Un nou cos planetari al Sistema Solar?

Un objecte de massa planetària desconegut podria estar amagat en les zones externes del Sistema Solar d’acord a la recerca d’unes investigadores de la Universitat d’Arizona. La forma estranya de les òrbites dels planetes menors del Cinturó de Kuiper  es podria explicar a causa de la pertorbació gravitatòria d’aquest cos d’una massa major que Mart fins ara no observat.

El Cinturó de Kuiper engloba gran part de les restes de la formació del Sistema Solar. Situat més enllà del planeta Neptú i entre 30 a 50 unitats astronòmiques (1 ua = distància Terra-Sol) aproximadament del Sol, està format per milers d’objectes de mida tan gran com els planetes nans Plutó o Eris fins a cossos molt més menuts. La majoria d’aquests són petits cossos gelats que, extrets de les seues òrbites seculars, poden caure cap al Sistema Solar interior per formar els cometes.

En l’article enviat a la revista Astronomical Journal, l’astrònoma lider del treball Kat Volk i l’astrònoma Renu Malhotra del Lunar and Planetary Laboratory (LPL) de la Universitat d’Arizona presenten proves molt fortes de l’existència d’un cos de mida planetària no conegut i amb una massa entre la de Mart i la Terra. La presència d’aquest objecte es dedueix de manera indirecta per la inclinació orbital anòmala dels membres més llunyans del Cinturó de Kuiper.

Tots els planetes del Sistema Solar giren al voltant del Sol en òrbites planes molt semblants. De fet la inclinació de tots ells està en el rang entre els 7º de Mercuri i els 0,77º d’Urà si ho calculem respecte a l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, l’anomenada eclíptica. A la figura adjunta, Plutó arriba a 17º d’inclinació. Aquesta va ser una de les raons per considerar que no era un planeta com els altres.

Tanmateix si no som tan terracèntrics i calculem la inclinació orbital de tots els cossos respecte a la mitjana ponderada de totes les òrbites planetàries i plans rotacionals, l’anomenat pla invariable, els valors varien una mica. Evidentment els moviments orbitals dels quatre planetes gegants dominen i, llavors els valors d’inclinació són diferents…

 Les investigadores Volk i Malhotra van estudiar els angles d’inclinació dels plans orbitals de més de 600 objectes del Cinturó de Kuiper. I van descobrir que, mentre la majoria dels cossos tenen inclinacions orbitals pròximes al pla invariable del Sistema Solar, els més distants, més enllà de 50 unitats astronòmiques, tenen una gran inclinació orbital que només podria explicar-se per la influència gravitatòria d’un gran cos desconegut.

I com seria aquest cos? Per començar els científics l’anomenen objecte de massa planetària. Donat que no compleix les regles per a ser un planeta segons la resolució famosa de la Unió Astronòmica Internacional del 2006, ja que aquest cos de mida planetària no ha netejat la seua òrbita de cossos menuts, no se li pot anomenar planeta i, a més a més, dir-li planeta menor tenint la mida de Mart potser siga un poc contradictori.

Per poder influenciar gravitatoriament i deformar les òrbites dels objectes llunyans del Cinturó de Kuiper, l’objecte desconegut hauria d’orbitar el Sol a una distància d’unes 60 unitats astronòmiques amb una inclinació orbital de 8º respecte al pla invariant del Sistema Solar. La seua influencia es notaria almenys a 10 ua a cada costat de l’òrbita.

“Els objectes distants observats del Cinturó se concentren en un anell d’aproximadament 30 unitats astronòmiques d’ample i sentirien la gravetat d’un objecte de massa planetària al llarg del temps“, ha explicat l’astrònoma Volk, “per la qual cosa la hipòtesi d’una massa planetària que cause la deformació observada és raonable a aquestes distancies

L’objecte buscat no podria ser l’hipotètic Planeta Nou, que ja fa més d’un any es busca per explicar el comportament anòmal d’alguns objectes molt llunyans del Cinturó. Aquest suposat planeta ha de ser més massiu (unes 10 masses terrestres) i molt més llunyà (entre 500 i 700 ua).

Aquest és massa llunyà per influenciar aquests objectes del Cinturó“, ha explicat Volk. “L’objecte buscat ara ha d’estar més prop de 100 ua per afectar substancialment als membres del Cinturó situats en aquest rang“.

