Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

2004 BL 86 caçat

0
2004-BL86-Mira-Navarro01 2004-BL86-Mira-Navarro02

Fotos de l’asteroide 357439 (2004 BL86) que va passar la nit del 26 al 27 de gener a 1,2 milions de kilòmetres de la Terra (unes 3 voltes més lluny que la Lluna). Fins l’any 2027 no passarà un altre tan gran més a prop. La primera foto es va fer el dia 27 a les 7:10:03. La segona foto es va fer a les 7:12:22.

2004-BL86-Mira-Navarro03Si es compara amb la foto anterior s’observa el desplaçament que ha sofert sobre el fons d’estrelles en poc més de 2 minuts. Les fotos han estat obtingudes des del Rabosar (Paterna) per Roger Mira i Javi Navarro, membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València amb una càmera reflex i un teleobjectiu de 135mm i mostren l’asteroide a les proximitats del cúmul d’estrelles obert del Pessebre (Praesepe o M44).

Les observacions fetes amb radar des de Goldstone (California) han mostrat que es tracta realment d’un doble asteroide: el principal té 320 metres i el seu satèl·lit té uns 70 metres.Gràcies als amics Roger i Javi.

Fotos: Roger Mira i Javi Navarro. Amb permís.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

2004 BL 86 té una lluna

0

La sorpresa de la nit passada va ser descobrir que l’asteroide 2004 BL 86 té un acompanyant, una petita lluna desconeguda fins ara. Les observacions amb l’antena de 70 metres de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA en Goldstone, Califòrnia, van mostrar les primeres imatges en radar de l’objecte quan es trobava a 1,2 milions de quilòmetres.

A la pel·lícula podeu veure com l’asteroide gira i ben a prop d’ell es troba un petit objecte. Les observacions han permés afinar la grandària de l’objecte principal que fins ara es pensava que mesurava uns 650 m. Ara se sap que 325 m és una mesura més encertada i que sembla tindre una forma esfèrica. La pel·lícula consta de 20 imatges individuals repetides tres vegades.

La sorpresa va saltar quan l’equip de Goldstone s’adonà que les ones de ràdio havien rebotat també en un objecte secundari molt més petit. Per tant 2004 BL 86 té una lluna acompanyant d’uns 70 metres de diàmetre.

_80546123_asteroidÉs sorprenent que un objecte tan menut com  2004 BL 86 puga mantindre atrapada gravitatoriament una lluna però aquest fet és més comú del que sembla ja entre els asteroides pròxims a la Terra, un 16% dels més grans de 200 metres tenen una petita lluna al seu voltant o, fins i tot, en poden arribar a tindre dues.

El radar no només serveix per a detectar la presència d’avions llunyans sinó que és també molt usat en astronomia. És una tècnica poderosa per estudiar la grandària d’un asteroide, la forma, l’estat de rotació, les característiques i la rugositat de la superfície, i per a millorar el càlcul de les seues òrbites.

Imatge i vídeo: la pel·lícula mostra l’asteroide 2004 BL86 que passa prop de la Terra el 26 de gener 2015. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

2004 BL 86, l’asteroide de 650 metres

1
http://www.youtube.com/watch?v=4SavYDD-lnk

Avui a la nit tenim cita amb l’asteroide 2004 BL 86. Aquesta roca espacial de 650 metres de diàmetre passarà per les proximitats de la Terra la pròxima nit del 26 al 27 de gener 2015.

L’asteroide, descobert el 30 de gener de 2004 pel telescopi automàtic Linear, es troba en la llista d’objectes potencialment perillosos de la NASA (NEO Earth Close Approaches). El seu pas actual, però, no sembla preocupant ja que l’òrbita calculada el portarà a passar a una distància de la Terra igual a unes tres vegades la distància Terra-Lluna. Res a veure, per tant, amb l’objecte 2012 DA14 que fregà la Terra el 15 de febrer de 2013.

potentially-dangerous-asteroid-earthL’objecte és massa menut per poder-se veure a ull nu però serà fàcilment visible per a observadors preparats. 2004 BL 86 brillarà com un estel de 9ena magnitud i, si es vol veure, serà necessari utilitzar un telescopi de 20 cm de diàmetre o major per trobar-lo.

El vídeo següent, preparat per la Sociedad de Astronomia del Caribe, mostra el moviment ràpid de l’objecte en el cel entre les estrelles de la constel·lació de Cancer i on trobar-lo al llarg de la nit. Segons les efemèrides presentades en el vídeo serà observable tota la nit. Per obtenir l’hora local cal sumar una hora al temps UT mostrat al vídeo. Per exemple 2004 BL 86 passarà prop del cúmul del Pessebre (M44) a les 5 UT (6 hora local) de la matinada del dimarts 27 de gener.

La proximitat de l’objecte a la Terra és la causa per la qual aquest es mou tan ràpidament sobre l’esfera celeste, creuant un espai com la Lluna plena en només 11 minuts. Els grans radiotelescopis de la Terra, com ara el Radiotelescopi d’Arecibo i les antenes de la NASA de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA en Goldstone, California tractaran d’obtenir una imatge en ràdio.

La revista Sky & Telescope ha publicat una carta celeste on es detalla el camí de l’asteroide en el cel en temps UT (sumar una hora per obtindre temps local).

Imatge: Vista idealitzada d’un objecte passant prop a la Terra. AFP/NASA.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

A l’escola Pare Jofré a El Puig

0

Pare-Jofre01

El tractar de fer estimar la ciència i la tecnologia des dels primers cursos de primària té una importància cabdal per al desenvolupament dels infants. Les ciències no s’han de veure com una cosa estrany i llunyana sinó pròxima i sobretot útil. Per això agraïm a l’equip directiu de l’escola pública Pare Jofré de El Puig, l’Horta Nord, que ens invitara per parlar d’astronomia a les classes de quart, cinqué i sisé de primària de la seua escola. Durant tot el matí del passat dimecres, el meu company Manel Perucho i jo els parlarem de l’exploració espacial, de l’origen del sistema solar i dels cometes parant atenció en les gestes de la sonda Rosetta i de la nau d’aterratge Philae. Les cares dels xiquets mirant les fotos i animacions ens demostraven el seu interés. Però va ser en la llarga sessió de preguntes, directes, fetes sense por i sempre interessants, quan veierem que el tema els havai colpit de veritat.

