Pau Comes

Independència és llibertat

19 de juny de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Com reciclar la campanya de l’estatut

Ara que vivim l’època del reciclatge, crec que aquesta campanya de l’estatut encara la podrem aprofitar per alguna cosa. Per exemple, algun eslògan el podrem reciclar per la campanya per la independència:

1) "Sí: guanya Catalunya; No: guanya el PP"

És innegable que qui vulgui fotre el PP per sobre de totes les coses, haurà de votar afirmativament a la independència. A veure qui és el guapo que vota amb el PP, oi?

2) "No és un pas endavant, és el salt definitiu!".

Si molta gent va votar l’estatut perquè és millor avançar una mica que no quedar-nos com estem, qui es negarà a avançar del tot, i per sempre?

Au, com que avui em sento generós, no els penso registrar. De res.

  1.   Només perquè crec que indirectament apuntes a una cosa important que es podria resumir en aquesta pregunta: I si els catalans han votat el que realment volien?

      Potser no han votat només "una petita millora", potser no han votat només "per no votar el mateix que el PP" i per d’altres coses d’aquest estil, que són les raons que han adduït molts d’ells i les raons que els del No han acceptat com a úniques. Potser hi ha d’altres raons de fons més importants i una podria ser que la situació actual els proporciona satifaccions de tipus psicològic.

       Intentaré explicar-ho. Molts dels independentistes veiem la situació actual de submissió a Espanya  i el cercle viciós del memorial de greuges-seguit d’una negativa rotunda-seguida de les lamentacions-seguides de la resignació… seguida del memorial de greuges com una situació desagradable, humiliant i insostenible (a més de perjudicial per al país, és clar, però m’estic referint només a la part psicològica). Bé doncs, pot molt ben ser que a una part dels catalans els agradi, així com el sentiment d’una Catalunya a mitges. No pas perquè no vegin que és una situació poc sana, no pas perquè siguin ximplets, sinó perquè és un habit adquirit de molt de temps i els éssers humans tendim a aferrar-nos als hàbits, encara que sapiguem que ens perjudiquen.

      En un principi els memorials de greuges es presentaven i els estatuts es perseguien com a mitjans per assolir una fita determinada, que era la "llibertat de Catalunya, però ara tot el cicle de demanda-rebuig pot haver pes vida pròpia i ja és un objectiu per ell mateix en la ment de molts catalans: ara ja és the catalan way of life ("la forma de vida catalana").

       I si això és així, crec jo, és perquè amb les coses congudes ens sentim més segurs (més val boig conegut que savi per conèixer diu el refrany), d’una banda, i també perquè allò que sembla tant dolent ens pot està proporcionant alguna cosa que també desitgem o bé que hem après a desitjar. I la situació actual comporta algunes coses bones, ben cert que sí.

      Ja he dit que els permet deixar de cantó qualsevol risc, però és que a més a més els permet de fer-ho tot salvant la cara perquè s’atenen a la idea que el rival és massa poderós per poder lluitar-hi. I permet donar-li la culpa de tot a un tercer, que és una cosa que a les persones sempre ens està bé. I permet de minimitzar les situacions conflictives. I també ajuda a esquivar el dolor de veure com el país, la seva llengua, la seva cultura, s’estan desfent ja que "no hi ha res a fer" o "s’està fent tot el que es pot" o "paguem als polítics per a que se n’encarreguin" o "s’està avançant, home, a poc a poc…" alternativament i segons convingui. I permet d’esquivar en situacions socials les paraules "patriotisme" -tant mal vista per l’esquerra- i "nacionalisme" -tan mal vista per la dreta espanyolista quan es tracta de nosaltres-. I els permet…

         Resumint, que són (som) uns addictes.

          No dic que tots els catalans o catalanistes que han votat sí responguin a aquest perfil ni tampoc que això és la veritat absoluta però la meva impressió és que aquesta mentalitat està força estesa i que en un nívell diguem-ne "soterrat" pot està influint molt en la mena de decisions que els catalans estem prenent com a nació.

          I em sembla que si ens en volem sortir hem d’atacar amb eficàcia aquesta i d’altres raons de fons -com l’haver acabat pensant implícitament que els estatuts són l’objectiu final de Catalunya -que estan influint de manera més o menys soterrada en les decisions que prenem els catalans. I a més a més cal fer-ho sense caure en la posició de l’"il·luminat" que pensa que posseeix la veritat i que té la "missió" de fer-la empassar als altres al preu que sigui; altrament només aconseguiríem malmetre més aquesta societat. (Dic això perquè el tipus d’argument que he donat, quan són acceptats, es presten molt a aquest mal ús).

      Tornant al teu missatge, doncs, és possible que la resposta sigui que no, que no funcionaria. Si ara poden haver funcionat podria ser -un dels motius-  perquè justament prometien als catalans de continuar amb la situació actual. De fet tot el procés estatutari, des del començament al final i incloent-hi el per a nosaltres vergonyós comportament de socialistes i convergents, ha estat una promesa formal que tot continuarà igual. I potser -potser- això és el que molt catalans volien malgrat la seva innegable estimació pel país. 

         Això no vol dir que sempre hagin de continuar volent el mateix, però si tinc raó i no fem res per arrancar-nos del cercle o cercles viciosos que ens hem creat, podria passar. Es tracta de fer que no sigui així, és clar. 

      P.D: darrerament no he vist gaires entrades teves. Una llàstima, el teu blog és un dels que m’agradava llegir.

      Salutacions!

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!