Pau Comes

Independència és llibertat

27 de juliol de 2006
Sense categoria
8 comentaris

L’origen importa?

Doncs es podria dir el mateix que de la mida: depèn de per a
qui i per a fer què. Ara que ja estem en plena precampanya -eufemisme per
designar aquella part de la campanya electoral permanent que s’allarga fins
just abans dels quinze dies de campanya oficial-, ha rebrotat el tema de
l’origen geogràfic -un altre eufemisme per no dir ètnic- dels candidats. (segueix…)

I per què no es pot donar una resposta categòrica,
contundent i definitiva a la pregunta? Doncs perquè no és la pregunta correcta.
Bé, seria millor dir que no és la pregunta rellevant, si el que es vol és
avaluar l’aptitud dels candidats al càrrec de Molt Honorable.

I quina seria la pregunta rellevant, doncs? Per començar,
podria ser si el que importa és allò que podríem anomenar l’àmbit últim de fidelitat
(o a.u.f., per escurçar). Molta gent es vanta de tenir no una, sinó moltes
identitats. El fet que no acabin en mans dels psiquiatres és que es refereixen
a identitats de diferents àmbits. Si ens limitem al geogràfic, moltes d’elles
serien concèntriques: veí de tal escala, carrer, barri, municipi, comarca,
província, regió, país i/o estat, continent, planeta. I això està molt bé… sempre
i quan es reconegui que moltes d’aquestes identitats estan jerarquitzades, i
que, per tant, n’hi ha com a mínim una que predomina sobre les altres. Aquella seria
l’àmbit últim de fidelitat, l’àmbit que guanyaria en cas de conflicte entre
dues o més identitats. No cal dir que, per a la immensa majoria de la gent,
aquest àmbit és el nacional.

Un cop (més o menys) aclarit el concepte, un es pot
preguntar perquè la gent es fixa en l’origen, i no en l’àmbit últim de
fidelitat. Al meu entendre, per dues raons principals: a) perquè en molts casos
l’origen marca la nacionalitat real -no l’administrativa-, i b) perquè és molt
fàcil conèixer l’origen, però no tant conèixer el veritable àmbit últim de
fidelitat, cosa que empeny força gent a extrapolar l’a.u.f. a partir de
l’origen, a base de generalitzar la raó (a).

La llàstima d’aquests afanys simplificadors és que sovint
l’erren de mig a mig. I de la mateixa manera que un pot dir-se Vidal-Quadras (amb
no sé quantes generacions nascudes a Catalunya) i tenir l’a.u.f. declaradament
a Espanya, també es pot dir Sánchez i militar en l’independentisme. Per això és
important saber si un candidat nascut a la localitat espanyola d’Iznájar creu
que no s’ha mogut d’Espanya pel fet d’anar a viure a Cornellà del Llobregat. O
bé si és conscient que està en una altra nació. I si aquest fet ha modificat
l’a.u.f. que tenia abans de venir, o no. I ja que hi som, també seria
interessant aclarir quin és l’a.u.f. real -l’aparent prou que el coneixem- del
candidat Mas. Per molt que es digui Mas i Gavarró.

  1.  No és pot explicar més clarament, Pau.

      Permet-me però, que estiri el fil del teu missatge com ja he fet altres vegades -pots dir-me Vampir Reilly 😉

      La grandesa d’aquest país és que aquells que tenen més fermament Catalunya com a a.u.f (per fer servir la teva terminologia) són força proclius a prescindir de l’origen dels altres ciutadans alhora d’atribuir-los drets i responsablitats en el país si comparteixen aquesta mateixa fidelitat darrera

      Però un dels conflictes intel·lectual/polítics/psicològics en què ens trobem immersos és aquest: la raó i el sentiment diuen que algú que no tingui la u.d.f Catalunya no pot ser president però sabem que en la pràctica no podem ni evitar-ho ni controlar-ho.

     La lògica de les coses diu que si un territori o comunitat humana és subjecte de ser pensat o sentit com a àmbit darrer d’identificació aleshores només aquells que el pensin o sentin així han de poder-hi exercir certes responsabilitats i gaudir-hi de certs drets (responsabilitats nacionals i drets nacionals, normalment).  Però en la pràctica, com tu molt bé dius, no hi ha cap mètode per identificar amb seguretat l’u.d.f. de les persones.
      És per això que els estats s’han inventat la "nacionalitat" que és àllò que oficialment s’atorga a qui se se suposa que pot tenir una determinada u.d.f.

