des del llançament fins al desembre de 2015 Tiangong‑1 va ser desplaçat regularment a una òrbita operativa d’entre  330 i 390 km per damunt de la superfície terrestre.

Sense control des de terra, però, la disminució constant de l’altura orbital de Tiangong és inevitable i, per tant, la caiguda de la nau sobre el nostre planeta és irreversible.

Mapa que mostra l’àrea entre 42,8 graus nord i 42,8 graus de latitud sud (en verd), sobre el qual Tiangong-1 podria caure. El gràfic a l’esquerra mostra la densitat de població i el de l’esquerra la probabilitat de caiguda.

A principis del 2018 la nau girava al voltant de la Terra amb una òrbita de 280 km d’alçada però d’aleshores ençà ja ha minvat força. La nau que era d’unes 8,5 tones en ser llançada (incloent combustible) ara ja no serà tan pesada després d’anys de servei a l’espai. Les parts més flexibles i delicades com ara els panells solars es cremaran en la reentrada, de manera que només cauran les parts més resistents al calor com són els dipòsits de combustible.

Els investigadors no saben realment on i quan caurà Tiangong-1 fins que falten uns pocs dies. Tots els càlculs prediuen que serà al voltant del dia 1 d’abril, amb un error d’1 dia. El que si que està clar és que la zona de caiguda serà l’àrea compresa entre les latituds 42,8 graus nord i 42,8 graus sud, valors que correspon a la latitud aproximada del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan des d’on fou enviada a l’espai.

 

La predicció del lloc de caiguda no controlada d’una nau amb un marge de quilòmetres queda fora de les capacitats tecnològiques actuals, a causa de les dificultats de modelar l’atmosfera, per la dinàmica de l’objecte i per les limitacions d’observació de la nau.

Només el dia abans de la reentrada serà possible a grosso modo predir on caurà amb l’ajuda de radars terrestres però en la pràctica la incertesa serà gran, d’unes poques hores, fins i tot. Si una òrbita de Tiangong-1 dura actualment una mica més d’una hora això implica diversos òrbites! De manera que pot caure en qualsevol lloc dins de la franja dita. Però tranquils, no caurà necessàriament en aquesta part del sud d’Europa com van dient alguns mitjans espanyols de manera alarmista. Realment no hi ha molt més probabilitats que en altres llocs. I si observem el mapa adjunt (figura 2) el risc de caiguda és una mica més alt en les dues vores de la franja. Uf! Dins d’Europa, la Península Ibèrica té un risc una mica major, d’un 2 a un 3%.

Els passos previstos de la nau sobre Barcelona en les pròximes hores es poden consultar online en la pàgina dedicada als satèl·lits Heavens Above. Us deixe un resum:

A més a més, aquesta web permet saber on es troba en cada moment la  Tiangon-1 en la seua òrbita. La web d’Aerospace també farà un seguiment minut a minut de la reentrada. Sembla que la caiguda serà entre la vesprada-nit de demà diumenge 1 d’abril i les primeres hores de dilluns 2 d’abril, però encara amb molt de marge d’error.

Com explica Melosh  “Respecte al lloc d’aterratge, unes poques hores d’incertesa cobreixen un gran territori. Podria ser la diferència entre aterrar en Xile o fer-ho en mig del Pacífic”.

Haurem d’esperar, doncs, per veure que passa.

Més informació en:
Tiangong-1 reentry updates, ESA
Preguntas frecuentes sobre la reentrada de Tiangong-1, ESA

Actualitzat dissabte 31 de març a les 13:00.

Imatges:
1.- Estació espacial Tiangong-1, CMSE/China Manned Space Engineering Office
2.- Mapa de risc de caiguda de la Tiangong-1. Lliurat el 08/03/2018 3:17 pm. ESA CC BY-SA IGO 3.0
3.- Predicció de la finestra de reentrada  de Tiangong-1 el 26 març, ESA

El despertar de la primavera

2

 Semblava que no arribaria mai. I més amb aquest fred, pluja i neu que s’han presentat a deshora i que ho confonen tot. Però finalment la primavera vencerà el dur hivern aquest dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste i, amb aquest desplaçament astral donarà lloc a l’equinocci de primavera, senyal que l’estiu s’acosta i que les llums guanyaran altra vegada a les tenebres.

