“Pop al Carrer” celebra el desé aniversari amb el mític Pau Riba

pop3Un any més les actuacions musicals de “Pop al Carrer”, a la Plaça de les Palmeres de la platja de Tavernes de la Valldigna, La Safor, van respondre a l’expectació creada. El desé aniversari va resultar en la primera nit d’espectacles excel·lent i per la importància dels artistes, digne d’estar entre les guies dels millors festivals de l’estiu. Cal recordar que els espectacles s’organitzen des del 2005 per LaCasaCalba amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes.I enguany, per celebrar el desé “Pop al Carrer”, es compta amb un conjunt d’actuacions notables on destaca la presència de Pau Riba, el polifacètic artista autor de “Dioptria”, considerat el millor disc en català del segle XX, o “Jo, la donya i el gripau”.

Francesc Burgos, la cara visible de LaCasaCalba, presentà la nova sessió de “Pop al Carrer”, recordant que ja fa nou anys començaren amb l’aleshores desconegut Pau Alabajos. També animà a participar en el Verkami obert per contribuir a la reobertura del Teatre Raval de Gandia, l’únic espai escènic privat fora de València, un espai, va dir que no s’haguera tingut que tancar mai.

pop7pop5Dos moments de l’actuació de Pau Miquel Soler

Seguidament començà l’actuació de Pau Miquel Soler, cantant del grup Arthur Caravan, premi Ovidi 2014, a la millor música en valencià. Ens va oferir les cançons del seu primer àlbum en solitari “L’amor o la guerra”, on ha musicat poemes del“Mural del País Valencià ” de Vicent Andrés Estellés, adaptant els versos en l’ancoratge en la música tradicional valenciana, però amb una mirada més pop i contemporània. Les seues versions de la cançó dedicada a la mítica muntanya Aitana o el dedicat al llibre de Gandia, arrancaren forts aplaudiments.

pop4A l’esquerra, el poeta Enric Cassasses, recitant el poema durant l’actuació de Pau Riba

Seguidament, al voltant de les 23:30, arribava el plat més fort de la nit. Tota la placeta a rebentar de personal, de gent major, joves, pares i mares amb xiquets, tots preparats per escoltar el cantant, escriptor i artista plàstic, el polifacètic Pau Riba, nét del poeta i hel·lenista Carles Riba.

Pau Riba, el cantant que inicià la seua carrera a finals dels 60, és considerat l’artista total, per l’ús que fa de totes les disciplines artístiques. A Tavernes, ahir, com era d’esperar, no va decebre el públic.

Presentat pel poeta Enric Cassasses, que li dedicà un poema “Val més una cançó que mil crits”, Pau aparegué amb el grup Els 40 Gripaus, banda formada per multi instrumentistes creadors d’instruments amb ànima circense que ell ha anat escollint un a un per celebrar el 40é aniversari de l’edició mítica de l’àlbum “Jo, la donya i el gripau”, enregistrat per Riba l’any 1971. D’entre els músics destacava el seu fill de 12 anys, Llull Riba amb la mini bateria i percussió.

pop2pop1Dos moment de l’actuació de Pau Riba

Mesclant versos, cançons, escenes còmiques circenses com el part d’una guitarra en públic, el cantant de la contracultura acabà el seu espectacle amb la “Dansa de la Terra”, on baixà de l’escenari per cantar i ballar amb el públic, que entusiasmat li feia rogle.

Però la gent en volia més, i després d’insistir, Pau Riba encara ens regalà dues cançons més, una d’elles, l’astro-eròtica “Traw k traw” del seu àlbum “Cosmossoma”.

Una nit màgica que va deixar ben contents els espectadors encara que per a molts el temps se’ns va escurçar tan ràpidament que ens va semblar curta, massa curta la presència de “l’enfant terrible” del pop català dels 70.

“Pop al Carrer” continuà diumenge 19 a partir de les 19 h. amb un taller de fabricació d’instruments musicals reciclats, circ infantil a les 20 h per continuar a la nit amb més música en valencià. Ja en parlem.

A partir de La Cotorra de la Vall.

Text i fotos: Enric Marco.

El Corredor Polonés i Senior i el Cor Brutal a Tavernes

Molt bon ambient va tindre ahir el concert de “Sénior i el cor brutal + el Corredor Polonés” celebrat a la Casa de la Cultura, un espectacle que formava part de la programació cultural que la Regidoria de Joventut, que dirigeix Josep Llácer, ha preparat per completar les activitats del Festivern. Molta gent del poble, però sobretot molts joves de fora, ja acampats, que ompliren la sala i participaren animant els cantants.

Els primers que actuaren foren El Corredor Polonès, grup de rock alternatiu que combina grunge, punk i metall. D’Ontinyent tot tres, la seua música contundent, sona a fàbrica a tota màquina; a nit freda i al ras; a llums en la foscor que es revelen amb l’obscuritat. Distorsius en ocasions dissonants. La música és decidida, mecànica, de paisatge imprés en escala de grisos.

El que vam trobar, però, que aquest tipus de rock potser s’adiu més a llocs més oberts que a llocs tancats com la Casa de la Cultura. Llocs on la gent pot eixir a ballar i botar davant la banda. Les cançons del seu últim disc “L’embaràs d’Agnieszka” eren ben conegudes pel públic jove de les primeres files.

Senior i el Cor Brutal, banda de rock alternatiu amb sons country i folk, va vindre després. Una banda amb cantants més grandets liderada per Miquel Àngel Landete (Senior) amb tres músics (el Cor Brutal) polifacètics ja que tots tres interpreten diversos instruments.

Van interpretar les peces del seu últim disc València-Califòrnia, amb una gran complicitat del públic, fent bromes amb ell, i la gent hi responia entusiasta.

Senior recordava com que feia 6 anys que havia vingut a Tavernes de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba. Van vindre amb Artur Caravan i el pioner del rock català Pau Riba. Un agraïment al Francesc que la gent va aplaudir. La seua actuació acabà amb la cancó que tanca el disc València-Califòrnia.

Però la gent en volia més. Així amb el clàssic “Una cançoneta i mon anem“, la banda dels barbuts van tornar a pujar a l’escenari. Miquel Àngel Landete, el líder del grup, va demanar quina cançó del repertori volien i, primer de manera caòtica, i després ja més coordinada, van demanar la cançò més emblemàtica del grup “Gran” del disc Gran (vídeoclip de la cançó Gran).

Però mentre el grup es preparava, Miquel Àngel Landete, ens regalà, ell sol, una del pròxim disc, el Poder del Voler, sense editar encara, la cançò amb el mateix títol. Ja preparats per cantar “Gran” s’invità al públic a pujar a l’escenari i hi anàren 4 xics i xiques que junt a la banda donàren el final definitiu al concert.

Fotos:
1.- Senior i el Cor Brutal, al fi de festa amb espontànis del públic.
2.- El Corredor Polonés.

(A partir d’una informació de la Cotorra de la Vall)

Rafa Xambó presenta “T’estimo tant. Sonets de Shakespeare”.

La Casa de la Cultura de Tavernes va viure dissabte passat un acte de gran intimisme líric i qualitat, un d’aqueixos actes que l’esperit agraeix i, i més quan demostra que la nostra llengua, és tan vàlida com qualsevulla altra per servir de vehicle de qualsevol manifestació cultural i expressar vivències, sentiments i estats d’ànims.Unes 150 persones acudiren a l’acte organitzat conjuntament per l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna, i que va estar presidit en el pla polític per l’alcalde, Jordi Joan, l’alcalde de Simat i president de la Mancomunitat, Sebastià Mahiques i el regidor de Joventut i promoció lingüística, Josep Llàcer.

Rafa Xambó, que era fins divendres el representant de Compromís en el Consell d’Administració de RTVV, a l’entreacte va rebutjar la mesura adoptada pel PP a la qual va considerar com “la primera, després vindrà l’ensenyament i la llengua. No pararan fins a convertir-nos en una província castellana, sense identitat”. Va ser l’única referència política d’un acte que coincidia en el temps amb les manifestacions contra la mesura del PP del tancament de RTVV.

Rafa Xambó, en la interpretació del seu darrer disc, “T’estimo tant. Sonets de Shakespeare”, ens ha submergit en els sentiments amorosos més sincers del gran poeta universal. Ha triat i musicat dotze sonets, dels 154 que Shakespeare va escriure entre 1594 i 1596, i que amb gran mestria va traduir i publicar l’any 2010 el poeta lleidatà Txema Martínez, amb fidelitat pel que fa al significat dels textos originals anglesos i, alhora, respectant la mètrica i la rima, cosa molt difícil d’aconseguir reeixidament.

La riquesa de matisos i els diversos estats d’ànim que produeix el sentiment amorós en un ésser humà es veuen ben reflectits en aquesta tria de poemes. Des de l’embadaliment de l’enamorat per la persona estimada, passant per desig mai no satisfet del tot, o la mentida i l’engany com a armes per mantenir la relació, fins i tot el llaç d’amor complagut en la luxúria, o pensar l’amor més enllà de la mort, són presents en aquests sonets.

De vegades, la temàtica dels sonets “Cansat de tot” o “Tinc dos amors” ens porta a recordar el combat interior que expressava en alguns versos el nostre Ausiàs March. O bé, el primer vers de “Llum a les fosques”, quan diu “És amb els ulls tancats que hi veig més clar”, ens du a la ment el poema de J.V. Foix “És quan dormo que hi veig clar”, que interpreta Joan Manuel Serrat. Serà que els grans poetes, a l’hora d’estimar, comparteixen vivències i sentiments? És possible: les antítesis, els jocs de paraules o les imatges que se’ns apareixen en escoltar els versos d’aquests poetes són ben semblants.

Unes cançons insòlites en el panorama cultural actual. Acompanyat pels músics Salva Vàzquez (piano) i l’internacional Matthieu Saglio (violoncel), la veu i la guitarra del propi Rafa Xambó han sabut delitar el públic assistent i sorprendre’l admirablement. I com a mostra, fem un tast amb el sonet que dóna títol al disc:

T’estimo tant (sonet 71)

No ploris més per mi quan sigui mort,
quan sentis la campana amb tocs virils
dient al món que sóc tan sols record
d’aquest món vil i visc amb cucs més vils.

Ni recordis, si veus aquest escrit,
la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.

O si potser em llegeixes quan només
el meu cos sigui fang mesclat amb fang,
no evoquis el meu pobre nom i fes

que es podreixi l’amor dins de la sang,
no fos que el savi món al morir jo
rigués mentre despulla el teu dolor.

En  aquest enllaç es pot escoltar aquest sonet: T’estimo tant

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

 

Música a l’espai

Chris Hadfield no és un astronauta qualsevol. A banda de ser el comandant en cap de l’Expedició 35 a l’Estació Espacial Internacional (ISS), durant els dos mesos que hi ha estat, s’ha fet enorment popular a Twitter amb quasi 1.000.000 de seguidors (@Cmdr_Hadfield). Però segurament serà recordat per gravar el primer videoclip musical des de l’espai. El dia 12 de maig, un dia abans de baixar, es va estrenar la seua versió de la famosa cançó de David Bowie, Space Oddity.

Tanmateix aquesta no va ser la primera cançó gravada a l’ISS. L’honor l’ostenta Jewel in the Night, emesa la vespra de Nadal del 2012, que també va ser gravada pel canadenc Hadfield.

Els psicòlegs de les agències espacials sempre han recomanat la música a l’espai i han fomentat que els astronautes portaren instruments musicals a l’Estació Espacial.

En un ambient presuritzat con el de l’Estació, el so que produeixen els instruments sona exactament igual que a la superfície terrestre. La microgravetat que sofreixen els astronautes no influeix en la propagació de les ones sonores dins dels diversos mòduls de l’ISS.

Tanmateix, la lleugera pressió que exerceixen sobre les tecles o cordes és suficient per moure l’astronauta-músic d’una banda a l’altra del mòdul. També passa el mateix amb l’aire expulsat per una flauta que actua com un coet menut. Per la tercera llei de Newton, a tota acció (el gas expulsat) ha d’haver una reacció (el moviment de l’astronauta) o dit d’altra manera: sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Això és el que li passà a Ellen Ochoa, una música clàssica que portà la seua flauta a l’espai. “Quan tocava la flauta a l’espai“, diu Ochoa, “Jo tenia els peus en els bucles de peu.” De fet, fins i tot amb els peus enganxats als llaços, podia sentir la força empenyent cap endavant mentre tocava.

Així que els astronautes han de tocar amb els peus enganxats a terra si no volen eixir flotant per la cabina i donar-se colps per les parets.

L’astronauta Carl Walz va romandre 196 dies (6 mesos i mig) a l’ISS. Per passar les llargues hores de descans s’endugué un teclat electrònic que va alegrar les hores de les diverses tripulacions per passaren per allí.

L’instrument, però, que més vegades s’ha tocat i més èxit ha tingut ha estat una guitarra.

L’any 2001 el transbordador espacial Discovery en la missió STS-105 hi portà una guitarra acústica Larrivée Parlor. Des d’aleshores l’han tocada uns quants astronautes com a mesura recomanada pels serveis psicològics espacials per rebaixar l’estrés. Però qui n’ha tret més profit ha estat Chris Hadfield que, amb ella, fins i tot ha fet algun concert a distància amb el grup de rock alternatiu Barenaked Ladies, grup que ha compost History of Everything, tema de la sèrie Big Bang Theory, sèrie favorita dels físics.

Però a un indret pressuritzat com l’Estació Espacial no es pot portar qualsevol cosa. Tot ha de passar un estricte control de les agències espacials.

Per exemple, el teclat de Carl Walz va haver de ser sotmet a un control d’emissions radioelèctriques per si el seu ús podia interferir en els instruments de la nau.

Tots els instruments també passen un control de gasos. Les pintures, laques i  materials plàstics poden emetre petites quantitats inapreciables de gasos que en la superfície terrestre en ambient oberts són totalment inofensius però que en un ambient tancat poden molt nocius. És normal que s’hi detecte cert nivell d’alcohols que s’utilitzen com a disolvents. Però si es detecta benzé, que és tòxic, l’instrument es rebuja. Aquests controls de gasos són tan estrictes que han estat adoptats per la Marina dels EEUU en els seus submarins, altre exemple d’ambients tancats i pressuritzats.

Finalment cal veure si els materials de l’instrument són inflamables. La guitarra, per exemple, ho és. Només es permeten si els astronautes tenen cura d’elles i no les deixen en qualsevol racó.

Un altre tema important suscitat a partir de la gravació de Space Oddity per Hardfield és el de com funcionen els drets d’autor a l’espai. Vilaweb ja se’n va fer ressó fa uns dies.

Com diu Vilaweb, Space Oddity està degudament registrada i posseeix una propietat intel·lectual a la majoria de països del món. Però, i a l’espai, si tenim en compte que, a més a més, Hadfield es trobava a només quatre-cents quilòmetres de la superfície del globus i per tant dins el règim terrícola? La revista anglesa The Economist s’ho ha preguntat i ha publicat aquest article en el qual mira de trobar una resposta a aquesta qüestió. Sembla que els astronautes no podran lliurar-se de pagar els drets d’autor.

Tanmateix caldria també aclarir quins beneficis econòmics traurà l’autor de la primera cançó que sone a Mart cantada o escoltada pel primer humà que trepitge un altre planeta… Aquest si que serà un hit en dos planetes alhora.

Per saber-ne més:

Las guitarras espaciales de Chris Hadfield, Eureka, bloc de Daniel Martín.
Making Music in Microgravity, NASA
Space Station Music, NASA
The science of music in space, Canadian Space Agency

Jo vaig estar al concert de la Primavera Valenciana

El Palau de Congressos de València va acollir divendres a la nit un concert de quatre hores i mitja en suport als estudiants processats ara fa un any en ocasió de la ‘primavera valenciana‘.Els assistents van omplir el Palau de gom a gom i ja no hi havia entrades a la venda. De fet totes les invitacions que s’obtenien col·laborant en el Verkami solidari per pagar despeses judicials es van acabar a finals de gener.

Gràcies a Vilaweb TV més de cinc mil persones ho van poder seguir en directe i enviaven piulades de suport als joves que fa un any foren brutalment apallissats per la policia i ara s’enfronten a multes.

Com va anar el concert ho explica àmpliament Vilaweb.  I us recomane també, per si no tinguéreu ocasió de veure’l, seguir-lo a través de la retransmisió que va fer VilaWeb.

Em va agradar molt la interververció d’una mare, d’una advocada i sobre tot de Clara Dies, alumna de l’IES Lluís Vives, i que podeu veure ací.

El concert va acabar amb tots els assistents dempeus enarborant llibres, en record d’una de les imatges icòniques de les manifestacions, que oposava els llibres a les porres de la policia.

Us deixe algunes poques fotografies de l’espectacle. Si no els coneixeu només heu de passar el ratolí per damunt de la foto, deixar-lo descansar un segon i sabreu de qui es tracta.

Amàlia Garrigós amb vestit de festa

El concert va durar més de quatre hores. Encara que cada grup només va tocar dues cançons, la cosa es va allargar fins les tres de la matinada.

Fotos: totes són d’Enric Marco.

Pep Gimeno El Botifarra i Miquel Gil, uns craks a Tavernes

Im-pres-si-o-nant. Així. Llegit poc a poc, sil·labejant i gaudint de les síl·labes mentre recordes tot el que van ser més d’hora i mitja de cançons tradicionals valencianes, actualitzades i posades al dia sense perdre eixe toc de “l’antigor”, per eixos dos monstres que són Pep Gimeno “El Botifarra” i Miquel Gil, en la presentació del seu espectacle “Nus” a la Casa de la Cultura de Tavernes dins dels actes del Festivern.

Si cadascú d’ells és immillorable en solitari, imagineu-vos els dos junts, i tot el recital musical amanint de les històries, acudits que va escampant eixe sac sense fons de cultura popular i socarroneria que és el Botifarra.

Ompliren la Casa de la Cultura i el recital va servir per a demostrar a tots diverses coses: que una música valenciana basada en les arrels tradicions és possible, que el mestratge del Botifarra i del Gil està essent una eina perquè molta gent reconsidere el valor cultural i identitari d’aquesta música transmesa majorment per tradició oral i que un espectacle d’aquestes caracterítiques no desmereix pas altres espectacles que ens venen més enllà de les nostres terres i s’anuncien en Palaus de la Música i similars.

Tavernes, la Casa de la Cultura, va acollir ahir un dels grans recitals que mai no s’havien oferit. Un recorregut per tota la tradició musical valenciana i, a més, explicadetes, molt ben explicadetes, per Miquel Gil que també d’això en sap un muntó. I enmig, si damunt pots escoltar peces tan nostre com “el bolero de Tavernes” o “la dansa del vetlatori de Tavernes”, amb els veus de “Botifarra” i Miquel Gil… no es pot demanar més.

Doncs, sí. El Botifarra és un artista amb fans de totes les edats. En acabar l’acte no va parar de signar discos i de fer-se fotos amb tota la gent que va voler. I hi havia des de xiquets fins a persones ja ben majors. Ell i Miquel Gil fan la música del poble i tot s’hi senten reflectits.

Increïble però cert. Finalment, avui,  a l’hora de les notícies de Canal 9 hem vist que s’ha parlat del Festivern i del concert d’ahir amb entrevistes als dos cantants. Fins i tot, l’autor d’aquest bloc també hi surt. A veure si em veieu…

A partir d’una notícia a La Cotorra de la Vall.

Vídeo de Canal 9 de l’espectacle d’ahir amb entrevistes als cantants.

Foto: Espectacle Nus. Enric Marco

 

València necessita una cançó

El primer acte cultural del Festivern 2012 se celebrà divendres a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna amb la projecció del documental “València necessita una cançó” i la posterior taula rodona amb el director Borja Pons, i els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Miquel Gironés d’Obrint Pas i Francesc Burgos d’Amanida Peiot per tal de fer una posada en comú de la situació de la música “en valencià” al nostre país.

El documental i posterior taula rodona feia un repàs del que ha estat la música feta per autors de les nostres terres que canten en la llengua del país i amb les valoracions fetes moltes vegades pels mateixos grups o cantants. Va quedar palés un fet: la cançó va tindre una forta embranzida als anys 80, quan la situació política la feia un mitjà de resistència, una forma d’expressar el sentiment de voler ser valencià amb un aflorament de grups i cantants (Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Rafa Xambo; Carles Barranco, Pavesos, Cadafal, Remigi Palmero, Bustamante, Araceli Bannyuls, Josep Lluis Valldecabres, Lluís Miquel i 4 Z… ) que foren arraconats, deixats a banda pels polítics que han governat aquest País Valencià des del 1982 fins ara, amb una falta total de presència sobre tot en els mitjans públics (Canal9 i Radio9), una forma de censura dels governs valencians a la producció musical valenciana a partir del fet de no considerar-la, fer com si no existís.

I ara què? Tothom va coincidir: musicalment parlant estem al millor moment que mai, amb més músics, cantants i grups, amb millor qualitat i més bona formació musical, però “politicament” estem també pitjor que mai, amb unes circumstàncies que no han canviat i on els cantautors i grups valencians continuen proscrits d’eixos mitjans que paguem entre tots. La situació, es deia és dolenta, i avui no es pot viure de la tasca musical, encara que l’escenari valencià fora qualificat com fins i tot millor que el que tenen a la resta d’Espanya els que ho fan en castellà.

La necessitat d’una indústria valenciana pròpia en mateixa musical, la de crear canals de producció i que siguen transversals amb altres facetes culturals, va ser alguns dels possibles camins i solucions, apuntats pel valler Francesc Burgos, músics, productor i membre de la Casa Calba, al llarg de l’amena dissertació que va ser la taula rodona. No es va oblidar tampoc la voluntat política, que de manera subtil es deixava entreveure que no canviara mentre no es done un canvi igualment polític a les terres valencianes.

La projecció del documental va deixar veure la periodista Amàlia Garrigós, directora del programa “El jardí de les delícies” a Ràdio 9. Ara ja no hi ha programa i la periodista ha estat acomiada en l’ERO que està sofrint RTVV. D’ací el meu suport a ella, a Reis Juan i als altres bons periodistes que van muntar del no res les emissores públiques de ràdio i televisió valencianes.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

Video online del documental “València necessita una cançó“.

Fotos: D’esquerra a dreta, debat amb els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Francesc Burgos d’Amanida Peiot, el director Borja Pons, i Miquel Gironés d’Obrint Pas. Enric Marco

 

#adosdeval, presentació tuitera, tot recordant l’Ovidi i el Fuster

Enguany l’Ovidi hagués fet 70 anys. Ja fa quasi vint anys que fa vacances però abans de marxar ens regalà un recital de poemes de Joan Fuster, que tot just feia uns mesos que havia mort. Això va ser al teatre Goya de l’Olleria el 3 de març de 1993.

Ara el cantant Paco Muñoz, que voldria però no pot jubilar-se, per alegria nostra, ha editat l’actuació d’aquella diada en el CD ‘A dos de val’.

Diumenge passat es va fer la presentació oficial del disc just al mateix local on l’Ovidi recità Fuster. I com aquell dia de fa 19 anys, el local, diumenge, va pegar un esclafit, de ple que estava.

La gent s’hi acostava ja des d’una hora abans, es saludava, recordava l’anterior recital. A la Vall d’Albaida tothom es coneix, ha de ser cosa d’estar envoltat de muntanyes per tots els costats.

Nosaltres que veníem de la Safor no coneixíem tanta gent, el Pep Albinyana, el manifasser de l’acte, el Joan i l’Assumpció de Ca les Senyoretes, i alguns altres.

Jo, aprofitant la tecnologia del twitter, vaig anar retransmetent l’actuació que podeu llegir ací:

#adosdeval per Enric Marco

I també amb aquesta eina puc recuperar les fotos i els comentaris que vaig fer en aquell mateix instant.

Ja vora les set el hall del teatre estava de gom a gom i no s’hi cabia. Però encara no ens deixaven entrar. Sembla que encara estaven fent proves de so. Els artistes van anant arribant, ara el Pau Alabajos, ara la presentadora de l’acte l’Amàlia Garrigós.

Finalment entrarem. Les entrades estaven numerades, així que no calia afanyar-se per arribar a la fila 4 on en tocava i just al costat del corredor. Un bon punt per a fer les millors fotos sense alçar-me. A més a més, dues càmeres, una a la dreta i l’altra a l’esquerra anaven a gravar l’acte.

El primer que em va sorprendre va ser veure a l’escenari un micro amb una llum zenital. Vaig trigar a entendre que tot era un homenatge a l’absent Ovidi.

Francesc Mompó, escriptor i Amàlia Garrigós, periodista i comunicadora de Ràdio 9,  eixiren per presentar l’acte.

El primer grup que no coneixia és El Diluvi. Els seus sis components, 5 xics i una xica, toquen amb instruments tradicionals. Entre altres ens van oferir una versió de la muixaranga.

 

Ximo Caffarena presenta el nou disc “Rondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars”

Ximo Caffarena

El nou disc de Ximo CaffarenaRondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars de Tavernes de la Valldigna” es presentarà demà divendres a partir de les 8:30 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

El disc  ha estat impulsat per l’Ajuntament i va ser enregistrat el passat juliol als estudis “Opera Tua” de Gandia patrocinat per dues empreses locals, Construccions Estruch i Aiguavall. Han intervingut  les veus de Reme Gandia i Marisol Grau, acompanyades a les segones veus pel propi Ximo Caffarena i Quim Sanz.

La producció, arranjaments i direcció musical és del mateix Caffarena, i s’ha comptat amb la participació dels músics Francesc Escrihuela, Mercé Banyuls, Jordi Pastor, José Luis Gascón, Fran Mifsud, Susana Gómez i Amparo Garcia. A la part gràfica i tècnica han col·laborat Jordi Muñoz, Enric Marco i Francisco Mestre.

El disc recull les lletres i melodies que han anat passant de generació en generació a la nostra localitat i pobles veïns. El President del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes, Juanjo Espí, afirma que  “reproduir este disc es fer un viatge al cor de la nostra cultura, sentir les cançons més nostres, les melodies i lletres creades per gent del poble, algunes d’elles autòctones de Tavernes. Són temes que, amb nous arranjaments, han estat acompanyant les danses del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes en els seus 35 anys de vida”.

El disc recull un total de dotze temes, entre elles el Bolero de Tavernes,  la Jota Vallera i l’U i el Dos, entre d’altres.


La meua col·laboració al disc ha estat aportar les fotos de les actuacions del Grup de Balls Populars.

Imatge: Portada del disc. Us agrada? La foto la vaig fer durant una actuació a Saragossa l’estiu del 2008.

A Tavernes, sarao amb Pep Gimeno “Botifarra”

Pep-Gimeno-Botifarra

Dissabte passat, 4 de juny, el poble de Tavernes de la Valldigna va estar de festa. Se celebrà la III Dansada Popular organitzada pel Grup de Balls Populars de La Vall de Tavernes. Uns 200 balladors de més de 30 pobles ompliren el carrer Major i després el passeig del País Valencià per mostrar el nostre ball més tradicional a la gent del poble. Durant quasi dues hores anaren ballant sense parar majors amb experiència i xiquets i xiquetes que ara s’incorporen al ball. I al final es féu una gran ballada col·lectiva al passeig del País Valencià.

I per la nit, Pep Gimeno “Botifarra” ens muntà un sarau per a tots a la plaça de la Cultura, acompanyat dels músics de la seua rondalla. Ell i altres cantants dels grups de danses interpretaren moltes cançons tradicionals valencianes: jotes, fandangos, la Malaguenya de Barxeta, el Bolero i la Dansa del vetlatori de Tavernes (amb lletra de Toni Mestre) entre altres. També contà acudits i cantà el famós Romanç de les jugadores del burro, així com el Romanç de Senyera.

Però la sorpresa de la nit va ser quan les xiquetes de Canyamars Danses de l’Alcudia de Crespins cantaren la Despertà de la Costera. Que boniques i gracioses! Com estava de content Pep, mirant i escoltant-les!

I Pep va ser impressionant i humà com sempre.

Foto: Pep Gimeno “Botifarra” per Enric Marco.