La gent de la meva adat no hem conegut tota la duressa de les escoles de la dictadura tot i haver estudiat en les hereves de tot plegat i viure en un poble on als capellans, en petit comite sel’s anomenava escarbats.
Gràcies a l’Ovidi Montllor, algú a qui no puc estar mes de una setmana sense escoltar de nou, algú que em descobreix actualitats a cada vers, d’aquells temps en podem saber-ne sentir mes.
L’escola de Ribera.
Lletra i Música : Ovidi Montllor
Disc: De manars i garrotades
La suma era
dos més dos.
El resultat era
quatre.
La pregunta era
Qui és?
La resposta era:
Deú.
La consigna era:
Pàtria.
La resposta:
alçar el braç.
La classe era
a les nou.
El mestre era
a les deu.
El "water" era
al fons.
La merda era
a l’entrada.
Els amics érem
tots.
Els enemics érem
Tots.
Els diplomes eren
grocs.
Els diplomats eren
verds.
El Crist era
de fusta.
Els cristians
de cartó.
Els pupitres eren
bruts.
Els que sèiem érem
pobres.
La regla era
per la mà.
La mà era
per tancar-la.
El càstig era
sever.
El càstig era:
Por.
La missa era
molt sèria.
Els assistents
no ho sabíem
el capellà
era vell.
Els nens tampoc
no ho sabíem
Els corredors
eren llargs.
Els que corrien
fugien.
El rellotge era
bonic.
Les hores eren
llargues.
L’ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som.
L’ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som.
Ni més ni menys
que el que sóm
Ni més ni menys
que el que sóm
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
Els pupitres.
Els companys.
El llibre.
La merda
La infància
La fe
I la tendresa.
La por.
El temps
i l’estima.
Tot perdut
per sempre,
Tot perdut
per sempre.
El resultat
era un,
la jugada era
perfecta.
El resultat
era un,
la jugada era
perfecta.
El resultat
era un,
la jugada era
perfecta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Humil homenatge II
M´aclame al somni dels teus ulls,
la decisió en el gest,
el fet, la paraula, i el vers.
M´aclame al teu ésser com a gent,
la guitarra que t´escolta,
obrer com el que sent.
M´aclame al teu record,
records de la meva Teresa,
que ara tu m´has fet conèixer.
M´aclame a tu, per fer-nos saber,
que la pobresa,
segueix pujant lentament per l´escala.
M´aclame al teu homenatge a la paraula,
que la música no deixa nua,
i la porta a la veritat, que ens obres a cada vers.
M´aclame al de tu saber,
que ara de gran et conec,
i se el que per tu sent,
i et llence un homenatge als quatre vents.