El Sol, per tant, es troba ara sobre la meitat exacte del cel, sobre l’equador celeste que divideix la volta celeste en dues parts iguals, l’hemisferi nord i l’hemisferi sud celeste (Equinox, en la figura adjunta) i que passa pels punts cardinals Est i Oest. Aquest fet determina que aquest matí el nostre estel ha eixit exactament per l’est i, al vespre, es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament de 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. Aquest dia amb aquestes propietats tan extraordinàries és l’anomenat l’equinocci de primavera.

La posició del Sol avui també la podem veure des de dins de l’esfera celeste, tal com ho veuria el ninotet central de la figura anterior.  A la figura superior s’hi ha representat la posició del Sol  sobre la línia de l’equador celeste el 20 de març de 2018 a les 17:16 vist des d’un indret qualsevol del nostre país.

Al llarg de l’any, dia a dia, el Sol (vist des de la Terra) s’ha mogut per la línia de l’eclíptica (no representada en la figura de l’esfera celeste). I justament avui el Sol creua la línia de l’equador. Com que el moviment del Sol al cel és lent (1º/dia) es pot considerar que romandrà sobre l’equador celeste tot el dia i, per tant, en girar la Terra en el seu moviment diürn el farà eixir exactament per l’est i pondre’s per l’oest.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, el primer diumenge després de la primera lluna plena (31 de març) després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325 a la que va assistir l’emperador Constantí el Gran.

L’astrònom Eduard Masana explica més detalladament com es calcula la data del Diumenge de Resurrecció i com es va arribar a aquesta convenció. Sembla que el papa Francesc podria canviar aquesta tradició.

Imatges.

1.- Ametllers en flor a Aras de los Olmos, els Serrans. Enric Marco
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Esquema del moviment del Sol el 20 de març de 2018 sobre la línia de l’equador celeste vist des d’un indret qualsevol del nostre país. Fixeu-vos com ix exactament per l’est i es pon per l’oest. L’equinocci es produeix quan el Sol es troba just en el creuament sobre el seu camí al cel, l’eclíptica, i el cercle de l’equador celeste. Stellarium.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Cel Fosc es reuneix a Aras de los Olmos

0


El cap de setmana passat els socis de Cel Fosc, l’associació de lluita contra la contaminació lumínica, ens vàrem reunir per a l’assemblea anual a Aras de los Olmos.

Aquest municipi dels Serrans es troba situat dins de la Reserva i Destinació Turística Starlight, distinció mediambiental que ha aconseguit, juntament amb altres municipis dels Serrans i la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre, per conservar un cel nocturn fosc amb poca incidència de l’enllumenat vial.

En l’assemblea celebrada al saló d’actes de l’hotel Aras Rural, la junta directiva va repassar les activitats realitzades al llarg de l’any de les diverses coordinadores territorials, així com les futures participacions en jornades o congressos d’entitats amigues que també estan preocupades per la llum que ens furta les estrelles. Tanmateix la resolució més important per a mi, va ser l’elecció de la nova junta directiva, en especial del nou president de Cel Fosc. Per unanimitat, en aquest càrrec hi vaig ser elegit jo. Des d’ara passaré de dedicar-me a la lluita per un enllumenat ecològicament més sostenible en terres valencianes a haver de fer-ho a nivell de l’estat. Més feina, més xarrades de conscienciació i, espere,  col·laboració dels membres de l’entitat de tot arreu.

Aprofitant la celebració de l’assemblea de Cel Fosc, els companys de l’associació astronòmica AstroAras organitzaren unes Jornades de Medi Ambient i de Contaminació Lumínica, per parlar de la Reserva Starlight des del punt de vista del turisme de les estrelles, de l’afectació sobre el medi ambient, de com mesurem el cel nocturn, en que participaren, entre d’altres, Puri Vilaroya, de la Comarca Gúdar-Javalambre, la guia Starlight Maribel Aguilar, de l’empresa Tierras y Cielos Privilegiados, Susana Malón, de Lumínica Ambiental, i jo mateix.

Les jornades acabaren amb una taula redona en que participaren, a banda d’alguns dels ponents ja citats, els alcaldes d’Aras de los Olmos i Arcos de llas Salinas, municipis que ja han adequat l’enllumenat a les exigències de la Reserva, i el nou Secretari Autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic de la Generalitat Valenciana, Fran Quesada, que va prendre bona nota de les recomanacions dels ponents i de les preguntes dels presents.

Unes bones jornades de conscienciació del problema de la contaminació lumínica, Tanmateix el mal oratge durant tot el cap de setmana va impedir gaudir del cel estrellat de la comarca i realitzar la part observacional que estava prevista.

Imatges:
1.- Aras de nit. Llum de PC Ambre sostenible.
2.- Susana Malón, de Lumínica Ambiental
3.- Joanma Bullón, agent forestal d’Aras
4.- Enric Marco
5.- Taula redona, amb Joanma Bullón, Angelina Andrés, tècnica forestal d’Aras, els alcaldes d’Aras de los Olmos i Arcos de las Salinas, el nou Secretari Autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Fran Quesada, Susana Malón, Enric Marco i Fernando Jaúregui.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Stephen Hawking retorna als estels

0

Aquesta nit passada el cosmòleg anglés Stephen Hawking ens ha deixat. El seu extraordinari llegat científic  ha ajudat a entendre millor els forats negres, com va ser l’origen de l’univers i com en serà el final. Però no ha estat un científic tancat al seu despatx i conegut sols en el món acadèmic. Com el seu admirat Einstein, ha sigut enormement popular, ha participat en sèries o films com Big Bang Theory, Star Trek i ha estat representat en sèries d’animació amb fort contingut científic com Futurama o els Simpsons.

Mostrava un aspecte dèbil, unes grans dificultats de comunicació que el mantenien unit a un sintetitzador de veu, sempre lligat a la cadira de rodes, a causa d’una greu discapacitat per patir esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i, malgrat totes aquestes dificultats, ha aconseguit reeixir en una sempre difícil carrera científica. Potser també ha estat enormement popular per les seues dificultats vitals, una icona del científic estrany i alhora genial .

Però que en podem dir de les seues contribucions científiques? Actualment era Director de Recerca al Centre for Theoretical Cosmology de la University of Cambridge.[Però fins el 2009 havia ocupat la càtedra Lucasiana de la mateixa universitat que allà al segle XVII ocupà Newton.  El seu treball de recerca, molt teòric, es dedicà a anar més enllà en el coneixement de l’origen i final de l’Univers i a tractar de crear una cosmologia que conjugara el paper de la Mecànica Quàntica amb la Gravitació. Però el que li ha aportat un major reconeixement al món científic ha estat la seua contribució al coneixement dels forats negres.

A més, no estava d’acord amb la interpretació clàssica de la mecànica quàntica, sinó que era un ferm defensor de la teoria dels mons múltiples (many-worlds), la hipòtesi que afirma, en termes senzills, que hi ha un nombre molt gran, potser infinit, d’universos, i tot el que possiblement hauria pogut ocórrer en el nostre passat, però no ocorregué, finalment s’ha produït en el passat d’algun altre univers o universos.

A partir de la seua tesi doctoral i després amb una fructífera col·laboració amb el també físic anglés Roger Penrose, presentà els teoremes de singularitat de Penrose–Hawking pels quals l’univers havia d’haver nascut a partir d’una singularitat, un punt d’energia i densitat infinita, encara que posteriorment Hawking ho matisà explicant que la relativitat general no funcionaria molt prop del moment inicial o temps de Planck.

Tanmateix el tema de recerca que el faria famós va ser determinar que els forats negres no són eterns sinó que perden energia contínuament i que, molt a la llarga, finalment s’evaporen.

Sabem que d’un forat negre no pot eixir ni la llum. L’horitzó d’esdeveniments és la frontera que separa el forat negre de la resta de l’univers. Segons la mecànica quàntica, com a conseqüència del Principi d’Incertesa de Heisenberg, es produeixen de manera espontània fluctuacions quàntiques del buit, variacions temporals de l’energia en un punt de l’espai. Això permet la creació durant un temps molt curt de parelles de partícula-antipartícula, d’electrópositró o de fotó-fotó, per exemple, a partir del buit. Es diu que són parelles de partícules virtuals: en condicions normals, la partícula s’anihila gairebé instantàniament amb la companya antipartícula. Ara bé, si aquest mateix procés s’esdevé a prop de l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre (però fora del forat negre), pot ser que una partícula caiga a l’interior del forat negre i l’altra s’escape. Les dues partícules ja no es podran trobar mai més per anihilar-se i esdevindran reals. El forat negre haurà de perdre energia per compensar la creació de les dues partícules. Aquest fenomen té com a conseqüència l’emissió neta de radiació del forat negre, l’anomenada Radiació de Hawking i, a causa de l’equivalència massa-energia (E= mc2), la disminució de la massa d’aquest i a la llarga la seua desaparició o evaporació.