I després, per aplicar la teoria, van anar a veure com funciona un coet. Al pati, i, sota l’expectant mirada de desenes de xiquets, muntarem el nostre coet d’aigua a pressió. Emulant a un Goddard d’estar per casa, no va funcionar a la primera. Ens va costar una mica que s’enlairara, però amb perseverància, al final ho aconseguirem. El coet va recórrer el cel del col·legi amb l’alegria dels nens, com es pot veure al vídeo penjat en el bloc de l’escola. Com diuen al bloc: “Ha costat un poquet per problemes tècnics però… així és la ciència! Han insistit fins que, finalment, s’ha enlairat…. i molt!

Els xiquets s’ho han passat bé i espere que també hagen aprés alguna cosa de l’univers. I també els vaig animar per al futur: Vosaltres sereu els científics del futur, vos necessitem i resoldreu grans enigmes.

Fotos: de la l’escola.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Destinació: la Lluna

3

Per què és important la Lluna per a la ciència? Quins recursos té la Lluna? Hi ha aigua? Per què hem de tornar a anar-hi i com ho farem ?

La Lluna, tan propera i tan llunyana alhora, ha estat l’únic cos del sistema solar per on l’ésser humà ha caminat. La primera vegada va ser el 20 de juliol de 1969, com a conseqüència de la carrera espacial dels nord-americans i de l’Unió Soviètica. Cursa que acabaria guanyant els primers i que va provocar el principi del col·lapse de la URSS.

Però l’exploració espacial del nostre satèl·lit va començar molts anys abans. Les sondes automàtiques americanes Ranger i Surveyor van anar aterrant durant la dècada dels anys 60 però els robots exploradors soviètics Lunokhod, que durant decenis van ostentar la marca del desplaçament robòtic més llarg, van demostrar la fortalesa tecnològica soviètica. Aquests petits cotxets arribarien a recórrer més de 30 km sobre la superfície lunar.

Però la Lluna està encara pràcticament inexplorada. Només de les zones equatorials de la cara visible tenim informació acurada. I se’ns ha revelat una complicada química del potassi (K) i del  fòsfor (P). I hi ha molt elements de terres rares com el tori (Th) que tenen interés estratègic. De la cara fosca no en sabem res. Les naus actualment en òrbita ens mostren la seua geologia però ens caldrien mostres preses in situ.

A més a més, aquesta cara fosca de la Lluna, que no veiem mai des de la Terra, serà el lloc ideal per instal·lar grans radiotelescopis que exploren de manera més sensible l’univers, a l’ombra del soroll radioelèctric que emeten les emissores de ràdio, de televisió, antenes privades i militars terrestres. Un nou univers se’ns presentarà quan aconseguim veure el cel en ràdio des de la cara fosca lunar.

Moon-ESA

Però el mes interessant serà explorar el pol sud lunar. Aquesta zona conté importants reserves d’aigua congelada dins de cràters que estan permanentment a l’ombra, com es va comprovar en l’estavellament de l’impulsor Centaure de la sonda LCROSS. Sembla que aquesta aigua prové d’antics impactes de cometes i asteroides i s’han mantingut en forma de gel en la foscor dels cràters polars. La zona polar sud serà, per tant, l’indret ideal per situar-hi una futura base lunar ja que disposarà d’una font inesgotable d’aigua per a ús humà però també per extreure’n l’hidrogen per a utilitzar-lo en la pròxima exploració del sistema solar.
L’estudi de les zones polars ja no serà el patrimoni d’un estat sinó que serà una cooperació internacional amb les lliçons apreses en l’Estació Espacial Internacional (ISS). El projecte de l’ISS ha demostrat la possibilitat de col·laboració profitosa dels astronautes de diverses agències espacials.

Tot això i més podeu veure en la pel·lícula de 8 minuts de l’Agència Espacial Europea, que ens ofereix una visió general del passat, present i futur de l’exploració de la Lluna, des del cataclisme lunar a la visió que l’Agència Espacial Internacional té del que podria ser la futura exploració lunar.

La pel·lícula està en anglés. Si voleu subtitols en català activeu l’opció de traducció automàtica de youtube.

Imatge: Futura estació lunar. De la pel·lícula. ESA.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Beagle 2 finalment retrobat a Mart

0

El mòdul d’aterratge britànic Beagle 2 viatjà a Mart l’any 2003 com a passatger a bord de la nau europea Mars Express. La seua missió era aterrar sobre el planeta roig i fer tot un seguit d’experiments científics. Tanmateix, a partir del moment previst d’aterratge no se’n va saber res més. I, des d’aleshores, el que se’n va fer de Beagle 2 ha estat un dels grans misteris de l’exploració espacial. Onze anys després, però, ha estat retrobada en les imatges preses per la nau Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA.

El saber com es troba la nau i que li passà és el que estan tractant d’esbrinar l’equip britànic responsable de Beagle 2

Beagle 2, nom que recorda el vaixell que dugué Darwin al voltant del món, tenia per objectiu prendre mostres de l’atmosfera i el subsòl de Mart a la recerca d’aigua per esbrinar si va haver o hi ha actualment alguna forma de vida al planeta vermell. El responsable de la missió, el professor Colling Pillinger explicava el 2003:

HMS Beagle va ser el vaixell que portà Darwin en el seu viatge al voltant del món i va fer que el coneixement sobre la vida en la Terra fera un gran salt endavant. Esperem que Beagle 2 faça el mateix per la vida a Mart.

Beagle2

La zona elegida per a l’aterratge fou Isidis Planitia, una gran plana sedimentària que està situada a la zona entre les antigues terres altes i les planes del nord marcianes. Beagle 2 havia de funcionar com a mínim 180 dies. Els seus objectius eren caracteritzar la geologia del lloc d’aterratge, la mineralogia, la geoquímica, les propietats físiques de l’atmosfera, recollir dades de meteorologia i climatologia i, el més important, cercar possibles proves de l’existència passada o present de vida marciana.

Una vegada arribada a Mart el 19 de desembre de 2003, a cavall de Mars Express, es separà de la seua nau mare. L’aterratge estava previst per al dia de Nadal. Però no se’n sabé res més d’ella uns moments abans de l’aterratge. Silenci total, cap senyal des d’aleshores. S’especulà que potser havia rebotat en l’atmosfera marciana perdent-se a l’espai o que s’havia estavellat en la superfície.

Close-up_of_Beagle-2_on_Mars_node_full_image_2La intensa cerca que realitzaren Mars Express i Mars Odyssey de NASA, i amb les grans antenes de ràdio de la Terra, no aconseguiren trobar-la ni rebre cap senyal d’ella, de manera que el febrer de 2004 se la donà per perduda. Des d’aleshores la pèrdua de Beagle 2 ha estat un misteri de l’exploració espacial i s’ha afegit a la llarga llista de fracassos de l’exploració de Mart. I és que més de la meitat de les sondes enviades al planeta roig s’han perdut o s’han estavellat.

Beagle 2 ha tingut més sort que d’altres missions perdudes ja que després de més d’una década el mòdul d’aterratge ha estat identificat amb la càmera d’alta resolució HiRISE de la Mars Reconnaissance Orbiter de NASA. En les imatges obtingudes es veu que la sonda està desplegada parcialment, cosa que indica que la nau va superar amb èxit la fase d’entrada, descens i aterratge sobre Mart.

També s’observa el paracaigudes principal i la coberta protectora d’entrada atmosfèrica prop de la nau. Tanmateix les imatges mostren que alguna cosa fallà una vegada que Beagle 2 arribà a terra ja un dels seus panels solars sembla que no es desplegà correctament. Ací podria estar el problema ja que aquest fet va impossibilitar que s’estenguera l’antena de ràdio, amb la pèrdua de la comunicació.

Artist_s_impression_of_Beagle_2_lander_mediumBeagle 2 és un objecte molt menut, amb menys de 2 metres de longitud amb la seua configuració completament oberta. La nau ocupa uns pocs píxels a les imatges preses per les càmeres a bord de les naus en òrbita marciana i, per tant, ha estat, una feina difícil trobar-la ja que el descobriment s’ha fet just al límit de resolució de les càmeres.

El Dr David Parker, cap executiu de l’Agència Espacial Britànica, ha declarat:

La història de l’exploració espacial està marcada per èxits i fracassos. Aquesta troballa ens dóna a conéixer que Beagle 2 va ser molt més exitós del que sempre haviem pensat i, aquest fet, sense dubte, és un important pas en l’exploració europea de Mart.

Tornar a veure la nau britànica és un esdeveniment important que restituirà l’autoestima del grup de treball del professor Colin Pillinger, director del projecte. La pena és que Pillinger, que liderà el projecte amb entusiasme, morí el passat mes de maig sense saber que Beagle 2 seria prompte retrobat.

Imatges: 1-4. Beagle 2 sobre la superfície de Mart. Crèdit: HIRISE/NASA/JPL/Parker/Leicester. 5. Vista artística de com hauria quedat Beagle 2 en Mart en cas d’haver funcionat correctament. ESA.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: Planetes sota la llum d’altres sols

0

Kepler16b

Eixim a la nit per veure el cel, lluny de la ciutat que ens ha furtat les estrelles. Si tenim una bona nit, veurem milers de punts lluminosos que, des de fa centenars d’anys sabem, que són sols com el nostre Sol.

Fa només 20 anys, però, que el coneixement humà ha anat una mica més enllà i ara ja coneixem que molts d’aquests Sols no estan assoles en el seu girar al voltant del centre de la Galàxia, sinó que la majoria estan acompanyats per planetes, cossos potser semblants, però segurament diferents als nostres del sistema solar. Avui, parlarem de planetes sota la llum d’altres sols i sobre la seua relació amb la ciència ficció.


Podcast, Ecos del Cosmos, 16 de gener 2015

Hui parlem dels planetes sota la llum d’altres sols, i sobre la seua relació amb la ciència ficció. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista, I a mi què (en la qual parlem del metall líquid) i el nostre Astroconcurs.

Astropregunta:

Qui va ser responsable de la seqüència de lletres que podeu escoltar al final del programa i què vol dir?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge. De la mateixa manera que el planeta Tatooine de Luke Skywalker en Star Wars, Kepler-16b orbita un grup de dues estrelles. Representa ací com un planeta rocós, Kepler-16b podria ser també un gegant gasós com Saturn. Les perspectives per a la vida en aquest món estrany no són massa bones, ja que té una temperatura semblant a la del gel sec. Però el descobriment indica que la icònica doble posta de sol de la pel·lícula no és ja només ciència ficció. NASA.

Leds: no n’hi ha prou amb l’estalvi energètic

1

89359965

El mar de luz que nos ahoga. Publicat originalment en la secció valenciana de El Mundo, diumenge 11 de gener 2015.

Amb la llum elèctrica i la seua introducció en les cases i en els carrers, la societat humana es va alliberar de viure depenent del Sol i va poder augmentar les hores de vigília per a estar amb la família o tenir mes temps lliure. No obstant açò, el mal ús de la llum ha portat un efecte indesitjat: la contaminació lumínica, l’emissió de flux lluminós procedent de fonts artificials nocturnes amb intensitats, direccions, rangs espectrals (colors) o horaris inadequats. Els carrers es poden i s’han d’il·luminar, però amb límits. I quins són aquests? Doncs, amb l’ús de la llum estrictament necessària per a l’activitat habitual de la via pública. I no és necessari poder llegir un llibre en el carrer, veritat?

A més, per a tenir una bona i eficient il·luminació no n’hi ha prou amb l’estalvi energètic, sinó que s’ha de considerar també la seua afectació al medi ambient i a la salut humana.

Pel que fa a la il·luminació, qualsevol que siga el criteri que es trie, es pot afirmar que València està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Per exemple, si es mira la producció de contaminants per efecte de la llum nocturna, València solament és superada per Chicago. Si es parla de lluentor, València és la més brillant d’Europa. I açò és així perquè en 20 anys la potència consumida ha augmentat un 300% i la despesa un 400%, mentre que la seua població ha crescut només un 2,5%.

El canvi massiu a LEDs blancs proposats per la Diputació no va a suposar cap millora i menys encara per al medi ambient, ja que aquests dispositius, a part de problemes tècnics i d’homologació, tenen efectes devastadors sobre els ecosistemes i la salut humana. Els LEDs blancs tenen un fort component de llum blava, que es dispersa més eficaçment en el cel nocturn, com ocorre amb el blau de la llum solar que, en dispersar-se més, dóna aquesta tonalitat al cel diürn. Per tant, els LEDs blancs contaminen més.

D’altra banda aquesta llum blanca en els nostres carrers també té efectes sobre la salut. El nostre cervell regula els ritmes dia/nit a partir de la presència o absència de llum blava ambiental. En la foscor, la glàndula pineal segrega melatonina, que regula processos cel·lulars, endocrins i fisiològics. Però si la llum blanca blavosa nocturna dels nostres carrers es cola per les finestres, s’inhibeix la producció de melatonina, causant insomni, augment del risc d’atacs de cor, estrès i malalties psíquiques, així com un major risc de càncer de pròstata en homes i de pit en dones.

