Sargantanes al Parc Científic

Sargantana

Dissabte passat, el Parc Científic de la Universitat de València va celebrar el seu dia de portes obertes, Expociència 2010. Un passeig per les experiències muntades als edificis del Parc ha permés al visitant detindre’s en les diverses activitats dels grups d’investigació. Així, per exemple, l’Institut de Robòtica mostrava les seues simulacions 3D de conducció, l’Observatori Astronòmic ensenyava el cel nocturn en una cúpula i l’Institut de Física Cospuscular ens sorprenia amb les imatges de Peter Ginter sobre la grandiositat de l’LHC. L’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA) ensenyava les diferents classes de pa i animava els nens a fer-ne allí mateix.

El que més m’ha sorprés ha estat descobrir el treball del grup d’Etologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Una de les línees d’investigació estudia com la possibilitat de visió en l’ultraviolat de les sargantanes els permet comunicar-se entre elles. M’ha sorprés saber que els seus ulls tenen 3 receptors de color per als tres colors primaris i un altre, a més, per a l’ultraviolat. Nosaltres, simples humans, només en tenim tres. I amb aquests tres, i una àlgebra de colors ben coneguda, el nostre cervell en crea tots els altres. Per això quatre fotoreceptors impliquen una ampliació tridimensional de l’àlgebra de colors. Les sargantanes veuen milions de colors diferents als nostres, cosa que seria un paradís per als artístes plàstics humans (veritat Jordi?).

TricromiaSi l’ull humà només té 3 receptors de color que cobreixen la zona del màxim de la corba d’emisió de la radiació solar, entre les longituds d’ona de 400 a 700 nm, les sargantanes veuen, a més a més,  ja des del 300 nm en la zona de l’ultraviolat. De fet l’ultraviolat és una radiació filtrada en part per la capa d’ozó i és bactericida però molts animals en fan ús, entre ells els ocells i els lacèrtids (sargantanes i llangardaixos). Les sargantanes tenen unes taques laterals vora l’abdomen de color ultraviolat i els espècimens es reconeixen en si gràcies a les seues particularitats. Els ocells, però, també tenen la capacitat de veure-les i per això els poden caçar. Sort que la major part del temps les sargantanes estan ajagudes al sol i no mostren els laterals de l’abdomen. Les taques que reflecteixen l’ultraviolat són majors en mascles que en femelles essent un diferenciador sexual.

Altres animals com les abelles també són capaces de veure en l’ultraviolat i per això les plantes es fan ben atractives en altes freqüències lluminoses per afavorir la polinització.

Foto: Una sargantana, habitant de les dunes costeres valencianes, dissabte a Expociència. Enric Marco.

La taca de petroli del Golf de Mèxic a València

Golf Mèxic

Sembla que el vessament de petroli de la plataforma petrolifera de BP ocorregut just davant del delta del Mississipi no s’atura. Però encara no m’havia  fet la idea de la magnitud de la tragèdia fins que no he transportat la taca a terres i mars valencians, aprofitant la notícia de Vilaweb sobre l’eina que  Paul Rademacher ha desenvolupat a Google. Es tracta d’un connector per als navegadors d’internet perquè es puga visualitzar el Google Earth en qualsevol web. Amb aquest connector es pot visualitzar el vessament de petroli sobre una geografia més familiar.

I si centres la taca sobre la ciutat de València t’adones que la superfície afectada equival a totes les comarques valencianes des de Vinaròs fins a Alcoi. Quina barbaritat!

Peres al roure, poesia a Ca les Senyoretes

Peres al roure

Dissabte passat, 15 de maig, la poesia va omplir les vessants del Benicadell. Si la casa de Joan i Assumpció ha acollit música, gastronomia i fins i tot astronomia, calia també un toc de poesia, o l’art de traure-li suc a la llengua, d’expressar la seua sonoritat, la seua musicalitat tot per contar el món dels sentiments.La poesia recitada era de Jaume Pérez Montaner i  també d’Isabel Robles, la seua parella. Ells mateixos, però també Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó, llegiren els seus poemes a un públic amic que escoltà també la musicació alguns d’ells feta pel cantant Carles Pastor.

Si bé ja fa una setmana de l’esdeveniment, escric ara l’apunt. La setmana passada ha estat plena de treballs inajornables causats, en gran mesura, per la bonança atmosfèrica que ha permés, per fi, tornar a obrir els telescopis.

Jaume Pérez Montaner va ser, fins a la seua jubilació, professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Jo el vaig conéixer als anys 80, quan aprenent de físic, organitzava activitats culturals al voltant del 25 d’abril. Li ho vaig recordar a Jaume mentre sopàvem a la taula de Ca les Senyoretes i degustàvem les menges de l’Assumpció.

Ara alliberat de classes la poesia l’omple. Jo ja la coneixia però la sorpresa va ser conéixer l’obra de la seua dóna, Isabel Robles, professora d’angés a l’IES Benlliure fins l’any passat.

Mars-Comet-NASA

Tots dos van viure quasi una dècada per diverses universitats nord-americanes entre el final dels seixanta i els setanta, fugint d’una dictadura que ja s’havia fixat en un jove Jaume compromés. Als EEUU van conéixer la literatura anglesa i l’obra dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton que després van traduir al català.

La vetllada a Ca les Senyoretes va transcórrer molt agradablement amb la lectura dels poemes dels autors homenatjats.

Isabel Robles (IR) i Jaume Pérez Montaner (JPM) recitaren poemes dels llibres que han escrit: L’espiral (IR, premi de poesia de La Forest d’Arana 1994); Adveniment de l’odi (amb el qual JPM es donà a conéixer el 1976); Solatge (JPM, Premi Benvingut Oliver, 2008); Llibre dels adéus (IR, 2009);

Climent - Mompó


L’heura del desig
(JPM, Roïç de Corella, Premis Literaris Ciutat de València 1985); Fronteres (JPM, Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, 1994); L’oblit (JPM, Premi Ausiàs Marc, 1996); Màscares  (JPM, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1992); així com traduccions dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton, l’obra dels quals conegueren en el seu llarg exili als EEUU.

L’acte comptà amb la col·laboració d’Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó que llegiren també peces del duet poètic.

El cantant Carles Pastor, que està preparant un disc de poetes valencians actuals, posà música al poema “Que sempre torna” de Jaume Pérez Montaner amb guitarra i harmònica.

Carles Pastor

Una vegada més, Ca les Senyoretes, una illa de cultura al nostre desèrtic País Valencià.

Del bloc de Francesc Mompó he tret la informació exacta sobre els poemes recitats. Gràcies.

També podeu llegir aquest apunt de Mercè Climent.

Fotos: Diversos moments del recital. Enric Marco.
Més fotos als blocs de Francesc Mompó i de Mercè Climent.

El Halley, 100 anys des de la fi del món

Cometa Halley

Sembla que l’asteroide Apophis passarà fregant la Terra el 13 d’abril de 2029. Aquest objecte d’uns 300 metres de diàmetre tornarà el 2036, però amb una moderada probabilitat que caiga al mar i es produïsca un enorme tsunami.El passat 19 d’abril el radiotelescopi d’Arecibo estudià detingudament l’asteroide 2005 YU55 quan passà ben prop de la Lluna.Si en les estrelles es crearen els elements químics bàsics que permeteren la formació de la vida als oceans primitius terrestres, del cel pot vindre també l’amenaça de la destrucció.La nit del 18 al 19 de maig de 1910 poca gent va dormir als seus llits. Encara que Europa Occidental estava coberta per una capa de núvols i va arribar a ploure en alguns llocs, molts esperaven l’arribada de la fi del món des dels carrers i terrats perquè, segons deien, un gas mortal cobriria tota l’atmosfera de la Terra. I el culpable era el cometa Halley.

L’astronomia, que tradicionalment s’havia ocupat de mesurar la posició dels astres en el cel, es transformà radicalment a finals del segle XIX en una ciència física que tractava de conéixer la composició dels cossos celestes, principalment amb l’ús de l’espectroscòpia. Així per exemple, l’astrònom valencià Josep Joaquim Landerer des del seu observatori a Tortosa, analitzà la llum de les aurores boreals, del Sol i de la Lluna, per conéixer-ne la composició.

L’any 1910 el cometa Halley tornava a penetrar a l’òrbita terrestre per girar al voltant del Sol i el 8 de febrer el diari The New York Times informava que l’Observatori de Yerkes havia descobert cianogen a la cua cometària. Aquest gas irrita el ulls, el sistema respiratori i pot portar a la mort. I si es té en compte que el cometa, després de passar per darrere del Sol, presentaria la seua cua en direcció a la Terra, la presència d’aquest gas era un clar motiu de preocupació.

La reacció dels astrònoms al citat descobriment va ser bastant unànime. Si bé la majoria opinava que no passaria res, donada la baixa densitat de la cua cometària, alguns altres com Camille Flammarion -astrònom francés que va estar a Elx en l’eclipsi de Sol de 1900- pensava que el cianogen impregnaria l’atmosfera terrestre i possiblement exterminaria tota la vida en el planeta.

La histèria popular es va desfermar i, com sempre passa en aquests casos, els estafadors feren negoci. En previsió dels perills que produiria el cometa es vengueren pastilles contra els seus gasos, sacs d’oxigen o màscares antigàs. Es rodà fins i tot una pel·lícula, The Comet, que presentava una Terra desvastada pels focs causats pel Halley.

El Halley, després de girar per darrere del Sol, la nit del 18 al 19 de maig es situà entre la nostra estrella i la Terra, la qual quedà immersa en la seua cua durant una hora. Les classes populars consideraren l’amenaça com una broma, organitzaren festes als terrats i restaurants, però alguns estaven tan espantats que van preferir suïcidar-se abans que morir ofegats per una roca celeste. A València aquella nit plovia. La festa del Halley prevista al recinte de l’Exposició es va haver de suspendre. Al matgatzem Central Aragón, un vigilant de nom Valentín Miralles, contà als seus companys de treball que estava ben espantat per l’arribada del cometa. Els amics se’n burlaren, però l’endemà el trobaren penjat.

Tal com havien predit els astrònoms no va passar res i a l’ocàs del dia 20 de maig el cometa ja es va veure per l’orient.

L’any 1986 el Halley tornà a visitar-nos. La sonda europea Giotto va aconseguir la primera
imatge del seu nucli que té quinze km de llarg per huit d’ample. Està compost principalment de diversos gels d’aigua, de diòxid de carboni i d’amoníac mesclat amb gran quantitat de pols. En aproximar-se al Sol, aquests gels es converteixen en vapor, formant la cabellera i la cua.

Fa ara 100 anys, molts pensaven que havia arribat la seua darrera hora, però el pas del Halley no va suposar el final de la humanitat. D’aquesta experiència en podem traure profit. Només amb la ciència ens podrem protegir de la caiguda d’asteroides o de l’escalfament global. I a més, front a un perill per al planeta, una bona política de comunicació de la ciència és essencial per a evitar histèries col·lectives o manipulacions per interessos particulars.

L’amenaça que ve de l’espai sempre estarà present. Ja va ser determinant amb l’extinció dels dinosaures fa uns 67 milions d’anys i ho és ara, ja que és possible la caiguda d’un asteroide en un futur pròxim. Per a evitar-ho s’han posat en marxa programes de busca i catalogació d’objectes potencialment perillosos per a la Terra i, en concret l’Agència Espacial Europea (ESA) enviarà el 2015 la sonda Proba-IP a l’asteroide Apophis per estudiar-lo detingudament durant un any i conéixer millor la seua trajectòria.

—–

Aquest article s’ha publicat a Las Provincias el 19 de maig de 2010, 100 anys després del pas per la cua del Halley.

Foto: El cometa Halley, 1910, The New York Times.

