Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Passeig matinal per la València republicana

0
Publicat el 30 de maig de 2013
Les petjades de la República a València romanen amagades sota l’oblit concient dels governants. Tanmateix diversos investigadors han estudiat aquella època democràtica valenciana i tracten de presentar a l’actual societat els records arquitectònics del passat republicà.

Diumenge 26 de maig a les 9:00 h. un grup d’interessats ens trobàrem a les torres de Serrans per seguir la visita guiada programada per APROPAT, l’Associació Valenciana per a la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, en el 75é Aniversari de la Batalla de Llevant. Era un dia perfecte de primavera per conéixer de la mà del professor José María Azkárraga els fets principals, els edificis, el patrimoni de la València republicana, del que queda i mostrar-nos també el que no es fa per dignificar-lo i posar-lo en valor.

El començar el recorregut en la porta del Serrans no va ser casual. Aquesta antiga porta de la ciutat va ser protegida amb la declaració de monument artístic nacional de la II República el juliol de 1931. Més endavant va ser un dels depòsits, junt al Col·legi del Patriarca,  de les obres artístiques evacuades del Museu del Prado quan Madrid patia bombardejos constants. Josep Renau, cartellista valencià, era aleshores director de Belles Arts del govern de la República. Els murs de més d’un metre de gruix del monument donaven suficient protecció als quadres i tapiços contra bombes de 100 kg.

Però on la República i la societat valenciana treballaren plegades va ser en la construcció de decenes de refugis antiaeris escampats per tota la ciutat. Un refugi típic constava d’una cambra subterrània amb una capacitat de 350 persones, dues entrades/eixides en L per evitar la metralla i un sostre elevat d’uns 3 metres de gruix fet de capes de formigó i arena de platja. Aquest sistema aguantava les bombes usuals de 100 kg que llençaven els avions. Es calcula que la totalitat dels refugis tenien una capacitat per a 35.000 persones. València arribà a tindre 43 refugis antiaeris construïts i 115 subterranis habilitats.

Encara que hi hagué algunes incursions nazis sobre el cel de València, la majoria dels avions atacants pertanyien a l’Aviació Legionària italiana.  Els seus avions tipus Savoia venien des de Mallorca en grups de 6 o 7 per atemorir una població civil allunyada del front de guerra.

El carrer Serrans, prop de les torres, presenta un d’aquests refugis, amb el cartell identificatiu amb tipografia especial d’autor desconegut. Fins fa poc l’ocupava una falla. Ara mateix, però, es troba en un estat lamentable i sense identificació.

El jardí del Palau de la Generalitat també acollia un refugi. Va ser curiós com durant la república la ciutat canvià el nomenclator eliminant el noms de reis i nobles i posant noms més proletaris. El carrer Cavallers que recorda els caballers nobles valencians del segle XV passà a dir-se carrer Metalúrgics.

Els anys 30 també són el moment de la innovació en l’arquitectura. S’abandonaren els antics materials i s’optà pel formigó i el ferro eliminant l’obligació que les façanes foren mur de càrrega. Les façanes s’alliberaren llavors de murs compactes i gruixuts i es van poder posar finestres en els cantons, per exemple. Arquitectes com Luis Albert construirien edificis racionalistes que encara perduren en tota la ciutat, al carrer Navellos, a l’avinguda de l’Oest, etc…

Arribats a les actuals Corts valencianes, edifici de la família Borja, el nostre guia ens va fer saber que durant l’any que la ciutat fou capital de la II República (1936-1937) aquest palau va ser la seu del Govern de l’estat. Des d’una finestra el president Largo Caballero va fer un discurs del quals se’n tenen fotografies.

Ja a la vora del riu observàrem a l’altra banda del pont de la Trinitat el Monestir de la Trinitat on Isabel de Villena redactà Vida Christi, però que el 1937 fou la Caserna de les Brigades Internacionals. Així mateix, ben a prop, l’actual Museu d’Art Sant Pius V, fou hospital de sang, és a dir, l’hospital dels ferits del guerra, sobretot provinents del front de Terol.

El Govern Civil, en el Palau del Temple, fou el punt  final de la manifestació de proclamació de la república aquell 14 d’abril del 1931.

Per carrers estrets arribàrem al carrer Espasa on s’hi troba un altre refugi semblant al del carrer Serrans. Aquest, però, està en molt pitjor estat que el primer. Ple de pintades i amb part dels elements enderrocats, només conserva alguna lletra del cartell de refugi.

I per camins estrets arribàrem a la plaça Tetuan, anomenada aleshores la Plaça Roja. Allí un bar presenta un cartell intacte de REFUGIO en direcció vertical indicant la proximitat del refugi anterior.

A l’actual Capitania General s’hi trobava la seu de la presidència de la República, mentre que en el Palau de Cerveró, just en front, tenia la seu el Partit Comunista.

És en aquest plaça on tingué lloc un dur enfrontament entre les forces anarquistes de la CNT i els militants comunistes. El resultat va ser sagnant amb més de 100 morts. Una constant de l’època de guerra en la zona republicana, l’enfrontament constant entre les forces de l’esquerra.