En aquest 2015 que comença, declarat per l’ONU Any Internacional de la Llum, tenim l’ocasió de valorar les noves tecnologies de la llum, però també tenim la millor oportunitat per a exigir el control de l’ús racional, eficient i respectuós de la il·luminació nocturna.

El mar de llum que ens ofega

Enric Marco i Ángel Morales Rubio
Grup de Treball en Contaminació Lumínica. Universitat de València

El mar de luz que nos ahoga. Publicat originalment en la secció valenciana de El Mundo, diumenge 11 de gener 2015.

Imatge: Il·luminació LED a Palma de Gandia. La Safor. Crèdit: AM, amb permís.

Rus ‘manipulà’ fotografies d’astronautes per vendre leds

0

14209103570938

Avui a l’edició valenciana de El Mundo, ha eixit la notícia de com la Diputació de València no dubtà en utilitzar una imatge nocturna de la ciutat de València, presa pels astronautes de la ISS, per a cantar les bondats del seu programa d’Eficiència Energètica, un programa de substitució directa de les làmpades de sodi dels carrers per LEds blancs. El problema és que si no s’està avesat a tractar amb aquest tipus d’imatges, després, passa el que passa… El periodista m’entrevistà dimecres passat sobre aquest tema …


J. Nieto. El Mundo. “Si ahora se conoce que los leds de la Diputación reducen la contaminación lumínica de la provincia de Valencia, se trata de un nuevo beneficio, con lo cual, el plan que pusimos en marcha hace dos años nos ha salido redondo”. Uno de los señuelos de Alfonso Rus para que los alcaldes adquirieran 30 millones de euros en leds -cuyo gran beneficiado ha sido su amigo de Xàtiva Vicente Quilis, propietario de Inelcom- fue que estas bombillas eran capaces de reducir la contaminación lumínica del Golfo de Valencia. Todo eran ventajas y en 2014 la Diputación usó unas imágenes tomadas por astronautas de la Estación Espacial Internacional para trasladar a la ciudadanía la conveniencia del plan de eficiencia energética. De los 30 millones de euros invertidos, al menos 13 han ido a parar a su empresa favorita.

Pero Rus no contaba con el trabajo de un grupo de científicos españoles que ha desmontado todos sus argumentos y ha sacado las vergüenzas, más aún, de un proyecto que el presidente de la Diputación habría cocinado un año antes de llevar a cabo la licitación con el propietario de Inelcom….

La part més sucosa està en l’article original…..Continua a l’enllaç…
Rus ‘manipuló’ fotografías de astronautas para vender leds, Juan Nieto, El Mundo, València, 11 de gener 2015

Imatge: València el 6 d’octubre de 2013 i la variació de lluminositat de Meliana. Universidad Complutense de Madrid, Universitat de València, ISS, NASA/ESA, PJ, El Mundo.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La ciència del 2015 segons Nature

0
Publicat el 8 de gener de 2015

Image converted using ifftoany

Comença l’any 2015 i les revistes científiques presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat, us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia, el canvi climàtic, la física de partícules i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en el seu article What to expect in 2015.

Colisionador de partícules del CERN

Ja han passat dos anys des de que el Gran Colisionador d’Hadrons del Centre Europeu de Recerca Nuclear va tancar per fer-ne millores. Si tot va bé, serà en març quan la gran màquina es tornarà a engegar amb una energia renovada. Ara les col·lisions podran arribar fins a 13 Tev, el doble de l’energia que es tenia abans. A la web del CERN expliquen perquè cal tanta energia.

Amb aquesta potència extra, els físics i enginyers esperen trobar finalment les partícules pesades que la teoria estàndard prediu.

Acord climàtic

Encara que semblava impossible, els Estats Units i la Xina, els majors emissors de diòxid de carbon, han fet propòsits ferms per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Les constants boires de fum contaminants de Beijing, potser, hi han influït.  Aquest acord obre les portes per a un futur acord global sobre clima que podria firmar-se en desembre a Paris, sota els auspicis de les Nacions Unides. En aquest acord vinculant, els estats dissenyarien els nivells acceptables a partir del 2020.

Mentrestant, i per primera vegada des de fa milions d’anys, el nivell mitjà de diòxid de carboni en l’atmosfera podria superar les 400 parts per milió. Una dada inquietant que ha d’espavilar les grans potències que són, també, les grans contaminants.

Viatge als planetes nans

Si l’any passat va ser l’any de l’exploració cometària, enguany ho serà de l’exploració dels planetes nans.

En el mes de març, la nau de la NASA Dawn arribarà a l’asteroide Ceres, el cos més gran del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter. En el seu disseny Dawn és innovador ja que és propulsat per coets iònics. Per altra part, es creu que Ceres amaga una gran quantitat de gel d’aigua sota la seua escorça rocosa.

També serà l’any de l’exploració d’un altre planeta nan, Plutó. La nau New Horizons de la Nasa va ser llençada el 2005, abans, per tant, de la degradació de Plutó de planeta a planeta nan el 2006. Després de viatjar uns 5000 milions de quilòmetres, New Horizons arribarà a Plutó el 14 de juliol pròxim. Ha sigut un viatge plàcid que pot complicar-se al final. I és que des del seu llançament, s’han descobert 5 noves llunes al voltant del planeta nan. La preocupació dels científics és màxima per aquesta acumulació no prevista de material al voltant de Plutó en el camí per on passarà la nau ja que podria ser indicatiu de la presència d’un núvol de deixalles rocoses al voltant del cos. Si New Horizons estarà en perill o no, tot se sabrà quan falten pocs dies per a l’arribada. Potser calga fer un canvi de trajectòria sobtat.

Ones en l’espai-temps

Finalment la recerca de les ones gravitatòries pot tindre èxit enguany ja que a final d’any els detectors de l’interferòmetre Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory (LIGO) situat a Richland, Washington i a Livingston, Louisiana, seran millorats per augmentar-ne la seua sensibilitat. De moment, l’equip de LIGO no ha trobat encara res però amb la millora s’espera albirar les ones predites per Albert Einstein fa, just enguany, un segle.

En el mateix camp de treball, però des de l’espai, l’antena Laser Interferometer Space Antenna (LISA) Pathfinder de l’Agència Espacial Europea començarà a provar tecnologies per atrapar aquestes fugisseres ones per a una missió que serà llançada allà en el llunyà 2034.

Imatge:
Imatge artística de la nau espacial New Horizons, que s’acosta a Plutó i la seua lluna més gran, Caront el 14 el juliol de 2015. Crèdit: Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute (JHUAPL/SwRI).

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

Interstellar: tot el que volies saber

11
Publicat el 4 de gener de 2015

Interstellar01

La pel·lícula de Christopher Nolan que conta la peripècia d’uns astrònoms amb la missió de salvar la humanitat és el film més interessant de l’any 2014 per l’argument, per la reflexió que fa sobre el possible futur de la vida a la Terra però sobretot per l’acurada precisió en l’aplicació de les lleis de la relativitat general d’Einstein. Ja fa temps que tenia pendent parlar d’aquest film en el bloc però, fa uns dies vam estar parlant amb el professor del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València José Antonio Font Roda, el camp d’investigació del qual és justament relativitat i gravitació.

1. Les freqüents relliscades presents en superproduccions cinematogràfiques, l’escàs rigor amb que la ciència i la tecnologia són il·lustrades en la gran pantalla, la falta de precisió… poden donar la imatge que ciència i cinema són dos mons incompatibles i antagònics. Què n’opina vostè?

És possible que així siga encara que d’altra banda crec que es pot arribar a un tipus de conclusió similar si s’analitza el tractament que altres àrees del coneixement han tingut en el cinema, com per exemple la història, l’antropologia, o les ciències jurídiques. Possiblement si un expert en dret analitza una pel·lícula que tracte sobre judicis i advocats arribe a la mateixa conclusió — dret i cinema són dos mons incompatibles — per no esmentar el que pot arribar a ocórrer en terrenys més relliscosos com és el cas de la història. Minimitzar els errors i augmentar la veracitat de les pel·lícules requereix temps (formació i revisió) i diners (assessorament professional), la qual cosa no té per què ser prioritari en una producció cinematogràfica.

Interstellar022. En les darreres setmanes ha copsat les cartelleres una pel·lícula de ciència ficció, Intestellar, que està tenint gran rebuda tant entre el públic com entre els crítics del cinema. Com a especialista en astrofísica, quina és la seua valoració de la pel·lícula? Malgrat ser una ficció, és realista en termes científics? En definitiva, hi pesa més la ciència o la ficció?

La meua valoració de la pel·lícula “Interstellar” és bastant positiva doncs conté un bon nombre d’aspectes científics que de forma natural la fan molt interessant per als que ens dediquem professionalment a la investigació en relativitat i gravitació. Hi ha aspectes com la representació del forat negre en rotació amb un disc d’acreció al seu voltant o l’ús de la dilatació temporal gravitatòria que són realistes, en el sentit que són el resultat d’aplicar les lleis de la teoria de la relativitat general.

Hi ha altres aspectes relativistes més difícils d’entendre i més especulatius que també poden ser interessants i que sembla que s’han utilitzat implícitament en el desenllaç final de la pel·lícula quan l’astronauta Cooper (interpretat per Matthew McConaughey) es troba atrapat a l’interior del forat negre, en el teseracte. En el nostre espai quadridimensional el temps només flueix en una direcció (cap avant) al contrari del que ocorre en la pel·lícula, la qual cosa és una picada d’ullet a teories de més dimensions com ara les branes de la teoria M.

Interstellar05Malgrat que la ciència té un pes molt important en la pel·lícula, la ficció té, a la meua manera de veure, un pes encara major. Per exemple, la presència d’un forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn és pura ficció. De la mateixa forma, la mera existència de forats de cuc a través dels quals es puga viatjar és més que dubtosa (la seua creació comporta un canvi de la topologia espacial de l’espai-temps) i, de fet, la nostra comprensió actual de la natura nega fins i tot la seua existència. Un forat de cuc no és més que un concepte purament matemàtic del que no existeix confirmació observacional, és simplement una solució matemàticament vàlida de les equacions de camp d’Einstein de la teoria de la Relativitat General. Científics notables com Stephen Hawking o Kip Thorne pensen que és possible no solament que existisquen els forats de cuc sinó que es puga viatjar a través d’ells en les dues direccions (d’entrada i eixida), encara que açò requereix l’existència de matèria “exòtica” (en el sentit de no ordinària com la que constitueix la natura) per a estabilitzar aquest tipus de “túnels” de l’espai-temps. Aquesta matèria exòtica es caracteritza per tenir densitats d’energia negatives, l’existència de la qual podria ser viable, almenys teòricament, per un efecte quàntic denominat efecte Casimir. D’altra banda, en algunes teories més recents que modifiquen la Relativitat General incorporant dimensions extres (més de quatre), s’han trobat solucions matemàtiques admissibles de les equacions de camp tipus “forat de cuc” en els quals es pot viatjar sense necessitat d’utilitzar la hipòtesi de matèria exòtica. La validesa real de totes aquestes possibilitats està encara pendent de ser confirmada.

Interstellar043. Explosions i sons a l’espai, viatges a la velocitat de la llum, planetes amb gravetat terrestre… són alguns dels errors i imprecisions més freqüents a les pel·lícules ambientades en l’espai. En el cas d’Interstellar, ha vist alguna errada o incertesa? I quins són els encerts més destacats? Forats negres, forats de cuc, dilatació temporal… està això ben representat a la pel·lícula?

La pel·lícula, en la seua major part, ha tractat de mantenir el rigor científic encara que s’ha permès alguna llicència artística, supose que per dotar a la trama de certa coherència narrativa. Entre aquestes llicències, que no caldria anomenar errors, estan les ja esmentades anteriorment (la presència del forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn i l’existència de forats de cuc pels quals poder viatjar) a les quals cal afegir l’esment a les branes en el desenllaç de la pel·lícula, la qual cosa obliga a l’espectador a acceptar com a vàlida la possibilitat que el temps puga fluir en els dos sentits possibles, que és el que li succeeix a l’astronauta Cooper quan es troba atrapat en el teseracte. Potser alguns dels errors més aparents de la pel·lícula siguen l’existència de gel en els núvols de l’atmosfera d’un dels planetes que visiten els astronautes, l’absència de colors en el disc d’acreció del forat negre mostrant el desplaçament Doppler de l’espectre electromagnètic cap al roig i el blau, o la hipotètica presència de planetes “habitables” en les proximitats del disc d’acreció que ha d’emetre radiació electromagnètica de molt alta freqüència (raigs X).

En contrapartida, la pel·lícula té molts encerts científics. Entre aquests podem citar els quatre següents:

a) Creuar l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre. L’horitzó d’esdeveniments o de successos és la superfície que defineix el forat negre, ja que separa causalment el seu interior (d’on res pot escapar ja que seria necessari assolir una velocitat d’escapament superior a la velocitat de la llum) del seu exterior. Creuar l’horitzó (i no morir en l’intent) és viable depenent de la massa del forat en qüestió. Si el forat negre no té rotació l’horitzó està situat a una distància EquationSque és directament proporcional a la massa del forat negre i a la constant de la gravitació de Newton i inversament proporcional al quadrat de la velocitat de la llum. Si el forat negre té una massa igual a la del nostre Sol, el seu horitzó té una grandària d’uns 3 km. Si és un forat negre supermassiu de, diguem, una massa d’1 milió de sols (s’estima que el forat negre central de la Via Làctia té una massa d’uns 4 milions de sols), el seu horitzó té una grandària d’uns 3 milions de km. En el primer cas, les forces gravitacionals de marea que patiria l’astronauta en els seus peus mentre cau cap al centre del forat negre serien moltíssim més intenses que les que patiria el seu cap, de manera que en creuar l’horitzó l’astronauta patiria un procés d'”espaguetització” del que no n’eixiria sa i estalvi. No obstant açò, en el segon suposat, la magnitud de les forces de marea en l’horitzó de successos d’un forat negre supermassiu és similar a les forces que patim en la Terra, per la qual cosa l’astronauta no notaria res especial en creuar l’horitzó.

b) La representació del forat negre supermassiu en rotació. Per a reproduir un forat negre és necessari descriure el moviment de la matèria i de la radiació en l’exterior del seu horitzó de successos, ja que són els observables que podem intentar detectar. Per a açò es pot analitzar el moviment de partícules prova en el camp gravitatori generat pel forat negre. Aquestes partícules segueixen unes corbes denominades geodèsiques, que matemàticament no són més que equacions diferencials ordinàries que poden resoldre’s amb certa facilitat. En funció de les característiques del potencial gravitatori del forat negre i del moment angular de les partícules prova, és fins i tot possible trobar òrbites circulars estables. Aquest tipus d’òrbites són les que presumiblement es mostren en la pel·lícula, en forma d’un disc de matèria al voltant del forat negre. La reproducció ha de ser, sense dubte, fidel donat que no presenta excessives dificultats numèriques ni de visualització amb el tipus de programari del que es disposa en l’actualitat. De fet, ja l’any 1991 es va presentar aquest tipus de visualització realista d’un disc d’acreció al voltant d’un forat negre com a resultat d’un càlcul numèric pioner realitzat pel Prof. Jean-Alain Marck (Observatoire de Paris-Meudon) i que pot trobar-se, per exemple, en el següent vídeo:

Una breu explicació proporcionada pel propi Kip Thorne de la visualització del forat negre d'”Interstellar” pot veure’s en el vídeo:

c) Dilatació temporal gravitatòria. L’efecte de la dilatació temporal gravitatòria va ser predit per la teoria d’Einstein de la Relativitat General i ha sigut confirmat experimentalment situant rellotges atòmics a diferents altures sobre la superfície de la Terra. Bàsicament ve a dir que quan major és el potencial gravitatori, més lentament passa el temps. En la pel·lícula dos dels protagonistes baixen al planeta Miller mentre que un tercer es queda en la nau. Com el potencial gravitatori és inversament proporcional a la distància, el protagonista que es queda en la nau sent un potencial gravitatori menor que els dos que baixen al planeta. Per a saber si els càlculs de la dilatació temporal que cita la pel·lícula són correctes, caldria conèixer a quina altura es troba la nau respecte del planeta i quina és la dependència de l’acceleració de la gravetat amb l’altura en aquest planeta. Possiblement els càlculs siguen correctes ja que no presenten major complicació.

d) Ones gegants. Les ones gegants del planeta Miller són un efecte cridaner que es produeix com a conseqüència de les forces gravitacionals de marea que experimenta el planeta a causa de la proximitat del forat negre. Aquest efecte és anàleg a les ones dels nostres oceans terrestres, originades per les forces de marea de la nostra Lluna (i del Sol). El fet que en el planeta Miller siguen molt més grans que en la Terra es deu al fet que l’efecte gravitatori que origina la presència del forat negre és molt major que la petita pertorbació que el camp gravitatori de la Lluna origina en la Terra.

El lector interessat a aprofundir en l’explicació de tots i cadascun dels conceptes físics que es discuteixen en “Interstellar” està d’enhorabona, ja que  Kip Thorne mateix, assessor científic de la pel·lícula a més de productor executiu, acaba d’editar un llibre de divulgació en el qual es proporcionen totes aquestes explicacions. El llibre es titula “The Science of Interstellar” (WW Norton, 2014) i, a dia d’avui, es troba tan sols disponible en anglès.

Interstellar03

4. Nolan ha treballat colze a colze amb l’astrofísic Kip Thorne, que l’assessorà sobre l’enfocament científic de la pel·lícula, per exemple en temes com la teoria del forat de cuc, o pont Einstein-Rosen. Creu que aquesta col·laboració ha estat clau en el resultat final d’Interstellar? Considera que caldria treballar sempre amb un comitè assessor en les pel·lícules que tracten aspectes científics?

Sens dubte les idees de Thorne (i d’alguns altres) pel que fa a la possibilitat matemàtica de l’existència de forats de cuc pels quals viatjar entre dos universos paral·lels, són essencials en la pel·lícula. La col·laboració entre Thorne i Nolan en aquest aspecte em sembla d’allò més natural doncs uneix el rigor científic del primer en la descripció i visualització de l’espai-temps d’un forat negre amb el domini cinematogràfic del segon en l’ús d’imatges visuals d’impacte i en la forma d’explicar una història. Potser puga interessar al lector saber que totes les idees científiques subjacents als viatges per forats de cuc i les seues potencials implicacions van ser recopilades per Thorne en un llibre de divulgació titulat “Agujeros negros y tiempo curvo: el escandaloso legado de Einstein” editat per Crítica l’any 2000. Sembla ser que aquest llibre va ser, de fet, el punt de partida de la pel·lícula.

Comptar amb un comitè assessor per a realitzar pel·lícules que tracten aspectes científics és sens dubte una bona idea i, en el cas d'”Interstellar”, ha sigut clau per a ajudar a obtenir un resultat final excel·lent ja que la sinergia entre Nolan i Thorne ha d’haver sigut completa. Dit açò, l’assessorament científic no té per què garantir un èxit de taquilla si la pel·lícula no compleix la seua principal missió que és, al meu entendre, la d’entretenir explicant una bona història.

