Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Mesurem la Terra

0

Mars-Comet-NASA

Va passar fa uns dies i se’n feren ressó els mitjans de comunicació. Simultàniament a centenars d’escoles, instituts i universitats els estudiants anaven marcant l’extrem de l’ombra d’un pal vertical o gnòmon. Amb quina finalitat? Rememorar que fa uns 2300 anys un savi grec d’Alexandria, Eratòstenes de Cirene, va determinar el radi de la Terra mesurant només la diferència de l’altura del Sol a dos indrets d’Egipte.

Assabentat Eratòstenes pels viatgers que, al sud d’Egipte, a la ciutat de Syene, actual Assuan, junt a la primera cataracta del Nil, el migdia del dia del solstici d’estiu (21 de juny) el Sol es reflectia al fons d’un pou, es va quedar astorat.  Els objectes no tenien ombra ja que el Sol estava situat dalt del cap. Com podia ser això? Allí, on ell exercia de bibliotecari de la gran Biblioteca d’Alexandria, els obeliscs feien una ombra ben nítida. La ment del científic es va posar a treballar. Evidentment aquesta diferència de les ombres descartava una Terra plana ja que aleshores el Sol estaria a la mateix altura en els dos llocs.

La solució va ser evident una vegada ho va veure clar. Havia trobat una prova física de la esfericitat de la Terra i a més podia mesurar la seua grandària. Com que, com tots els savis grecs de l’època, sabia geometria, s’adonà que la diferència d’altura del Sol entre Assuan i Alexandria era exactament igual a la separació angular entre les dues ciutats observades des del centre de la Terra. Només calia que mesurara la distància entre elles. Conta la llegenda que un servent s’encarregà de contar els passos entre les dues ciutats.

Així, amb la distància líneal entre la Mediterrània i la primera cataracta i l’angle de separació entre elles, una senzilla regla de tres li va permetre calcular el perímetre de la Terra i el seu radi. El valor que obtingué va ser molt ajustat a la realitat.

L’activitat del dijous passat no tractava de fer cap descobriment. Només calia recordar Eratòstenes en l’Any Internacional de l’Astronomia. Mostrar als nostres estudiants el plaer de participar en una experiència científica. La Universitat de València va fer un gran desplegament per participar en ella. El departament d’Astronomia i Astrofísica des de l’Aula d’Astronomia i l’Observatori Astronòmic des de l’Aula del Cel van mesurar les ombres i contribuir a la mesura del radi de la Terra.

Hem d’agrair tots a Pere Closas, d’Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, coordinador de l’activitat amb els 900 centres adherits, per la idea i per el treball ben fet.

I els primers resultats poden veure’s ací…

Aquesta vegada els mitjans de comunicació si que feren acte de presència. S’hi presentaren  ràdios com la Ser València, Ràdio 9 i televisions com Canal 9, Levante TV i la EFE TV.

Com que vaig fer moltes declaracions de premsa aquell dia, encara que després no va eixir ni la meitat de la meitat, vos passe alguns dels articles, així com algun vídeo.

Segueix…
Estudiants i astrònoms utilitzen un pal o “gnòmon” per mesurar el radi de la Terra

vídeo

EFE
Actualitzat 26-03-2009 16:18 CET

València. – Estudiants i astrònoms de la Universitat de València han mesurat, amb un “gnòmon” o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra, en el marc d’un projecte d’observació que es realitza avui simultàniament a Espanya, 24 segles després de l’experiència del grec Eratóstenes.

Mesura Terra

Foto: Estudiants i astrònoms de la Universitat de València mesuren, amb un “gnòmon”, o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra de manera similar a com ho va fer el grec Eratóstenes fa 24 segles. (EFE)

L’astrònom del Departament d’Astronomia del Campus de Burjassot, Enric Marco, ha relatat a EFE que es tracta d’una activitat que forma part de la programació de l’Any Internacional de l’Astronomia, en commemoració als quatre segles de les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.

En el mesurament realitzat des de València han participat alumnes del departament d’Astronomia del campus de Burjassot i de l’Observatori Astronòmic del campus de Paterna, ambdós de la Universitat de València.

Marco ha necessitat que la “proposta permetrà als alumnes d’uns 900 centres espanyols repetir l’experiència d’Eratóstenes, el primer astrònom que va mesurar el radi del nostre planeta fa vint-i-quatre segles utilitzant un simple pal”.

Els estudiants han instal·lat al campus de Burjassot-Paterna dos “gnòmons”, o antics instruments d’astronomia amb què es determinava l’azimut i altura del sol, per mesurar les seues ombres.

Marco ha precisat que “l’observació consisteix en la mesura repetitiva de la longitud de l’ombra d’un pal vertical o “gnòmon” al llarg de les hores prèvies i posteriors al migdia solar que actualment es produeix al voltant de les 13:07 hores”.

“La comparació amb altres mesures similars obtingudes en altres llocs d’Espanya farà possible obtenir una mesura del radi de la Terra, de manera similar a com ho va fer Eratóstenes”.

“Aquest astrònom es va adonar de les diferències d’ombres generades en diverses latituds al migdia del mateix dia i va intuir que aquest fenomen tan curiós només podia produir-se si la Terra era esfèrica”, ha recordat.

L’astrònom ha indicat que els 900 centres espanyols on es duran a terme aquestes observacions enviaran les seues dades a una web d’Internet d’un centre coordinador, que. després de la seua avaluació, oferirà la mesura exacta del radi de la Terra.

Segons l’astronomia moderna, el radi equatorial de la Terra és de 6.378 quilòmetres, mentre que el seu radi polar és de 6.356 quilòmetres, amb un radi mitjà volumètric de 6.371 quilòmetres.

Foto: Mesurant ombres. Enric Marco

Imatges i sons primaverals

3

La primavera va arribar ahir a les 12:45 hora oficial, moment en el que el Sol, que estava en l’hemisferi sud celeste, va creuar l’equador celeste en el seu cami cap al nord. Dia en el que tant el dia com la nit van durar exactament 12 hores. Comença la primavera a l’hemisferi nord de la Terra i la tardor a l’hemisferi sud de la Terra. Nosaltres deixem enrere l’hivern però a l’Argentina i Austràlia deixen l’estiu.

Molts artistes han festejat aquesta etapa de renaixement. I ací vos deixe dues mostes de les més conegudes. La Primavera de Sandro Boticelli que podem admirar a la Galleria degli Uffizi de Florència que està plena de referències mitològiques i la Primavera del músic venecià Antonio Vivaldi. I vos deixe les dues obres escaients per a l’ocasió. A passar-ho bé.  

La ciència i els mitjans

0

Ja he comentat alguna vegada el poc interés dels mitjans de comunicació per la ciència. De vegades la causa és la manca de veritables periodistes científics, d’altres és l’errònia visió dels mitjans que la ciència és avorrida o que és complicada d’entendre. També cal apuntar que de vegades els científics no es fan entendre o no estan massa interessats en divulgar el que fan.

Per fer un pont entre la ciència i la premsa, la Universitat de València va crear fa uns anys la Càtedra de Divulgació Científica.

En aquest organisme divulgador de la Universitat, treballa la periodísta Maria Josep Picó. Directora de la desapareguda revista de divulgació ambiental Nat, ara, entre altres coses, es dedica a ajudar a divulgar l’activitat científca dels investigadors que resta amagada i que cal fer conèixer a la societat.

Dilluns Picó va publicar un article al diari Levante on parla precisament del poc interés dels mitjans per l’acte de celebració del dia de Darwin, el passat 12 de febrer, al que va assistir el codirector de l’excavació d’Atapuerca, Juan Luis Arsuaga.

