Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Llorca i les petjades del terratrèmol

0
Publicat el 21 d'agost de 2013


Llorca va recuperant-se dels sismes de fa dos anys. Amb lentitud i amb pocs diners la ciutat reviscola. Llorca va ser terra de frontera cristiana amb el Regne de València al nord, que arribà en una època fins a Múrca (on s’hi parlava lo pus bell catalanesc del món) i l’Al Andalus al sud. Va ser terra de Castella oberta al Mediterrani i protegida per un impressionant castell coronat per dues torres, la del Espolón i l’Alfonsina, manat construir per Alfons X el Savi, rei de Castella i gendre de Jaume I.

Fa pocs anys, les obres del parador del castell, bastit junt a la Torre Alfonsina, deixaren al descobert el call jueu de Llorca i les restes d’una sinagoga, de la qual s’han recuperat multitud d’objectes litúrgics.

Tanmateix el que impressiona és veure com la ciutat va recuperant-se del terratrèmol de fa dos anys. De manera segura però excessivament lenta els edificis molt afectats han estat enderrocats i se’n construeixen de nous. La ciutat, encara plena de grues, sobreviu als moviments de la Terra que l’11 de maig de 2011 matà 9 persones, dues d’elles dones embarassades.

Escoltar la gent que ho visqué posa els pels de punta, en adonar-nos com d’impotents podem ser davant l’embat de la natura, tal com si foren fileres de formigues davant d’una xafada accidental d’una persona.

A les 17:05:12 hora local la terra tremolà sota la ciutat de Llorca. Amb una magnitud de 4.5 la gent eixí al carrer. Un de tants pensà la població. Res important.
Tanmateix a les 18:47:26, una hora i mitja més tard, la sacsejada fou molt més forta. La magnitud, aquesta vegada arribà a 5.3, unes 30 vegades més energètic que l’anterior.

Molta gent encara romania al carrer des de l’anterior tremolor i per això el segon no l’afectà massa.

La segona sacsejada fou tan intensa que els testimonis amb els quals parlàrem ens contaven com s’aixecà un gran núvol de pols sobre la ciutat, de la mateixa manera que quan es colpeja una catifa amb un colp fort ix molta pols. Una de les persones amb la qual parlàrem creuava l’ampla i nova avinguda d’Europa i veié com l’ona sísmica s’acostà a ell per la calçada. Un dels tipus d’ones sísmiques són transversals (ones S), és a dir, oscil·len perpendicularment al seu moviment de translació com ho fan les ones de la mar, però també s’observaren moviments ondulatoris estranys com els que van moure les peces del Monument als Caiguts en la Plaza de la Concordia de manera circular. Podrien ser causat per un tipus d’ones Love o Rayleigh. També podeu veure una simulació dels efectes d’aquests tipus d’ones. La figura adjunta es pot veure com les peces estan girades a angles diferents al voltant de l’eix vertical del monument.

Altre fet inquietant fou escoltar el soroll del sisme que els testimonis van sentir com una detonació.

La majoria dels morts del sisme ho foren per haver-los caigut a sobre trossos de balustrades o d’edificis i elements fràgils de les façanes. Sembla que eixir al carrer i posar-se prop dels edificis no va ser una bona idea. La manca d’un protocol d’actuació en cas de sisme àmpliament conegut pels ciutadans es va fer ben palés. A Llorca sempre s’han fet simulacres d’incendis a escoles o edificis públics però no mai de simulacres de terratrèmol en una zona potencialment perillosa.

Els manuals de prevenció recomanen que en cas de sisme no cal abandonar l’habitatge. Llevat que siga molt intens, normalment els edificis no cauen i no hi ha temps d’eixir al carrer. És millor posar-se immediatament sota una taula o sota el llindar d’una porta. Altra opció útil és abraçar un pilar de la casa. És la part més resistent.

I si hem aconseguit eixir al carrer, cal evitar estar prop d’edificis i cal buscar espais oberts, com el pati d’una escola o un jardí.

La causa última del terratrèmol va ser el moviment sobtat de la coneguda falla d’Alhama de Múrcia (FAM) que formà la serra de Tercia i de l’horta de Llorca. La FAM ve d’Alhama, i per Llorca passa per la serra Tercia i la rambla de La Torrecilla, es divideix en diverses branques, una de les quals passa sota la ciutat i pel barri humil de La Viña i l’altre sota el castell de Llorca.

Fa un any, al voltant de l’aniversari del tremolor, la Sociedad Geológica de España, amb geòlegs de la Universidad Complutense de Madrid  i de la Universitat de Barcelona, prepararen un recorregut per la zona de la falla explicant l’origen del terratrèmol i de la formació de la vall del Guadalentín, el riu de Llorca, tot relacionat amb la desecació de la Mediterrània fa 6 milions d’anys quan l’estret de Gibraltar es tancà. Un fullet explicatiu molt pedagògic es pot trobar a la web de l’ajuntament de Llorca.