5. Sovint es dóna una imatge del científic en clau masculina i fidel a determinats arquetips: savi boig, aprenent de bruixot, aventurer heroic i màrtir…  En el cas d’Interstellar, com són representats els i les científiques? Hi ha presencia femenina activa, o la dona segueix en el paper d’ajudant servil?

Sí, tots estem familiaritzats amb la imatge estereotipada del geni o del científic brillant. És un clixé que fa temps que ha sigut socialment acceptat i que sens dubte ha de ser atractiu per al gran públic (vegeu, per exemple, el gran èxit de la sèrie de televisió “The Big Bang Theory“, sèrie que potser haja ajudat a atraure a més d’un alumne o alumna a la Facultat de Física). En el cas d'”Interstellar” aquest estereotip no em sembla que haja sigut massa explotat doncs tan sols es pot aplicar a algunes poques escenes com, per exemple, quan es veure al personatge de Michael Caine discutir sobre les seues idees sobre la gravetat a l’interior dels forats negres o quan Murph, la filla de l’astronauta Cooper (interpretada per Jessica Chastain) aconsegueix, aparentment, resoldre el problema d’unificar la mecànica quàntica amb la relativitat general, obtenint una teoria de gravetat quàntica vàlida fins i tot en regions de l’espai-temps amb singularitats de curvatura (gravetat infinita) com ocorre a l’interior dels forats negres. Hi ha un breu clímax en el qual Murph, amb gran alegria, crida Eureka i actua de manera excèntrica llançant al vent els folis amb tots els seus càlculs. Aquesta escena exemplifica el clixé del científic (o científica) boig en tota la seua esplendor.

La presència femenina en la pel·lícula és molt activa, doncs dos dels personatges principals interpretats per actrius són claus en el desenvolupament de la trama i en el seu desenllaç, l’astronauta Amelia Brand (interpretat per Anne Hathaway) i la científica Murph qui, finalment, resol el problema i aconsegueix salvar la humanitat, que és del que es tracta habitualment en les grans superproduccions d’Hollywood.

6. Les comparacions són odioses, però inevitables. La revista Jot Down titulava «2014: Una odisea del espacio». Què té Interstellar que no tinga Apollo 13, Gravity o 2001: Una odisea del espacio? O, pel contrari, creu que alguna d’aquestes produccions (o altra que vostè propose) mereixen millor valoració que Interstellar?

“Gravity” em va encantar, ofereix una representació que imagine molt real del que ha de sentir un astronauta en un passeig espacial, i les imatges són espectaculars. “2001: Una odissea de l’espai” la vaig veure fa molts anys i és òbviament una obra mestra del cinema, fins i tot una pel·lícula de culte. Si be no recorde molts detalls de “2001” ni possiblement haja entès mai el desenllaç, si recorde la inquietud que em va produir Hal, l’ordinador que en un moment donat decideix prendre control de la nau espacial. Una de les escenes que no he oblidat és aquella en la qual el protagonista, l’astronauta Dave Bowman, decideix finalment desconnectar Hal. La recorde com una escena carregada de tensió i que transcorre molt lentament. A mesura que Dave es va acostant a Hal se sent la veu d’aquest sol·licitant repetides vegades a l’astronauta que no ho faça (“Just, what do you think you’re doing Dave?“). És una escena magnífica, rematada amb el toc mestre del geni Kubrick en fer que Hal comence a cantar una melodia poc familiar en el moment en què està sent desconnectat i les seues bateries s’apaguen. Aquesta cançó es titula “Daisy Bell”, i va ser la cançó utilitzada per IBM en 1961 quan programadors d’aquesta companyia van aconseguir fer cantar per primera vegada a un superordenador, concretament al model IBM 7094. Gràcies a Internet podem recordar com sonava aquesta actuació històrica:

I també com la canta Hal, fins a emmudir:

http://www.youtube.com/watch?v=OuEN5TjYRCE&w=560&h=315

Òbviament les escenes finals de “2001” s’associen també amb un viatge en el temps, i potser es puguen relacionar amb un viatge temporal a través d’un túnel de l’espai-temps, un forat de cuc tal vegada, com en “Interstellar”. No oblidem que “2001” es va estrenar en una època (finals dels anys 60) que, en certa manera, va marcar l’inici de l’època daurada en la investigació en forats negres (tota la dècada dels anys 70) fent que aquests es posaren molt de moda. El propi terme “forat negre” va ser encunyat per John Archibald Wheeler l’any 1967 (un any abans de l’estrena de “2001”) i ràpidament va tenir una gran acceptació no solament entre la comunitat científica sinó també entre el públic en general. Wheeler, per cert, va ser el director de la tesi doctoral de Kip Thorne a la Universitat de Princeton, el famós assessor científic d'”Interstellar”.

Respecte a “Apollo 13” no puc fer cap comentari, doncs no l’he vista.

7. Tornant a la pel·lícula de Nolan, què és allò que més li impressionà en veure-la, allò que voldria destacar? (siga de la trama, dels efectes especials, de la forma de representar l’espai…)

A risc de ser repetitiu, destacaria en general l’ús que es fa de moltes idees i conceptes de la teoria de la Relativitat General i, en particular, del concepte del forat de cuc, concepte central en la trama de la pel·lícula. Des d’un altre punt de vista em va cridar poderosament l’atenció com retrata Nolan les contradiccions de l’espècie humana, com simultaneja la seua grandesa i la seua misèria, no solament per la forma d’actuar, èticament reprotxable, del científic principal encarregat de la missió (interpretat per Michael Caine) sinó, sobretot, per l’escena en la qual l’astronauta interpretat per Matt Damon s’oblida que d’ells depèn el futur de la humanitat i només cerca la seua pròpia salvació intentant acabar amb Cooper. El transfons moral en l’escena de la baralla a mort entre aquests dos “triats” crec que mereix ser destacat.

Dust-storm-Texas-1935s8. Si ens desprenem de l’espectacularitat d’una superproducció, què queda en el fons d’aquesta pel·lícula? Quina tesi planteja aquesta distopia? Amb quin ensenyament moral hem d’eixir del pati de butaques?

