Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

La nit arriba a Almansa aquell 25 d’abril de 1707

0
Publicat el 25 d'abril de 2012

Es feia de nit al camp de batalla. Des del castell que domina la ciutat, s’havien pogut veure durant tot el dia els enfrontaments dels destacaments aliats i borbònics. Ara jeien mortes o ferides a les afores de la ciutat vora 9000 persones, 3000 fidels a la monarquia hispànica regnant i 6000 a l’Arxiduc Carles, rei Carles III de Catalunya i València.

Era una nit sense lluna, les constel·lacions anaven apareixent i uns planetes destacaven sobre tot al cel manxec. Prop de l’horitzó, podien veure brillar Saturn, prop d’Aldebaran a Taure. Més amunt Mart en Geminis i ja, ben alt, Júpiter en Leo, prop de Regulus. Una bona nit per observar el cel. Llàstima que els ferits i presoners no estaven en condicions d’admirar la bellesa de la natura. La porta d’accés al Regne de València estava oberta i Xàtiva, ben aviat, pagaria ben cara la seua rebel·lia.

25 d’abril de 2012, 305 anys de renadiu….

Foto: Cel d’Almansa el 25 d’abril de 1707. Stellarium.

 

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Llibres de divulgació científica per festejar Sant Jordi

1
Publicat el 20 d'abril de 2012

Sant Jordi se celebrarà dilluEstà boja la nostra espècie? L'ús de l'energia nuclearns i des d’aquest bloc d’astronomia vos recomane que compreu llibres de divulgació científica.

Un bon regal podria ser alguna d’aquestes obres:

L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) (Vicent Martínez Sancho, Editorial del Bullent). Ens desvetlla el negoci fosc de l’energia nuclear i l’engany de la seua “netedat”. Amb els arguments raonats d’un físic (i professor meu) amb un fort compromís cívic.

10000 años mirando estrellas (Fernando J. Ballesteros, Bartolomé Luque, Alianza Editorial). Aborda els temes del cosmos que criden més l’atenció: la composició i origen de l’univers, els forats negres… Escrit per uns bons amics i millors divulgadors.

Recerca en Acció ha preparat també una selecció de llibres de divulgació científica publicats darrerament. Sense pretendre ser exhaustius, són una mostra de la diversitat i la qualitat de llibres que fan la ciència accessible i interessant sense renunciar al rigor.

Algunes de les obres que destaquen són les següents:

Que plourà, avui?  (Jordi Mazon, publicacions de la UB). Un entretingut llibre que presenta totes les claus per entendre el temps atmosfèric, i que aprofita la meteorologia per divulgar interessants conceptes de física.

Una petita història per entendre l’Univers  (Hubert Reeves, Editorial Comanegra). El prestigiós astrofísic quebequès Hubert Reeves explica el Cosmos a la seva néta en un diàleg apassionant.

100 controvèrsies de la biologia (David Bueno, Cossetània Edicions). Reflexions sobre la identitat dels humans observades des de la biologia i formulades per David Bueno, professor de genètica a la UB i prolífic autor de divulgació científica.

L’estat del malestar  (Jordi Bosch, Institut d’Estudis Ilerdencs).  Les causes i les conseqüències de l’actual crisi econòmica, social i immobiliària. El llibre ha rebut el Premi de Divulgació Científica Humbert Torres 2011.

Per què envellim?  (Gemma Marfany i Maria Soley, Publicacions de la UB). Els mecanismes bioquímics, genètics i metabòlics del procés que ens porta a la vellesa descrits en detall per dues investigadores de la Universitat de Barcelona.

Un planeta a la deriva  (Jordi Martínez, Daniel Sol, Jaume Terrades, Editorial La Magrana). Una conversa oberta entre tres científics i tres ciutadans per entendre el procés de canvi global accelerat que afronta la Terra. 

Evolució i complexitat  (Jordi Bascompte i Bartolo Luque, Edicions Bromera). La Teoria de l’evolució avui, a la llum de la genètica de poblacions o de la biologia molecular, i aplicada també a Internet i als sistemes complexos.

100 invents que han canviat el mon (Daniel Closa, Cossetània Edicions).  Un centenar d’històries que expliquen com es va inventar el GPS, el pa, Internet, el paper, etc., a càrrec del bioquímic i divulgador Daniel Closa.

100 mites de la ciència (Daniel Closa, Editorial Cossetània, edició de butxaca). No és cert que fem servir únicament el 10% del cervell. Aquest és un dels cent mites que Daniel Closa desemmascara en aquest apassionant llibre que ara es publica en edició de butxaca.

Per què les lleones no els prefereixen rossos?  (Xavier Duran, Editorial Columna). Seixanta curiositats científiques explicades per Xavier Duran, químic i director del programa “El medi ambient” de TV3.

 

Publicat dins de Ciència | Deixa un comentari

Al meu poble hi ha un gos…

0
Publicat el 20 d'abril de 2012

Curo Cancer

…que li diuen Auschwitz. Al meu poble hi ha un propietari del gos, bíped, supose. Sí, supose que l’espina dorsal li fa el servei de fer-lo caminar amb dues potes, però no sembla que de l’extrem superior d’aquesta isca res de trellat. Em comenten que fa servir el seu coneixement escàs per estirar una anella i obrir un paracaigudes. Poca cosa, vaja. Me l’imagine caient a terra a quatre potes, ara sí, en la seua postura natural. Aquest suposat ser racional segurament no es pot arribar a imaginar el que va passar en aquest lloc que a ell li fa tanta gràcia com per posar-li el nom al seu animalot.

Un altre símptoma. La setmana passada, al parc, uns xicots practicaven boxa (amb guants i caputxa) amb les instal·lacions. Quan els vaig dir que intentaren practicar a sa casa, i no amb els béns públics, un d’ells em va dir que si volia que practicaren amb mi. Per sort, no vaig tindre temps de contestar, perquè, sincerament, no haguera sabut que dir-los.

En una escala menor (molt menor) d’inconsciència, m’assabente que hi ha gent que telefona un senyor del poble del costat, que no saben qui és, per a que cure el mal de panxa del nadó (els famosos còlics). M’asseguren que en deu minuts li passa el mal al xiquet o xiqueta. Simplement fa “alguna cosa”. I no cobra per això. Un sant. Toca, pense, estem avançant, perquè alguns encara pengen un gripau d’un taronger per a que muira lentament i s’asseque per tal de llevar-li el mal de genives al nadó que denta… I segurament es faran altres coses que encara desconec.

Quan em van contar, en primera persona, la història del bruixot telefònic, vaig proposar un experiment als pares del xiquet: no telefoneu durant una setmana el senyor analgèsic-a-distància i estudieu si li passa el mal sense la telefonada, més que res per no fer el borinot. La resposta va deixar clar que el mètode científic no els convencia tant com telefonar un senyor que no coneixen i que, escolta, jo tampoc m’ho creia, però funciona. I, escolta açò també, si el teu fill estiguera patint tu també ho faries. I és ací on s’equivoquen. Jo no ho faria. Escolta’m ara tu a mi, la meua filla també va patir, com tots els xiquets, i ni se’m va passar pel cap telefonar cap mena de tele-estomatòleg ni res de semblant.

Del que m’han de convéncer és de la relació directa entre la telefonada i la ressolució del problema. Per a ells això serà evident, però per a mi, si no hi ha un contacte, un massatge, un producte aplicat a la zona endolorida, no se’m fa la idea del que pot estar succeïnt. El tal senyor tampoc no coneix qui el telefona, ni la distància a què es troba el pacient. Jo pregunte si han comprovat si el fenomen-natural-anti-còlics cura tots els xiquets que hi ha entre ell i el fill dels autors de la telefonada, però no semblen parar massa atenció al meu dubte. És un dubte raonable, donat que el camp de “forces” generat per la font humana sanitàrio-telefònica ha d’actuar en el xiquet i, a meitat camí pot haver-hi un altre nadó en la mateixa situació que, aprofitant la influència del tele-bruixot, siga curat. Encara que pot ser la curació siga individualitzada, via algun tipus d’activitat focalitzada i col·limada. Però açò no pot ser, perquè hauria d’haver preguntat on està el malalt. Digueu-li ignorància, si voleu, però no se m’acut cap llei natural que permeta una relació causa-efecte entre una cosa i l’altra. Que s’ho volen creure, que s’ho creguen. Però, per favor, que no em diguen que jo també ho faria, perquè per ací no passe.

Combinant açò amb els penjolls contra el mal d’ull que porten carrets i xiquets és fàcil arribar a la conclusió que, evidentment, al meu poble i contornada, que no és ni millor ni pitjor que els vostres (a saber quines coses feu), tenim un problema. Tenim un problema que em recorda que la modernitat no ens ha arribat de manera homogènia i que el sistema educatiu ha estat fracassant per diferents motius, quasi tots ells estructurals, quasi tots ells relacionats amb la societat que som.

Estic convençut que els qui telefonen el senyor no li posarien Auschwitz al seu gos, però escolte, en la foscor de la irracionalitat, ens podem perdre i traure el cap vés tu a saber per on. Desesperat, agafe de la meua prestatgeria El mundo y sus demonios de Carl Sagan, cercant una revelació. Trobe, aleatòriament, una cita d’Edmund Way Teale, naturalista i escriptor nord-americà: “Moralment és tan dolent no voler saber si una cosa és veritat o no, sempre que ens permeta sentir-nos bé, com ho és no voler saber com es guanyen els diners, sempre que s’aconseguisquen”. I, escolta, em recorda molt l’esperit de la nostra societat mediterrània en plena crisi estructural. Tenim un problema. Un problema que no es solucionarà amb retallades en educació, certament.

Manel Perucho, L’Informatiu, Al meu poble hi ha un gos…, 19 d’abril 2012


Foto: Prové de l’article Detienen a un curandero en Málaga… Diario El Sur.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

Marató astronòmica a Aras de los Olmos (II)

0
Publicat el 14 d'abril de 2012

Com ja vaig contar en un apunt anterior, la nit del dissabte 24 de març passat ens reunírem uns quants amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), Marcelino Álvarez, el president, Ángel Requena, Maxi Doncel i jo, així com alguns membres de l’Agrupación Astronómica de Cuenca (AstroCuenca) en un dels llocs més foscos del País Valencià, Aras de los Olmos. Allí l’amic Joanma Bullón, membre també de l’AAS, que viu allí i que des del seu observatori La Cambra observa diàriament el Sol i el cel profund, havia organitzat la tercera Marató Messier.

El fet d’observar en una sola nit els 110 objectes celestes més bonics, i que classificà Charles Messier al segle XVIII, és una faena feixuga. Ja vaig contar l’experiència en un apunt anterior. En aquesta continuació us feré saber les altres activitats que feren altres membres de l’agrupació i que també mereixen ser contades.

Els membres de l’Agrupació Astronòmica de Cuenca, a qui no coneixia, es dedicaren a tractar de fer fotografies d’alguns dels objectes Messier més interessants. Però el que més em va sorprendre és que sabien exactament on es trobava cada objecte al cel i, en preguntar-los-ho te l’assenyalaven exactament amb el làser astronòmic que portaven. Però, al Cèsar el que és del Cèsar, va ser Ángel Requena qui els indicà la posició del cometa Garrad en les cartes de l’Sky Atlas. Encara que brillant, el cometa no ho és tant per trobar-lo a ull nu, i gràcies a això el van poder observar.

El cometa Garradd fa mesos que es troba en les proximitats de l’Òssa Major. Vaig fer una fotografia de la zona celeste on havia d’estar amb una durada de 30 segons i, efectivament, molt poc per sobre del soroll de fons de la imatge, es veu un nuvolet en la zona indicada. Amb 30 segons sense seguiment, les estrelles ja no apareixen com a punts a la foto sinó com a petites traces. No es pot allargar més l’exposició de la fotografia.

Molt millor sort i ofici va tindre el company Ángel Requena que, amb la muntura equatorial casera que l’amic Paco Pavía havia construït, va poder compensar el moviment del cel i durant 2 minuts va fer una presa del firmament i, allí entre centenars d’estrelles, va captar el cometa sense cap dubte, amb el seu nucli brillant i la seua cua escampada. L’aparell necessari per a aconseguir la proesa està descrit en l’últim número de la revista Huygens, òrgan d’expressió de l’AAS i que pot llegir-se ací. L’article és un poc tècnic, però recomane als lectors realment interessats en el tema de la fotografia astronòmica que lligen l’article original. I a veure si un dia vos presente una foto meua feta usant aquest aparell de seguiment.

Ángel Requena va aconseguir unes fotos espectaculars del cel amb la seua càmera reflex i la muntura “made in Paco“. La foto de portada d’aquest article n’és la prova.
L’original d’aquesta foto sense textos mostra centenars d’estels però si li posem els dibuixos de les constel·lacions es veurà molt més clar l’amplitud del camp observat i els 6 objectes Messier captats en una única imatge: M35, al peu dels Bessons, M36, M37 i M38 en Auriga, M44, el Pessebre, i M67 en Cancer. També són destacables els altres objectes de camp profund aconseguits: NGC2264 (Nebulosa del Con), NGC2237 (Nebulosa de la Roseta) sota el Bessons,  NGC2355 i NGC2395 entre Geminis i Canis Minor, a, i NGC1893, NGC1857 i NGC1664 en Auriga. La imatge del cel de la portada es veu petita però si la punxeu o la descarregueu la podreu veure més gran i n’apreciareu millor la bellesa.

Marcelino Álvarez, el nostre president, amb el Celestron de 30 cm, va fer algunes observacions visuals interessants del cometa, de la galàxia M95 i de Saturn però no va poder fer cap fotografia per problemes tècnics. Els astrònoms aficionats hem d’estar preparats per a aquesta circunstància. Moltes vegades no només el mal oratge pot espatllar-te una observació, sinó que un problema tècnic pot arruïnar-te la nit.

Sort de Joanma Bullón, que des del seu Observatori La Cambra, amb el seu telescopi fix de 30 cm i la seua nova càmera amb enfocament en pantalla, una solució per al mal de cap de l’enfocament nocturn d’una càmera dígital (DSLR), ens va treure en pocs minuts una imatge de la galàxia M95 i de la supernova que brillava en un dels seus braços espirals. Joanma, un enamorat de la Serrania interior i defensor dels cels foscos, ens parlà de les lluites per mantenir el cel d’Aras el més net possible de contaminació lumínica.

I així fins que ens cansàrem. Faltava una hora per a l’eixida del Sol però estàvem realment esgotats i gelats. La temperatura ja estava sota zero a les 6 de la matinada. Així que ens retiràrem a dormir.

Foto 1: Imatge del cel presa per Ángel Requena a Aras de los Olmos la nit del 24 al 25 de març 2012. Es veuen 5 objectes Messier i està feta amb la muntura equatorial descrita al text. Temps d’exposició 2 minuts. Ángel Requena. Amb permís.
Foto 2: Muntura equatorial per a fer el seguiment fotogràfic del cel nocturn. Més informació als dos últims números de la revista Huygens, 94 i 95. Revista Huygens.

 

Viatges interestel·lars i agermanaments especials

0
Publicat el 13 d'abril de 2012
A la memòria de mon tio Paco Pla, que em va explicar la paradoxa dels bessons quan jo era un xiquet.

Manel Perucho i Pla (*) Càtedra de Divulgació de la Ciència UV.

L’agermanament amb altres pobles constitueix en si mateix una forma d’exploració. És una altra gent, una altra cultura. L’esforç enriquidor de conèixer persones pertanyents a pobles diferents ens demostra que la gent és gent ací i allà, que no són pitjors ni millors que nosaltres i que, com a valencians, podem exportar les nostres idees i cultura a altres pobles.

Al llarg de la història, però, les dificultats de comunicació i transport van fer possible l’enganyifa del “nosaltres” i “ells” basada en la ignorància d’allò desconegut. Ara que el món se’ns fa petit, ja podem estar en contacte amb altres pobles europeus i les exploracions pioneres miren a l’espai i ja no a altres continents per descobrir. Però, fins on podem arribar en l’exploració de l’espai? Hi ha possibilitats d’agermanament entre els pobles de la Terra i pobles d’altres planetes?

Com sabem, les distàncies astronòmiques són enormes, cosa que representa una primera i pràcticament insalvable dificultat. Per fer-nos-en una idea, podem aturar-nos per descriure l’odissea de les sondes Voyager (de l’anglès ‘viatger’), que van ser enviades per estudiar els planetes exteriors del Sistema Solar. Aquestes naus van ser llançades allà per l’any 1977 i, després d’un any i sis mesos, la primera va arribar al rei dels planetes del nostre sistema: Júpiter. Per a arribar al següent planeta, Saturn, va necessitar un any i mig més. A partir d’ací va continuar el seu camí cap a l’espai interestel·lar. La segona nau, una miqueta més endarrerida, va necessitar quatre anys per a arribar a Saturn, i quatre i mig més per a trobar-se amb Urà. Dotze anys després de ser llançada s’apropava a l’òrbita de Neptú. La sonda Voyager 2 també va continuar el seu viatge cap a l’infinit. Totes dues naus porten un disc compacte fabricat en or amb dades sobre el Sol, la Terra i l’ésser humà i música de Bach, Beethoven, Mozart, Chuck Berry i altres. De regal per a qui les trobe.

La velocitat amb què aquestes naus se separen de la Terra és d’uns 17 km per segon, ço és, en unitats més familiars, més de 60.000 km/h. Per tenir-ne una referència directa del que aquesta velocitat suposa, podem estudiar el temps que trigarien a arribar a Sírius, una de les estrelles més properes a nosaltres. La podem reconèixer com l’estrella més brillant a les nits d’hivern i començaments de primavera, visible cap al sud en fer-se de nit, a l’esquerra de la coneguda constel·lació d’Orió. Sírius es troba a 8.6 anys-llum, cosa que significa que la llum triga 8.6 anys en travessar la distància que ens separa. Per a arribar-hi a la velocitat de les sondes Voyager calen 150.000 anys. Açò representa ni més ni menys que 75 vegades el temps que ha transcorregut des del naixement de Crist fins a l’actualitat.

Estarem d’acord que les xifres que estem donant representen una miqueta més del temps que cal per a anar a un poble francès amb què estem agermanats i tornar-ne. I moltes vegades. Per tant, quines possibilitats d’exploració ens resten? S’ha suggerit que un viatge tan llarg es podria fer ficant un grup de gent en una nau espacial i que els descendents foren els qui arribaren a la fi del viatge. La nau hauria d’incloure hivernacles perquè els tripulants pogueren conrear els seus aliments i una font d’energia per a tot el viatge, entre molts altres detalls que s’haurien de considerar amb deteniment. Hi ha diversos problemes evidents en aquest tipus de solució. Un pot ser la naturalesa humana, que en un viatge tan llarg pot generar seriosos problemes de convivència. Un altre, el fet que cent mil anys després del començament del viatge, si res no falla pel camí, els éssers que arribaren a l’estrella veïna tindrien poc a veure amb nosaltres, havent nascut i havent-se criat, ells i molts dels seus avantpassats, en una nau espacial. I aquests són només dos exemples entre molts altres problemes que podrien aparèixer.

Per als més valents hi ha una segona opció: viatjar a velocitats properes a la de la llum. Si la llum necessita vuit anys per arribar a un altra estrella, tan aviat com la nostra tecnologia ens permetera arribar a velocitats properes, un viatger necessitaria una miqueta més de temps per arribar-hi. Cal dir que, segons el nostre coneixement actual, la velocitat de la llum és un límit físic infranquejable. Res no es pot moure més ràpid que la llum. Si en algun moment aquest paradigma de la física actual fóra refutat per alguna observació o fet físic, caldria revisar les conclusions que es presenten en aquest i molts altres textos. De moment, però, tot el que sabem ens indica que aquesta afirmació és certa.

Tornant als viatges, per una banda ens trobem amb la limitació tecnològica que suposa accelerar una nau fins a prop de 300.000 km/s: si la nau pesa una tona, l’energia necessària seria de 100.000 bilions de kilowatts hora. En comparació, la central nuclear de Cofrents va generar 8.000 milions de kilowatts hora durant l’any 2009. Per tant, necessitem l’energia produïda per una central nuclear sencera durant més de 12 milions d’anys per tal d’accelerar una nau petita a aquesta velocitat. Potser, si arribàrem a dominar la fusió nuclear i fórem capaços d’instal·lar-ne un reactor a la nau, podríem arribar a velocitats altes. La bona notícia és que la matèria primera de la fusió és l’hidrogen i aquest és l’element més abundant de l’Univers. Per tant, el reactor es podria alimentar del gas que hi ha arreu de la galàxia. Ara bé, en termes de l’energia necessària, sembla molt i molt complicat poder apropar-se a la velocitat de la llum.

Per altra banda, trobem una altra circumstància que tant el viatger com la seua família haurien de saber: la dilatació del temps per als qui viatgen a una velocitat propera a la de la llum. La teoria de la relativitat va predir que les mesures de temps fetes en moviment (a una velocitat tan alta) serien més curtes que les fetes per un observador en repòs respecte a aqueix moviment. La física de partícules ens va donar la prova experimental que certificava aquesta predicció. La prova vingué dels raigs còsmics i es confirma assíduament als acceleradors de partícules, com el del CERN, a Ginebra. Coneixem l’existència de partícules que tenen una vida molt curta i ràpidament es desintegren generant altres partícules més estables i llum (energia). Als acceleradors, on les partícules es mouen a una velocitat propera a la de la llum, el seu temps d’existència és més llarg que quan estan en repòs, cosa que s’explica per la dilatació del temps.

Per tant, si un astronauta fóra enviat en un viatge amb gran velocitat, en tornar a casa seria tant més jove com més alta la velocitat. La paradoxa dels bessons és molt coneguda en física, i està basada en el fet que si un de dos bessons és enviat en un viatge espacial i el seu germà roman a casa, el viatger tornaria a casa sent més jove que el germà perquè el temps per a ell hauria passat més lentament. L’aparent paradoxa es troba en el fet que per al bessó viatger, és el germà qui s’allunya a una velocitat molt alta, des de la seua perspectiva. Llavors ell esperaria que qui fóra més jove en tornar a trobar-se fóra el germà, i no ell. La solució a la paradoxa està al fet que els dos bessons no són observadors iguals, perquè un dels dos s’accelera i l’altre no. Però el que ens interessa és que, en realitat, és el viatger qui seria més jove en el retrobament. Encara que ell no ho entenga.

Com més jove seria el bessó viatger? Com he dit adés, açò depèn de la velocitat. En un viatge a Sírius, si aquest es produïra a un 90% de la velocitat de la llum (270.000 km/s), per nosaltres passarien 9 anys i mig, mentre que per al viatger només passarien 4 anys i 2 mesos. Significa açò que viatja més ràpid que la llum? No, només significa que l’espai es contrau i el temps es dilata. Si la velocitat fóra un 99% de la de la llum, per a nosaltres el viatger trigaria 8 anys i 8 mesos, mentre que per a ell hauria passat només un any i tres mesos. Si anem a l’extrem, amb un 99.99999% de la velocitat de la llum, per a nosaltres el viatger trigaria quasi el mateix que la llum, 8.6 anys, però per a ell només passaria un dia i mig! En arribar allà i frenar la seua nau per explorar la regió, el seu rellotge i el nostre tornarien a funcionar al mateix ritme. Per tant, si passara allà un any, seria també un any per nosaltres. Si després d’un any decideix tornar a la mateixa velocitat, en dia i mig tornaria a estar a casa. Per tant, per a ell haurien passat un any i tres dies en total, mentre que a la Terra ja faria 8.6 1 8.6 anys, és dir, 18 anys i 2 mesos. Potser tot seria molt diferent del moment quan se’n va anar, i això que sols faria 368 dies!

I què trobarem a les estrelles veïnes? Els astrònoms no paren de descobrir nous planetes en estrelles properes, la qual cosa ja és prou significativa. Hi ha un corrent de biòlegs seriosos, però, que sosté que la idea que l’Univers està farcit de civilitzacions intel·ligents és una idea romàntica que han escampat els astrofísics al segle XX. Més aviat -—opinen— el nostre planeta presenta una anomalia natural, com és que un dels seus éssers vius haja desenvolupat la capacitat (poc usada) de raonar. Segons aquesta visió, la possibilitat de trobar vida és molt alta, però la possibilitat que aquesta siga intel·ligent és negligible. Res no està clar encara en aquest camp, però.

El més interessant és que fins i tot amb les grans distàncies interestel·lars, un ésser humà podria arribar a travessar-les al llarg de la seua vida. I si en algun moment poguérem accelerar una nau a la velocitat més alta que hem considerat adés, un 99.99999% de la de la llum, un viatger podria arribar al centre de la Via Làctia, que es troba a 25000 anys llum, en només 11 anys del seu rellotge. L’únic problema és que els qui romandríem ací mai no sabríem quines meravelles ha trobat el nostre explorador, perquè a la Terra, quan ell hi arribara, haurien passat uns 25000 anys. I, si ens enviara un missatge, aquest es propagaria a la velocitat de la llum i arribaria 25000 anys més tard. En total, ens assabentaríem que ha arribat 50000 anys després de l’inici del viatge. Per tant, és possible que alguns éssers humans facen viatges meravellosos per la Galàxia, o fins i tot, més enllà, però mai no podran compartir les seues experiències amb els amics que es queden a casa, fent-se una cervesa en un bar.

El que sí que entraria dins del possible, en un futur molt llunyà, seria l’agermanament amb els hipotètics habitants de planetes en estrelles properes, com hem vist en els intervals de temps dels viatges a Sírius. Això sí, amb viatges esporàdics, amb una inversió energètica important i pagant el preu de tornar a casa amb una edat diferent respecte la gent que rodejava els viatgers quan van iniciar el seu camí.

El temps dirà si l’ésser humà és capaç d’arribar a aquest punt de la història sense haver-se autodestruït abans, i també dirà si abans de ser capaços d’agermanar-nos amb hipotètiques civilitzacions extraterrestres, deixarem de tirar-nos bombes els uns als altres. Mentrestant, seguirem empresonats en aquest punt blau que és la Terra vista des de la sonda Voyager en el seu viatge cap a l’infinit, pensant que som més importants del que realment som i fent ridículs de magnitud galàctica, un darrere d’un altre. Ja és hora que anem assumint aquesta realitat, que ens fem grans i que deixem d’enfonsar el nostre vaixell des de dins, perquè és l’únic que tenim.

(*) Manel Perucho és Professor Ajudant Doctor del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Viatges interestel·lars i agermanaments especials. El Punt Avui. Diumenge, 8 d’abril del 2012.

Gràfic: Impressió artística d’una hipotètica «Nau propulsada per inducció de forat de cuc», basada indirectament en un treball de 1994 de Miguel Alcubierre. Crèdit: NASA CD-98-76634 per Les Bossinas. Wikipedia Commons.

Ara a l’Eliana, l’exposició sobre el Parc del Túria

0
Publicat el 11 d'abril de 2012
Avui dimecres 11 d’abril, es presenta a les 19:30 h, en el Centre Socio-Cultural de L’Eliana situat al carrer Molí, l’exposició itinerant de la Universitat de València, “La Universitat de València i els seus entorns naturals: El Parc Natural del Túria.

Us pose el seu primer panell que podeu fer gran punxant-lo.

Hi ha 24 panells sobre diversa problemàtica al Parc. Els temes principals són: Introducció general, el riu, l’horta, el bosc i la divulgació del Parc.

No us perdeu l’exposició. Una bona eina per conéixer un entorn ben aprop de València ciutat i força desconegut.

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

En record de l’exposició sobre el Parc Natural del Túria, a Sant Antoni de Benaixeve

0
Publicat el 11 d'abril de 2012
L’exposició itinerant «La Universitat de València i els seus entorns naturals: El Parc Natural del Túria», promoguda pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València es va presentar el passat 22 de març a la Casa de la Joventut de Sant Antoni de Benaixeve.

El comissari de l’exposició, Ángel Morales, va fer el següent discurs davant de les autoritats:

L’exposició continua amb la seua labor divulgativa no solament pels Municipis integrants del Parc Natural, com han estat Paterna, Vilamarxant o Llíria, sinó també, per Municipis confrontants al mateix.

Si bé Sant Antoni de Benaixeve no contribueix amb territori protegit en el Parc, és cert que els seus ciutadans han mostrat una gran sensibilitat cap a aquest territori, i especialment des del fatídic incendi de l’any 94 en el bosc de la Vallesa.

Com a representant de les Universitats Valencianes en la Junta Rectora del Parc Natural del Túria les meues intervencions han estat sempre del costat de la defensa del coneixement i del medi ambient.

Fa un any, al febrer de 2011, es va començar a forjar la possibilitat de fer una exposició sobre el Parc Natural del Túria en la qual es mostraren els valors ambientals i socioculturals del parc i es reflectira l’activitat que la Universitat de València, l’Oficina Tècnica del Parc i els grups de voluntaris estan desenvolupant en ell.

Fruit d’aquestes reunions és l’exposició que es presenta. És una petita mostra de les investigacions i dades dels quals es disposa resumits en 24 panells divulgatius en els quals han participat un total de 32 autors: professors, investigadors i tècnics d’11 departaments, de l’Institut Cavanilles i de les Facultats de la Universitat de València, personal de la Conselleria d’Educació, del Centre d’Investigació Piscícola del Palmar i per descomptat de l’Oficina Tècnica del Parc Natural del Túria, voluntaris de la Fundació Limne i, com no, de la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria, representats ací per diverses associacions.

A l’abril d’aquest any 2012 es complirà el Vé aniversari de la declaració de Parc, i l’exposició itinerant està sent un excel·lent aparador de presentació dels valors del Parc Natural del Túria als ciutadans.

Espere i desitge que l’exposició siga un èxit també ací, i que els visitants, ciutadans i autoritats, gaudeixen d’aquesta i valoren, no em cansaré de dir-ho, la necessitat de protegir i mantenir aquest espai per a les generacions futures.

Moltes gràcies.

Foto: Ángel Morales i Enric Marco, davant del panell sobre la contaminació lumínica al Parc.

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Gràcies a Joan Olivares, a Tavernes ja sabem l’hora

2
Publicat el 10 d'abril de 2012

Ja sabíem alguna cosa des de l’estiu passat però llavors no va poder ser. Ara ja és oficial i, des de pocs dies després de Falles, la platja de Tavernes compta amb un rellotge de Sol monumental del reconegut gnomonista Joan Olivares. I emprant un títol que em va impactar en el seu moment del bloc de Joan, ara si que podem dir que els vallers, a partir d’ara, si que sabrem l’hora.

El rellotge de sol monumental, obra de Joan Olivares i de Rafael Amorós s’ha instal·lat en l’últim tram del passeig de la Marina. Són part de la remodelació de l’avinguda i ha estat una obra assumida per l’empresa constructora.

El rellotge està construït en acer Corten, fa dos metres d’alçària i consta d’una anella vertical, on van foradats els números de les hores, i d’una part inclinada, a mode de gnòmon, on es projecten. És, per tant, un rellotge solar “digital” amb l’estil propi d’aquesta parella d’artistes que juguen amb la geometria de les ombres solars. El primer que feren d’aquest tipus va ser instal·lat a Benigànim, a la Vall d’Albaida.

La regidora d’Urbanisme i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes, M. Carmen Canet, ha expressat “que és una satisfacció poder anar acabant l’avinguda perquè els nostres veïns i els turistes puguen gaudir passejant-s’hi. D’altra banda, el rellotge instal·lat és una obra artística realitzada expressament per a la platja i millora la nostra imatge alhora que ens desperta la curiositat quant a l’hora solar”.

Joan Olivares és, segurament, el gnomonista valencià més actiu i reconegut. De fa anys construeix rellotges de Sol al seu poble, Otos, a tota la comarca de la Vall d’Albaida, a tot el País Valencià, a Catalunya i fins i tot a l’Argentina. Juntament amb l’artista Rafael Amorós, ha creat diverses obres d’art per a calcular de manera exacta el pas del temps i les ha posades a Muro, Benigànim, Benissa, Ontinyent, Guadasséquies, etc. També podem admirar algunes de les seues obres en la Safor: a Llocnou de Sant Jeroni o a Rafelcofer. I a partir d’ara també a Tavernes de la Valldigna.

Finalment recordar-vos que Joan Olivares i Joan Amorós van ser els impulsors de la Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos, i de la inauguració de la qual ja en vaig parlar a uns dels meus primers apunts.

Foto: De dreta a esquerra, Juan Tormo, arquitecte municipal, Carmen Canet, regidora d’Urbanisme i Turisme, Joan Olivares, gnomonista i Joan Amorós, artista. Gabinet de Comunicació de l’Ajuntament de Tavernes. Amb permís.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb | Deixa un comentari

Lluna plena per Pasqua

8
Publicat el 7 d'abril de 2012
Ahir tinguerem lluna plena al cel. I, si heu estat una mica curiosos, us haureu adonat que sempre hi ha lluna plena durant la Setmana Santa. Això, com ja he contat en alguna ocasió, està relacionat amb la data de la Pasqua.

A tots ens mareja que cada any les seues dates vagen variant de posició al calendari. De vegades el dia de Pasqua cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril. Es diu que la festa de la Pasqua és mòbil.

Tot té un fons astronòmic i va lligat a la lluna plena. L’assumpte es va tractar al concili de Nicea de l’any 325. I allí es va fer una definició exacta.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

Com que el càlcul dels dies on cauen les llunes plenes és complicat (sense ordinador ni calendari!) existeix l’algorisme de Gauss per fer-ho més fàcil. I ací podeu trobar l’algorisme implementat en diversos llenguatges de programació.

La data de la Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més important del calendari cristià. I a partir d’ella es calculen totes les altres dates: l’Ascensió, 40 dies després de la Pasqua, Pentecostés, 10 dies després de l’Ascensió. I el Corpus, 60 dies després de Pasqua.

Amb aquesta mobilitat penseu en el pobre mossèn d’una parròpia perduda del Pirineu allà per l’any 1000, sense quasi comunicació amb el bisbat. Ell s’ho havia de calcular tot per poder preparar les festes cristianes. Per això s’havia de conéixer l’epacta, que donava la fase de la Lluna el primer dia de gener i que permetia calcular les dates dels novilunis de tot l’any.

Foto: Processó de Divendres Sant a Tavernes, amb la Lluna quasi plena al fons. Enric Marco.  6 d’abril 2012.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Astrònom

0
Publicat el 5 d'abril de 2012

Circulen per la xarxa unes auques molt divertides sobre distintes professions. Tracten d’explicar les diferents visions que tenen diferents col·lectius sobre el que és realment cada feina.Us pose el que s’ha fet sobre la feina d’astrònom i a la qual em dedique. Les imatges són prou explícites, però per si hi ha algú que no entén l’anglés us pose la traducció:

1.- El que els meus amics pensen que faig. (fer observacions populars)
2.- El que ma mare pensa que faig. (un laboratori?)
3.- El que la societat pensa que faig. (astronauta)
4.- El que la universitat pensa que faig. (tindre’m encadenat?)
5.- El que pense que faig (comprendre l’Univers?)
6.- El que realment faig. (Fer codis, analitzar dades i imatges. Quanta raó té l’auca!)

I vosaltres que en penseu?

Foto: No sé realment d’on ve.

Publicat dins de Astrònoms d'ara i d'abans i etiquetada amb | Deixa un comentari

El cel d’abril de 2012

2
Publicat el 5 d'abril de 2012
Entrats ja en la primavera, les primeres pluges han reviscolat els arbres i, des de la finestra admire la verdor renovada de les muntanyes de l’Ombria a la Valldigna.

Els núvols però, m’han fet perdre la conjunció del planeta Venus amb el cúmul de les Plèiades que, a més era difícil de fotografiar per la diferència de lluminositat entre els dos objectes. Tanmateix l’amic Joan Manel Bullón, des d’Aras de los Olmos, si que ho va aconseguir i us mostre el resultat. Sembla que fins el 2020 no es tornarà a produir, així que aquesta vegada he tingut mala sort. Ja passa això massa sovint. Sort tenim d’internet. Si voleu veure més imatges de la conjunció consulteu aquesta pàgina i meravelleu-vos.

Venus serà encara molt brillant al cel de l’oest unes hores després de la posta de sol. A mitjan mes el planeta es pondrà per l’horitzó oest a la mitjanit, prop de 4 hores des que es féu fosc!  Júpiter, per contra, que havia estat el company de jocs del planeta de la bellesa, s’aproxima cada vegada més a la lluïssor solar i durant la segona quinzena d’abril serà ja molt difícil de veure.

La Lluna ens donarà aquest mes alguna configuració bonica amb aquest dos planetes. El capvespre del 22 d’abril un creixent de Lluna molt fi es situarà just a la dreta de Júpiter. Busqueu-los amb prismàtics i us resultarà més fàcil trobar-los. L’horari d’observació molt justet: de 20:45 a 21:15, mirant prop d’un horitzó oest lliure de núvols i de muntanyes.

La Lluna guanyarà altura dia rere dia i el 24 d’abril un creixent més gran i, per tant, més fàcil de veure, se situarà prop de Venus. No serà, però, una visió espectacular.

El dia següent, 25, la Lluna es posarà al costat de l’estel Z de Taure, el final de les banyes de la disfressa de Zeus per conquerir la bella Europa, i a molt poca distància de la Nebulosa del Cranc (M1), remanent de la supernova observada pels xinesos l’any 1054. Es necessita, però un telescopi per observar l’objecte.

El planeta Mart continua en Leo, prop de l’estel Regulus. A la posta del Sol ja es troba ben alt en el cel, cap al Sud-Est al principi del mes i cap al Sud a finals. A poc a poc s’anirà allunyant de l’estel principal del Lleó. L’últim dia del mes, el 30, la Lluna forma un trio amb Regulus i Mart. Necessitem foto….

El planeta a seguir els pròxims mesos és Saturn. Fins més enllà d’agost es trobarà en les proximitats de Spica, l’estel principal de Virgo. Aquests mesos són els millors per a veure’l. Saturn es trobarà tota la nit al cel, eixint per l’est a la posta de Sol, culminant a la mitjanit i ponent-se en començar el dia. El dia 15 d’abril es trobarà en oposició a la Terra, és a dir a la seua distància mínima. Només es trobarà a 8.7 vegades la distància Terra-Sol, només uns 1301 milions de quilòmetres de res. La inclinació dels seus anells, uns 14 graus, els farà molts atractius i fotogènics. A veure si us pose algunes fotos meues del planeta…

Com trobar el planeta? Molt fàcil. La Lluna us ajudarà també aquesta vegada. El dia 6 d’abril es situarà al costat d’Spica mentre que el 7 la veuren exactament sota el planeta. Va! A buscar-los al cel. No teniu pèrdua.
 
Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’abril de 2012, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés i en anglés.

Crèdit de la foto: Venus en les pròximitats del cúmul de les Plèiades. Joan Manel Bullón, Observatori La Cambra, Aras de los Olmos, els Serrans. Amb permís.