Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

El cel d’agost 2007

2

Jan III Sobieski

La petita constel·lació de Scutum, situada en les proximitats de l’Àguila està dedicada a un personatge històric, Jan III Sobieski, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Júpiter brillarà a la constel·lació de l’Escorpí cap al sud.

No us perdeu la pluja de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost. Enguany no hi ha lluna i l’espectacle promet ser fantàstic.

La petita constel·lació de Scutum, situada en les proximitats de l’Àguila està dedicada a un personatge històric, Jan III Sobieski, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània. Aquest rei, al front de 70 000 soldats de Polònia, Àustria, Baviera, Suàbia i d’altres llocs d’Europa Central va fer alçar el setge a la ciutat de Viena, que ja durava 2 mesos, a les tropes turques del Gran Visir Merzifonlu Kara Mustafa Pasha que comptava amb 138 000 homes i guanyà la batalla decisiva dels dies 11 i 12 de setembre de 1683. Aquest fet va allunyar definitivament els turcs del centre d’Europa, de manera que setze anys més tard l’imperi austrohongarés ja dominava el sud d’Hongria i Transilvània. Set anys després de la batalla de Viena, l’astrònom polonés Johannes Hevelius va posar el nom de Scutum Sobiescianum (l’escut de Sobieski) a una regió del cel entre l’Àguila i Sagitari en honor al seu rei. Posteriorment aquesta denominació s’escurçà i passà a anomenar-se només Scutum.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Mirant cap al sud podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 21 d’agost.

A la matinada, cap a l’horitzó est podrem veure Mart durant tot el mes. Amb sort podrem veure Mercuri pocs minuts abans de l’eixida del Sol els primers dies del mes. I Venus començarà a veure’s poc abans d’eixir el Sol els últims dies de mes.

És costum esperar la pluja d’estels de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost.  En eixir pel nord-est la constel·lació de Perseu, cap a la una de la matinada, veurem com les partícules del cometa Swift-Tuttle xoquen contra la Terra i es cremen en fregar l’atmosfera. Estireu-vos en la platja i amb paciència en caçareu unes quantes. Enguany la Lluna no molestarà gens ja que està en fase de nova

La Lluna serà plena el 30 de juliol, mentre que el 5 d’agost estarà en fase de quart minvant. El dia 13 tindrem una Lluna en fase de nova. El 21 d’agost la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tornarem a tindre lluna plena el 28 d’agost.

La notícia més important del mes ha estat, sense dubte, la posada en marxa del Gran Telescopi de Canàries (GTC). Aquest posseeix un espill fragmentat de 10,4 metres, que el converteix en el més gran del món. L’espill està format per 32 espills hexagonals que es comporten com un de sol mitjançant un complex sistema informàtic. Un espill tan gran només d’una sola peça és impossible tècnicament de fer. La construcció d’aquest instrument ha estat realitzada més d’un 70% per empreses espanyoles. Aquest nou telescopi està situat al cim de l’illa de la Palma, al Roque de los Muchachos, on s’hi troben altres telescopis europeus com el William Herschel britànic, el NOT danés o el telescopi solar suec. El nou telescopi s’utilitzarà, després d’un any de proves tècniques, per estudiar els objectes més dèbils i llunyans com les galàxies i cúmuls de galàxies. El GTC és una iniciativa espanyola, liderada per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), i la participació de centres d’investigació de Mèxic i dels Estats Units.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’agost del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes d’agost 2007. Vàlid per al dia 1 d’agost a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Titol de la pintura: Retrat de Jan III Sobieski
Pintor: Jerzy Siemiginowski-Eleuter
Any: Després de 1693
Lloc: Museu – Palau en Wilanów, Polònia
Font de la informació històrica: en.wikipedia.org/wiki/John_III_Sobieski

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Enhorabona, Mètode

0

Mètode, la revista de divulgació científica de la Universitat de València guanya el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La revista Mètode ens ha acompanyat des de 1992 en divulgar la ciència que es fa a la Universitat de València. Ara la Generalitat de dalt la premia en l’apartat de Periodisme. Com a lector des del primer número i col·laborador ocasional felicite el seu director Martí Domínguez per la feina feta que ara és recompensada. Quan ho reconeixerà la Generalitat Valenciana?

Per cert, l’any passat Mètode ja va guanyar el premi Ciència en Acción.

L’amic Juli Peretó, El buit del temps, en fa extensa referència al seu bloc i per ell m’he assabentat… 

Molt bé Martí, continueu que aneu pel bon camí.

Foto: Últim exemplar dedicat a la cartografia.

Saturn ja en té 60….de llunes

0

L?equip d?imatges de la sonda Cassini acaba de descobrir la lluna número 60 del planeta Saturn. La nova lluna ha aparegut en un conjunt d?imatges de la zona de l?anell obtingudes el dia 30 de maig passat.

Fa només 10 anys tots els textos astronòmics asseguraven que Saturn tenia 18 satèl·lits. Però aquest resultat ha resultat ser totalment provisional. La posada en funcionament de nous telescopis en terra amb instrumentació cada vegada més sensible ha fet augmentar el nombre de cossos saturnians coneguts.
L?arribada del conjunt de la doble sonda Cassini-Huygens l?any 2004 ha afegit més coneixement dels cossos del sistema de Saturn. Des de llavors ençà la nau Cassini ha afegit 5 llunes més arribant al nombre (temporal) de 60.

Aquesta nova lluna, situada entre les òrbites de Metone i Palene, ha rebut el nom provisional de S/2007 S4 encara que l?equip de científics que l?ha trobat li ha posat el nom més simpàtic però també temporal de Frank esperant que la IAU li assigne un nom d?acord amb la mitologia grecoromana o d’altres.

Carl Murray, del Queen Mary de la Universitat de Londres, ha declarat que en quan veieren el punt dèbil en la foto feren de detectius interplanetaris i buscaren en altres imatges més antigues per veure si ja havia aparegut en elles. I efectivament trobaren la seua presència en imatges des de 2004 fins juny 2007. I això ha permés determinar de manera precisa la seua òrbita.

La troballa és important, a banda del número rodó, per diverses causes. La primera i principal és evitar que Cassini xoque amb ella. Ja seria curiós perdre la nau més productiva científicament parlant a causa d?un objecte no catalogat situat en el seu camí. L?altra raó és conéixer de manera precisa el sistema d?anells i satèl·lits de Saturn i com interactua tot plegat.

Frank és una petita roca d?uns 2 quilòmetres de gel i roques. L?equip de científics planetàris que l?ha descobert tindrà ocasió d?obtenir-ne imatges el desembre de 2009 quan la nau Cassini la sobrevole a 11700 km. Ací podem veure una animació del moviment de Frank.

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute

La pell freda

2

Pell freda

La primera novel·la de Sánchez Piñol no ha superat les expectatives que hi tenia dipositades. A més en les poques vegades que al·ludeix a fenòmens astronòmics i científics els errors són colossals.

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…

Les Mãedéus es presenten a Tavernes

0

El grup musical i sarcàstic liderat per Toni de l’Hostal va actuar a la seu social de la Casa Calba de Tavernes. El grup integrat per les tres “Mãedéus” va fer la seua presentació estel·lar amb el seu repertori de cançons iròniques en la presentació del tercer festival Pop al Carrer d’aquesta població de la Valldigna.

Les Mãedéus van interpretar tot tipus de cançons valencianes i d’arreu del món amb unes adaptacions espectaculars que van atrapar el nombrós públic assistent amb el seu humor i el van refer de les depressions post-electorals.

Toni de l’Hostal és també blocaire de Vilaweb on manté el bloc Rosca amb all. També és l’alma mater de la versió satírica de la Viquipèdia, i potser per això, més acostada a la realitat valenciana, la Valenciclopèdia. No us la podeu perdre. Coneixereu, d’altra manera, qui és qui al País Valencià. No apta per a puristes del català ni de la correcció política….

També actuà a Tavernes el grup Transportes Hernández y Sanjurjo, un projecte paral·lel de Julián H., líder de Siniestro Total i de Rómulo S., ex acordeonista d’Os Diplomaticos de Montealto, que presentà el seu segon àlbum, Vista Alegre.

El festival Pop al Carrer que se celebrarà el dia 20 de juliol a la platja de Tavernes de la Valldigna, comptarà amb la presència del pioner del rock en català Pau Riba. Des de finals dels anys seixanta, Pau Riba ha estat el referent de la contracultura i un artista total. Amb més de 20 discos a l’esquena, Pau Riba és un artista que no et pots perdre, almenys una  nit d’aquest estiu.

Article aparegut a la revista comarcal Quinzedies. Juliol 2007

Foto: Les Mãedéus a Tavernes el passat 9 de juny. Enric Marco. Polseguera d’estreles Estatut d’astronomia.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Lluna diu sempre la veritat

0

És molt usual que s’utilitzen imatges astronòmiques en situacions de la vida quotidiana sense adonar-se’n de les incongruències que els ulls d’un astrònom veu clarament. Això passa a les pel·lícules però també en altres àmbits. La vinyeta de Forges en El País de diumenge passat és un exemple del que vull mostrar.

La imatge del genial Forges parla de l’avorriment dels diumenges a la vesprada. El personatge que està dret li diu a Vicente, estirat al sofà, que ja són les 23 hores i que la seua migdiada ja s’allarga massa.  Una lluna minvant asoma per la finestra.

Ací està el problema. L’hora que el personatge diu que és i la forma i posició de la Lluna són incompatibles. La Lluna en fase de quart minvant i prop de l’horitzó, com es mostra a la vinyeta, es veuria poc abans de l’eixida del Sol. L’hora aproximada de la vinyeta seria les 6 del matí, en aquesta època de l’any. De fet si mireu la Lluna aquesta setmana a aquesta hora la veureu així.

Ja sé que em direu que no cal ser tan primmirat i que cal deixar marge als artístes. Molt bé. Però com que els coneixements bàsics d’astronomia (estacions, moviments de la Terra, fases de la Lluna, eclipsis) han estat explicats repetidament a Primària, considere que haurien de ser de cultura general. 

Sinó, perquè he de conéixer, per no ser considerat un inculte, els músics més importants i les seues obres, per posar un exemple i no les qüestions més bàsiques del coneixement científic?

Ah! Genial Forges encara que aquesta vegada l’ha errada.

Foto: Forges al Pais, pag 12, El País, Diumenge 8 de juliol 2007.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Hiperió, el paradís dels espeleòlegs

2

El Sistema Solar alberga meravelles per descobrir que poc a poc van mostrant-se als instruments freds dels astrònoms. Aquests, però, no deixen d?emocionar-se amb descobriments com la lluna esponjosa de Saturn, Hiperió, que presenta cràters plens d’hidrocarburs. Aquest fet denota una presència extensa dels compostos químics necessaris per a la vida.

La sonda Cassini va arribar fa 3 anys al sistema de Saturn on s’ha situat en òrbita del planeta de l’anell. Durant aquest temps ha estudiat detalladament la seua principal lluna, Tità, on va enviar la sonda europea  Huygens que arriba a aterrar a la seua superfície.

També ha estudiat l’important sistema d’anells del planeta. Encara que ja se sap que tots els planetes gasosos gegants (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) en tenen, el de Saturn és el més espectacular. Blocs de gels tan grans com icebergs terrestres i roques envolten el planeta formant aquesta estructura tan peculiar.

Però Cassini també estudia el nombrós sistema de satèl·lits de Saturn. De moment en té 48 encara que aquesta xifra varia de dia en dia en observar la sonda cada vegada amb més detall.  Cada vegada que la sonda passa prop d’un ells els sensors de la nau es posen en marxa per captar tots els detalls de la lluna, mentre que un allau de científics a Terra comencen a analitzar les dades.

La notícia d’aquesta setmana, publicada a la revista Nature, ha estat el resultat de l’estudi de la lluna Hiperió. Aquest objecte, descobert per Bond l’any 1848, no té una forma esfèrica sinó més aviat de creïlla o patata, amb unes dimensions de 185 x 140 x 113 km.

El setembre del 2005 la sonda Cassini va passar molt a prop d’Hiperió. L’atracció gravitatòria de la lluna va afectar molt lleugerament la trajectòria de la nau, permetent a un equip d’enginyers espacials italians determinar de manera molt precisa la massa d’Hiperió. Coneixent la massa i el volum s’ha pogut determinar la seua densitat que és d’un 0.57 g/cm3, és a dir una mica més que la meitat de la densitat de l’aigua.

L’aspecte i sembla que l’interior és molt similar a un immensa esponja marina espacial, plena de forats, coves i buits interns. Un 40% de la lluna és espai buit. Crec que seria un paradís per a futurs astronautes espeleòlegs que gaudirien explorant les cavitats hiperiòniques…

Hiperió és molt porós i molt poc dens, amb molt poca gravetat superficial. Els meteors que han perforat la seua superfície no han creat cràters de la mateixa manera que ho han fet en cossos més densos com la Lluna o en planetes com Mercuri. Les roques de l’espai que xocaren en el passat contra Hiperió comprimiren el material porós de la superfície formant els seus cràters. El material ejectat pel xoc no va tornar a caure a Hiperió a causa de la seua gravetat tan baixa. Les restes ejectades s’escaparen a l’espai sense retornar. Això explicaria les parets tan escarpades dels cràters i que tinga tan poca massa.

En el mateix número de Nature s’ha publicat un altre treball en el que s’analitza la composició química de la superfície hiperiònica. Com fa notar l’astrònom planetari Dale Cruikshank de la NASA i firmant de l’article, la presència d’hidrocarburs en Hiperió és d’especial interés. Els hidrocarburs, formats per carboni i hidrogen, estan presents en molts indrets en l’univers, com els cometes, meteorits i en la pols interestel·lar. Afirma que “aquestes molècules, en presència de gel i exposades a la presència de la llum ultraviolada del Sol, formen noves molècules d’importància biològica. Això no vol dir que haguem descobert vida però és una indicació que la química bàsica necessària per a la vida és troba per tot arreu a l’univers.”

També s’ha descobert gel d’aigua en forma cristal·lina, com ho fa a la Terra així com també hi ha gel de diòxid de carboni o gel sec.

Per tant Hiperió no és només un paradís per als espeleòlegs del futur, sinó també per els exobiòlegs i sembla que ho pot ser també per als esquiadors….

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute.