DIARI DEL CIRC

Vivim el present, però al festival festival de circ de Montecarlo sempre li ha agradat mirar per la finestreta del passat i intentar, al mateix temps, no perdre el tren del futur. Què vull dir amb això? Doncs que aquest festival de circ tradicional busca des de fa anys la manera de mantenir l’espectacle genuí, amb trapezis volants, pallassos i animals, i alhora trobar noves formes d’expressió i en certa manera innovar per adaptar-se a als nous temps, a l’evolució de la societat, als vaivens econòmics, a les lleis prohibicionistes d’alguns països i als gustos del públic. És allò d’intentar canviar perquè en el fons res no canviï. Jo crec que el programa d’aquest any, el de la 48a edició, vistos els dos programes presentats els dies 17 i 18 de gener, aconsegueix l’objectiu de trobar l’equilibri entre aquestes dues veuetes que et van dient canvia però no et traeixis a tu mateix.

El clar exemple que es busquen aquests nous horitzons de què parlava és el número de mà a mà de Daniel Simu, un jove francès apassionat de la robòtica el qual es presenta a la pista amb un mono de mecànic —res de brillantina— i del seu robot Robin. La màquina és viva. Daniel i Robin, en perfecta sincronia, fan acrobàcies i dotzenes d’equilibris amb les mans, amb els peus…

En aquesta mirada cap endavant, el programa del festival ha presentat alguns números que fusionen vàries disciplines. La troupe Dalian (Clown de Plata), de la província xinesa de Liaoning, va presentar un vibrant número de meteors -corda que l’artista llança a l’aire- amb la tècnica de la banquina. L’acte va acabar de manera molt lluïda. Tots els meteors girant i il·luminats van donar un aire de modernitat. D’altra banda, la imponent troupe Kolfe (Clown de Plata), d’Etiòpia, va fusionar també, però en aquest cas els salts de bàscula amb els jocs icaris.

Una altra novetat.  El malabarista ucraïnès Stanislav Vysotskyi desenvolupa un estil únic. Envia les pilotes en cascada d’una banda a una altra com tots els malabaristes, però atenció, no ho fa amb les mans sinó amb els peus. Un dels números més sorprenents de tota aquesta edició del festival.

Des de fa uns anys, el festival també inclou en el programa actuacions de joves talents. És un festival dins el festival que porta el nom de New Generation. Aquest any hi ha actuat Duo Peperoni (trapezi fix, Premi del Públic Júnior), Stefan Dvorak (rola-rola), Soery Dell’Acqua i la troupe xinesa de Suining amb un número excepcional de pagoda de tasses. El públic  de Montecarlo, que de circ hi entén, es va posar dempeus després de veure la proesa d’aquesta colla. Una acròbata, des de terra, va aixecar dues artistes amb l’ajuda de mans i peus, com es pot veure a la imatge.

La impressionant figura d’aquesta troupe jove li va valer el Júnior d’Or i, en una decisió insòlita, també es va colar al podi dels grans i va guanyar el Clown d’Or al costat dels dos noms que, després d’aquesta 48a edició, faran més gran la seva llegenda. Em refereixo als trapezistes mexicans Flying Fuentes Gasca, els quals van presentar un quàdruple salt mortal executat per Juan Cebolla, i a la família hongaresa Richter, que es va emportar el trofeu per un número heroic de cavalls. Per ser exactes, qui es va emportar l’or va ser Angelina, una amazona de 20 anys que només començar, estant dempeus sobre un cavall, va caure a terra pel cop d’un cavalls dels que intentava passar entre les seves cames. Un número dificilíssim que Angelina va aconseguir remuntar tot i aquesta sonada ensopegada inicial que l’hauria pogut deixar completament fora de joc.

El número d’Ambra & Ives (Ambra Faggioni i Ives Nicols) té una altra manera de presentar els actes, amb una escenografia que acompanya tota l’extraordinària tècnica d’aquests dos artistes que es van conèixer fa anys a València i que han escalat en el panorama circense internacional fins a dalt de tot amb un número de cintes aèries que es va estrenar al Festival de Circ de Girona. A Montecarlo van presentar una nova figura aèria que va tallar la respiració dels espectadors.

Qui també va deixar-nos amb l’ai al cor va ser la BMX Free Style i els espectaculars salts en bicicleta. Els van presentar a l’inici de la segona part, un espai que fins fa dos anys, el 2024, estava sempre reservat als números de feres. Aquest número és un exemple de l’obertura del festival a les arts urbanes.

Les tècniques ancestrals tampoc no hi van faltar. De Kazakhstan va arribar un número de suspensió capil·lar que ens va deixar a tots amb la pell de gallina. La parella Illya Kotenyov i Regina van acabar presentant una triple suspensió amb la seva filla Zara, de 8 anys, que és una de les imatges que es recordaran d’aquesr any. D’altra banda, la faquir Lucky Hell s’anava empassant espases com si fossin els raïms de Cap d’Any. Aquesta artista, activista animalista, va presentar un número d’efectes encara més espectaculars: l’espasa lluminosa que s’acabava de menjar es podia veure des de la graderia, com es pot observar a la imatge.

Des de la guerra entre Rússia i Ucraïna es nota l’absència al programa de números de Rússia, una potència mundial circense. Aquesta notable absència té una part positiva. Es veuen números de molts altres punts del planeta. Aquest any n’hi ha hagut de Mongòlia, Etiòpia, Letònia, Tanzània, Japó i Kazakhstan, entre d’altres.

En les més de 8 hores dels dos espectacles es van viure dos moments especialment emotius: el primer va ser el missatge de l’artista letó Andrejs Fjodorov quan va mostrar un gran símbol de la pau i una vintena de coloms hi van anar volant. Un número que també va incloure tres salts mortals d’un colom des de l’aire. L’altre moment emotiu va ser l’homenatge que el festival va fer-li al pallasso espanyol Tony Alexis. Quan va acabar la seva actuació musical, Alexis va caminar cap a la llotja i allà la princesa Estefania i tot el públic es van aixecar per aplaudir la  trajectòria de 65 anys d’aquest pallasso tradicional.

Montecarlo és passió pel circ, espectacle gran, honors a prínceps i princeses, el més difícil encara, converses entre aficionats, negocis, il·lusió, competició, rodes de premsa abarrotades de gent amb el savi del circ Alain Frère. Són també debats, polèmiques –aquest any el cartell i la supressió dels números de feres- un festival que ha deixat rastre en moltes generacions, un festival que es pot veure per televisió, un festival que posa el circ al centre. És un cúmul d’ingredients que fan que, per unes poques hores, la vida sigui un circ, en el sentit literal del terme. Un somni de més de 50 anys que cal mantenir viu, al preu que sigui. Visca Montecarlo. Visca el circ!