     
      I què passa quan una determinada comunitat humana no pot exercir/no té reconegut el dret de decidir a qui atorga oficialment aquesta "nacionalitat"? Que no hi ha cap manera d’establir fronteres pràctiques clares entre els "de dins", que tindrien reconeguts uns determinats drets i uns determinats deures, i els "de fora", que si venien a viure entre els primers també tindrien uns drets i uns deures però diferents o limitats.

      Entre les comunitats amb dret d’atorgar "nacionalitat", que ve a ser com dir que tenen "dret d’exclusió", molta gent pot tenir oficialment una determinada u.d.f i íntimament un altra, però els seus drets i deures estan clars i delimitats, tant si els agrada com si no. En aquest sentit no hi ha problema.

     En canvi, entre les comunitats com la nostra no hi ha manera de posar cap límit perquè aquests límits venen imposats des de l’exterior; en aquesta situació, paradoxalment, qualsevol intent de posar un límit sembla una imposició i genera rebuig (per ser una suposada imposició i perquè ve de la part més feble i, per tant susceptible de ser combatuda amb èxit). És en aquest cas que és manifesta el problema en la pràctica perquè persones que no tenen l’u.d.f. que "tocaria" poden exercir drets i responsabilitats als quals no haurien d’haver pogut accedir i poden fer-los servir plenament en funció de la seva u.d.f real, íntima, perquè no estan limitats i obligats per cap poder coercitiu.

       En aquesta circumstància no importa pas la bona voluntat o predisposició de l’individu en qüestió, en cas de conflicte d’interessos no servirà realment la comunitat que dirigeix sinó un altra, perquè és el que vol fer i perquè no hi ha cap poder veritable que el controli i el pugui forçar a redirigir la seva acció. I això és molt perjudicial per a la comunitat pel que fa als aspectes materials del seu govern però també per a la seva pròpia continuïtat com a u.d.f. fins al punt de poder-la fer desaparèixer com a tal.

      Així doncs, ens trobem atrapats entre la lògica i el sentiment naturals, i la impossibilitat pràctica:

       En el fons sabem que ningú que que no sigui català de nació (u.d.f. íntima: Catalunya) no hauria de poder ser president de la nació, de la mateixa manera que algú que no és espanyol de nació (u.d.f. íntima: Espanya) no pot ser, en principi, primer ministre d’Espanya. Però en el cas d’Espanya, per tenir poder coercitiu propi, si algú que no té la u.d.f. Espanya se’ls cola i arribar a primer ministre, tots aquells que tenen debò Espanya com a u.d.f. real tenen les eines per controlar-lo i obligar-lo a actuar segons la seva u.d.f. oficial i no segons la seva u.d.f íntima, i ningú no els podria  impedir de fer-les servir. 

      En el nostre cas, en canvi, no ho podem fer perquè no tenim la capacitat d’establir els límits necessaris, per començar, ni la capacitat de limitar la conducta d’un possible dirigent amb la u.d.f. "equivocada".
      No tenim la capacitat de coerció política ni militar, i la capacitat de coerció sentimental i social està a hores d’ara força seriosament limitada per diverses raons. 

      Ens trobem, dons, que hauríem de poder evitar i convindria que evitéssim, que ningú que no fos català de nació íntima fos president, independentment del seu lloc de naixement, precisament perquè no tenim capacitat per atorgar "nacionalitat" oficial; però no podem evitar-ho per la mateixa raó per la qual no podem atorgar "nacionalitat": perquè no tenim poder coercitiu. 
     És un trencacolls.

       Bé, resumint -i perdona la tirallonga- que estem atrapats entre l’espasa i la paret. Entre allò que ens diuen el cor i la ment, d’una banda, i la prudència i la impotència per l’altra.

       Però el que de debò importa en aquests moments, més que anàlisis i diagnòstics més o menys encertats és: i com carai trenquem el cercle? Com, concretament? 
      
       Jo, amb la mà al cor, encara no ho sé.

       Salutacions!

  2. És molt fàcil, no cal enrollar-se tant, als Estats normals, a un dirigent polític se’l pot condemnar per alta traició si treballa per interessòs contraris al país.
    En el nostre país de vençats, botiflers i llepaculs NO, al contrari podria ser president Mas o Montilla, treballar per interessòs espanyols contraris a Catalunya, i tots contents i bebent a galet, obviament no tots però una gran majoria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!