Encara que el missatge de la pel·lícula és — com no — optimista, superar les dificultats per a aconseguir l’idíl·lic “final feliç” que ens proposa Nolan sembla un objectiu tan fóra del nostre abast que no puc ser una altra cosa que pessimista sobre aquest tema. En el fons de la pel·lícula hi ha un missatge de profunda preocupació sobre la supervivència de la nostra espècie, unit al fet que aquesta sembla que passa perquè som capaços d’eixir del nostre planeta a la recerca d’altres mons habitables. Aquesta part més filosòfica que tracta la pel·lícula, en el que té a veure amb l’esgotament dels recursos en la Terra, no em sembla en absolut desgavellada. Els recursos del nostre planeta són limitats i la població ve creixent a un ritme exponencial des de finals del segle XVIII. És evident que tal situació és insostenible. D’altra banda, el trasllat massiu dels habitants del nostre planeta a altres mons sembla un assumpte gens trivial. Si la solució passa per que algú — una civilització avançada, un ser superior — col·loque un forat de cuc al nostre abast (a poc més de 8 unitats astronòmiques de distància de la Terra) sembla que el futur és poc encoratjador. En qualsevol cas, estic convençut que si existeix una solució, només la investigació en ciència i tecnologia podrà conduir-nos a ella. Potser aqueixa siga la conclusió més ferma que un haja de portar-se a casa.

Mes informació:

La entrevista d’Íngrid Lafita a José Antonio Font Roda per a Mètode: «Interstellar»: ciència i llicències.

Entrevista a José Antonio Font Roda sobre Interstellar a Ecos del Cosmos, programa d’astronomia de la Ràdio de la Universitat de València. Podcast: Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

La física de Interstellar, La Ciencia de la Mula Francis.

Imatge:

1-5. Els viatges a través dels forats de cuc per l’univers i els forats negres supermassius són algunes de les meravelles que es poden veure en la pel·lícula “Interstellar.” De ‘Interstellar’ Science: Is Wormhole Travel Possible? Crèdit: Karl Tate, Infographics Artist.

6. Una tempesta de pols s’acosta a Stratford, Texas, en 1935, durant els Dust Bowl (conca de pols), o els Dirty Thirties (els bruts trenta). Tempestes similars a les dels anys 30 són habituals a la Terra en Interstellar. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Cinema i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de gener de 2015

2
Publicat el 1 de gener de 2015

2014Q2Lovejoy-Bullon2

L’any comença amb un cel lliure de núvols però amb un intens fred que treu les ganes d’observar els fenòmens celestes. I és una llàstima, ja que aquest mes de gener el passar unes hores al res per veure les meravelles de cel s’ho valdrà.

Ja estem en ple hivern i les constel·lacions hivernals com l’Orió, el Taure, el Ca Major i el Menor i els Bessons ens endinsen en els fets més bonics de la mitologia grega però també ens mostren diversos i interessants objectes astrofísics, com nebuloses, estels supergegants o cúmuls estel·lars.

Durant el mes de gener els planetes seran cada vegada més fàcils d’observar. Si ens fixem en l’horitzó oest, tot just després de la posta de Sol, podrem veure la parella Venus (dalt) i Mercuri (baix) ben prop de l’horitzó. Evidentment cal un horitzó oest lliure d’obstacles. Els dos planetes s’aniran allunyant del Sol de dia en dia i, al mateix temps convergint, fins que els dies 10 i 11 de gener es trobaran ben aprop al cel. A partir d’aquest dia, Mercuri s’anirà separant de Venus. El dia 15 de gener Mercuri assolirà la màxima elongació oriental amb una angle de separació del Sol de 18,9º i després tornarà a submergir-se en la lluentor solar. Una molt fina lluna creixent de només un dia se situarà al costat del primer planeta el vespre del 21 de gener. Serà difícil de veure però si ho aconseguiu podreu estar ben contents.

Mentrestant, Venus continuarà allunyant-se del Sol i serà, per tant, cada més visible i brillant en direcció sud-oest poc després de la posta del Sol.

Un poc més amunt de Venus, després de la posta del Sol, Mart serà encara visible al cel del capvespre. El planeta roig continua la seua carrera desenfrenada cap a l’est, com fugint del Sol i per això durant aquest mes conservarà l’altura cada dia mentre passarà des de la constel·lació de Capricorn a la d’Aquari. Mart és, ara mateix, molt poc brillant a causa de la seua distància a la Terra. Per això la seua observació amb el telescopi no serà gens espectacular.

Per fi Júpiter ja és el planeta de la nit. Situat entre les constel·lacions del Cranc i el Lleó, ja es pot veure a l’est en la primera part de la nit a partir de les 21:30 a principis de gener, mentre que a finals de mes el planeta gegant ja serà visible a partir de les 19:30. Serà, per tant, fàcilment assequible per a observar-lo durant les hores posteriors al capvespre. La nit del 7 al 8 de gener una lluna minvant se situarà al costat del planeta. Bon indicador per trobar-lo sense dubtes.

Però l’objecte més interessant del mes és el cometa C/2014 Q2 Lovejoy. I és que per fi tindrem un cometa visibleC2014_Q2_Lovejoy_Dec14_Jan15_Finder_Chart a ull nu!

El cometa C/2014 Q2 Lovejoy va ser descobert el 17 d’agost passat per l’experimentat observador australià Terry Lovejoy i des de fa unes setmanes ja ha estat vist per nombrosos observadors d’arreu del món. S’espera que els primers dies de gener podrà ser observat ja a ull nu. Alguns ja han aconseguint fer-ne fotografies directament amb la càmera, sense telescopi,  situats en llocs ben foscos. Actualment està situat al sud de la constel·lació d’Orió i al contrari del que sol succeir, la trajectòria del cometa sobre el cel serà ascendent, amb la qual cosa cada nit estarà a més altura sobre l’horitzó. És a dir, cada vegada serà més fàcil de veure!  La Lluna ja està creixent i dificultarà l’observació els pròxims dies. Ja en parlaré més els pròxims dies.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Gener 5 05 53
Quart minvant Gener 13 10 47
Lluna nova Gener 20 14 14
Quart creixent Gener 27 05 48

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de gener de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Cometa C/2014 Q2 Lovejoy. Observatori La Cambra, Aras de los Olmos, els Serrans. Telescopi 300 mm, càmera Canon EOS 600 Da, 90 segons d’exposició. ISO 12800. Autor JoanMa Bullón. Amb permís.

Imatge: Camí del cometa C/2014 Q2 Lovejoy en el cel al sud de la constel·lació d’Orió fins el 6 de gener 2015. De freestarcharts.com

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari