Ves que vinc!

Setembre de 2012

Catalunya ha tingut un conflicte armat amb Castella cada segle d’ençà del Compromís de Casp. Al segle XV contra el Sense Fe, pare de Ferran el Catòlic. Al XVI estàvem massa ocupats colonitzant Amèrica i guerrejant amb els indígenes. Al XVII, la Guerra dels Segadors, i al XVIII, la de Successió. Al segle XIX hi van haver la Guerres Carlines, complexes i poc estudiades encara. Després, la revolució industrial, la Renaixença i el segle XX, amb la Mancomunitat, en Primo de Rivera, la República i un nou cop d’estat militar. I el Franquisme.

Així doncs, es preguntaran alguns, per què Espanya, que és com es fa dir avui Castella, no utilitzarà de nou la força armada al segle XXI?

La resposta es diu Unió Europea, nascuda justament per això, per evitar conflictes armats al sí d’Europa, després de les ensulsiades del 1914 i del 1939.

Catalunya ha de bastir aliances amb les nacions que arribats al cas legitimarien l’opció sobiranista. Alemanya, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Noruega, Suïssa, Irlanda, … Estats de tradició democràtica que veurien amb bons ulls una economia sòlida, per fi, al sud d’Europa.

Que s’iniciï una estratègia diplomàtica, política, paradiplomàtica, comercial, cultural, esportiva, a tots nivells, per tal d’aconseguir aliats del nou estat català. El govern ja ha començat a fer-ho, vist el degotall d’articles publicats als més prestigiosos mitjans de comunicació europeus i mundials.

Per la seva banda, Espanya fa massa temps que usa la violència d’estat: llengua, espoli, infraestructures, cultura, deslleialtat institucional, etc. I va a més.

Trobem, doncs, socis internacionals i que unes eleccions plebiscitàries possibilitin la declaració unilateral d’independència, referendada després pel poble sobirà amb la tutela de la Unió Europea.

Fa mil anys que la cultura catalana, que no és sinó la nostra particular manera de veure i de viure al món, és florida. Molt florida, i volem aportar amb tota la plenitud de què som capaços el nostre granet de sorra a la humanitat.