No parleu amb els extraterrestres

ESPURNES
Don’t talk to aliens
Martí Domínguez

Quadern El País. País Valencià. 13 maig 2010

Té raó Stephen Hawking quan alerta que la vida extraterrestre pot ser hostil. Hawking ha arribat a la sàvia conclusió que res com el nosce te ipsum per a saber alguna cosa sobre els alienígenes. Seria del tot ingenu pensar que una civilització extraterrestre poguera vindre a visitar-nos moguda per algun tipus d’interés filantròpic. Evidentment, tot és possible, però al parer de l’autor de Breu història del món no hi ha més que mirar com ens hem comportat nosaltres en els països colonitzats per a imaginar com ens tractarien els alienígenes en el nostre planeta Terra. D’altra banda, si la humanitat descobrira un planeta habitat, no massa lluny, en alguna galàxia accessible, i amb una prodigiosa quantitat de recursos energètics i de minerals de gran valor, com es comportaria amb els hipotètics aborígens? És fàcil d’imaginar. Hawking ha mirat al seu voltant, ha reflexionat, i des del seu estatisme físic, però armat amb aquella prodigiosa capacitat per a arribar a visualitzacions concretes, ha teclejat en el seu ordinador una frase: Don’t talk to aliens. Ai, si ens descobreixen!, ha conclòs. Si els d’allà fora són com els d’ací dins, estem perduts. I per què no haurien de ser-ho? Què ens pot animar a pensar el contrari? Per què creure que allà fora no està ple de gent sense escrúpols, d’empresaris depravats, d’especuladors borsaris, de periodistes canalles, de manipuladors, assassins i mentiders? Per què no imaginar que tenen la seua religió, el seu dogma inqu?estionable, que es creuen, com nosaltres, fills de Déu, i que envien pels universos els seus fanàtics sacerdots amb catequesis alienígenes? Tot plegat un risc massa gran, esfereïdor, que ha posat la pell de gallina al senyor Hawking. I que ha conclòs que Carl Sagan, l’impulsor del projecte SETI de recerca de vida extraterrestre, va actuar d’una manera bastant irresponsable quan va enviar per l’espai missatges amb les nostres coordenades i indicant què i qui som, i que els esperem amb els braços oberts. Hi ha un risc evident en ser descoberts: “És perfectament possible que existisca una intel·ligència superior que desitge tindre’ns com a mascotes o éssers inferiors, tal com fem nosaltres amb altres éssers vius” adverteix. Perquè Hawking està convençut que existeix vida extraterrestre intel·ligent, i tan sols li queda una esperança en el cas hipotètic que ens visiten: que nosaltres siguem més roïns que ells i els guanyem la partida. El nostre tarannà és tan dolent que tem que es puga repetir, sota qualsevol altra forma viva, en l’univers. I això, ben mirat, és del tot nou: mai ningú no havia projectat des de la ciència una percepció tan negativa de la naturalesa humana.

Stephen
Hawking el 2001.

El cel de maig de 2010

Arc Triomf, Paris

La primavera es troba ja ben avançada i encara que el cel no s’ha deslliurat de boires, núvols i pluges, ja comencen a veure’s les constel·lacions estiuenques a la matinada, l’Escorpí, Sagitari, etc…Els planetes van omplint el firmament amb la seua lluïssor i els seus moviments. Mart ja va deixant de ser interessant per a l’observació mentre que Saturn està resplendent al cel a Virgo, juntament amb Tità el seu satèl·lit principal. Per veure Júpiter caldrà matinar ja que només es podrà veure abans de l’eixida solar.

I dos esdeveniments curiosos es veuran al cel de maig que podeu tractar de gaudir. L’un serà l’encontre de Venus i la Lluna i per observar-lo només haureu d’alçar el cap però per a l’altre caldrà que viatgeu a Paris a l’observatori solar que mai pogué somiar Napoleó.

Si en voleu saber més només cal seguir…

Segueix…

Les constel·lacions hivernals visibles a l’oest ja s’amaguen a la posta de Sol. Orió, Taure i Gemini es troben ben a l’occident només fer-se de nit. En aquell moment podem veure al sud les constel·lacions del Lleó, la Verge, la Copa i el Corb. Per l’est ja guaiten les constel·lacions estivals, Hèrcules, Lira i Cigne.

A les nits podrem veure 4 planetes. Venus, en Taure, serà l’estel del vespre. Brillarà a l’oest en quan el Sol s’amague a l’horitzó. A la primera part de la nit, Mart, situat al Cranc, en el seu camí cap a l’encontre pròxim amb Regulus, la principal estrella del Lleó, que veurem al juny, ja està bastant allunyat de la Terra i la seua brillantor declina.

El rei del cel continua sent Saturn amb els seus anells quasi de gaidó. Tità, el seu satèl·lit principal i més gran que Mercuri, estarà aquests dies en la seua màxima separació del planeta. Diuen que amb prismàtics es podrà veure separat de la brillantor del planeta.

Per veure Júpiter caldrà matinar ja que es trobarà a l’est poc abans de la sortida del Sol.

La Lluna serà quart minvant el 6 de maig, nova el dia 14, quart creixent el 21 i finalment plena el 28 de maig.

Maig 2010

El dia 16 de maig, diumenge, i entre les 10:30 i les 11 hores del matí, en ple dia per tant, Venus s’acostarà tant a la Lluna que quasi la fregarà. L’observació és difícil ja que tindrem una lluna de 2 dies i per tant amb una zona il·luminada molt petita. Però serà bonic intentar-ho i fer una foto a la parella.

A algunes zones de la Terra com Àsia i l’Àfrica es produirà una ocultació del planeta per la Lluna i temporalment perdrem de vista l’estel del vespre.

Us propose un viatge ràpid. Si el dilluns 10 esteu per Paris no us perdeu l’alineació solar de l’Arc-de-Triomphe. Aquell dia, vist des de l’Avinguda dels Champs Elysées, el Sol es pon exactament dins de l’arc que forma el monument que manà construir Napoleó. L’alineació és casual i no volguda. No és com l’alineació de la Seu de Palma que el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, la llum del Sol eixint entra per la rossassa est, creua tota la catedral i surt per la d’oest.

L’alineació de Paris sembla ser casual ja que sempre que hi haja un carrer llarg i recte, dues vegades l’any el Sol es pondrà o s’aixecarà en la direcció d’aquest. L’única condició és que el carrer ha d’estar orientat entre la direcció de la posta de sol del solstici d’hivern i la de l’estiu. A més a més el 10 de maig no sembla tindre cap significat especial per als parisencs ni francesos. L’altre dia que es produeix el fenomen és l’1 d’agost.

Un cas semblant al de Paris es produeix a la ciutat de Nova York. Els dies 30 de maig i l’11 de juliol en qualsevol carrer sobre el carrer 14, quan comença la quadrícula urbana, veureu el Sol pondre’s entre els edificis.

Agraisc a l’Agrupació Astronòmica de la Safor la informació sobre Venus i l’alineació solar de Paris.

Foto: Prové de la web francesa https://jotrilide.free.fr/
Gràfic: del programa lliure Stellarium.

5a Intercomarcal Cabotista a Benifairó

Cabotista

L’1 de maig ha estat ple d’esdeveniments socials. La manifestació pel treball, la tradicional pujada a les Creus organitzada pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna i, enguany, també la celebració de la 5a Intercomarcal Cabotista a Benifairó han omplert els desitjos de reinvindicacions socials, esport i natura i finalment música i humor.

Creada al voltant d’una revista satírica (La Cabota) fa cinc anys front a l’onada imparable dels PAIs destructors i amb aquell eslògan que va fer fortuna: Apadrina un xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!!! l’aplec dels grups músicals en valencià més sarcàstics del moment ha anat aterrant a diversos pobles amb bona música i millor humor.

La 5a Intercomarcal Cabotista va aplegar-se, doncs, a Benifairó el passat cap de setmana amb diversos grups valencians, de Mallorca i un mix catalano-andalús.

L’auditori de Benifairó acollí els cantants i el públic en general a partir de les 20:00 hores. És quan el valler Josep Enric Grau, va fer la seua primera aparició. Els qui vivim a la Valldigna ja hem tingut ocasió de veure’l en els seus espectacles  de Poegrafia a la Casa de la Cultura de Tavernes. La Veu de la Valldigna el va entrevistar fa poc. El seu darrer espectacle ha estat l’Apartament Borja, la seua recreació del món del nostre papa Roderic Borja. La gent de fora no el coneixia i va quedar encisada amb els seus jocs de paraules i com és capaç de traure suc humorístic a qualsevol frase (tassa? –> Ta sa?). Ell va fer de mestre de ceremònies amb escenes dels seus espectacles entre les actuacions dels diferents grups.

Després vingueren les Mãedéus, de les que sóc fan incondicional i que feren la seua primera aparició a la Valldigna fa 3 anys. Amb el seu humor pur que entronca en la tradició de la Vicenteta de Bernat i Baldoví van cantar la seua versió del tio Pep de Muro i, recordant que tot valencià amaga a dins seu un colombaire, Colombaris. Però hi havia més sorpreses ja que se’ns presentà un nou membre del grup, que cantà el romanç de Maria la Chapa que comença així:

CabotistesMuy señor mío y amigo
director de “La Tronada”,
li ascribo por el motivo
de cuentarle la velada
que hubió el domingo vensido.
La encargada de la fiesta
que fué María la Chapa
por contrayer matrimonio
o mecor desir, nugasa…
su higo mayor, Rafelo
que son de buena casa,
con la higa de buderón
chica de aspienta i cachasa.

L’altra sorpresa fou que finalment el grup  ja té el disc que havien promés en les presentacions frustrades de Sueca i Torrent de l’any passat. Les cançons del grup són cantades per Pep Gimeno, el Botifarra, Paco Muñoz, Miquel Gil i d’altres. Però el que més m’ha agradat ha estat trobar-me amb Lluís el Sifoner i Joan Monleon cantant plegats! I és que el disc està dedicat a Sant Joan Monleon. Un regal que cal tindre.

Després actuà el duo Mi Sostingut que destacaren en el tema dels dos obrers que es passaven el sac de portland d’una manera molt sensual.

Mars-Comet-NASA

A continuació actuà el grup revelació de la nit, els Mariachis Fumetas. Tots pensaven que eren d’algun país sudamericà però resultaren ser un mix d’Almuñecar, Granada i Terrassa. L’humor àcid dels seus temes tocaven molt bé els temes socials actuals com aquell de Carne en salsa (soy vegeta). Vos els recomane.

Del grup següent Oliva trencada, que venia de Ses Illes, només aparegué un dels membres. Els altres, segon contà, havien anat al futbol. Però amb un dalt de l’escenari ja hi havia prou i tot. Destaque el seu Xorigueu Mayday. Escolteu-lo. A la venda tenia dos discos seus musicant poemes de Maria Antònia Salvà i Joan Brossa.

Amanida Peiot

Ja eren les 23:00 quan eixí, last but not least, l’últim grup, aquesta vegada de la Valldigna, Amanida Peiot, amb el seu cantant, sempre animat i un autèntic showman, Francesc Burgos. D’aquest grup ja en vaig parlar quan feren la presentació del seu disc a la Casa de la Cultura de Tavernes el gener passat. Mireu la crònica que vaig fer. Ara ho fan encara millor i no heu de perdre-vos les seus pròximes actuacions que podeu veure ací.

Ja eren les 12 de la nit tocades i l’organització va animar al públic assistent a acompanyar-los  a sopar, cosa que vam fer uns quants. I és que a una coneguda pizzeria va continuar la festa en el que podríem considerar la pròrroga de la 5a Intercomarcal Cabotista.

A veure si l’any que ve, en la 6a Intercomarcal hi ha tanta festa…

Per a més informació sobre la 5a Intercomarcal mireu també les notes (aquesta i aquesta) que ha posat Àngel Canet al seu bloc.

Fotos: Grup Maedeus, tots amb la mateixa cama, Mariachis Fumetas i Amanida Peiot. Per Enric Marco.

 

Finalment l’E-ELT s’ubicarà a Xile

E-ELT

Observar el cel és una feina costosa. Si durant milers d’anys l’ésser humà va controlar el moviment dels planetes i el pas de les estacions amb l’únic ús dels seus ulls, l’invent del telescopi i el seu ús per Galileu va obrir un món de possibilitats immenses. La cerca de noves nebuloses, cometes cada vegada més dèbils, llunyanes galàxies necessitaven incrementar més i més l’amplària de la lent o de l’espill per captar cada vegada més fotons.L’impuls de l’estudi de la cosmologia, part de l’astronomia dedicada a veure d’on va sortir tot plegat i cap a on anem com a univers, va ser conseqüència de la disponibilitat de telescopis d’uns quants metres de diàmetre que recollien la llum de distants galàxies i que van permetre a Edwin Hubble descobrir l’expansió de l’univers l’any 1929.

Si la cosmologia ha estat la principal impulsora de la construcció de grans telescopis, com ara el Gran Telescopi Canàries de més de 10 metres, els astrònoms dedicats a l’estudi dels planetes al voltant d’altres estels també en seran usuaris pròximament.

Fins ara disposem de 13 telescopis de la categoria 8-10 metres. Mentre el Gran Telescopi Canàries està situat a l’Observatori del Roque de los Muchachos a l’illa de la Palma, d’altres estan situats a Hawaii (els telescopis Keck, un Gemini i el Subaru japonés) i a Xile (els 4 telescopis VLT i altre telescopi Gemini).

Però ben aviat els descobriments d’aquests gegants ens obriran altres interrogants que caldrà respondre amb telescopis més grans. Fins i tot els telescopis actuals no poden obtindre imatges dels planetes extrasolars ni observar les primeres galàxies formades a l’Univers que tenien les estrelles que van generar els primers elements químics llevats de l’hidrogen i l’heli.

Per això ja està en marxa el disseny i construcció d’una nova generació de telescopis extremadament grans. El Thirty Meter Telescope (TMT) es posarà també al volcà extingit de Mauna Kea (Hawaii). El Giant Magellan Telescope (GMT), de 24,5 metres, es situarà a Xile. L’European Extremely Large Telescope (E-ELT), de 42 metres, i projecte de l’European Southern Observatory (ESO), finalment s’ha decidit fa uns dies que s’ubicarà a Cerros Amazones dins del desert d’Acatama a Xile.

Segueix…

La localització d’aquest telescopi ha estat molt discutida. Espanya i Xile pugnaven per situar-lo en el seu territori. El Govern espanyol oferia 300 milions d’euros per sufragar part del cost estimat de 1000 milions d’euros que costarà el projecte.

La oferta espanyola, molt substanciosa, deixà a més d’u perplex per les retallades en I+D que la ministra de Ciència i Innovació ha efectuat darrerament a la ciència en aquesta època de crisi. Un colp d’efecte potser, donat que els informes tècnics avalaven des de feia mesos la candidatura del desert d’Acatama per a l’E-ELT per la major quantitat de nits d’observació sense núvols i per la proximitat de l’observatori Paranal també de l’Observatori Europeu del Sud.

E-ELT01

Decidida ja la seua ubicació caldrà ara esperar la seua construcció i inauguració per al 2018.

Les característiques de l’E-ELT poden veure’s a la seua pàgina web o en aquest vídeo ben aclaridor de les seues magnituds. Recollirà 15 vegades més llum que els grans telescopis actuals amb la seua superfície de 1300 metres quadrats. L’espill de 42 metres de diàmetre no estarà construït d’una sola peça sinó per 1000 segments hexagonals d’uns 1,4 metres d’ample i 5 cm de gruix. La forma òptica adient del conjunt, necessària per a formar una imatge, s’aconsegueix amb milers de sensors que espenten els segments i que responen en mil·lèsimes de segons a les deformacions globals causades per la temperatura i per les distorsions del seu propi pes.

Els seus reptes científics seran la detecció i característiques dels exoplanetes, física fonamental (per exemple, variació de les constants fonamentals de la física al llarg de la història còsmica), els primers objectes de l’Univers i història de l’evolució de les galàxies, forats negres i la natura i distribució de la matèria fosca i energia fosca que domina l’Univers.

Fotos: ESO