Ves que vinc!

Avui parlaré de connivència. Hi ha moltes raons a la vida per desplegar complicitat, moltíssimes. Sobretot perquè no fer-ho significa ni més ni menys que trencament, ruptura, i en general, si es pot evitar, és preferible mantenir la unió.

En el cas de Catalunya, però, mantenir la connivència i seguir col·laborant amb l’estat unionista té al segle XXI un preu elevadíssim: la desaparició d’una nació mil·lenària.

Jo avui interpel·lo directament als diputats i diputades de CiU, al President del país i als votants d’aquest partit. Els partits d’obediència espanyola (PP, C’s i PSC) són, lògicament, unionistes, i per tant no combreguen amb les idees independentistes. Pel que fa a Unió Democràtica, tot i el seu president, apel·lo a la doctrina del seu fundador, en Carrasco i Formiguera, assassinat pel franquisme malgrat ser catòlic i de dretes.

Ja no és possible fer el “qui dia passa, any empeny”. El temps se’ns acaba. Catalunya està al marge del precipici: a punt de recuperar la seva sobirania de més de set segles, i “tornar a ser rica i plena”, o bé a punt de diluir-se entre el café para todos per sempre més, com una comunidad autónoma más; eso sí, con su simpático folklore.

Sense Convergència no hi ha Independència. Fa anys que alguns ho sabem. Convergència i Unió, sent els darrers tenen a l’abast endur-se la glòria eterna. Els últims seran els primers. L’enhorabona pel partit, gran mèrit és possibilitar la majoria parlamentària. Efectivament, CiU té la paella pel mànec, pot decidir i està decidint. En cada acció, en cada gest, CiU està prenent un camí. Fins a dia d’avui, el de la connivència. La connivència amb l’estat que vol anorrear la nació catalana per convertir-la en región española. CiU encara fa col·laboracionisme amb l’enemic, amb qui no ens estima i prou se’n cuida per recordar-nos-ho dia rere dia, sentència rere sentència.

El projecte polític català per a Hispània ha durat molts segles, molts. Podríem dir fins i tot que va iniciar-se amb en Jaume I, el Conqueridor, quan va ajudar el seu gendre Alfons X de Castella en la conquesta de Múrcia. I es va anar articulant de diferents maneres al llarg de l’esdevenir històric, amb el domini de la Mediterrània i d’Amèrica com a grans fites, i el General Prim i en Pi i Margall com a paradigmes. El segle XIX, amb la Revolució Industrial Catalana, va significar la gran aposta per modernitzar Espanya. Fou en va. Com la 2a República, que no va permetre la federació ibèrica en cap cas.

Així doncs, el projecte polític català per a Hispània, respectuós dels drets i les llibertats de la diferència, confederat i plural, ha fracassat. El darrer intent, l’estat de les autonomies, s’ha demostrat un bluf, per no dir una estafa. En canvi, el projecte polític castellà, dominant, impositiu i excloent, dedicat en cos i ànima a eliminar la diferència està a punt de reeixir liquidant el darrer bastió i alhora el seu antagònic: la nació catalana.

Convergència i Unió passarà a la història per gloriosa o per mesquina. Serà la qui s’emporti la glòria en recuperar la plena sobirania nacional, tres segles més tard, o la responsable de l’ensulsiada definitiva de Catalunya perquè la connivència ja no és gratuïta (si és que mai ho ha estat). Ara els vasos són comunicants: si no estires tu per aquí, ells t’escanyen per allà. “O la independència o la desaparició”, Pujol dixit.

Ara i aquí, exhorto a tots els diputats i diputades de CiU al Parlament sobirà de Catalunya, també als seus votants i, en última i primera instància al meu President, el Molt Honorable Artur Mas, a fer el pas decisiu i possible de proclamar la Independència de Catalunya en els propers mesos, dos o tres anys a tot estirar. Hi som a temps, ho podem fer i ens avalen el dret internacional i justícia democràtica, la trajectòria lleial, la feina feta i la responsabilitat. I sobretot, ens hi obliga la dignitat: la dignitat de la nació catalana ja no vol ni pot esperar més. Tenim pressa President, ens hi va molt. Ha arribat l’hora de la glòria: hi ha tantes coses a fer!