En un petit país de la Costa Blava anomenat Mònaco hi ha un raconet conegut amb el nom de Fontvieille. És l’esplanada on hi ha instal·lada tot l’any una carpa per a més de 4.000 espectadors. Allà, cada mes de gener, s’hi viuen sessions de circ de quasi cinc hores, amb música en directe i 200 artistes arribats de països molt diversos política i culturalment. Aquest any, entre molts altres, n’hi havia de Turkmenistan o Mongòlia. Però estem a Mònaco. En aquest mateix lloc, a 7 hores en cotxe de Catalunya, els prínceps i princeses porten bufandes amb pallassos i elefants i a cada funció són rebuts entre aplaudiments i amb el públic dempeus.
El circ ha canviat molt els últims anys, i Montecarlo (un dels tres barris de Mònaco) ja és una reserva, per la qualitat i l’excepcionalitat, d’allò que va ser l’espectacle més gran del món: animals salvatges, música en directe, funcions llargues, serrí a la pista i un espectacle molt popular. Però les coses van canviant, també a Montecarlo. Tot i no renunciar al seu ADN, el festival a poc a poc va canviant la seva pell. Els números més tradicionals s’alternen amb propostes contemporànies, en algunes funcions més que en altres. De la Xina han arribat aquest any dos d’aquests números. Un d’ells molt psicodèlic i amb equilibris i contorsions sobre torres en equilibri a càrrec de Troupe Bud-X Roses. L’altre acte és una revisió del clàssic número procedent de la Xina d’equilibri amb bicicletes. Un número extraordinari de la companyia nacional acrobàtica de Xina que va acabar amb un acròbata corrent per sobre les espatlles dels ciclistes, en un exercici que trenca tots els límits i que es pot veure a la imatge que obre aquesta entrada.
Cada mes de gener, a Montecarlo. s’hi viuen sessions de circ de quasi cinc hores, amb música en directe i 200 artistes
Vaig arribar a Montecarlo i tothom parlava de l’actuació de Les Flying Caballero i dels seus tres quàdruples salts mortals consecutius. Però anem a pams. La primera funció que vaig veure va arrencar amb el trio de funàmbuls Breath High Wire. Van fer una torre de tres amb els ulls embenats, un espagat al revés, un acròbata en equilibri sobre un sol braç i molts exercicis d’equilibri bucal. Alguns exercicis que van començar amb alguna inseguretat van haver de reiniciar-se dues vegades.
Després, l’atenció es va desplaçar a terra. Un trepidant i molt aguerrit número de djiguites procedent de Turkmenistan, a càrrec dels cavalls d’Akhal Teke. Amb els cavalls al galop, es van veure acròbates aplaudint amb els peus, girs de 180 graus, piruetes, recollint mocadors del terra i un exercici que va fer aixecar al públic dels seus seients: un acròbata passant amb els ulls embenats per sota el ventre de dos cavalls. Evidentment, el número va guanyar el Clown d’Or d’aquesta 47a edició. Després calia un respir. Onze mossos de pista van desplegar la gran catifa sobre el serrí.
El primer número dels comediants Duo Full House representava un casament entre una noia estrambòtica florejada i un nou ple de brillantina. El duo va mostrar una gran inventiva, però els números semblaven extrets d’un espectacle i no acabaven de funcionar per si sols.
La funció va continuar amb Alexander Lichner, un trapezista de mare alemanya, nascut a París, format al circ espanyol Quirós i que parla català perquè entre els 5 i els 12 anys va viure a Berga. Va comença amb un equilibri bucal i després, ja en un altre trapezi, va presentar els seus emocionants balancejos mentre li lliscavem les cames i acabava amb un impressionant equilibri amb els talons. Un altre equilibri bucal i quan va baixar el públic es va posar dempeus, entre ells un dels factòtums del circ a Itàlia, Flabio Togni. Portem una hora i quart d’espectacle i els llums es tornen a apagar. El Monsieur Loyal Petit Gogou torna a fer unes de les seves llargues explicacions mentre es desmunta el trapezi.
Torna l’emoció. Tulga, un home forçut nascut a Mongòlia, s’enlaira fins a la cúpula del circ per aguantar amb les dents un tronc de 60 quilos que crema en els extrems i una noia que penja del tronc. Després d’aquest colossal exercici, ja a terra, es dona cops a les cuixes i aixeca el tronc com un trofeu. Sua molt i la panxa li fa espasmes. Crida com un lleó i puja al volt de pista com si fos Tarzán. El circ encara fa pudor de cremat, els mossos de pista van coberts amb un passamuntanyes i s’escolta la música d’Iron Man. El públic, després, torna a respirar tranquil.
El nou número arrenca amb un ball africà. Comencen a aparèixer camells, zebres, watussis, cavalls, llames… S’hi veu un gran quadre animalístic que es retira per poder veure en solitari dos cangurs fent saltirons i després, també en solitari, l’esvelta girafa Rocco. El número del circ Madagascar acaba, al ritme de la música Osama, amb el quadre inicial de tots els animals i l’elefant Baby al mig de la pista.
La segona part va començar amb Scandinavian Boards, un sextet d’acròbates escandinaus que va presentar un número de triple bàscula d’una gran bellesa plàstica i qualitat tècnica. Era una pel·licula vista amb fotogrames. Cada salt li seguien dues rèpliques, amb el tema musical Roumours.
I després, la gràcia del circ, canvi total de registre. El pallasso xilè Pastelito va anar presentant al llarg de la segona part tres entrades. Va recórrer a recursos dels pallasos clàssic (bufetades, la broma de malabars, les llàgrimes que mullen al públic) i va desplegar el carisma que ja ha demostrat vàries vegades a Girona de la mà dels espectacles de Circus Ars Foundation. Pastelito no treu al públic a la pista però al final s’hi acosta i s’hi abraça. A Montecarlo va guanyar el Clown de Plata, un reconeixement molt remarcable a l’abast només de pallassos com David Larible o Fumagalli.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!