Segueix…

El sedàs de Darwin

Maria Josep Picó

Una nodrida cua de gent jove expectant, vibrant. Tots a l´espera pacient, amb una dosi de nerviosisme. Llibres i agendes en la mà per asol·licitar un autògraf. I amb càmeres per fer-se una fotografia amb el seu ídol. Emoció. Sorpresa general per la proximitat del personatge admirat. Però cap televisió filmant. Sospitòs… Perquè, tot i que aquesta joventut, amb indumentària informal i pentinats moderns, podria fer pensar que són aspirants a un reality show de cant o de ball, es tracta d´una filera d´estudiants de la Universitat de València que anhelen parlar amb el catedràtic de Paleontologia de la Complutense de Madrid i codirector de l´excavació d´Atapuerca, Juan Luis Arsuaga. No era tan avorrida la ciència? És ben cert que les vocacions científiques estan minvant entre els nostres adolescents, tanmateix, no podem despreciar ni oblidar la quantitat de joves que s´apassionen per aprendre, conèixer, descobrir… I són tan capaços de desmelenar-se en un concert de música indie com de viure intensament la ponència d´un científic de prestigi.

La concentració de 600 persones en València és notícia quan es troben a la porta d´un centre comercial a l´inici de les rebaixes. Quan esperen un cantant d´èxit a la recerca d´un autògraf. Quan pertorben el trànsit davant un hotel on s´allotja una actriu, especialment de Hollywood. Però 600 persones atapeïdes a l´espera d´entrar en una sala d´actes per a escoltar un científic. Això no genera cap entusiasme mediàtic. Per tant, mai no veurem per Canal 9 ni d´altres televisions -perquè la TDT tampoc no preveu un increment de la socialització de la cultura- entrevistes amb preguntes tipus: Què li ha semblat l´opinió d´Arsuaga sobre els naturalistes Darwin i Wallace? O, què li sembla que bipedisme fóra originat per un atractiu sexual més gran dels mascles davant les femelles? A poc a poc, la ciència es va silenciant, es va quedant darrere de les portes dels despatxos, a les classes i assetjada a les facultats i els centres d´investigació. Així, a poc a poc, sota el fals pretext que la ciència no interessa, perquè no és capaç de sumar les enormes audiències rendibles per a captar publicitat, les seues veus es van silenciant. Com em deia un company de professió recentment: «Sí, clar que m´interessen els científics! Però, sobretot, que siguen rars. I, si pot ser, que parlen de sexologia». Així, com altres matèries de caire social o ambiental, van desapareixent en l´imaginari social i, per tant, tampoc no generen cap atractiu als estudiants.

El dia en què Charles Darwin (1809-1882) hauria cumplit 200 anys, el passat dijous 12 de febrer, Arsuaga va ser contundent en el campus de Burjassot-Paterna: «La ciència ha d´eixir de les aules». I no solament això, la ciència ha de superar barreres, tòpics i conviure amb totes les àrees del coneixement. «La ciència ben feta és humanitats», recordava el professor, alhora que criticava que la universitat espanyola: «Encara és pre-darwinista, únicament hi ha una flama feble en algun departament, quan el pensament evolunionista ho hauria d´impregnar tot». De fet, tot podria passar pel sedàs de la teoria de la selecció natural, això sí, sense caure en despropòsits com el del sociòleg Herbert Spencer qui va intentar aplicar les idees de Darwin a la descripció de les societats. Va acabar defensant que aquestes havien de regir-se per la supervivència del més apte i que les desigualtats socials eren el millor motor de progrés humà.

«La vida porta existint 3.000 (o 3.800) milions d´anys sense que els éssers vius no sapigueren per què, fins que la veritat, per fi, va ser descoberta per Charles Darwin», citava Arsuaga a Richard Dawkins. Tal vegada, la qüestió és si polítics, mitjans de comuniació i ciutadania volem saber-la. I avançar. Perquè l´evolucionisme no està fossilitzat, sinó que continua creixent i obrint-se pas per a donar llum. Fem servir, doncs, el garbell darwinista.

Levante, 16 de març 2009

Foto: Conferència d’Arsuaga a Burjassot. Enric Marco

Publicat dins de Ciència | Deixa un comentari

Jeroni Muñoz i la supernova

0

Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians.  Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copèrnic  i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.  Muñoz s’escrivia amb  el millor observador d’aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.

És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a  la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s’hi veia res. L’estudi d’aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d’Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes  del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.

Fa poc l’amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d’allò més bé us passe directament el seu text.

Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l’edifici on s’alotja el departament on treballe i l’Aula d’Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu.