El seu treball era molt teòric, sempre al voltant de les relacions entre la Quàntica i la Teoria General de la Relativitat, l’origen i final de l’Univers, i l’estructura dels forats negres. Tanmateix Stephen Hawking va tractar de popularitzar-lo a través de diversos llibres per al gran públic com el famós Breu història del temps (1988) de la qual féu una versió simplificada Brevíssima història del temps (A Briefer History of Time) el 2005. Així i tot, el tema és complicat i la lectura d’aquests llibres necessita d’un fort esforç intel·lectual per comprendre’ls.

Hawking no es va limitar a relacionar-se només amb el món acadèmic. Potser per la seu discapacitat i, segurament també per la complexitat dels seus descobriments, va ser enormement popular. En això últim s’assemblava a Albert Einstein, la Teoria de la Relativitat del qual trigà molts anys a comprendre’s.

Era molt sorneguer i, per demostrar que els viatges al passat no eren possibles, era capaç de preparar una festa per a futurs viatgers del temps i convocar-la ja passada la data de la festa. Evidentment no hi assistí ningú.

Hawking era la icona científica desitjada de les sèries televisives amb ambient científic com Big Bang Theory, Star Trek o les sèries d’animació més amigues de la ciència com la fantàstica Futurama o la sempre interessant Els Simpsons. Per cert, hi ha un llibre dedicat a la Ciència dels Simpsons.

Per altra banda, creia que el futur de la humanitat estava en la colonització d’altres planetes i l’abandó del nostre a causa del canvi climàtic. Tanmateix era molt crític amb la pràctica usual de revelar la nostra situació a l’Univers ja que l’existència d’extraterrestres perversos no li semblava descartable.

Fa dos anys Stephen Hawking i el milionari rus Iuri Milner anunciaren que volien impulsar un projecte espacial ambiciós, batejat amb el nom de ‘Starshot‘, per explorar el sistema estel·lar d’Alfa Centauri amb milers de naus diminutes impulsades des de la Terra per un potent raig làser.

En els últims anys Hawking va acceptar ser un model per a la gent discapacitada i realitzà conferencies i participà en activitats de conscienciació. Motivat pel desig d’augmentar l’interès públic en els vols espacials i per mostrar el potencial de les persones amb discapacitat, el 2007 va participar en un vol de gravetat zero en un avió de gravetat reduïda, durant el qual va experimentar la ingravidesa vuit vegades.

Com els esportistes, també hi ha icones de la ciència. Stephen, que el retorn a la pols dels estels et siga lleu. Gràcies per tot.

Imatges.

1.- Stephen Hawking. Wikimedia Commons.
2.- Esquema de la radiació de Hawking. Herman Verlinde’s Homepage. Princeton University.
3.- Invitació sorneguera als viatgers del temps.
4.- Fotograma de Futurama. Fry amb el Vice President Al Gore, l’actriu Nichele Nichols, el físic Dr. Stephen Hawking, i Gary Gygax (el creador de Dungeons & Dragons).
5.- Hawking en un vol per comprovar la gravetat zero. Jim Campbell/Aero-News Network
6.- Stephen Hawking retorna als estels. Anònim. Via @playprotons.

Al Congrés de Pensament Crític i Divulgació Científica

0
Publicat el 7 de març de 2018

Dilluns passat, dia 5 de març, presentàrem les associacions d’astronomia amateur valencianes, l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) i l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) al tercer Congrés de Pensament Crític i Divulgació Científica que s’ha celebrat aquesta setmana a la facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València.

Per estalvi de temps i donat que les nostres associacions astronòmiques fan activitats de divulgació de l’astronomia semblant, vàrem decidir presentar la nostra ponència conjuntament, Jordi Cornelles, com a president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS.

Hem participat en una sessió amb un bon grapat d’associacions per presentar projectes de divulgació científica per a la futura Federació Valenciana d’Associacions de Divulgació Científica. Tots junts i coordinats podrem fer moltes coses.

Vàrem intervindre:

“Divulgadores y centros de enseñanza, una relación más cercana”, Alberto Aparici.

“Una oca en mi café”, Ignacio Crespo Pita.

“Divulgant la bellesa de l’Univers. Les associacions d’aficionats a l’astronomia AVA i AAS”, Enric Marco i Jordi Cornelles.

Quart es ciencia, divulgar ciencia en un pueblo”, Begoña Fanjul.

“Fiestas masivas como sustrato para la divulgacion cientifica: La Falla Inmaterial”, Francisco Grimaldo y Emilia López Inesta.

CEFIRE CTEM: Formando, divulgando y fomentando encuentros”, Elena Thibaut Tadeo y José María Sanchís Borrás.

SAPiencia: desde el ámbito local hasta la federación autonómica”, Avelino Vicente.

“Proyecto ASSTEC”, Nuria Carrasco Vela.

Piratas de la ciencia”, Eva Pastor Serra.

“Asociación IEEEsbUV”, Daniel Garcia Costa.

“De la necesidad del pensamiento crítico en el arte”, Mabel Fuentes.

“La mesa multidimensional”, Carlos Romá Mateo y Andreu Escrivà.

Imatges:

1.- Foto de família després de l’encontre.
2.- Jordi Cornelles, president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS presentem una ponència conjunta sobre les nostres activitats de divulgació de l’astronomia.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

El cel de març de 2018

2
Publicat el 1 de març de 2018

L’hivern ha fet finalment acte de presència i ens afirma el seu poder enviant neu, pluja i fred per recordar-nos que encara regna. Tots sabem, però, que el seu poder efectiu s’acabarà aviat, amb l’arribada de la primavera que ja està a només tres setmanes.

Les hores de Sol són cada vegada més llargues, els ametllers treuen la seua delicada blanca flor i els agrets dels camps de tarongers s’atreveixen a desafiar al déu hivern per recordar-li que al final sempre guanya el bon temps.

Aviat les nits seran més càlides. I podrem tornar a admirar el cel nocturn sense por dels refredats. Però, com ja passa des de fa mesos, cap dels grans planetes guaitarà el cap per l’oest poc després de la posta del Sol. Només els planetes interiors Mercuri i Venus faran un passeig prop de l’horitzó molts dies del mes, sempre, però, prop de la direcció solar. L’horabaixa del 4 de març, els dos planetes seran clarament visibles si mireu cap a l’oest. La separació entre ells serà com l’amplada de dues llunes plenes. Tanmateix qualsevol obstacle (arbre, edifici, muntanya) en aquesta direcció ens impedirà la seua visió.

Serà, però, el dia 15 quan Mercuri es trobe més allunyat del Sol (18,3°). En aquest moment el planeta se situarà a l’extrem de la seua òrbita vista des de la Terra. Es trobarà en el que tècnicament s’anomena la Màxima Elongació Oriental del Sol.

El 19 de febrer, poc després de la posta del Sol i mirant cap a l’oest, una Lluna ben prima s’afegirà al ball dels planetes i oferirà un bell espectacle per als amants del cel.

Serà, però, a la matinada quan seran visibles els planetes gegants. Actualment Júpiter, que es troba en la constel·lació de la Balança, Mart, en la d’Ophiuchus i Saturn en Capricorn, es troben alineats. Com a exemple, presente el cel minuts abans de l’eixida del Sol per al dia 7 de març. Una lluna en quart minvant se situa al costat del planeta gegant Júpiter, com un punter que l’assenyala per als observadors neòfits.

La Lluna, en la seua òrbita al voltant de la Terra, anirà recorrent el cel cap a l’esquerra, movent-se uns 13º per dia. Per això, el nostre satèl·lit anirà assenyalant Mart el 10 i Saturn l’11 de març. No podrem dir que la Lluna no serà ben servicial per ajudar-nos a identificar-los. Ara, això sí, us heu de llevar ben aviat.

I, com he dit al principi, la primavera vencerà al dur hivern el dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste, donant una jornada de 12 hores de llum i 12 hores d’ombra (equinocci de primavera), senyal que l’estiu s’acosta.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325.

I, per acabar, tornaran a aplicar la norma absurda del canvi d’hora el darrer cap de setmana de març. La matinada del 24 al 25 de març haurem de  tornar a avançar els rellotges una hora. Fins quan?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Març 2 01 51
Quart minvant Març 9 12 20
Lluna nova Març 17 14 12
Quart creixent Març 24 16 35
Lluna plena Març 31 13 37

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-  Camp de tarongers a la Ribera Alta ple d’agrets. Manel Perucho.
2-5. Del programa Stellarium.

Nota: Encara que els agrets tenen un llarg període de floració, que pot anar de novembre a maig, és ara que eixim més al camp i ens sorprèn aquell bell color groc que presenta.

Més informació sobre l’agret. L’aventura cosmopolita de l’agret, Mètode, 2011.