A l’entrada de la rambla de la Torrecilla, al darrere de l’IES nº 6 de Llorca s’obrí una trinxera ben fonda per veure els trencaments del materials dels diversos terratrèmols que ha sofert Llorca.

Centenars de llorquians feren el recorregut seguint les petjades de la FAM i dels fòssils marins presents en aquell indret. Va ser un èxit d’organització i d’interés de la població per la ciència. Quan la gent té un problema si que receptiva a que l’informen de manera clara i solvent.

La trinxera que s’obrí fa un any ha sofert les inclemències meteorològiques des d’aleshores i actualment es fa difícil veure les diferents tonalitats del color de les roques. Tanmateix encara s’endevinen els talls abruptes causats per la falla.

Caminàrem al llarg de la rambla fins arribar a la seua part superior al costat de l’autovia a Múrcia. A l’altra banda d’aquesta una casa abandonada i mig enderrocada ens assenyalava el punt de l’epicentre del terratrèmol de l’11 de maig. Al centre de la rambla s’hi poden trobar roques compactades formades per cudols que ens recorden que això fa 6 milions d’anys era una zona litoral i marítima.

Mirant cap al sud oest la rambla encara directament al castell. Els talls verticals del terreny denoten la presència de la falla que s’allarga fins a la torre de l’Espoló.

La torre de l’Espolón, que feia poc que s’havia restaurat, va ser fortament afectada pel terratrèmol. La paret oest de la torre es desplaçà mig metre de l’edifici i l’alteró és fàcilment visible. A l’interior alguna columna es desplaçà fora de la seua base. Tanmateix les grosses parets de l’edifici han aguantat i només calgué reconstruir l’últim tram de la torre. Les cicatrius del sisme són presents i formen ja part de la història del monument.

Els efectes sobre els edificis de Llorca foren molt nombrosos. Les plantes baixes, on es troben la majoria dels negocis i tendes, estaven rebentades, els edificis públics tocats, alguns IES quasi per terra. En general, tots els edificis construïts abans de la norma antisísmica del 2004 van resultar afectats. La rehabilitació dels edificis ha consistit en reforçar els pilars amb una mena d’exoesquelet exterior de metall.

El barri més humil de la Viña ha estat el que més grans seqüeles ha tingut. Moltes finques es van haver d’enderrocar i moltes d’altres han estat reconstruïdes. El skyline de Llorca actualment està marcat per les grues del barri.

Els efectes sobre el patrimoni històrico-artístic també han estat molt important. Esglésies, campanars i l’important museu d’arqueologia van sofrir el terratrèmol.

Molta gent té por de repetir l’experiència de la sacsejada i ha abandonat la ciutat potser per sempre. Han tornat a la casa de camp o  viuen a la segona residència d’Águilas. Llorca trigarà en recuperar-se.

Més informació:

Geolodía 2012 Murcia: “La falla del terremoto de 2011”

Fotos:

1.- Vista aèria de la zona de la falla d’Alhama sobre Llorca. SGE.
2.- Rambla de la Torrecilla. Enric Marco.
3.- Edifici reforçat a Llorca. Enric Marco.
4.- Monument als caiguts. Plaça de la Concòrdia. Gir dels blocs. Enric Marco.

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Observem el cel nocturn des del PN de Chera-Sot de Chera

0
Publicat el 19 d'agost de 2013

El cel nocturn del Parc Natural de Chera-Sot de Chera ofereix unes condicions excel·lents per a l’observació astronòmica. La foscor de la nit en el cor del Parc ens brinda l’oportunitat de descobrir un cel estrellat, sense més fonts de llum contaminant que la de la pròpia Lluna.Divendres que ve, 23 d’agost, participarem en una trobada nocturna, amb sopar d’entrepà en el camp i posterior sessió d’observació d’estrelles. Ens acompanyaran Enric Marco i Ángel Morales, dos experts astrònoms de la Universitat de València, que ens ensenyaran els secrets del nostre cel. Amb l’ajuda de telescopis podrem descobrir planetes, constel·lacions, galàxies o satèl·lits perduts en la immensitat de l’espai.

Apunta’t a veure les estrelles en el Parc Natural!

Dades de l’activitat:
• Dia: divendres 23 d’agost de 2013
• Hora i lloc d’inici:
? 19:00 h Eixida simultània des de Plaça d’Espanya (Ajuntament) de Xera i Plaza Beltrán Segura (Ajuntament) de Sot de Xera.
? 21:30 h Sopa d’entrepà en l’Àrea Recreativa “El Saltillo”.
? 23:00 h Observació d’estrelles en el Refugi Forestal “El Plànol”.
• Hora prevista de finalització: 01:00 h

NOTA IMPORTANT: *El recorregut des d’ambdós pobles fins al lloc de trobada discorre per pistes forestals i és d’uns 6 km aproximadament (més altres 6 km de tornada, que serà de nit). Pot realitzar-se a peu, amb bicicleta o en turisme particular. Recomanem a aquells que vagen a anar a peu que s’organitzen per a poder tornar en vehicle, si ho desitgen. Els participants que vagen amb bicicleta haurien de dur il·luminació davantera i del darrere.

*El participant que vulga sopar en el Saltillo haurà de dur el seu sopar.
*El participant haurà de portar calçat i roba apropiada per a l’època de l’any i llanterna de llum roja.
*Activitat recomanada per a tots els públics.

Mes informació: pàgina web del Parc.

Oficina Tècnica del Parc Natural de Xera-Sot de Xera
Mov: 606 857 028
Tel. Oficina Xera: 962 332 180
Tel. Oficina Sot de Xera : 962 348 125
Email: parque_cherasotdechera@gva.és – http://parquesnaturales.gva.es

 

Programa A Fons: Llàgrimes de Sant Llorenç

0
Publicat el 17 d'agost de 2013
Ens acostem a les Llàgrimes de Sant Llorenç o les Perseides, un fenomen que succeeix durant l’estiu, concretament en el mes d’agost. Aprofondim en el seu descobriment, comprendrem per què es produeix, coneixerem algunes de les llegendes que hi ha al seu voltant i ens assabentarem dels millors consells per a veure aquest fenomen de la millor manera possible. Tot de la mà de l’investigador Enric Marco.

A Fons és un programa dedicat a conéixer un tema de l’actualitat de la Universitat de València en profunditat, un espai per a reflexionar sobre diferents qüestions de la institució acadèmica des de tots els vessants.

Programa A Fons: Llàgrimes de Sant Llorenç, 10 d’agost 2013.

Foto d’una perseida del 12 d’agost 2013 a les 2 h (Temps Local). Es veu la Via Làctia davant de la Corona boreal. Foto obtinguda per Joanma Bullón amb l’ajuda d’Emilio Badimón i Ángela del Castillo (Equip de COSMOFISICA) des del CAAT (Centre Astronòmic de l’Alt Túria) a Aras de los Olmos (els Serrans). Punxeu sobre ella per veure-la més gran.

Tot esperant les Persèides d’enguany

4
Publicat el 9 d'agost de 2013

S’acosta la nit més esperada per als amants del cel, un esdeveniment que ens associa clarament amb l’univers: la pluja d’estels de les Perseides.

Durant els pròxims dies, un polsim anirà caient del cel. La crema d’aquests granets de pols en l’alta atmosfera ens enllumenarà al llarg de les nits de l’11 al 13 d’agost.

Quin és l’origen d’aquestes llums celestes que, màgicament per als poc avesats a mirar cap amunt, creuen el firmament? Tot aquest foc d’artifici natural té un origen molt llunyà en l’espai i el temps. La causa última és el resultat del pas d’un cometa per les proximitats del Sol.

Un cometa és una relíquia de la formació del sistema solar. El Sol i els planetes es formaren a partir de la matèria d’una gran nebulosa de gas i pols (minúsculs elements de silicats i metalls). Part d’aquest material que no formà part dels planetes, com ara les restes de gels de diversa composició, van quedar allunyats de les proximitats del Sol i des de fa mil·lennis vaguen en dos núvols de cossos congelats, el cinturó de Kuiper i el núvol d’Oort, situats molt més enllà de Neptú.

Aquests cossos primordials preserven les condicions químiques del temps de la formació planetària i potser, fins i tot, algunes de les cendres de les estrelles que contaminaren amb la seua explosió la nebulosa primitiva d’on es formà el Sol. Són, per tant, arques on es preserva les petjades de la més antiga composició del sistema solar, sense alterar, congelat en el temps.

Les pertorbacions gravitatòries entre aquests cossos congelats poden alterar els seus moviments dins dels núvols de cossos transneptunians i fer-los caure cap al Sol. Seran llavors anomenats cometes, i, aquests trossos de gels bruts (gels d’aigua, amoníac, etc. i pols) com se solen anomenar, van escalfant-se en acostar-se al Sol i emeten matèria mitjançant immensos dolls que formen cues de pols i gas ionitzat. El resultat és que l’òrbita del cometa va embrutant-se amb els materials perduts en forma de diminutes roques o gels.

La Terra, al llarg de l’any, va creuant les òrbites de diversos cometes i va trobant-se amb els seus residus. Així, realment podríem dir que l’efecte és similar a un vehicle corrent per un camí de terra alçant la pols al seu darrere. Si el nostre cotxe creua el camí poc després, la pols del vehicle anterior li caurà a sobre. De la mateixa manera la Terra recull la matèria cometària.

En el cel nocturn d’aquests dies, veurem com els meteors de les Perseides semblen provindre de la constel·lació de Perseu, que eixirà per l’horitzó est cap a la 1 de la matinada. La zona d’on ixen rep el nom de radiant i els objectes brillants divergeixen d’aquest punt. Tanmateix els meteors que semblen divergir del radiant es mouen en realitar en l’espai en camins paral·lels entre ells. L’explicació de l’aparent contradicció cal trobar-la en un efecte de perspectiva equivalent a de quina manera veiem divergir els rails paral·lels de les vies del tren.

Les Perseides estan associades al cometa 109P/Swift-Tuttle. Aquest té un període orbital de 133,28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126.

La pols cometària ha anat caient al llarg dels mil·lennis sobre la Terra. Les partícules més grosses, d’1 mm de diàmetre o més, es cremen en l’alta atmosfera terrestre a causa del fregament. Les partícules més petites però, de dècimes de mil·límetre o menys, són tan diminutes que l’aire les frena en lloc de cremar-les. Centenars d’aquestes partícules s’han recollit de l’estratosfera i examinades en el laboratori. Moltes d’elles mostren una estructura porosa i fràgil típica dels residus cometaris. Aquesta pols còsmica es troba a tot arreu. És en l’aire que respirem, l’aliment que mengem i l’aigua que bevem.

Enguany, els especialistes no es posen d’acord per afinar quina serà la nit òptima per veure caure les restes del cometa Swift-Turttle sobre la Terra. La nit del 12 al 13 d’agost sembla la més favorable per a veure caure els estels però la nit anterior (11-12) no sembla tampoc massa dolenta. Una Lluna creixent que ja s’haurà amagat a l’hora del màxim de la pluja no ens molestarà enguany gens. Estireu-vos a terra o sobre una gandula per tindre una visió total del cel. Observeu el firmament entre les 22:00 h i les 4:30 per captar tota la seua bellesa.

Cal dir que sempre serà millor observar des d’un lloc fosc. Mirar des del centre d’una ciutat pot ser molt decebedor. I si vos estireu sobre una tovalla a la platja o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company que mira en altra direcció diu. “una, la veus….”! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura…..

Que tingueu un cel ras aquests pròxims dies.

Vídeo: Red española de Bólidos y Meteoritos. SPMN

Imatge: Starwatch: Perseids meteor shower, The Guardian. 2 d’agost de 2010

 

Recordant el passat: pluja d’estels de 1913

0
Publicat el 9 d'agost de 2013

En les proximitats de la pluja d’estels de les Perseides d’enguany us deixe un article de la Vanguardia de l’astrònom i divulgador Josep Comàs i Solà que va escriure el 1913. Com podreu comprovar ja se sabia bastant del fenomen però es desconeixia quin era l’origen de la pluja i ja s’intuia que la causa era el pas dels cometes.Us he traduït el text al català i entre parentesi he fet alguns aclariments al text.


Pluja d’estels
per Josep Comàs i Sola, 23 de juliol 1913.

Com cada any, a mitjans del pròxim agost, la Terra travessarà un eixam meteòric, una polseguera còsmica que envolta al Sol, formant una espècie de cordó el·líptic que arriba a fins a més enllà de l’òrbita de Neptú. Quan la Terra, periòdicament, creua aquest cordó o faixa de pols, té lloc la famosa pluja d’estrelles anomenades Perseides, per irradiar totes, aparentment, d’un punt situat en la constel·lació de Perseu. Cap al 11 d’agost, acostuma a ocórrer el màxim de la pluja.

Els meus lectors saben sobradamente que les estrelles que corren, és a dir, les estrelles fugaces, no tenen res a veure amb les estrelles fixes. Aquestes últimes són sols enormes, en general majors que el nostre, mentre que les primeres es redueixen a corpuscles, a pedres menudes, moltes d’elles inferiors, en grandària, al puny, però que graviten per l’espai obeint exactament a les mateixes lleis que els astres grans. Així és que, quan en el seu camí al voltant del Sol, troben el nostre planeta duen una velocitat quasi parabòlica, és a dir, superior a la de la Terra, que com és sabut és de prop de 30 quilòmetres per segon. Resulta d’això que aquest eixam de corpuscles arriba a la velocitat pròpia quan xoca contra nosaltres, de més de 40 quilòmetres per segon!

(una òrbita parabòlica és una òrbita orberta de major energia que una òrbita el·líptica tancada amb la de la Terra)

Però cal aclarir el veritable sentit del verb xocar en el nostre cas. Aquesta paraula estaria perfectament aplicada, si la Terra no estiguera embolicada per una atmosfera. Figurem-nos, per uns moments, que la nostra atmosfera no existeix; en tals condicions, és evident que aquests corpuscles es precipitarien sobre el sòl o sobre nosaltres com projectils formidables; a velocitat relativa podria, arribar a més de 70 quilòmetres per segon. Ara bé, un cos dur, compost principalment de ferro i de silicats i dotat de tan enorme velocitat quina formidables efectes produiria sobre on caiguera i quan terribles serien per a nosaltres les pluges d’estels, en les quals aquests projectils es conten per milions! Tals bombardejos celestes serien desastrosos per a la vida terrestre.

(velocitat relativa si xoca de cara a la Terra: 30 km/s de la Terra + 40 km/s del meteor = 70 km/s)

En la Lluna han d’ocórrer aquests bombardejos amb tota la violència, doncs aquest astre no posseeix atmosfera, i si els nostres mitjans òptics d’observació foren suficientment potents, veuríem aparèixer bruscament punts lluminosos en la seua superfície, deguts a la incandescència sobtada dels corpuscles en xocar contra les roques granítiques lunars, de la mateixa manera que, tot i que en molta menor escala, es posen candents els projectils dels grans canons moderns en xocar contra el blindatge d’un cuirassat.

Aquest fenomen no és mes que el resultat d’una indispensable transformació d’energia: a la pèrdua de força viva segueix un desenvolupament de calor equivalent.

(força viva = energia cinètica)

La Terra està per fortuna protegida contra aquesta metralla del cel, i aquesta protecció la devem a una cuirassa de gasos molt tènues: la nostra atmosfera en les seues capes més elevades. Però tractant-se d’una matèria tan enrarida el projectil penetra, profundament en ella; d’ací la llarga trajectòria que recorren les estrelles fugaces dins de la nostra atmosfera, trajectòria lluminosa deguda a la incandescència d’origen mecànic que abans s’ha parlat. Per altra banda, el frec amb l’atmosfera produeix el despreniment de partícules incandescentes del cos, les quals originen á la seua vegada el rastre lluminós que deixen moltes estrelles fugaces. En general, aquests corpuscles es vaporizan completament al penetrar dins de la nostra atmosfera, a conseqüència de l’elevada temperatura que adquireixen, descendint després, lentament, els materials condensats sobre la superfície de la Terra, amb el que s’augmenta sense parar la massa del planeta. Quan les estrelles fugaces arriben, encara en bloc, a la superfície de la Terra, és a dir, quan no es dissipen completament en l’atmosfera, ocorre la caiguda d’un bòlid o d’un aerolit.

Rarament, o potser mai, aquests corpuscles van aïllats en l’espai. Comunament marxen en grups, en eixams, seguint individualment, cadascun d’ells, una òrbita fixa, que és la mateixa sensiblement per a tots els corpuscles d’un mateix grup. L’eixam de les Perseides segueix precisament l’òrbita de l’estel de Tuttle III, de 1868, coincidència què va donar origen á la famosa teoria de Schiaparelli sobre les relaciones entre els cometes i els eixams meteòrics en general.

(teoria acceptada actualment. Les pluges d’estrelles estan associades als cometes)

És del major interès científic l’estudi de les òrbites i altres caràcters d’aquests mínims personatges celestes. Per a calcular els elements de les òrbites dels eixams, suposades parabòliques (com ocorre sensiblement en la realitat), n’hi ha prou amb determinar la posició del punt radiant, del que semblen divergir, per efecte de perspectiva, totes les estrelles d’una pluja. Respecte als procediments de càlcul consulten-se els treballs de Schiaparelli i de Oppoizer.

(important per a saber d’on vénen. Conèixer la seua òrbita ens dirà el seu origen i la seua possible associació amb els estels)

Per al càlcul de l’òrbita d’un corpuscle sense fer cap hipòtesi prèvia sobre la naturalesa de la mateixa, cal determinar amb la major exactitud possible l’element de trajectòria observat dins de l’atmosfera terrestre, el qual ve complicat per l’atracció de la Terra, i per la resistència de l’aire. Fa ja bastant temps que l’insigne i malaguanyat Tisserand va aplicar un procediment de càlcul a alguns bòlids ben observats, obtenint òrbites sensiblement parabòliques i algunes clarament hiperbòliques; recorde que fa uns setze anys arrere vaig calcular, seguint altre procediment original, la trajectòria d’un bòlid notable, obtenint una òrbita hiperbòlica, treball que va ser presentat per Cornu a l’Acadèmia de Paris i després publicat en els «Comptes rendus» d’aquesta Acadèmia. En canvi, les Perseidas segueixen una òrbita el·líptica, però molt excèntrica.

(les òrbites parabòliques o hiperbòliques són orbites obertes. Les el·líptiques molt excèntriques són típiques dels cometes.)

Sense la pretensió de calcular els elements orbitals per a cadascun de tants corpuscles com penetren en la nostra atmosfera, no és difícil fer un càlcul molt més senzill i no obstant això de la major importància científica. Em referisc al càlcul de les altituds d’aparició i desaparició de l’estrelles fugaces, la seua velocitat relativa i la traça de la seua trajectòria sobre la superfície de la Terra, o el que és el mateix, la determinació geogràfica dels peus de les verticals corresponents a l’aparició i a la desaparició. Mr. Denning, principalment, s’ha ocupat d’aquesta qüestió, trobant que l’altitud d’aparició de les estrelles fugaces és, en general, de l’ordre dels 130 quilòmetres, i d’uns 90 l’altitud de la desaparició, variant les velocitats relatives des d’uns 15 kms fins a uns 85 kms per segon.

Però, en la realitat, existeixen valors molt diferents i variats, per la qual cosa, l’estudi seguit d’aquests elements és de suma importància.

Inspirant-se en aquest criteri, la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, domiciliada a Barcelona i que m’honre a presidir, s’ha posat d’acord amb la Societat Astronòmica de Marsella, per a efectuar observacions combinades de les Perseides el pròxim mes d’agost. Els observadors de Barcelona haurien de fixar-se, de preferència, en la part de cel que correspon a la direcció de Marsella, i els de Marsella haurien d’observar cap a Barcelona. D’aquesta sort, podran formar-se triangles molt acceptables, doncs tindran una base d’uns 300 kms. i una altura d’un centenar de kms. D’altra banda, la Societat Astronòmica de Montpeller col·laborarà segurament en aquest treball, amb el que s’obtindrà una base menor (Montpeller-Marsella o també Montpeller-Barcelona), més avantatjosa que l’anterior per al càlcul d’estels fugaços de poca altitud. Les observacions s’efectuaran del 9 al 12 d’agost, inclusivament. En quan a les hores d’observació i altres detalls, no estan encara ultimats; oportunament s’anunciaran, doncs amb la major satisfacció seran rebuts per la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica totes les observacions que es realitzen; àdhuc per aquelles persones que no pertanguen a cap d’aquestes associacions astronòmiques.

Les Perseidas no solen donar pluges abundants; però, en canvi, les seues aparicions són constants, duren una porció de dies i els seus estels acostumen a ésser brillants. Inútil és dir que la posició del punt radiant canvia de posició en l’esfera celeste durant el període que la pluja és visible, i no és una observació de les menys interessants el fixar repetides vegades la posició d’aquest radiant, molt més com els radiants ofereixen anomalies d’importància, fins al grau de romandre alguns d’ells estacionaris durant mesos sencers. A més, les Perseides ofereixen radiants secundaris molt notables. A aquest efecte citaré un secundari situat en la constel·lació de la Lira i que vaig calcular anys arrere, ressaltant-me els mateixos elements orbitales de l’estel de Tuttle de 1868, excepció feta de la inclinació de l’òrbita sobre el plànol de la eclíptica.

(el radiant és el punt del cel des d’on semblen provenir)

No cal oblidar-se, en aquesta classe d’observacions, d’anotar escrupolosament la durada de la visibilitat de les estrelles, la seua magnitud lluminosa, el seu color, la longitud i durada del seu rastre i altres circumstàncies que puga presentar cadascuna.

Veja’s com, sense cap esforç especial, sols que per mitjà d’una contemplació agradable, pot contribuir-se eficaçment al coneixement dels «incidents» del nostre vehicle Terra en el seu viatge per l’espai, i, de retruc, proporcionar a la Ciència nous dades i elements per al seu progrés,

Lluvia de estrellas. Josep Comàs i Solà, La Vanguardia, 23 de juliol 1913.

Fotos. Josep Comàs i Solà i una recreació de la pluja d’estels extreta del seu llibre “El cielo. Novísima astronomía ilustrada” (1929) Casa Editorial Seguí.

 

Puebla de San Miguel, un paradís per als amants del cel

0
Publicat el 8 d'agost de 2013

Divendres 2 d’agost erem en el bell mig de la comarca valencianana del Racó d’Ademús. Convidats pels gestors del Parc Natural de Puebla de San Miguel i amb la col·laboració de vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València, Angel Morales i jo mateix presentarem  a la Sala de la Herrería de la població que dóna nom al Parc el nostre treball sobre la contaminació lumínica als Parcs Naturals valencians. L’excessiva i incorrecta il·luminació de les poblacions valencianes és ben coneguda. Però el problema és més greu en les situades a la vora o dins dels parcs naturals. En aquest cas, d’aquesta contaminació ambiental en són els principals perjudicats els ecosistemes animals i vegetals.

Des de fa uns anys estem recorrent el País Valencià mesurant la contaminació lumínica de les zones interiors i litorals valencianes. El nostre interés se centra especialment en l’efecte sobre els parcs naturals i altres àrees d’interés naturals.

A la xerrada, La contaminació lumínica en els parcs naturals valenciansassistiren unes 50 persones. Sembla ser que aquesta ha estat, amb diferència, l’activitat més nombrosa de les realitzades en el parc en els últims quatre anys.

Després de la conferència, s’encetà un animat col·loqui sobre el problema dels LED blancs en l’enllumenat públic i el seu efecte sobre el medi ambient i la salut humana. També es preguntà sobre la suposada eficiència energètica d’aquests nous dispositius.

Acabada la conferència, els assistents es desplaçaren a les afores de la població per admirar el cel fosc i sense contaminar de Puebla de San Miguel. Amb la col·laboració dels estudiants i membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València, es muntaren dos telescopis de 20 i 25 cm d’apertura i 2 prismàtics per observar els objectes celestes més interessants: Saturn, la galàxia d’Andròmeda, el cúmul M13, el doble cúmul de Perseu, la nebulosa anular de la Lira, etc. A més a més els visitants descobriren la gran quantitat de satèl·lits que creuen el cel. L’esclat de llum provocat pel pas d’un satèl·lit de telefonia Iridium va deixar bocabadat els presents. Finalment, donada la proximitat de la pluja d’estels de les Perseides, uns quants meteors van creuar el cel, cosa que va meravellar els presents. El cel del PN de Puebla de San Miguel, com vàren poder comprovar, és ben fosc i lliure de contaminació lumínica, la qual cosa permet l’observació astronòmica.

La idea de l’observació després d’una xarrada sobre contaminació lumínica no és purament lúdica sinó que està pensada per conscienciar els assistents del cel impol·lut que posseeixen. Un actiu que val la pena preservar front a possibles agressions futures d’instal·lacions inadequades d’enllumenat públic.

Finalment, amb l’ajuda de la tècnica del Parc, es va fer una llarga ruta nocturna pels camins del Racó d’Ademús recollint dades de la lluminositat del fons del cel. Des de Puebla de San Miguel es passà per Ademús, Casas Altas, Casas Bajas, el Negrón, Vallanca, Ademús fins a tornar a Puebla de San Miguel cap a les 4 de la matinada.

Foto 1: Enric Marco parlant del problema dels LED blancs en entorns naturals.

Foto 2: Observació del cel de Puebla de San Miguel.

 

Publicat dins de Cel fosc | Deixa un comentari

Un any a Mart

0
Publicat el 6 d'agost de 2013

Estem d’aniversari.

Avui fa un any que el robot explorador (rover en anglès) Curiosity arribà sense problemes al fons del cràter Gale de Mart. Ho explicava detalladament en la crònica que vaig fer l’any passat. En directe, com qui diu, vàrem viure l’emocionant i complicat aterratge del robot des de la seu del Centro de Astrobiologia a Torrejón de Ardoz, centre que juntament amb la Universitat Politècnica de Catalunya vàren desenvolupar REMS, l’estació meteorològica del rover. Malauradament sembla que una roca va fer malbé un dels sensors de REMS i aquest ha perdut part de la seua capacitat. Coses de l’exploració espacial.

Curiosity ja ha assolit el seu principal repte científic. Ja ha determinat que les condicions de Mart en el passat eren aptes per a sostindre algun tipus de vida.

Segons comenten en la nota de premsa de la NASACuriosity ha treballat de valent aquest any. Ha produït més de 190 gigabits de dades; ha enviat a la Terra més de 36,700 imatges en alta resolució; disparat més de 75,000 el làser per investigar la composició de les roques; ha recollit i analitzat mostres de material de dues roques  i ha corregut sobre la superfície marciana més de 1,6 km.

El sofisticat sistema d’aterratge (retrocoets més grua celeste) va aconseguir depositar Curiosity al cràter Gale, prop del Mount Sharp. Aquesta muntanya presenta estrats geològic a la vista, inclòs alguns d’ells indentificats per satèl·lits en òrbita marciana com a formats en ambients humits. El rover va aterrar a només 1,6 km d’aquest interessant objectiu.

Els científics de la missió es centraren de primeres en uns afloraments del terreny que es van relacionar amb un antic i vigorós flux de corrent.

L’anàlisi de les perforacions fetes amb el taladre a les roques marcianes ha descobert proves d’un passat ben apte per a mantindre vida microbiana fa milers de milions d’anys.

John Grotzinger del California Institute of Technology en Pasadena, científic de la missió, declarà que Ara sabem que Mart va oferir condicions favorables per a la vida microbiana fa milers de milions d’anys. És molt gratificant haver aconseguit aquesta fita, però ha obert el nostre apetit per saber-ne més. Esperem que els estrats del Mount Sharp preservaran una àmplia diversitat d’altres condicions medioambientals que poden haver afectat l’habitabilitat.”

La missió també va mesurar els nivells de radiació causada pel Sol i els raigs còsmics en tot el viatge d’anada i sobre la superfície marciana. Els nivells han resultat ser massa elevats per que la vida humana ho suporte. L’enviament d’astronautes a Mart resulta ara molt més complicat. Caldrà fer-hi més investigació en nous sistems de protecció radiològica si no volem que els astronautes arriben morts a Mart o amb greus seqüeles per càncer.