Segueix…

L’astrònom valencià Jeroni Muñoz va viure un moment crucial en la història de l’Astronomia, l’aparició d’un nou objecte brillant a la constel·lació de Cassiopea, conegut com a nova. Aquest fenomen va generar un terratrèmol en la societat de l’època -segle XVI-, ja que es creia que els cels eren impertorbables. Diverses hipòtesis van tractar d’explicar-lo, però cap dels astrònoms contemporanis podia imaginar que es tractava d’una explosió estel·lar avui coneguda com a supernova. Jeroni Muñoz va ser un dels científics que més va treballar en aquest nou objecte, la qual cosa va ser reconegut per col·legues europeus contemporanis de la talla de Tycho Brahe, el nom del qual va ser al capdavall el que es va donar a la supernova.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu. Aquest fet fa pensar als historiadors que Jeroni Muñoz va ser possiblement un jueu convers. Encara que el seu treball inclou facetes tan diverses com les de lingüísta (hebraista i helenista), astrònom, geògraf i matemàtic, el seu nom va ser conegut en el món científic europeu a causa dels seus treballs sobre la supernova de 1572, la coneguda com supernova de Tycho, el danès que ha passat a la història com el principal investigador d’aquest fenomen.

Aquesta “nova”, com se l’anomenà a l’època per aparèixer com una nova estrella, va ser un esdeveniment d’una gran importància, ja que, fins ara, el cel era entès com inalterable per la filosofia aristotèlica imperant. Per això, el rei Felip II va encarregar a Jeroni Muñoz informes sobre les seues observacions i interpretació del fenomen.  L´erudit valencià va ser capaç de mesurar la posició exacta de l’estrella, a la constel·lació de Cassiopea, i de determinar que la distància a la mateixa, que no va poder calcular amb exactitud, era prou gran com per assegurar que es tractava d’un fenomen celeste. Aquests estudis van ser publicats en el Libro del nuevo cometa, en 1573. La seua hipòtesi, com indica el títol de la publicació, sostenia que es tractava d’un cometa, encara que reconeixia que el seu aspecte no concorda amb el descrit en els textos per a aquest tipus d’objectes, sinó més aviat amb el d’una estrella, i va concloure, contra Aristòtil, que en el cel es donen “alteracions i corrupció”. Els seus treballs van ser coneguts a Europa gràcies a la traducció dels mateixos al francès i a la seua correspondència amb diferents astrònoms europeus. El mateix Tycho Brahe va utilitzar les dades de Muñoz, elogiant la seua precisió, alhora que diferents autors del segle XVII, com Galileu.

En un altre dels grans debats de l’època, Muñoz es va situar en contra de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, intentant refutar-la amb arguments científics en els seus treballs. Malgrat això, aconsellava als seus alumnes la lectura de les publicacions de l’astrònom polonès, al qual considerava com a excel·lent.

Diversos tractats (d’aritmètica i matemàtiques o d’hebreu) ens mostren les seues contribucions a les branques del saber abans esmentades. També va publicar algun fullet dedicat a l’Astrologia, que en l’època era una branca del saber associada a l’Astronomia, molt allunyada del que ha esdevingut avui dia. Es conserven alguns manuscrits per als seus cursos universitaris en diverses disciplines i Comentaris a obres clàssiques, com de la Història Natural, de Plini, o dels Comentaris de Theon a l´Almagest, de Ptolomeu, on discuteix la teoria heliocèntrica de Copèrnic dins de la seua anàlisi de l’Astronomia ptolemaica. Aquests treballs sobre textos clàssics s’emmarquen dins de les tendències de l’humanisme europeu del seu temps. Tanmateix, no va publicar molts dels seus estudis per considerar que no se li va agrair la seva feina, sinó que, al contrari, havia estat injúries pels membres de la cort del rei arran del seu estudi del “nou estel”, i perquè opinava que no era savi publicar llibres de Matemàtiques, perquè “no és Espanya observadora d’astres, ni es col·labora amb les matemàtiques, sinó només amb les arts mercantils. És imprudent, encara més, de pròdigs, voler editar res de matemàtiques, ja que les despeses d’impressió són enormes, i els llibres no es venen …”.

Per Muñoz, calia separar els assumptes naturals, que s’havien d’abordar des de la raó, de les coses de la fe, inabastables des de la raó humana. Aquest breu repàs a la seua biografia revela la seua talla intel·lectual i la seua racionalitat, en un entorn social i històric poc donat a una racionalitat que no va arribar a calar en algunes societats europees fins a la Il·lustració.

Manel Perucho i Pla treballa al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Foto: Placa homenatge a Jeroni Muñoz a l’edifici del mateix nom a la Universitat de València. Enric Marco.

Matinal d’astronomia a l’escola

2
Publicat el 8 de març de 2009

L’Any Internacional de l’Astronomia està generant molt d’interés en el món educatiu. Moltes escoles participen de les activitats realitzades per les associacions d’aficionats a l’astronomia o pel departaments d’astronomia de les universitats.

Però hi ha indrets on el tema de l’any (amb permís de Darwin i de l’evolució) és l’eix transversal d’aquest curs acadèmic. Totes les activitats docents giren al voltant de l’espai i dels viatges espacials. És el cas del Col·legi Rural Agrupat Ribera Alta a Sant Joan de l’Ènova (Ribera Alta). Entres al centre sota un enorme cartell de l’Any Internacional, els nens preparen per al carnestoltes vestits amb dibuixos de planetes i telescopis i esperen que els explique com funciona un coet o les intimitats i les fúries solars….

Segueix… 

 

L’escola rural es troba a Sant Joan de l’Ènova, a la comarca de la Ribera Alta, un poble molt menut situat entre Manuel i Castelló de la Ribera. Integra a uns 30 xiquets i xiquetes de 3 a 14 anys, d’infantil a primària. És, per tant, com una gran família on tots es coneixen i les classes són molt receptives.

Carmen m’ha contactat per fer una sèrie d’activitats a l’escola. Cada any es busca un tema com a eix transversal del curs acadèmic. Enguany s’ha decidit dedicar-lo a l’Any Internacional de l’Astronomia (AIA). Carmen m’ha convidat a fer activitats a la seua classe d’infantil però també per a la classe dels majors.

Només entrar al col·legi passe per sota d’un immens cartell de l’AIA pintat pels xiquets. Els xiquets de la classe d’infantil van entrant mentre vaig preparant el material. Cadascú crearà el seu coet que després llançarem des del pati. Primer pintaran el fuselatge de paper del coet menut. Depenent de l’edat fan una barreja de colors més o menys aconseguida o dibuixen coets o planetes. Ho retallen i ho peguen sobre uns potets de rodets fotogràfic que he portat.

Una vegada fets, anem al pati per veure quin de tots pujarà més amunt. Una pastilla efervescent farà de combustible dins d’una mica d’aigua. Els gasos produïts en l’interior augmentaran la pressió interna del pot i aquests eixiran per la seua part més feble, la tapa. Si els posem amb la tapa cap per avall, la força exercida pels gasos cap avall llençarà el coetet cap amunt. Depenent de la quantitat d’aigua i de la grandària de la pastilla el coet pot arribar a 3 o 4 metres d’altura.

Els nens es posen en rogle amb les seues obres i les professores i jo els anem posant combustible sòlid. I els potets van saltant. El semblant meravellat i la boca oberta dels xiquets indica que s’ho estan passant d’allò més bé.

I ara amb un coet d’aire comprimit cal fer el llançament definitiu. Aquest coet està constituït per un tub on s’injecta aire amb una bomba fins que és impossible unflar més. Llavors quan se solta de la subjecció de la plataforma de llançament, ix disparat cap amunt. És necessari posar aigua al tub per donar-li massa ja que el coet ha de tindre prou moment lineal per pujar alt. En la tenda m’asseguren que així arriba fins a uns 30 metres.

En un camp pròxim sense arbres situem la plataforma de llançament, posem aigua i la mestra injecta aire. Les dues xiquetes guanyadores dels coets individuals són les encarregades de fer el dispar. Emocionades per emular les gestes de la NASA i la ESA s’acosten nervioses, toquen lleugerament el dispositiu i fiu…… El coet surt disparat cel enllà, arruixant-nos d’aigua a tots els presents.

A cap de pocs segons cau en un jardí pròxim. Èxit del primer llançament. Els xiquets en volen més. Per això repetim l’experiència unes quantes vegades més.

Després de l’esplai les activitats se centren en els majors. A ells els explique el funcionament del Sol i la seua interacció amb la Terra, el que ara es coneix com oratge espacial. L’important, però, són, les múltiples preguntes dels escolars.

He trobat l’experiència molt positiva. És important estimular, des de ben menuts, possibles vocacions cap a la ciència.

Foto: La mestra injecta aire al coet. Enric Marco

Publicat dins de IYA2009 i etiquetada amb | Deixa un comentari

El cel de març 2009

1
Publicat el 5 de març de 2009

Prop de l’horitzó, en direcció sud, podem trobar, lluny de boires, de llums i d’obstacles muntanyosos, la petita constel·lació de Vela.

Continua havent poca activitat planetària a l’oest a la posta del Sol durant aquest mes. Únicament Venus serà visible, però només durant la primera quinzena.

Saturn, el planeta dels anells, eixirà per l’est poc abans de les 20:00 hores al principi del mes i serà visible durant tota la nit al llarg de març.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor organitzarà diversos actes per a l’Any Internacional de l’Astronomia, als quals els lectors d’aquestes cròniques del cel esteu convidats. Per exemple, el proper 29 de març es farà un concert astronòmic al Teatre Serrano de Gandia amb la Unió Artístico-Musical Sant Francesc de Borja. No us ho perdeu.

Segueix…

El cel de març permet encara veure les constel·lacions més belles del firmament, encara que ja situades cap a l’oest a la posta del Sol: el grup format pel gegant caçador Orió, els seus gossos, Ca Menor i Ca Major, on es troba l’estel Sírius, i més avall Lepus, la llebre.

Prop de l’horitzó, en direcció sud, podem trobar, lluny de boires, de llums i d’obstacles muntanyosos, la petita constel·lació de Vela. És una de les quatre en què es va dividir la gegantina constel·lació coneguda com el Vaixell d’Argos quan la Unió Astronòmica Internacional definí les 88 constel·lacions modernes. El vaixell va ser dividit en Vela; Carina, o la Quilla; Puppis, la Popa; i Pyxis, el Compàs.

Continua havent poca activitat planetària a l’oest a la posta del Sol durant aquest mes. Únicament Venus serà visible, però només durant la primera quinzena. Un telescopi menut o uns prismàtics ens mostraran les fases d’il·luminació del planeta.

 

Poc abans de l’eixida del Sol a l’est podrem veure tres planetes ben junts: Júpiter, Mart i Mercuri. Els últims dies del mes Mercuri i Mart aniran aproximant-se al Sol i seran inobservables.

 

Saturn, el planeta dels anells, eixirà per l’est poc abans de les 20:00 hores al principi del mes i serà visible durant tota la nit al llarg de març.

 

El dia 4 la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 11, i quart minvant el 18. El dia 26 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

 

L’Any Internacional de l’Astronomia ja ha començat a tot el món i té com a finalitat fonamental la divulgació d’aquesta ciència entre la població en general. Una inauguració popular es va fer el passat 19 de febrer al Teatro-Auditorio de Cuenca on es va interpretar un concert amb l’orquestra simfònica d’Albacete amb el visionat simultani d’un vídeo multimèdia astronòmic procedent del planetari de Chicago, realitzat per l’astrònom i artista José Francisco Salgado. Astrònoms de tot l’estat van gaudir de l’espectacle que també es podrà veure el pròxim 2 de juliol al Palau de la Música de València interpretat per l’orquestra d’aquesta ciutat.

 

L’Agrupació Astronòmica de la Safor organitzarà diversos actes, als quals els lectors d’aquestes cròniques del cel esteu convidats. Per exemple, el proper 29 de març es farà un concert astronòmic al Teatre Serrano de Gandia amb la Unió Artístico-Musical Sant Francesc de Borja. No us ho perdeu.

 

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de març de 2009, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:00 hores.

 

Figura: Mapa celeste per al mes de març 2009. Vàlid per al dia 1 de març a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: De la web  The Greek Age of Bronze: Ships