Pau Comes

Independència és llibertat

15 de maig de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Decidir-se a decidir

Una de les anècdotes atribuïdes a W. Churchill que més
m’agraden és aquella del periodista que li pregunta si ell, que mana a tot
l’Imperi Britànic, també és el que pren les decisions importants a casa seva. "I
tant! Però és la meva dona qui decideix què és important i què no", va
respondre Churchill. (continua…)

Decisió. Aquesta és la paraula clau. Quan la Plataforma pel Dret a
Decidir va escollir aquest nom, no podia haver triat millor. En tot aquest procés
de reforma estatutària, la mare dels ous està aquí: qui té la capacitat per
decidir. Ep, i no es tracta de decidir si independència sí o no (que també,
quan toqui). Els independentistes volem una capacitat de decisió total -o tant
total com els altres pobles que tenen Estat del nostre entorn. Però les ments
benpensants (que acostumen a coincidir amb l’opinió publicada als mitjans
tradicionals) no paren de dir-nos que aquesta no és la voluntat majoritària al
país. Admetem-ho, ni que sigui com a hipòtesi de treball. Per això l’únic
partit independentista de l’arc parlamentari va intentar anar al màxim de lluny
que es podia anar amb la situació legal, sociològica i política del país. I el
resultat va ser l’Estatut del 30-s. No és cap secret que, malgrat una llarga i
dura negociació, va ser seguit amb interès per molta gent, i quan va ser
aprovat, molta gent es va il·lusionar i fins i tot emocionar veient tots els
diputats alçats cantant Els Segadors al Parlament. Molts vam tenir la sensació
que, encara que amb moltes limitacions, a través dels nostres representants
decidíem què volíem que fos el nostre futur més immediat.

Malgrat això, dues persones, prescindint de la voluntat de
milions de catalanes i catalans, van mostrar-nos que allò només era un miratge,
i van decidir per nosaltres. Bé, de fet, les signatures de Rajoy eren
completament inútils: els espanyols, un cop més, decidien pels catalans quin
havia de ser el futur dels catalans. Tots els esforços i tot els temps
esmerçats en quasi dos anys de debats no van servir de res. Per a això, només
calia haver-li dit al ministeri d’hisenda espanyol que redactés un text, tal
com va acabar fent, i ens hauríem estalviat tot això. Ara, només ens donen la
possibilitat que diguem si estem d’acord amb la seva decisió, i a sobre ens
amenacen amb totes les calamitats hagudes i per haver si no l’acceptem.

I això seguirà així, mentre la majoria dels ciutadans d’aquest
país no es conformi només en ser espanyols, sinó en ser-ho tal i com volen els
espanyols que ho siguem. I els espanyols ens seguirant humiliant d’aquesta
manera, mentre segueixin trobant prou gent que, quan els diguin: "i si no
t’agrada, què penses fer, eh?", segueixin acotant el cap i no diguin res,
perquè l’alternativa de ser lliures encara els fa més por. Seguirem així mentre
no hi hagi una majoria que es decideixi a decidir.

  1. Sobirania nacional.

    Aquesta és la clau. Art. 1.2 de la Constitució espanyola: "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat".

    Per això han tret l’art. 1 del nou Estatut ("Catalunya és una nació"). Perque podria obrir la possibilitat de decidir a una part d’això que anomenen "poble espanyol".

    I, tenen la barra de dir que el nou Estatut estableix que Catalunya és una nació! El preàmbul no té valor jurídic!
    Es pot dir més alt, però no més clar. Precisament el què demanem és que
    tingui valor jurídic, no pas anar pel món amb una barratina i
    espardenyes cantant els Segadors i cridant "som una nació". O és que
    una dona va pel món cridant "sóc una dona"??!! El què desitja és tenir
    els mateixos drets que els homes. Doncs, el mateix, ni més ni menys.

    Salut i llibertat!

    Marcús
    Índex Marcús

  2. El Conseller Nadal, en entrevista de l’11/5 amb Mònica Terribas es manifestava esperançat que tot seguit de l’aprovació de l’estatutet, el govern espanyol començaria a fer lleis de desplegament. L’Antoni Gutiérrez, d’ICV, a l’Àgora de 15/5, se li va escapar que calien desplegar 25 o 30 lleis un cop aprovat l’estatutet. Sabeu què vol dir això?

            . que la majoria de les teòriques competències que se’ns traspassen (comproveu-ho) han rebut un lleuger afegitó: "d’acord amb el que disposi la llei corresponent". Llei que ha de ser aprovada per les Cortes espanyoles -quin nom més adient!- i que pot ser canviada per unes altres Cortes amb més "cortes".

    El NO és molt important per al SI: la majoria dels pocs punts importants que han quedat a l’estatutet estan pendents de lleis estatals. Com més fort sigui el NO més pressió sobre els que continuaran decidint per nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!