Finalment la missió Curiosity ha descobert de quina manera Mart va perdre gran part de la seua atmosfera i de quina manera va passar de ser un planeta humit amb rius i mars a ser un desert congelat. Els processos que s’esdevingueren en l’alta atmosfera marciana responsables d’aquest fet seran estudiats per la pròxima missió a Mart la Mars Atmosphere and Volatile Evolution (MAVEN), que està ja preparada per ser llançada en Novembre.

El bloc especialitzat en el robot explorador Curiosity, Camí de Mart, de Joan Ayats, ha estat seguint l’aventura èpica de l’exploració d’un nou món. En aquest bloc podreu veure moltes de les troballes, experiències d’enginyeria i curiositats d’aquest enginy marcià.

El cel d’agost de 2013

0
Publicat el 3 d'agost de 2013
El mes ha començat amb un cel encara no massa estable, on la calitja i els núvols ens dificulten l’observació de la porció estiuenca del firmament que és ben interessant. La presència del Triangle d’estiu, ja quasi dalt del cap en fer-se fosc, de les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari prop de l’horitzó sud i de la més present saga d’Andròmeda formada per les constel·lacions de Cassiopea, Cefeu, Perseu i Andròmeda que ja surten per l’est en les primeres hores de la matinada, ens permet recuperar el gaudi de l’observació de cel.

Aquest agost, els únics planetes visibles a ull nu, en les primeres foscors del capvespre, són Venus i Saturn. Poc després de la posta del Sol els podren veure prop de l’horitzó oest.

Venus, apareix molt brillant i és fa notar una vegada el Sol ja s’ha amagat. El problema és que en aparèixer ja es troba molt baix i la seua observació no dura més d’una hora. Aquesta poca altura fa que la seua visió telescòpica siga pobra. La seua visió a través de les turbulències atmosfèriques causades per l’aire calent que puja des de terra ens el mostra distorsionat i poc atractiu. Tanmateix, si el mirem amb calma amb un telescopi podrem descobrir que el planeta presenta fases com la Lluna. Com que l’òrbita del planeta és interior a l’òrbita de la Terra, vist des del nostre planeta, la llum del Sol li incideix de costat.

Saturn és molt més interessant al telescopi. Ara es troba situat en la frontera entre les contel·lacions de la Verge i Balança. Al cel forma parella, durant una temporada, amb Spica, la principal estrella de Virgo i amb qui competeix en brillantor. Saturn es troba més alt i més cap a l’est i Spica més baix i cap a l’oest. Els anells de Saturn estan inclinats uns 17º i una mirada a través d’un instrument òptic us deixarà amb la boca oberta. No deixeu passar l’oportunitat d’observar-lo en alguna de les moltes observacions populars d’aquest estiu. Al costat del planeta podreu veure també Tità, la seua gegantina lluna, amb rius, mars i llacs de metà líquid.

Caldrà aixecar-se ben d’hora per observar els altres planetes. Júpiter, Mart i Mercuri, una vegada han passat per darrere del Sol, ja es deixen veure una hora abans de l’eixida del Sol, cap a l’est, sobre la constel·lació dels Bessons.

A partir de les 5 de la matinada eixirà Júpiter, seguit minuts després per Mart i ja cap a les 6, dins de les primeres lluïssors del Sol eixint, Mercuri. L’alineació dels tres planetes és digna de veure i més si hi sumem la Lluna, amb una fase molt fina, que hi serà present la matinada dels dies 3, 4 i 5 d’agost.

El 24 d’agost els satèl·lits de Júpiter Ganímedes, Europa i Calisto es trobaran molt pròxims i alineats. Dignes d’una foto.

Però agost és també el mes de la pluja d’estels de les Perseides. Encara que aquesta pluja serà el tema d’un nou apunt els propers dies (Perseides 2013), ja podem avançar alguna cosa.

Enguany, els especialistes no es posen d’acord per afinar quina serà la nit òptima per veure caure les restes del cometa Swift-Tuttle sobre la Terra. La nit del 11 al 12 d’agost sembla la més favorable per a veure caure els estels però la nit següent (12-13) no sembla tampoc massa dolenta. Una Lluna creixent, que ja s’haurà amagat a l’hora del màxim de la pluja, no ens molestarà enguany gens. Mireu el cel entre els 22:00 h i les 4:30 h per captar-los. Això sí, busqueu llocs foscos lluny de la contaminació lumínica de les ciutats per gaudir de la pluja d’estels amb tot el seu esplendor.

Bon estiu.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Agost  6 23 50
Quart creixent Agost 14 12 56
Lluna plena Agost 21 03 45
Quart minvant Agost 28 11 35

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de agost de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa del firmament el podeu tindre en francés.

Imatge: Cel de l’horitzó est del dia 4 d’agost 2013 a les 6:30. Stellarium.