DIARI DEL CIRC
PER MARCEL BARRERA
La conversa inèdita amb Claret Papiol
En aquesta entrada del Diari del Circ publico un diàleg amb el pallasso Claret Papiol que s’havia d’enregistrar i publicar en format pòdcast. La mort d’en Claret als 71 anys a causa d’una llarga malaltia farà impossible l’enregistrament de la conversa; tot i que en quedarà la part escrita. En Claret havia d’interpretar en aquest diàleg tots els personatges que ha fet al llarg de la seva trajectòria: Germans Poltrona, Doctor Tolls, Blai Brossa o el presentador de circ Phillippe Craconi, entre d’altres. El diàleg, que repassa els inicis de la seva trajectòria i formava part d’una sèries de 4 capítols, crec que és un testimoni únic de la creativitat i talent d’en Claret Papiol.
MARCEL: Arrenquem una sèrie de converses amb en Claret Papiol. Hola Claret, benvingut.
CLARET: Bon dia! I gràcies per convidar-me al vostre programa.
MARCEL: Però també tenim diferents persones que coneixen molt de prop al Claret. Senyor Peperoni, hola.
SENYOR PEPERONI: Hola, ja sabia que parlaríeu de mí, perquè jo ho sé tot! i no m’allargo gaire perquè tinc una actuació i no hi ha manera que em surti el truc de màgia … caram quins ne ..ne …ne… nervis!!!!.
MARCEL: Crec que el senyor Paperinassa també vol dir-hi la seva
SENYOR PAPERINASSA: Només unes paraules per subratllar la importància d’aquests programes per difondre l’Art del Imprevist. Com a expert en localitzacions i difusió de l’Art al Carrer haig de dir que massa vegades la gent passa pel davant d’autèntiques obres d’art i no les reconeix, la nostra feina és emmarcar-les per fer-les visibles.
MARCEL: I a l’altre costat, una de les persones que ha arribat primer, en Claret Poltrona, cofundador, amb Tortell Poltrona, de la mítica parella de Pallassos: Els Germans Poltrona. Bon dia, endavant Germà Poltrona
CLARET POLTRONA: Bé aprofito l’avinentesa per saludar al Tortell, Doctor Soler, l’Oriolo, la Núria Solina, un record molt gran per l’enyorat Vesper. Tots ells varen ser Germans Poltrona, ja se sap tots els pallassos som germans, vull dir que tots els germans som pallassos, riem molt a casa ha! ha! ha!. Vull afegir que la parella de pallassos que formàvem el Tortell i jo era molt innovadora per a l’època, jo mateix en feia de carablanca o contra-august segons les necessitats del número. Els pallassos clàssics d’aleshores ens deien que això no es podia fer, que cada personatge s’havia de mantenir en el seu rol. Érem dels primers a fer pallassos en català i això tampoc ho veien gaire clar.
MARCEL: I ara tot un personatge que ha lluitat molt pel Medi Ambient, sobretot per l’Aigua, que ens ha de dir Doctor Tolls?:
DOCTOR TOLLS: Doncs que la Terra s’està escalfant també en el sentit que li està pujant la mosca al nas i ja ens ha repartit els números de la rifa i a qui no li toca una sequera li toquen grans inundacions … etc. Això sí: sempre toca! Per això els del Museu de l’Aigua anem amunt i avall prevenint la gent davant l’amenaça de La Guerra de l’Aigua.
MARCEL: Però, tanmateix, a la sèrie televisiva del Capità Enciam en Blai Brossa hi tenia una actitud més aviat contaminadora del Medi. Blai, se’t pot acusar una mica del canvi climàtic?
BLAI BROSSA: En absolut, jo a la sèrie em feia un fart de contaminar per mostrar el que no s’havia de fer i preparar el terreny perquè el Capità Enciam llancés el seu discurs ecologista. Els temes escabrosos tractats amb humor són més fàcils de digerir, tot i que alguna vegada el guió topava amb alguns interessos massa directes i havíem d’acabar parlant de no tirar papers a terra. Sempre havíem de tenir un roc a la faixa.
MARCEL: El circ modern sempre ha estat presentat i acompanyat pel Monsieur Loyal. Bona tarda Philippe Craconi. defineixi’ns la seva funció com a presentador de circ.
PHILLIPPE CRACONI: Bé, el Senyor Philippe Craconi és un personatge que ha indagat molt en la història del circ i n’ha fet la seva versió en l’espectacle La Veritable Història del Circ segons Philippe Craconi. N’ha utilitzat bona part per presentar números de circ i fer-ne un fil conductor dels diferents espectacles que presenta.
MARCEL: En el món del pallasso un personatge que ha aportat la seva particular visió ha estat el Professor Gagman. Professor, faci’ns cinc cèntims de les seves teories:
PROFESSOR GAGMAN: El Riure és un fenomen extraordinari, però n’hem d’analitzar bé les seves causes, no es pot riure a la babalà, cal saber de què, com, quan, durant quanta estona riem… Per això les meves fórmules matemàtiques sobre el riure són una base sòlida per practicar el bon humor.
MARCEL: Bé estimats oients, aquests personatges coneixen molt bé al Claret i el Claret els coneix molt bé a ells. Claret, com es crea un personatge de clown? És com al teatre, que l’actor/actriu pot interpretar diferents personatges? Perquè tinc entès que el clown fa sempre el mateix personatge. Com es menja això en el teu cas?
CLARET: Dius bé Marcel, el clown sempre fa el mateix personatge, que sol ser l’alter ego d’un mateix i fins i tot hi ha casos que un Clown s’interpreta a si mateix. Per exemple, hi ha més distància entre un actor/actriu i el seu personatge que entre un clown i el seu personatge. Per això és tan difícil per als directors dirigir els clowns, ja que aquests s’agafen les directrius com una cosa personal. Això no vol dir que sempre s’hagi de fer el mateix; és a dir, es pot jugar a ser un professor, un ballarí, un esportista, un cuiner … però al darrere sempre hi veurem el clown.
MARCEL: Caram, així podem dir que el clown no es fa sinó que neix?
CLARET: Primer cal néixer, amb això suposo que tothom hi està d’acord he! he! he!, però sí que és veritat que la manera com et motiven les diferents situacions en què et trobes a la vida et van orientant cap a un camí o un altre, sobretot pel que fa als oficis vocacionals. Vaja, en el meu cas recordo anècdotes de petit que em varen motivar a seguir el camí de fer riure.
MARCEL: Així doncs, podem dir que la teva trajectòria de pallasso comença ben d’hora. Explica’ns una mica aquests inicis:
CLARET: Bé ens hem de remetre a l’escola … Recordo una anècdota que em va motivar força. Devia tenir uns 9 anys, a classe algú havia fet una barrabassada i la mestra ens tenia drets en posició de ferms al costat dels pupitres fins que no sortís l’autor de la malifeta. Allò s’allargava molt i un company no va poder més i va esclatar amb un: “Si trobo el culpable el mato!” Jo vaig esperar uns segons (intuïtivament el tempo de la comèdia) i vaig dir: “I jo el ressuscitaré!”. No cal dir que l’esclat de riure de tota la classe va ser tan monumental que inclús la mestra és va haver de girar d’esquena perquè no podia aguantar-se el riure. Val a dir que a casa teníem un bon mestre, però: el meu pare.
MARCEL: És clar ja veig que no només s’ha de néixer sinó que també és important a on s’ha de néixer i ja que ens ho serveixes amb safata… parla’ns d’aquest tarannà del teu pare.
CLARET: Bé, el meu pare era molt activista en la defensa del país i de la cultura i també tenia un gran sentit de l’humor i de la tragèdia, cosa que després en el meu ofici he vist que s’hagués valorat molt. He vist comediants que passen fàcilment de l’humor a la tragèdia, però molt pocs saben passar de la tragèdia a l’humor i encara menys al pallasso. Ell dominava els dos gèneres a la perfecció. No per a res Woody Allen diu que la comèdia és tragèdia més tempo (ritme).
MARCEL: Caram, això ja és tota una classe magistral, però com ho portava a la pràctica o com ho rebíeu vosaltres?
CLARET: Mira, la part tràgica no ens feia gaire gràcia, inclús havíem de demanar que aturés el carro, però aconseguia barrejar-ho tan bé que al final no sabies on trepitjaves. Per exemple, amb els meus germans un dia que anàvem amb ell a Gràcia, en arribar a la taquilla dels Ferrocarrils Catalans el meu pare demana els bitllets i diu: “Tres a Gràcia”. I l’empleat li respon: Como dice?, i el meu pare li contesta: “Perdoni he oblidat l’anella del nas de nadiu colonitzat a casa!” Aquest era el seu estil, no en deixava passar ni una. Una altra vegada ens volia fer creure que els de l’Enciclopèdia Catalana editada per Salvat Català havien amagat l’accent expressament i que el missatge era: Sàlvat Català!!! (a veure si ets prou valent i et salves!).
MARCEL: Déu n’hi do!, Ja veig que a la vostra mare se li girava feina bastant sovint!.
CLARET: Si déu n’hi dó, no vegis la cara que va posar quan li vàrem preguntar si podíem veure una anella de nas que el pare devia tenir al seu despatx. El meu pare Ignasi i la meva mare Montserrat van ser la meva primera font d’inspiració. Ella era experta en dites i rodolins i es va fer un fart de fer-nos vestits, disfresses, cortines …
MARCEL: I amb aquesta mestria a casa calia anar a classes de teatre o com vares començar a trepitjar escenaris.
CLARET: Doncs com a tot bon actor/actriu català la meva escola varen ser Els Pastorets, Ep, això que no ho sentin els d’Olesa o Esparreguera, que per a ells l’escola teatral és una altra, tu ja saps que vull dir ha! ha! ha!. Després vaig anar a l’Institut del Teatre, una època memorable com els anys d’estudiant de qualsevol carrera o ofici. Allò era un no parar, teníem els professors/es contra les cordes, els hi dèiem: Aprenem més en deu minuts a les rambles que en deu mesos aquí!, Era els començaments de Comediants, Els Joglars, La Claca … Un taller va consistir en fer tot un muntatge per treure-l’hi el perruquí a un bidell franquista … Tot era molt vital i allà vaig fer el meu primer número de clown en un taller de les classes de l’Albert Boadella, que no venía mai i les acabava donant la Montse Torras. El vaig fer amb en Josep Maria Benages, cosí d’en Juanjo Puigcorbé.
MARCEL: Què més recordes?
CLARET: Que un professor, en Pep Montanyès, va portar-hi el seu fill Monti, que aleshores era un nen petit. Recordo també, la sensacional arribada del Quimet Pla a mig curs amb unes grans orelles de goma comprades a l’Ingenio. Quan li vàrem preguntar per què les duia va contestar: “Només m’han deixat matricular d’oient!”.
MARCEL: Un moment, un moment, a veure si em situo, això era l’Institut d’Art Dramàtic, però pel que veig d’Art Dramàtic poc …
CLARET: Home, sí que n’hi havia!, era una mena de selecció de matèries d’arts escèniques: Dansa, expressió corporal, acrobàcia, mim, màscares, titelles, veu, joc, interpretació… precisament l’acrobàcia ens la donava el Pawel Rouba un gegant polonès amb un domini del cos espectacular. Un dia se les va tenir amb el Jordi Mesalles, un amic amb qui havíem fet els Boi-Scouts junts i que posteriorment va ser el gran Infant Terrible de l’escena catalana. El Jordi havia de bellugar només sols el turmell i no ho aconseguia perquè era molt fort intel·lectualment, però molt maldestre físicament i li va dir al Pawel Rouba després d’una bona estona mirant-se el turmell: “No trobo el mecanisme!!”. Aleshores jo vaig riure i aplaudir l’ocurrència del meu amic i em vaig guanyar que m’expulsessin de classe per poca disciplina. Em va estranyar perquè el riure i l’aplaudiment formen part del teatre, potser a Polònia era diferent. A l’assignatura d’interpretació teníem com a professor el Wyliam Layton del Actor’s Studium de Nova York.
MARCEL: Què us ensenyaven?
CLARET: La tècnica Stanislavski. M’ho vaig passar bastant malament pel següent motiu. Ens va dir que escollíssim una motivació personal prou forta com per a creure’ns-la de veritat. Jo aleshores havia d’anar a fer el servei militar obligatori, la mili, i no en tenia cap ganes i mirava d’escapolir-me’n com fos. Em va semblar que era un motiu prou contundent per a creure-me’l, vaig fer el treball sobre aquest tema i no va funcionar gens. Em varen dir que la meva motivació no era prou forta. Vaig entendre que el teatre potser em serviria per guanyar-me la vida, però en cap cas per a no fer la mili. Havia de provar si amb el pallasso tenia més sort i quan em varen cridar a files vaig al·legar que tenia problemes de cor. Els hi vaig muntar un número explicant que quan corria em cansava molt i, és clar, em varen enviar corrents a fer la mili. I efectivament, fer la mili va ser molt cansat, cansat i dolorós.
MARCEL: És clar, fer el soldat deu fer molt de mal
CLARET: Si, sobretot perquè a les escales de la caserna hi havia, al bell mig, un esglaó que no es podia trepitjar. Es veu que un coronel s’hi va fotre de cap. I és clar al toc de diana, mig adormits i acabant-se de vestir sobre la marxa, haver de saltar-se l’esglaó era un festival de caigudes i relliscades multitudinàries bastant freqüents i força doloroses.
MARCEL: Seguim el fil de l’Institut, pel que expliques veig que eres més afí a Els Comediants, Els Joglars … És aquesta línia doncs la que et va portar cap al pallasso?
CLARET: Els Comediants, que ens donaven classes a l’Institut ja feien un número de pallassos en el seu espectacle Catacroc, això em va inspirar molt, per a mí va ser tota una descoberta veure el Joan Armengol, sempre l’he considerat el meu primer mestre-pallasso. El Juanito Armengol que l’hi dèiem, tenia un cos increïble per a l’expressió i una personalitat molt rebel. Era l’antilider per naturalesa, però sobretot sempre et donava suport a la feina i sabia molt bé com dir-te les coses perquè poguessis avançar. Tenia un llenguatge molt poètic tot i que a vegades costava de seguir, però tenia molt clar que era el pallasso. De l’Institut també en vaig treure la passió per la paraula, jugar amb les paraules, incorporar la paraula al joc del Pallasso, és així com he construït el meu Pallasso de Text.
MARCEL: Ja veig que poca cosa et podia desviar del teu desig d’infant.
CLARET: Sí, però la prova de foc era sortir de la mili sa i estalvi. Allà vaig rebre una carta del Tortell que em va canviar la vida.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per compartir-ho, és un text tan transparent i brillant com ell.
Tan sols vaig ser alumna seva durant uns mesos, però va fer néixer el meu clown i hi va deixar una gran petjada.
A reveure, amic Claret!