Més endavant passàrem per davant de la seu de l’obra cultural Bancaixa. En aquella època era el Ministeri de Propaganda que coordinava la cartelleria de la república.

En el carrer de la Pau, zona burgesa per excel·lència, es quedaren molts pisos buits quan fugiren els seus propietaris de classes poderoses, cosa que fou aprofitada per multitud d’organitzacions populars per instal·lar-s’hi. Allí al número 42 s’hi trobava la Casa de la Cultura, lloc d’encontre dels intel·lectuals de casa i de fora. Actualment és un hotel de luxe (Vincci Hotel) però conserva en la façana la única placa d’homenatge a fets de la república de la ciutat instal·lada per Ricard Pérez Casado, alcalde socialista de València en la dècada dels 80. Per ací passaren Robert Capa, Heminway, etc…

Un poc més endavant, en el cantó amb el carrer Comèdies, on ara podem trobar una botiga de roba, existia l’Ideal Room, café de tertulies molt apreciat per aquells intel·lectuals.

La Universitat de València, situada al carrer la Nau, va ser lloc de discursos celebres. Com aquell del president Azaña el 18 de juliol de 1937 al paranimf demanant concordia als fronts en lluita o el discurs de defensa de la república del rector Joan Baptista Peset que fou motiu determinant per al seu afusellament l’any 1941 acabada la guerra.

Davant de la Universitat de València trobem el Col·legi del Patriarca que també serví per a magatzem de les obres artístiques del Prado. S’aprofità l’estada de les obres mestres per organitzar exposicions per la ciutat per donar a conéixer-les. En una època en que els viatges eren escasos, aquestes obres no s’havien vist mai així que l’èxit fou enorme.

La plaça de davant de la Universitat, l’actual Plaça del Col·legi del Patriarca, era ben diferent en aquella època. Un enorme edifici, ara enderrocat, ocupava el centre de la plaça i un refugi del mateix tipus que els anteriors n’ocupava un altre tros.

Arribat a l’actual plaça de l’Ajuntament, abans del País Valencià, més abans encara del Caudillo, era anomenada d’Emilio Castelar. Però aquesta era només la part de la plaça situada davant mateix de l’ajuntament ja que la part del nord rebia el nom d’Avinguda Blasco Ibáñez.

La guerra avançava i els primers mesos del 1937 els bombardejos ja arribaven al centre de la ciutat. L’ajuntament va rebre l’impacte d’un obús que li destrossà l’escalinata. Encara ara si es puja per aquesta escala noble de la casa de la vila, es poden veure els pedaços posats per arreglar els esglaons. Però els impactes de la metralla sobre la façana principal situats a nivel de terra encara es poden veure perfectament.

Arribat al carrer Xàtiva observarem de lluny la Plaça de Bous que durant la guerra va ser usada com a camp d’entrenament militar amb fusells de fusta però que després esdevingué camp de concentració per als soldats republicans que tornaven del front. Allí estigueren fins a 5.000 soldats quasi sense menjar.

La ruta acabà amb la visita obligada al refugi de professors i escolars de l’IES Lluís Vives, (ací també). Aquest gran refugi, amb quatre corredors amb volta, tenia una capacitat de fins a 1000 persones. Es troba en molt bon estat i de tant en tant s’hi fan actes culturals.

El patrimoni de la Guerra Civil al País Valencià és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que els edificis relacionats amb la València republicana es posen en valor, que la gent els conega i que els visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a València ara fa 75 anys.

Per saber-ne més:

Guía Urbana. Valencia 1931-1939, (2a ed.) La ciudad en la II República. Lucila Aragó, José M. Azkárraga, Juan Salazar.

Hallado intacto un amplio refugio de la Guerra Civil en el centro de Valencia. Coordinadora victimas del franquismo.

València en la república

Ruta republicana (document en pdf)

Foto:

1.- Manuel Azaña, eixint de la Universitat de València. 18 juliol 1937. La Vanguardia, 21 de juliol 1937.
2.- Refugi al carrer Serrans. Enric Marco.
3.- Claustre de la Universitat de València. Compareu amb la foto 1.
4.- Impactes de la metralla de les bombes sobre l’ajuntament de València.
5.- Galeries del refugi del l’IES Lluís Vives de València.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La investigació, col.lapsada

0
Publicat el 28 de maig de 2013
El col.lectiu de científics i investigadors protesten per les retallades continuades en investigació del govern de Rajoy. Acusen l’executiu de retallar un 50% en I+D i defensen que un país sense investigació és un país sense futur. Asseguren, també, que les retallades en ciència no ajudaran el país a sortir de la crisi i que els obliga a anar-se’n.

Quan pitjor va la economia, països com França i Alemanya més inverteixen en investigació a pesar de les retallades, al contrari del que passa a Espanya. No hi ha res millor que parlar amb un afectat de les tissorades en ciència. TV3 entrevista a Manel Perucho, astrofísic de la Universitat de València, amic i company de treball, que ens explica de primera ma com va la cosa per la Universitat de València.

Per veure el vídeo de TV3, punxeu en: La investigació col·lapsada.

Publicat dins de Ciència | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: Kepler ja no caça planetes

0
Publicat el 24 de maig de 2013
Quart programa d’Ecos del Cosmos a Ràdio Universitat. En el tema principal s’ha parlat de Kepler, la missió per observar planetes, que ha sofert un problema mecànic que no sabem si serà definitiu.

Postcast: Ecos del Cosmos 24 de maig 2013

Kepler, la missió per observar planetes semblants a la Terra, ja no funciona. Observava els trànsits dels planetes per davant de la seua estrella. Recordem l’aurora boreal de la Guerra Civil 75 anys després. Parlem d’Expociència i de les activitats d’astronomia. Recomanen el llibre Una petita història per entendre l’Univers de Hubert Reeves. Definim el concepte de Zona habitable.

Imatge: Aquest collage inclou una compilació dels grans èxits de la missió Kepler. NASA Ames Research Center/W. Stenzel

Pels camins d’Andilla: la Línia Intermèdia

1
Publicat el 23 de maig de 2013
Dins de les commemoracions dels 75 anys de la batalla de Llevant, diumenge 19 de maig passat, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, recoguérem les terres de la comarca dels Serrans seguint les fortificacions, trinxeres i aeròdroms de l’anomenada Línia Intermèdia, que formava part de la defensa republicana de València.

A principis de la primavera de 1938, per la desfeta del front de Terol, amb l’arribada de les tropes de Franco a Vinaròs, la república quedava partida en dos. Després d’un període de dubte, les tropes revoltades optaren per atacar València, orientant les seues divisions cap a Sagunt. L’operació, comandada pel general Dávila, va durar quatre mesos fins al 24 de juliol i va ser un fracàs. L’ofensiva franquista es trobà amb la forta resistència de la línia de defensa XYZ que anava de des de Nules i Almenara en la costa, passant per la Vall d’Uixò arribava fins a la Serra de Javalambre en Santa Cruz de Moya, ja en Conca.

Centenars de milers de soldats republicans i nacionalistes s’enfrontaren amb nombroses baixes i s’aconseguí aturar l’ofensiva feixista i perllongar l’existència de la República un any més.

La Línia Intermèdia o del Palància era la segona línia de defensa que aturà les tropes franquistes en els pocs casos en que es trencà la línia XYZ. Una llarga línia de trinxeres, nius de metralladores i uns quants aeròdroms mantingueren a ratlla els sublevats.

El 24 de juliol començà l’ofensiva de l’exèrcit popular de la República amb la travessa del riu Ebre. Per aquest motiu l’exèrcit revoltat es va replegar cap al nord i va haver d’abandonar la idea d’assolir la vall del riu Túria per entrar a València. El front de guerra quedaria estabilitzat fins al final de la guerra en aquest indret.

Així, des de finals de juliol del 1938 fins a març de 1939 els combatents d’ambdós costats només es llançaven bombes de tant en tant o es produïa alguna escaramussa. Els últims mesos, vist que el final de la guerra ja estava clar, els soldats de la república anaren abandonant els seus llocs per tornar a casa seguit dels oficials que buscaven un vaixell als ports de València o Alacant per exiliar-se.

La memòria històrica és viva en aquest indret del país. Conten casos de no fa massa anys de coves amb cadàvers i bombes sense explotar. Tanmateix no hi ha material de guerra en aquesta Línia Intermèdia ja que es lluità poc o bé el material es reciclà.

Els incendis devastadors del passat mes de juliol han deixat a la vista trinxeres desconegudes fins ara i sense explorar.

A les 9 del matí del diumenge, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil ens trobarem en la plaça d’Andilla per començar la visita. Des de la pedania pròxima de La Pobleta ens organitzàrem sota la guia de Paco Teruel per comencem a pujar la muntanya per acostar-nos a les trinxeres seguint un barranc.

Paco Teruel és un jove historiador d’Alcublas especialista en la Guerra Civil que s’ha dedicat a estudiar documentalment la Línia Intermèdia i a explorar les muntanyes de la seua comarca per trobar els elements del patrimoni històric de la guerra. Ens contà com en la primavera-estiu del 1938 el front de guerra s’aproximà des de les serres de Javalambre i el Toro però els combats es paralitzaren en la cota de la Salada, a les portes d’Andilla. En aquesta cota així com en la Peña Juliana o en el Barranco del Resinero es lliuraren combats molt durs amb moltes pèrdues humanes. Les trinxeres que ens mostrà no estan tan ben conservades com les de la Vallesa però són més llargues i estan escampades per totes les muntanyes del voltant. Davant nostre, per exemple, veiérem com en una elevació pròxima es mostrava la cicatriu d’una trinxera que recorria tota la vessant.

Actualment les trinxeres estan reblides de terra quasi en la seua totalitat.  En elles en les feines de repoblació dels anys 70 s’hi plantaren pins que actualment ja fan un bon gruix. De tant en tant es pot veure llocs de tirador on se situaria un soldat amb un fusell o una metralladora o refugis excavats en la pedra. El cement armat ací no és utilitzat. Es feia servir més bé pedres o sacs terrers per protegir-se de les bales de l’enemic.

Seguidament ens portà a un refugi d’oficials excavat en la muntanya, amb habitacions individuals i fins i tot cuina amb fumeral. Tot ben depriment, la veritat, però la guerra no donava per a més.

Per a acabar la visita anàrem a la població d’Alcublas per visitar les restes de l’aerodrom republicà de “El Llano de la Balsilla”. D’ell només queda el refugi restaurat per guardar el material de guerra, la gasolina o el personal en el moment dels bombardejos.

Hi havia dues pistes situades en forma de creu. La principal d’uns 800 m discorria per l’actual carretera CV245 que uneix Alcublas amb Sogorb mentre que l’altra estava situada en direcció perpendicular. El seu perfil no estava massa delimitat dels camps adjacents i per això era difícil distingir-lo des de l’aire.

L’aeroport albergaba sobretot avions de caça com el famós Polikàrpov I-16 o Mosca. Es dedicaven a escortar els bombarders que estaven en l’aerodrom pròxim de Villar del Arzobispo. Per aquesta base aèria d’Alcublas passà el famós aviador Rómulo Negrín, fill del president de la República.

Mentre Paco Teruel ens contava això des de dalt d’una entrada de ventilació del refugi de l’aeròdrom de la Balsilla, un avió monomotor sobrevolà l’indret recordant-nos el passat aeri de la zona.  Aquest mateix historiador ha escrit el llibre Estelas en el cielo on es conta detalladament les circunstàncies històriques que tingué l’aeròdrom de la Balsilla.

Si tot el matí ens havia amenaçat els núvols negres, les gotes d’aigua feren finalment acte de presència al final de l’explicació.

Cal destacar que en aquest descobriment de les defenses republicanes vaig conéixer Lluís, autor de la Paella Mecànica, també actiu membre de +Vilaweb. Resulta que ens llegim mutuament i que compartim aficions. Això de passar del 2.0 al 1.0 és ben interessant.

Per la vesprada passejarem pels boscos cremats de carrasques. Tot un patiment per a la vista. Però una visió acurada dels arbres ens alegrà la vesprada. Ja comencen a rebrotar des dels seus peus un any després de l’incendi.

El patrimoni de la Guerra Civil és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

Per saber-ne més:

Una passejada dominical per les trinxeres republicanes què van defensar la ciutat de València els anys 1938-1939. La Paella Mecànica, +Vilaweb.

Fotos: Andilla, trinxeres en Andilla i refugi antiaeri a Alcublas. Enric Marco.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Felicitats, Vilaweb

0
Publicat el 22 de maig de 2013
Avui fas 18 anys. Segons els cànons establerts, passes a l’etapa adulta i deixes enrere la vida infantil. Tanmateix la maduresa del teu projecte, del teu equip amb cara i ulls, de persones que coneixes del dia a dia, per correu, telèfon o en directe, en encontres amb altres vilawebadictes en Alcanar i a Búger, o a la mateixa seu del carrer Ferlandina de Barcelona, ens han mantingut fidels però exigents alhora.

El bloc Pols d’estels va nàixer en un ja llunyà abril de 2005. Em vaig afegir al projecte perquè ja feia molts anys que et seguia, com es pot veure en la meua participació l’any 1999 en aquelles simpàtiques Festes d’Internet.

Endavant Vilaweb. I records a Vicent i Assumpció.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Kepler ja no caçarà planetes

2
Publicat el 18 de maig de 2013

Kepler NASA

Kepler, la missió de la NASA dedicada a buscar planetes semblants a la Terra, sembla que ja no serà capaç de descobrir nous cossos orbitant estrelles llunyanes. Un comunicat de premsa de l’agència espacial ha anunciat que la roda de reacció número 4, necessària per assegurar l’apuntat exacte als estels estudiats, s’ha espatllat. Aquesta roda es troba en les proximitats dels motors de posicionat.

Ara, amb la nau, col·locada en un mode estable i segur i estant assegurada la comunicació amb la Terra,  els enginyers de la NASA avaluen les possibilitats que hi ha per continuar la missió o si cal dedicar Kepler a l’estudi d’objectes més assolibles com ara la detecció i observació d’asteroides del Sistema Solar.

Kepler és una missió de la NASA llençada l’any 2009 amb l’objectiu de realitzar una cerca detallada de planetes exteriors al nostre sistema solar. Per limitar el camp de treball i ser més eficients, s’ha restringit durant aquests quatre anys a observar simultàniament i repetidament “només” unes 150.000 estrelles cada 30 minuts en una zona entre les constel·lacions del Cigne i de la Lira.

Els planetes al voltant d’altres estrelles són molt difícils de captar. Són molt petits en comparació amb l’estrella i només reflecteixen la llum estel·lar. Malgrat els entrebancs s’han desenvolupat diverses tècniques per detectar-los.

El mètode que feia servir Kepler per descobrir planetes al voltant d’estrelles és senzill i delicat alhora. Si una estrella té un planeta i aquest passa per davant del seu disc estel·lar vist des de la Terra, el que s’anomena un trànsit, es produïrà una petita baixada de la seua brillantor, de la mateixa manera com  s’esdevingué quan Venus passà per davant del Sol el passat mes de juliol 2012.

L’observació d’aquest procés necessita un apuntat molt precís a l’estel estudiat que precisament es fa impossible sense l’ajut de la roda de reacció número 4.Està clar que no tots els sistemes planetaris seran observables, bé perquè el conjunt Kepler-planeta-estrella no està alineat o perquè el planeta és molt menut i la baixada de brillantor estel·lar a causa del trànsit és inapreciable. Tanmateix el nombre de planetes que Kepler ha trobat i que compleixen les condicions observacionals és considerable.La missió Kepler estava optimitzada per trobar planetes de la mida de la Terra (0,5 a 10 masses terrestres) en la zona d’habitabilitat d’estels semblant al Sol.

Aquest observatori espacial, equipat amb un espill d’un metre de diàmetre i 42 CCD captadores d’imatges, permetia veure simultàniament 100 graus quadrats de cel. S’havia llançat per una missió de 3,5 anys de durada que el novembre de 2012 fou ampliada fins el 2016.Els objectius científics s’han complert de sobres. Kepler ja ha confirmat l’existència de 132 exoplanetes i fins i tot d’alguns planetes tipus Terra. Uns altres 2740 candidats esperen torn per ser confirmats o no com a planetes, entre ells uns 350 planetes de la grandària de la Terra. Tres dels més petits candidats amb menys del doble de la grandària de la Terra foren confirmats com a planetes en la zona habitable de les seus estrelles respectives fa només un mes.

En aquest bloc he estat parlant algunes vegades dels descobriments de Kepler. L’apunt més recent parlava d’un sistema planetari en miniatura i una vegada vaig parlar del descobriment d’un planeta amb dos sols.

Les dades del quart any de vida de Kepler s’analitzaran enguany i Jason Rowe, investigadora del Centre Carl Sagan de l‘Institut SETI, confia que s’anunciaran més descobriments amb les dades sense processar. Fins i tot si l’operació de la nau espacial ha de parar, haurem de fer servir la nostra intel·ligència per trobar aquests anàlegs de la Terra, enterrats en els 4 anys de dades recollides per Kepler. Ha estat un gran èxit, i ha canviat la nostra percepció de la nostra galàxia. Avui sabem que la majoria de les estrelles tenen, de fet, planetes , diu Rowe.

Com el gat sense urpes, Kepler sense rodes de reacció ja no caçarà planetes.

Foto 1: Dibuix artístic de Kepler. NASA.
Foto 2: Camp estel·lar observat per Kepler.
Foto 3: Grandàries relatives de tots els planetes descoberts en la zona habitable de la seua estrella en comparació amb la Terra. D’esquerra a dreta: Kepler-22b, Kepler-69c, Kepler-62e, Kepler-62f i Terra (excepte per a la Terra, les imatges dels planetes són interpretacions dels artistes). NASA Ames/JPL-Caltech.

 

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: La mort de Herschel

0
Publicat el 13 de maig de 2013
Tercer programa d’Ecos del Cosmos a Ràdio Universitat. En el tema principal s’ha parlat de Herschel, la missió per observar l’univers fred, que ha mort definitivament.

Postcast: Ecos del Cosmos 10 de maig 2013

Herschel, la missió per observar l’univers fred, ha mort. Utilitzava la radiació infraroja per observar la formació d’estels, galàxies i a través de nebuloses fosques.  Parlem de clons al cine a partir de l’estrena d’Oblivion i del ball dels planetes al final de mes. Recomanen el llibre Guía turística de Marte de William Hartman. Finalment definim el concepte Esclat de raigs gamma.

Crèdit: ESA/PACS & SPIRE Consortia, T. Hill, F. Motte, Laboratoire AIM Paris-Saclay, CEA/IRFU – CNRS/INSU – Uni. Paris Diderot, HOBYS Key Programme Consortium. Imatge artística de Herschel sobre la regió de formació estel·lar Vela-C.

La mort de Herschel

0
Publicat el 12 de maig de 2013

L’observatori espacial Herschel de l’ESA ha esgotat finalment l’heli líquid del seu sistema de refrigeració, posant fi a més de tres anys d’observacions de l’Univers més fred. Als seus dipòsits portava uns 2200 litres d’aquest element tan volàtil amb una massa de 335 kg. L’heli, que en l’atmosfera terrestre es troba en forma de gas, només estevé líquid si és refredat a 2 K (-271 C), dos graus de dalt del zero absolut.  Segons anava evaporant-se aquest líquid tan fred,  s’anava escapant per uns tubs que envoltaven el criostat i refredaven els instruments a la temperatura adequada. Així que quan va deixar de “bullir” s’havia acabat el bròquil.

Quan el 30 d’abril, al començament de la sessió diària de comunicacions del satèl·lit amb l’estació de seguiment a Austràlia Occidental, es va detectar un lleuger augment en la temperatura de tots els instruments de Herschel, es va confirmar el final de la missió. L’heli, necessari per al funcionament de la missió, s’havia esgotat definitivament.

Herschel va ser llançat el 14 de maig del 2009 juntament amb la missió Planck, de la qual ja n’hem parlat abastament. La mort dels instruments de Hershel no va arribar per sorpresa. L’evaporació de l’heli líquid era fonamental per mantenir els instruments de l’observatori a una temperatura propera al zero absolut, el que va permetre a Herschel observar la cara més freda de l’Univers amb una sensibilitat sense precedents. Això és així perquè la missió de Herschel havia d’observar els objectes més freds de l’Univers i per a fer-ho només hi havia una solució. Tindre els detectors més freds encara que els fenòmens a observar. D’altra manera el calor del detector del satèl·lit seria més gran que el que es volia mesurar i s’observaria ell mateix. Podríem fer un símil amb les càmeres de fotos. No és possible fotografiar un paisatge si la nostra càmera brillara més que l’ambient.

Herschel ha utilitzat la radiació infraroja per fer observar l’univers. Aquesta llum és la que emeten els objectes freds com ara els inicis de la formació estel·lar i planetària, les nebuloses de pols, la formació de galàxies, etc… Precisament aquesta radiació va ser descoberta per l’astrònom William Herschel cap al 1800. Va realitzar aquest descobriment quan va fer passar llum a través d’un prisma i en posar un termòmetre més enllà del vermell va veure que la temperatura pujava. Va deduir que si el termòmetre s’havia escalfat era perquè allà hi havia alguna radiació, invisible però real.

La radiació infraroja té l’interessant propietat que és molt poc absorbida pel medi interestel·lar i això permet veure a través de núvols de pols fins al centre de la galàxia mateix.

Aquest tipus de radiació, menys energètica que la llum roja, és invisible per als nostres ulls però és d’ús quotidià. El nostre comandament de la televisió o el del garatge en fan ús. És clarament una llum ja que posant la mà davant de l’emissor ja no arriba el senyal on volem.

Les propietat de la radiació infraroja són ben curioses però ja dedicaré un apunt complet a parlar-ne i a fer alguns experiments amb ella.

Mercès a aquestes propietats, Herschel ens ha ofert una nova forma de veure l’Univers ocult fins ara, desvetllant facetes desconegudes del procés de formació de les estrelles i de les galàxies. Quan les condicions són les adequades, la gravetat pren el relleu i fragmenta aquests filaments en una sèrie de nuclis compactes. Enterrades en el més profund d’aquests nuclis es troben les protoestrelles, les llavors de futures estrelles que han escalfat poc a poc la pols que les envolta fins a uns pocs graus per sobre del zero absolut, desvetllant la seua ubicació davant els ulls d’Herschel, sensibles al calor. És a dir, amb la radiació infraroja podem veure les estrelles dins del núvol, que a la llum visible és fosc.

Herschel ha seguit la pista de l’aigua en l’Univers, des dels núvols moleculars a les estrelles acabades de néixer i els seus discos protoplanetaris o els cinturons d’estels i ens ha deixat impressionants imatges que mostren intricades xarxes de filaments de pols i gas al si de la nostra Galàxia, que constitueixen una història il·lustrada del procés de formació de les estrelles. Aquestes observacions úniques a la banda de l’infraroig llunyà han permès als astrònoms entendre millor com la turbulència agita el gas del medi interestel·lar per formar una xarxa de filaments dins de les fredes núvols moleculars.

Herschel ha superat totes les expectatives, proporcionant-nos un valuosíssim arxiu de dades que mantindrà ocupats als astrònoms durant molts anys“, explica Álvaro Giménez, director de Ciència i Exploració Robòtica d’ESA. Herschel ha realitzat més de 35.000 observacions científiques, acumulant més de 25.000 hores de dades per a uns 600 programes d’observació diferents. La missió també va dedicar unes 2.000 hores d’observació al calibratge de l’arxiu de dades, que es manté en el Centre Europeu d’Astronomia Espacial de l’ESA a Espanya, prop de Madrid. Aquest fitxer serà el llegat de la missió. L’estudi d’aquestes dades s’espera que done lloc a més descobriments que els realitzats durant la vida útil del satèl·lit.

“L’impressionant arxiu científic de Herschel no hagués estat possible sense l’excel·lent treball de la indústria, l’acadèmia i les institucions europees en el desenvolupament, la construcció i les operacions del satèl·lit i dels seus instruments“, afegeix Thomas Passvogel, Responsable del Programa Herschel per l’ESA.

Per a que després recurten en ciència bàsica i posen pals a les rodes a l’observació del cel.

Més informació:

Herschel coses its eyes to the Universe, ESA, 29 d’abril 2013.

Foto 1: Imatge artística de Hershel. ESA.

Foto 2: La galàxia d’Andròmeda vista en l’infraroig llunyà (esquerra) i en el visible (dreta), amb una imatge conjunta al mig. Crèdit: Robert Gendler (visible) ; ESA / Herschel / SPIRE / HELGA (infraroig llunyà).

 

Dos telescopis des del costat fosc

0
Publicat el 9 de maig de 2013

Sembla que l’interés per situar grans instruments d’observació a l’espai no és només dels astrònoms. Les agències d’espionatge també els usen però per a observar cap avall, cap a la Terra, per vigilar els enemics reals o potencials.La crisi i l’obsolència, però, arriba per a tothom. Així és com la NASA, l’agència aero-espacial nord-americana (civil, cal recordar-ho) es va trobar l’any passat un regal inesperat. L’Oficina de Reconeixement Orbital  (NRO), una de les 16 agències d’espionatge dels EEUU i especialitzada en l’observació de la Terra, li va fer arribar dos grans telescopis espacials. Eren nous de trinca i no havien arribat mai a ser llançats a l’espai.

Els telescopis oferts no són cap minúcia. Cadascun d’ells és un instrument preparat per ser llançat a l’espai i amb una grandària de 13,2 metres de llarg i un espill col·lector de 4,2 de diàmetre.  Aquestes dimensions els fan equivalents al gran telescopi espacial Hubble, en òrbita terrestre des del 1990, reparat diverses vegades i que ha donat grans resultats científics. Els militars argumenten que fan aquest regal perquè ja no els fa falta. Això si, abans de la seua donació, han tret totes les càmeres o instruments post-focus dels telescopis, per ser d’alt secret.

Si són tan generosos regalant dos telescopis tan magnífics a la ciència, qué poden tindre allà dalt espiant-nos, que per força ha de ser molt millor?

I qué és el que es pot veure sobre la superfície terrestre amb telescopis com aquests? Un càlcul senzill de la resolució angular d’aquests telescopis, o angle mínim sota el qual veiem separat dos objectes llunyans, mostra que amb aquests instruments serien capaços de veure objectes sobre la Terra majors d’uns 14 cm si els situaren en una òrbita semblant a la del Hubble (uns 500 km d’alçada) però seríem capaços de veure objectes molt més petits, d’uns 3 cm (matrícules, el diari que lligues o cares, etc) si el situaven a només 100 km.

Cada telescopi espia està valorat en uns 200 milions d’euros però equipar-los d’instrumentació moderna com CCDs, espectrògrafs, etc.. pot costar molt diners en un moment de restriccions presupostàries en NASA. Pot ser un regal enverinat.

Ara s’està buscant treball per a les dues andròmines. En un congrés celebrat el passat febrer “Study on Applications of Large Space Optics (SALSO)” en Huntsville, Alabama, es van proposar un munt de possibilitats per a traure profit científic a aquests telescopis: posar-ne un en òrbita de Mart, buscar planetes extrasolars, estudiar la meteorologia espacial, etc…

Tanmateix les característiques dels telescopis poden restringir el treball final. Són telescopis tipus Cassegrain però tenen una longitud focal curta amb una relació focal de f/8.  Aquest detall fa que no puguen tindre molts augments però si un camp de visió molt més gran. Això els fa molt interessants per a aplicacions de gran camp com obtenció d’imatges o espectroscòpia. Per exemple, Hubble pot fer imatges que abasten una àrea de 7,3 minuts d’arc quadrats mentre que els telescopis NRO ho farien d’un camp del cel immens de fins a 1350 minuts d’arcs quadrats. (Veieu gràfics adjunt).

La proposta que sembla que va guanyant adeptes és aprofitar un dels telescopis per a un projecte de la NASA en fase de disseny, la missió WFIRST. Pensada per a la búsqueda i caracterització de l’energia fosca de l’Univers, necessita un telescopi espacial infraroig. En el disseny original WFIRST disposava d’un telescopi de 1,3 m que ara no caldria construir i que ara passaria a ser de 2,4 m.

A més a més es podria acurtar el temps de llançament que estava previst per a mitjan de la dècada dels anys 20. Amb el regal, la missió completa podria estar preparada a finals d’aquesta dècada i llavors entraria en competència a la missió europea Euclid que pretén llançar-se el 2019 i vol fer una feina similar. Curiosament la NASA també participa en aquesta missió.

Més informació:
La NASA busca misión para dos telescopios espía regalados, El País, 7 de maig 2013
NASA’s Spy Telescopes, Donated By NRO, Still Need Missions, Huffington Post, 6 de maig 2013
The telescopes that came in from the cold, Nature, 3 d’octubre 2012

Foto: NASA

 

El cel de maig de 2013

0
Publicat el 4 de maig de 2013

Últim mes complet de la primavera, aquest maig ens presentarà l’acomiadament durant uns mesos del planeta Júpiter i l’arribada definitiva de Saturn com a planeta rei del cel.Sembla que la volta celeste deixa enrere les boires i va a permetre’ns l’observació asserenada dels objectes celestes.

Tenim sort ja que aquests primers dies del mes, amb una lluna prop de la fase de nova es deixarà veure la principal pluja d’estels de la primavera. El màxim de la pluja Eta Aquàrides serà el dilluns 6 de maig. S’esperen uns 55 meteors per hora. La pluja té la particularitat que els grans de pols que es cremaran en l’atmosfera provenen de la sublimació dels gels que el cometa Halley ha anat deixant pel camí de la seua òrbita, zona que la Terra travessa a principis de maig.

Saturn ja serà visible per l’horitzó est quan la foscor comence després de la posta de Sol. I si a principis de mes, cap a les 21:00 h ja serà visible prop de l’horitzó, a finals de mes, en fer-se fosc, el planeta dels anells ja es veurà ben alt al cel oriental. El passat 28 d’abril Saturn se situà en oposició a la mínina distància a la Terra. Ara és, per tant, el moment òptim per observar-lo ja que el podrem gaudir a qualsevol hora de la nit. Per ajudar a trobar-lo cal comentar que el dia 22 de maig una Lluna quasi plena se situarà a la seua dreta.

Júpiter es veurà cap a l’oest poc després de la posta de Sol. Tanmateix a mesura que passen els dies s’anirà aproximant cada vegada més a l’horitzó en direcció al Sol i els últims dies de mes serà dificil veure’l. El dia 12 una Lluna molt fina es posarà al seu costat i ens ajudarà a trobar-lo.

Venus també s’observarà poc després de la posta del Sol, molt prop de l’horitzó oest. Tanmateix, a diferència de Júpiter, a mesura que passen els dies s’anirà observant cada vegada millor ja que anirà pujant de dia en dia.

La Luna es situarà entre els dos planetes el dia 11 de maig.

Mercuri començarà a veure’s, tot just per dalt de l’horitzó oest, a partir del 18 de maig. Anirà separant-se del Sol i augmentarà la seua altura en passar els dies.

Aquest ball de planetes (Júpiter, Venus i Mercuri) ens proporcionarà durant uns dies una geometria variable d’astres en el cel occidental.

Tots aquests planetes es troben en el que s’anomena conjunció. Aquest fenomen celeste s’esdevé quan es troben dos o més objectes celestes molt junts, de manera aparent,  en una regió petita del cel. En aquest cas, de cap de les maneres els planetes s’acosten entre si. El que ocorre, com es pot veure al gràfic adjunt, és que vist des de la Terra, aquests objectes celestes es troben en la mateixa direcció.

Mercuri i Venus, amb les òrbites interiors a l’òrbita terrestre, ara mateix es troben darrere del Sol.  A final de mes s’alinearan amb la Terra.

Al mateix temps, molt més enllà, Júpiter, amb una òrbita exterior a la de la Terra, també es troba a l’altra banda del Sol. Entre el 23 i 28 de maig també s’alinearà amb els altres planetes i la Terra.

Aquest tipus de conjunció amb Júpiter, Venus i Mercuri és prou difícil de veure ja que, en mitjana, es produeix només cada quatre anys i mig.

Així que durant uns quants dies veuerem un veritable ball de planetes. Mentre Júpiter anirà baixant de dia en dia, buscant el fulgor solar, Mercuri i Venus se n’anirant separant. Tot plegat serà un continu de figures geomètriques dibuixades amb planetes. Un fenomen que és interessant fotografiar.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Maig 2 13 14
Lluna nova Maig 10 02 28
Quart creixent Maig 18 06 34
Lluna plena Maig 25 06 25
Quart minvant Maig 31 20 58

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de maig de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa del firmament el podeu tindre en francés.

Foto 1: Cel del 27 de maig de 2013 cap a l’oest a les 21:15 h. Sky Safari.
Foto 2: Espace pour la vie, Montréal. Mercure, Vénus et Jupiter en vedette au crépuscule.

 

Amb les víctimes de l’accident de metro de València

1
Publicat el 4 de maig de 2013

Ahir la plaça de la Mare de Déu de València estava plena de gom a gom. El dia 3 de cada mes des d’aquell 3 de juliol de 2006 els familiars i amics de l’Associació de Víctimes de l’accident del metro de València s’apleguen a les portes de la Catedral per exigir justícia i reclamar responsabilitats.

Fan anys que s’hi troben allà denunciant l’apagada informativa que quasi ha aconseguit realitzar el govern valencià sobre la seua nefasta gestió de la xarxa de ferrocarrils valencians. Tanmateix l’assistència als actes mensuals era reduïda fins ara.

El programa Olvidados del magnífic programa Salvados de Jordi Évole ha tret la bena dels ulls dels valencians meninfots i ha aconseguit omplir la plaça. Ahir uns 5000 ciutadans han cridat demanant dimissions i responsables.

Els membres de l’Associació llegiren un manifest per instar la Generalitat a reobrir la comissió d’investigació i que, ja d’una, se sàpia la veritat de perquè va descarrilar el metro i va causar l’accident més greu de l’Estat i el tercer d’Europa amb un balanç total amb 43 morts i 47 ferits. La presidenta de l’AVM3J, Beatriz Garrote, emocionada, va acabar demanant: “amor, respecte i dignitat“.


Els reunits llançaren proclames com “Juan Cotino, dimissió“; “justícia, justícia” o fins i tot es preguntàvem “on està Canal 9” que no va aparéixer enlloc. L’emissió del programa “Salvados” de La 6 ha obert un nou camí per a les famílies damnificades. “El missatge del programa era clar i la societat s’ha indignat en vore com un fet tan greu, com va ser l’accident, i on moriren 43 valencians i altres 47 en resultaren ferits, s’haja volgut tapar. Ha quedat clar que el Consell va mentir a l’opinió pública” va dir la presidenta.El pròxim 3 de juliol es compliran set anys d’aquella catàstrofe. Set anys de mentides, manipulacions… però sense cap responsable. Fins a quan? Podeu llegir el que vaig escriure en aquest bloc dos dies després de l’accident. Llegir-ho ara, quasi 7 anys després, encara m’esborrona i m’emociona. I això que no sabíem encara res del que s’amagava darrera de la cortina de fum del Consell.

Fotos: Plaça de la Mare de Déu de València ahir a les 19:00. Punxeu en la panoràmica per veure-la més gran. De la Cotorra de Vall.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari