jordhill.clar

jo vull dir clar, tu vols dir clar?

22 de gener de 2007
Sense categoria
2 comentaris

L’escola de Ribera

La gent de la meva adat no hem conegut tota la duressa de les escoles de la dictadura tot i haver estudiat en les hereves de tot plegat i viure en un poble on als capellans, en petit comite sel’s anomenava escarbats.

Gràcies a l’Ovidi Montllor, algú a qui no puc estar mes de una setmana sense escoltar de nou, algú que em descobreix actualitats a cada vers, d’aquells temps en podem saber-ne sentir mes.

L’escola de Ribera.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Disc: De manars i garrotades

 

 

La suma era

dos més dos.
El resultat era
quatre.

La pregunta era

Qui és?
La resposta era:
Deú.

La consigna era:
Pàtria.

La resposta:
alçar el braç.

La classe era
a les nou.

El mestre era

a les deu.

El "water" era

al fons.

La merda era 

a l’entrada.

Els amics érem

tots.

Els enemics érem

Tots.

Els diplomes eren
grocs.

Els diplomats eren
verds.

El Crist era
de fusta.

Els cristians

de cartó.

Els pupitres eren

bruts.
Els que sèiem érem

pobres.

La regla era

per la mà.

La mà era
per tancar-la.

El càstig era

sever.

El càstig era:

Por.

 

La missa era

molt sèria.

Els assistents

no ho sabíem        

el capellà

era vell.

Els nens tampoc

no ho sabíem

Els corredors

eren llargs.

Els que corrien 
fugien.

El rellotge era
bonic.

Les hores eren

llargues.

L’ensenyança era

com era.

Els ensenyats

el què som.

L’ensenyança era

com era.

Els ensenyats

el què som.

Ni més ni menys

que el que sóm

Ni més ni menys

que el que sóm

Els mestres.
El Crist.

El capellà.
Els pupitres.
Els companys.

El llibre.
La merda

La infància

La fe

I la tendresa.

La por.
El temps

i l’estima.

Tot perdut

per sempre,

Tot perdut

 

 

per sempre.

El resultat

era un,
la jugada era 
perfecta.

El resultat

era un,
la jugada era 
perfecta.

El resultat

era un,
la jugada era 

perfecta.

  1. Humil homenatge II

     

     

    M´aclame al somni dels teus ulls,

    la decisió en el gest,

    el fet, la paraula, i el vers.

     

    M´aclame al teu ésser com a gent,

    la guitarra que t´escolta,

    obrer com el que sent.

     

    M´aclame al teu record,

    records de la meva Teresa,

    que ara tu m´has fet conèixer.

     

    M´aclame a tu, per fer-nos saber,

    que la pobresa,

    segueix pujant lentament per l´escala.

     

    M´aclame al teu homenatge a la paraula,

    que la música no deixa nua,

    i la porta a la veritat, que ens obres a cada vers.

     

    M´aclame al de tu saber,

    que ara de gran et conec,

    i se el que per tu sent,

    i et llence un homenatge als quatre vents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!