I com és que no hem trobat encara un cos de mida planetària tan gran? El més probable és que, segons Malhotra i Volk, encara no hem explorat prou en la volta celeste els objectes del Sistema Solar distant. El lloc més probable en el que podria estar amagat un cos de massa planetària estaria en el pla galàctic, un àrea tan densament plena d’estels que les cartografies en busca de nous objectes del Sistema Solar tracten d’ evitar.

Una possible alternativa a aquest objecte que podria haver alterat el pla orbital dels objectes externs del Cinturó de Kuiper podria ser una estrella que passà fregant el Sistema Solar en la història astronòmica recent, farà uns centenars de milions d’anys.

Una estrella viatgera mouria tots el eixos de rotació orbital en una mateixa direcció” ha comentat Malhotra. Però una vegada l’estrella haja passat els objectes tornaran a l’orbita anterior. Caldria un pas extremadament pròxim, a unes 100 ua i la seua marca sobre les òrbites s’esborraria al cap de 10 milions d’anys. Per això no considerem que siga l’escenari més probable“.

El descobrir un nou món a les afores del Sistema Solar és un repte científic immens a causa de poca brillantor de l’objecte buscat, que recordem-ho no té llum pròpia i només reflecteix la llum del Sol, que a la distància que es pot trobar és mínima. Però diversos satèl·lits i telescopis tenen grans bases d’imatges de tot el cel encara per explorar. Els programes de ciència ciutadana, amb voluntaris que exploren les imatges astronòmiques a la cerca d’objectes nous, permet avançar en aquesta recerca. El projecte Backyard Worlds (Mons del veïnat) permet a qualsevol que dispose d’un ordinador i una connexió a internet examinar imatges preses per la nau espacial WISE (Wide Field Infrared Survey Explorer) de la NASA.

El Sistema Solar sembla més complex del que aprenguérem a l’escola. L’observació detallada del moviment dels cossos planetaris i el que coneixem del exoplanetes farà revolucionar el que sabem del nostre entorn més pròxim.

Imatges:

1.- Simulació del suposat cos planetari més enllà de Neptú.
2.- Inclinacions orbitals: Astronomy – Ch. 7: The Solar Sys – Comparative Planetology (14 of 33) Planet Orbital Inclination
3.- Pla invariant Why are the planets all in the same plane?
4.- Mapa dels objectes coneguts del Cinturó de Kuiper. Wikipedia commons.

Tornem a Pedralba per parlar dels Leds

Fa uns dies vàrem estar a Pedralba (els Serrans), invitats pel  Parc Natural del Túria dins de les activitats de celebració dels 20 anys de la seua creació.

En la xarrada realitzada a la Casa de Cultura del poble, parlarem de la tecnologia Led i de la seua implantació en els carrers i en les nostres cases. De com els nostres pobles van canviant de color sota l’amenaça dels leds extremadament blancs, que amb un alt contingut en llum blava, són extremadament perjudicials per al medi natural i per a la salut humana. Vàrem posar exemples d’afectació de la contaminació lumínica sobre diverses especies i sobre els humans. I precisament Pedralba, va ser dels primers municipis valencians a canviar la il·luminació urbana amb leds massa blancs. I això que el Parc Natural del Túria inclou part del municipi de Pedralba. Vàrem explicar que els únics leds vàlids des del punt de vista ambiental són els Leds PC ambre, ja implantats a Aras de los Olmos, per exemple, amb gran acceptació de la població.

La nota simpàtica de la xarrada va vindre d’una nena d’uns 10 anys. Després d’unes preguntes del públic sobre la instal·lació de leds a casa, dels problemes d’insomni a causa de la intrusió lumínica, una nena asseguda a la primera fila preguntà com s’aconseguia que una bombeta fes llum. Una pregunta interessant i difícil d’explicar al seu nivell. La resposta va vindre del símil d’un flux d’electrons (boletes) que es mouen per un tub (cable) i en arribar a un tub molt més fi (el filament) s’han de pegar colzades i escalfar-se (resistència)  per poder passar per un indret molt més estret. Espere haver-me fet entendre.

Després de la xarrada ens desplaçarem al Mirador, dalt del poble on muntarem el telescopi per veure la Lluna, Júpiter i ja al final de la nit Saturn. I malgrat trobar-se València a 34 km de distància en línia recta, la seua presència cap al Sud-Est estava ben clara a l’horitzó.

Les activitats de conscienciació front de l’amenaça de la contaminació lumínica van ser un èxit. Un grup d’unes vint persones participaren activament, tant en la xarrada introductòria com en l’observació astronòmica. Ens va alegrar molt retornar a Pedralba, la primera població des d’on, un llunyà novembre de 2011, començarem a vagar pels pobles, instituts i parcs naturals explicant el problema de l’excés de llum.

Imatges. Diversos moments de les activitats. Enric Marco.

L’estiu…

Encara que l’alta temperatura ja ens avisa des de fa uns dies, finalment ha arribat de veritat l’estiu. A les 6 hores 24 minuts el Sol haurà assolit la màxima separació sobre l’equador celeste. I com que el Sol farà, per aquesta raó, un recorregut més llarg per dalt de l’horitzó, el dia d’avui serà el més llarg de l’any. Serà el solstici d’estiu.

Així que avui comença l’estiu a l’hemisferi nord. I recordem-ho que l’hivern comença a l’hemisferi sud.

Hi ha alguns aspectes interessants que caldria contar respecte al dia del solstici.

En estar inclinat l’eix de rotació de la Terra respecte a l’eix de l’òrbita terrestre es produeixen les estacions. Vist des de la superfície de la Terra  el Sol va pujant i baixant respecte a l’equador celeste al llarg de l’any (veieu figura 4). Això fa que els rajos solars vinguen més inclinats en hivern mentre que en estiu el Sol es troba altíssim.

A València el Sol es troba a migdia el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, a només 27 graus d’altura. I avui, 21 de juny,  dia del solstici d’estiu, el Sol, a migdia arribarà a estar-ne a 74 graus. Cap a les dues del migdia (hora solar 12 h) mireu l’ombra que féu. És la més petita que fareu al llarg de l’any.

Hi ha persones que creuen que avui és el dia en que la Terra es troba més prop del Sol i per això fa tanta calor. Això és totalment fals. De fet, enguany, el pròxim 3 de juliol ens trobarem en el punt més allunyat de la nostra estrella. El que és realment important és la inclinació de la Terra que fa que els rajos solars vinguen molt pocs inclinats.

Hi ha fets curiosos que han passat avui.

Sobre el tròpic de Càncer, paral·lel terrestre situat a 23.5 graus al nord de l’equador terrestre que passa per Mèxic, Cuba, el Sàhara, la Índia, etc…, el  Sol es situarà, a migdia solar, exactament en el punt més elevat del cel, és a dir dalt del vostre cap. És a dir, les ombres desapareixeran durant uns instants. No cal, però anar tant lluny. Només que s’acosteu a les illes Canàries, situades a uns 4º a nord del tròpic, l’ombra no desapareixerà però serà realment molt petita.  L’efecte és espectacular.

També els qui avui es troben al cercle polar àrtic, situat a la latitud 66.5 graus nord, tindran l’oportunitat de veure el fenomen del Sol de mitjanit. El Sol sembla que va a pondre’s però torna a pujar i un nou dia comença. I, si es viatja molt més al nord el Sol de mitjanit ja es pot veure des dels primers dies de juny.

Bé, ja tenim ací l’estiu. A gaudir-lo i a esperar les vacances…

Foto:
1.- Sol de mitjanit. Fotos successives del Sol a Inari, Finlàndia. 5 juny 2012. Joanma Bullón. Amb permís.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada June solstice és el cercle on es troba el Sol el 21 de juny, els dies del solstici.
2.- Inclinació de la Terra i rajos del Sol el dia del solstici d’estiu a l’hemisferi nord. Wikimedia Commons.
3.- Moviment del Sol sobre l’esfera celeste al llarg de l’any. Hawaiian Voyaging Traditions.

Seguretat i vacunes (tot el que sempre et preguntares i mai saberes on trobar)

Us deixe un document que la Sectorial de Ciència de Compromís ha elaborat sobre les vacunes. Davant de la nova moda de no vacunar els nens amb excuses d’allò més estrambòtiques s’ha fet necessari recordar que les vacunes salven vides.


La sectorial de Ciència de Compromís, en resposta a les recents polèmiques sobre l’efectivitat de les vacunes i els dubtes que certes informacions sense suport científic estan generant en la ciutadania, vol aclarir els següents punts:- No s’ha trobat fins ara cap tipus d’associació entre vacunes i el risc de patir autisme. Els rumors que sustenten aquestes teories provenen d’un estudi científic que es va demostrar fals [1]. Recents estudis han confirmat que no existeix cap tipus d’associació entre l’administració de vacunes a infants i el risc de patir autisme [2, 3].

– Abans d’administrar una vacuna, aquesta passa per períodes de proves i anàlisi exhaustius que duren anys, i es mantenen durant tota la seua comercialització, baix el control de les autoritats espanyoles i europees (Agencia Española del Medicamento, European Medicine Agency) [4].

– Les vacunes poden tindre efectes secundaris en un percentatge xicotet de la població a la qual s’administra. No obstant això, el risc de patir eixos efectes es molt menor que el risc de patir les malalties davant les quals immunitza.

– N’hi ha persones que per patir alguna malaltia prèvia o per ser al·lèrgiques de manera greu a alguna vacuna, no es poden vacunar. Si aquestes persones viuen en una societat amb un nivell de vacunació màxim, estan protegides per la immunitat davant la malaltia de la resta de la població. Si el nivell de vacunació de la societat baixa, augmenta l’exposició d’aquestes persones a la malaltia i, per tant, el risc que tenen de contraure-la.

– Davant de qualsevol dubte al respecte de la seguretat i/o efectivitat de les vacunes, cal dirigir-se a un professional mèdic. Es la persona amb coneixements i formació adequada per respondre a tots els dubtes. La informació present a internet habitualment no passa per cap tipus de filtre acadèmic ni científic i pot estar plena d’inexactituds o ser directament falsa. Cal fer la recerca en fonts d’informació fiables, contrastables i rigoroses [5]. Respecte d’aquest tema, la Organització Mundial de la Salut (OMS), la Unió Europea (UE), el Servei Nacional de Salut dels Estats Units (NIH), l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i molts altres organismes mèdics i científics internacionals ja s’han pronunciat i han declarat la seguretat de les vacunes i el greu perill que el moviment anti-vacunes esta suposant [6, 7].

Des de la Sectorial de Ciència de Compromís animem a tothom a informar-se sobre aquesta i qualsevol altra qüestió científica de forma rigorosa i confiant en els professionals del sector.

Referències
[1] Rao TSS, Andrade C. The MMR vaccine and autism: Sensation, refutation, retraction, and fraud. Indian Journal of Psychiatry. 2011;53(2):95-96. doi:10.4103/0019-5545.82529.
[2] Gerber JS, Offit PA. Vaccines and Autism: A Tale of Shifting Hypotheses. Clinical infectious diseases : an official publication of the Infectious Diseases Society of America. 2009;48(4):456-461. doi:10.1086/596476.
[3] Gadad BS, Li W, Yazdani U, et al. Administration of thimerosal-containing vaccines to infant rhesus macaques does not result in autism-like behavior or neuropathology. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America. 2015;112(40):12498-12503. doi:10.1073/pnas.1500968112.
[4] Medicinal products for human use
[5] Manual de vacunas en línea de la AEP
[6] ¿Cuáles son algunos de los mitos, y los hechos, sobre la vacunación?
[7] Beneficios de la Vacunación

Finalment una explicació per al misteriós senyal Wow!

Finalment un equip d’investigadors del Center for Planetary Science (CPS) als Estats Units ha donat una explicació convincent per al misteriós senyal de ràdio “Wow” detectat el 1977. L’estudi conclou que el núvol d’hidrogen que envoltava un cometa, desconegut aleshores, va emetre el fort senyal, l’origen del qual s’associava a una possible civilització extraterrestre.

El 15 d’agost del 1977 a les 23:16, el radiotelescopi de la Universitat d’Ohio, Big Ear va rebre un senyal de ràdio d’origen desconegut que provenia de la zona oest de la constel·lació del Sagitari.  Va durar exactament 72 segons i va assolir una intensitat màxima 30 vegades superior al soroll de fons.

En aquella època no existien encara els registres digitals i l’ordinador escrivia sobre fulls  de paper continu els senyals rebuts. La magnitud d’aquests s’expressava en números (del sistema hexadecimal). L’operador Jerry Ehman, que control·lava aquell dia l’instrument, va escriure la famosa nota “Wow!” (Caram!) al costat dels valors desorbitats, com es pot veure a la imatge. I aquest és el nom que se li ha quedat a aquell misteriós senyal.

Des de llavors, els científics han tractat de buscar una explicació plausible per a aquesta pujada sobtada de potència de ràdio, però cap ha semblat viable. S’hi pensà en fonts astrofísiques com ara asteroides, exoplanetes, estrelles però, també en satèl·lits militars secrets. Tanmateix, cap d’aquests hipòtesis encaixava  en el senyal rebut: molt concentrat en un punt del cel i esporàdic ja que estudis posteriors amb altres radiotelescopis més potents no tornaren a rebre cap increment de potència en aquella direcció per damunt del soroll radioelèctric.

Així que durant els darrers 40 anys la hipòtesi més raonable per explicar el fenomen era que fora un senyal d’alguna civilització extraterrestre, bé dirigit intencionadament cap a la Terra o captat accidentalment per l’antena Big Ear. La freqüència d’emissió era de 1420 MHz (longitud d’ona 21 cm) que correspon a la freqüència d’emissió de l’hidrogen neutre. Aquesta freqüència és àmpliament usada en radioastronomia per a cartografiar la Via Làctia o estudiar l’Univers ja que l’hidrogen és l’element més abundant.

“Escoltar” possibles civilitzacions alienígenes amb l’ús de la línia de 21 cm de l’hidrogen està considerat molt interessant pel programa SETI de cerca de possibles senyals extraterrestres. I, és que la línia es troba en la zona més tranquil·la de l’espectre radioelèctric, l’anomenada Finestra de Microones.

Aquests últims mesos, però, un grup del CPS liderat per l’astrònom Antonio Paris ha trobat una explicació més plausible. Han suggerit que el senyal sobtat i misteriós en Big Ear podria provindre del gran núvol d’hidrogen amb un radi d’uns pocs milions de quilòmetres que envolta el nucli d’un  cometa. I com que el cometa es mou ràpidament en el cel, la desaparició els dies posteriors del senyal en la mateixa posició celeste seria totalment explicable.

Els astrònoms han assenyalat que els cometes P/2008 Y2(Gibbs)266/P Christensen, descoberts en 2008 i 2006 respectivament, es trobaven just en la constel·lació de Sagitari, la zona del cel que explorava el radiotelescopi Big Ear. Els investigadors tingueren una oportunitat de comprovar la seua idea quan els dos cometes tornaren a aparèixer entre novembre de 2016 i febrer de 2017 per la mateix zona.

I, després de 200 observacions de la zona, que varen incloure la Via Làctia, púlsars, forats negres, i els dos cometes, els científics han arribat a la conclusió que els senyals de ràdio de l’hidrogen neutre d’aquests últims encaixen amb el senyal  “Wow!” de fa 40 anys. Per acabar de confirmar-ho van estudiar altres tres cometes que també tenien emissions similars. Evidentment no poden afirmar al 100% que “Wow!” va ser produït pel cometa 266/P Christensen, però poden afirmar amb relativa seguretat que va ser generada per un cometa.

Adéu, per tant a l’explicació alienígena. De fet, era l’emissió més forta i estranya captada per les nostres antenes i, sense explicació, per ara. Era molt temptador atribuir-ho a tecnologia no-terrestre, però cal assumir les proves. La navalla d’Occam torna a aplicar-se.

Quan dos o més explicacions s’ofereixen per a un fenomen, l’explicació completa més simple és preferible; és a dir, no han de multiplicar-se les entitats sense necessitat.

Ah! Per cert, el radiotelescopi Big Ear ja no existeix. La Universitat Ohio Wesleyan que era la propietària del terreny on estava muntat va vendre l’indret l’any 1983. Va ser, per tant, desmantellat l’any 1998 per construir-hi un camp de golf de 18 forats i una residència de 400 cases per a rics.

Imatges:

1.- El senyal “Wow” sobre paper contínu. Wikimedia Commons.
2.- Big Ear. BigEarg.org
3.- Posició del senyal Wow! en la constel·lació de Sagitari. Seti.

Els llums perduts de la guerra

2012

Llevant 2012. Si es punxa la imatge es farà gran.

De dia, les imatges de la Terra que ens envien els satèl·lits ens mostren l’ocupació del sòl, la contaminació de l’aigua i de l’aire, els núvols, el mapa físic en definitiva. Per la nit, però, l’observació de la Terra ens conta una història diferent. Des d’incendis forestals a Califòrnia, Austràlia o Brasil, a la pesca de la gamba en Corea, a les llums que sobreiluminen les ciutats dels països rics. Observem així, més bé una mena de mapa polític, un mapa de la gent. Els llums nocturns mostren l’activitat econòmica, on i com viuen les persones, on tenen les indústries, per on discorren les carreteres, on es troben les fonts d’energia, com ara els pous de petroli.

2016

Llevant 2016. Si es punxa la imatge es farà gran.

Així, les zones fosques mostren les zones rurals o deshabitades o senzillament àrees sense recursos per a mantindre l’enllumenat urbà engegat tota la nit, com passa a extenses zones d’Àfrica. També de vegades mostren un règim autoritari com Corea del Nord,

Tanmateix, les zones il·luminades mostren el primer món, on el balafiament energètic és la norma. Es calcula que un 30% de la llum que fem servir per a l’enllumenat vial als carrers de tot el món es llança a l’espai.

Caldria però, analitzar un cas intermedi. La manca actual de llum nocturna en indrets que fa pocs anys eren il·luminats ens mostra un dels efectes de la guerra. En les guerres clàssiques del segle XX les ciutats s’enfosquien de nit per evitar ser bombardejades. Tanmateix la tecnologia armamentística del segle XXI permet dirigir  bombes i míssils de manera autònoma fins al seu objectiu encara que siga de nit, neve o ploga.

És per això que les zones fosques en les zones en conflicte són la conseqüència directa de la part més terrible de la guerra: les ciutats devastades, les infraestructures malmeses, la població expulsada del seu territori.

Fa un dies la NASA ens mostrava dues impactants imatges nocturnes de la zona de l’Orient Mitjà ( o Llevant) en guerra des de fa massa anys, Síria i Iraq. La primera és de l’any 2012, quan el conflicte a Síria tot just començava, mentre que la segona és de l’any passat, 2016, quan moltes de les ciutats ja estaven devastades i a penes tenien recursos per mantindre els llums nocturns.

Cada imatge global s’ha construït amb un conjunt de fotografies fetes en nits sense núvols sobre zones més petites.  Les imatges provenen de l’instrument Visible Infrared Imaging Radiometer Suite (VIIRS) que viatge a bord del satèl·lit de la  NASA-NOAA Suomi NPP. L’instrument VIIRS inclou una banda especial “dia/nit,” que és un sensor per fer mesures de contaminació lumínica en tota la Terra. Això permet als investigadors estudiar la intensitat, tipus i fonts de la llum nocturna artificial i observar com canvia al llarg del anys. La llàstima, però, és que VIIRS no té capacitat per mesurar l’energia lumínica emesa pel llums terrestres que emeten part de l’energia en la banda del blau, com ara els Leds. Per tant, no és un bon instrument per mesurar l’increment de la implantació dels Leds a nivell mundial.

El grup de recerca liderat per Miguel Román, que treballa al Goddard Space Flight Center de la NASA, ha publicat recentment  nous mapes globals de la Terra de nit des de 2012 a 2016. Román i el seu equip estan col·laborant amb institucions com el U.S. Federal Emergency Management Agency i les Nacions Unides per posar en marxa aplicacions en temps real d’aquestes dades, a banda de la recerca fonamental que realitzen.

En les imatges que mostre els canvis en l’enllumenat són espectaculars al voltant de la ciutat d’Alep, però també s’aprecien clarament a l’oest de Síria fins a Damasc. Tanmateix, on l’apagada de llum és major és al llarg de la vall de l’Eufrates, sobretot, però també del Tigris. L’any 2015 un informe de Voice of America, afirmava que un 80% dels llums de Síria s’havien apagat en els últims anys.

En Iraq, algunes zones prop de Mosul mostren un decrement de la llum al llarg dels anys mentre que Bagdad, Irbil, and Kirkuk incrementen de manera notable la intensitat de l’enllumenant. Les taques grosses blanques al nord de Bagdad són els pous de petroli que cremen gas. Algunes d’ells els han calat foc de manera intencionada.

Els organismes internacionals, com l’United Nations Institute for Training and Research Operational Satellite Applications Programme (UNITAR-UNOSAT) han utilitzat aquestes imatges nocturnes en els últims anys “per fer un seguiment dels conflictes que es mouen ràpidament i per posar al dia els nostres col·legues de l’ONU sobre on podrien estar les primeres línies d’aquests“, va dir Lars Bromley, un especialista en teledetecció de l’agència. UNOSAT treballa per “millorar la integració de les imatges de satèl·lit i dades geoespacials en suport a les operacions i activitats globals de l’ONU a les àrees de resposta a desastres, ajuda humanitària, la seguretat humana i els drets humans.” Les imatges nocturnes ajuden els grups de socors i de manteniment de la pau a identificar àrees que més necessiten d’ajuda i suport.

Imatges:

1-2. Imatges de NASA Earth Observatory de Joshua Stevens, usant dades del Suomi NPP VIIRS de Miguel Román, NASA GSFC. Text de Michael Carlowicz.
3. Mapa polític i físic de l’Orient Mitjà amb les capitals i ciutats principals.  El mapa és una mica més ample que les fotos nocturnes per encabir Teheran. Detailed maps of all countries, administrative and road maps, physical and topographical maps, maps for GPS navigators and other maps of the World. Vidiani.com

Salvem la nit a Expociència 2017

Dissabte passat, el nostre grup de treball d’estudi de la contaminació lumínica Salvem la nit participà en Expociència 2017, una trobada entre investigadors de la Universitat de València i la societat i tota una festa per a passar-ho bé amb la ciència, la tecnologia i la innovació com a recursos.

Ja és el tercer any que el nostre grup de treball sobre contaminació lumínica participa en la jornada de portes obertes de la ciència que es fa cada any a la Universitat de València l’últim dissabte del mes de maig.

En el nostre taller Enllumenar bé per viure millor. Contaminació lumínica, es podien trobar diverses activitats dirigides a xiquets i adults per a conscienciar-los sobre el problema de la contaminació lumínica causada pel deficient enllumenat dels llums dels carrers del nostre país.

I en aquest taller els leds han estat protagonistes. Els Leds s’estan venent com a la nova il·luminació eficient i i el tipus de llum que tothom hauria d’instal·lar-se a casa. Però no es parla mai dels seus problemes amb el medi ambient i amb la salut humana. Molts municipis valencians continuen instal·lant Leds que emeten llum massa blanca (i per tant amb una gran contribució de blau), sense assessorar-se, només fent cas a l’estalvi econòmic però sense tindre compte les afeccions a la fauna i flora i a la salut humana. Només cal llegir l’informe de la Societat Mèdica Americana sobre aquest tema. Ara, però, a poc a poc les coses van canviat a millor. Alguns ajuntaments reaccionen i adopten enllumenat sostenible també per al medi ambient i ja hem fet una jornada de formació sobre Contaminació Lumínica de la mà de la Diputació de València i de l’ajuntament de Riba-roja de Túria.

I és que hi ha tecnologia Led més saludable i amigable amb la fauna nocturna com són els Leds de temperatura de color més baixa, més groga (3000 K o menor) a poc de blau o directament Led ambre (sense blau). Són els que s’han instal·lat, per exemple, a Aras de los Olmos, que pertany a la regió Starlight Gudar-Javalambre de protecció del cel nocturn.

Una de les activitats del taller de dissabte mostrava les diferències entre els diversos leds que es poden trobar a qualsevol tenda. Hi ha molt de desconeixement sobre el significat de  la Temperatura de color i com el seu valor influeix en la percepció i el confort visual.  I, generalment, aquest important paràmetre del led apareix ben amagat i amb lletra petita en la caixa del producte. Mai s’haurien de posar leds massa blancs a casa, encara que pose en la caixa que és llum neutra o llum de dia, a causa de la gran contribució del blau en l’espectre de la llum final tal com es veu en la gràfica.

En el taller de dissabte un ordinador mostrava les fotografies del cel nocturn que hem fet durant els darrers anys al llarg de la geografia valenciana nosaltres o amics conscienciats en aquesta lluita com ara el company Joan Ma Bullón.  Des  de cels ben foscos com els d’Aras de los Olmos als cels contaminats del parc del Túria o del millorable de l’Albufera. Tanmateix les llums de València hi són sempre presents a qualsevol distància si mirem cap a l’horitzó, fins i tot des d’Aras a 100 km del Cap i Casal.

Una gran foto nocturna de l’àrea metropolitana de València obtinguda des de l’Estació Espacial Internacional invitava a posar nom als punts contaminants: rotondes, llocs aïllats, pobles menuts, el port de València, el de Sagunt, els llums contaminats de la Muntanyeta dels Sants de Sueca…

Però l’activitat que més interés va causar va ser la casa i els llums que simulaven un carrer enllumenat d’una ciutat. Els estels simulats del sostre desapareixien en engegar els llums de les làmpades però tornaven a brillar només amb petites accions d’apantallament sobre aquestes.

Un intens matí al Parc Científic de la Universitat de València. Gràcies per convidar-nos i gràcies, sobretot, als col·laboradors del taller.

Imatges:

1.- La casa i els llums del carrer.
2-3.- Explicant l’efecte sobre el cel nocturn
4. Els leds càlids i freds. El tema de la temperatura de color.
5.- Uns visitants inesperats al taller.

El cel de juny de 2017

L’estiu ja està a la porta i les temperatures s’enfilen cap amunt, sembla que sense aturador. Ja dóna gust observar el cel nocturn al peu del telescopi. El triangle d’estiu, format pels estels principals de Lira, Vega, d’Àguila, Altair, i de Cigne, Deneb,  ens espera, mentre l’Escorpí ja guaita per l’horitzó cercant Orió que fuig per l’oest. Tanmateix la nit arriba tard i cal enfilar-se  a les 10 de la nit per començar a veure estels de debò.

La nit de juny estarà condimentada amb la presència magnífica del gegant Júpiter. Ja, en fer-se fosc, el podem veure alt cap al sud, brillant, inconfusible en la constel·lació de la Verge, ben prop de Spica. Un telescopi petit ja ens mostra les bandes de núvols i el ball de les seues llunes. El passat 8 d’abril el planeta es trobava en oposició al Sol i, per tant, actualment les condicions d’observació són molt favorables. Un telescopi mitjà ja ens revela l’estructura detallada de l’atmosfera joviana, la gran taca roja, i, fins i tot, potser les ombres fosques i rodones de les llunes sobre les capes nuvoloses del gegant. Ara, això no és res, comparat amb les imatges que ens està mostrant la nau Juno, amb fluxos caòtics i estructures no vistes abans. La nit del 3 al 4 de juny un quart creixent de Lluna se situarà al seu costat. Serà ben fàcil identificar-lo llavors.

L’altre planeta especialment apreciat pel amans del cel és Saturn. Amb els anells és un cos especial que a través d’un telescopi sempre meravella a l’observador ocasional. Aquest mes el podrem gaudir ja que serà present al cel una hora després de la posta del Sol. Si mirem cap al sud-est a partir de les 22:30 veurem la seu llum groguenca ben prop de l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí. De fet, el 15 de juny Saturn estarà en oposició al Sol. El planeta, la Terra i el Sol estaran en línia recta. Per tant, al voltant d’aquests dies el planeta anellat eixirà per l’horitzó est al mateix moment que el Sol es pon per l’oest. Tindrem moltes hores d’observació del planeta. Saturn, com Júpiter, és explorat actualment per una nau automàtica humana, la Cassini, que després de 13 anys explorant el planeta es submergirà el 15 de setembre en els densos núvols del planeta, tal com hem contat per barri digital.

Finalment, per als més matinadors (o vetlladors, que també hi ha) podreu admirar el planeta Venus cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol. La Lluna també farà acte de presència un dia al seu costat. Serà justament el dia del solstici, la matinada del 21 de juny.

Juny és el mes de l’entrada en l’estiu. Enguany el solstici d’estiu serà el 21 de juny a les 6:24 h. Aquell dia el Sol estarà molt alt al cel. Concretament a València arribarà a una altura de 73º. Les ombres seran, llavors, ben petites.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juny 1 14 42
Lluna plena Juny 9 15 10
Quart minvant Juny 17 13 33
Lluna nova Juny 24 04 31

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- El pol sud de Júpiter, per la nau Juno de la NASA des de 101.000 km de distància. 2 febrer 2017. Des d’aquest punt de vista únic veiem el terminador (on el dia es reuneix la nit) tallant a través de la inquieta atmosfera joviana pel pol sud de la regió, amb el mateix pol sud situat aproximadament en el centre d’aquesta frontera. Aquesta imatge va ser processada pel científic ciutadà John Landino. En aquesta versió millorada en color destaquen els alts núvols brillants i les nombroses tempestes ovals serpentejants. Lluny de la regió polar, l’aparent caos de la regió polar de Júpiter dóna pas a la bandes de núvols de color més familiars per les quals Júpiter és conegut. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/John Landino.

2-4. Stellarium.