DIARI DEL CIRC

Carlos Raluy era la quinta essència del circ clàssic. Amb el seu bigoti a l’estil Clark Gable, el vestit d’època que es posava a cada funció i la seva veu barrejada d’idiomes, ell mateix era un clàssic. Amb 75 anys acabats de fer, el seu ritme de vida semblava més el d’una persona de 30 o 40 anys. Circ per aquí, circ per allà… El circ ho era tot per a ell, des que de petit ja muntava carpes amb els llençols. Viatger i somiador, va marxar precisament en un d’aquests viatges. Després de sis mesos a les Illes Balears i d’una última funció a Palma, tornava a Barcelona amb el seu Circ Històric Raluy per a una temporada de tres mesos. Li feia especial il·lusió passar una vegada més el Nadal a la ciutat, tot i estar malalt i delicat del cor a causa d’una malaltia rara: amiloidosis.

Quan el 23 de novembre del 2019 el ferri va arribar a Barcelona, Carlos va conduir un camió fins al Port Vell, davant l’edifici de Correus, i en entrar a la plaça va començar a dirigir el muntatge. Amb 75 anys i de nit! Que si els camions aquí, que si la connexió de la llum… Eren les 21.30 hores, aproximadament. Amb les caravanes ja a la plaça, va decidir anar a prendre alguna cosa a La Caleta, un bar situat al petit carrer de l’Escar, on acostumava anar-hi durant les seves estades a Barcelona. Mentre s’allunyava del circ, es va dirigir a Jaume Vendrell, el bateria del circ, i li va dir amb un somriure d’orella a orella: “S’ha de viure, tu!!!” Pocs minuts després d’aquesta frase moria al bar, i Carlos es va esvair deixant una gran petjada en el món del circ, que va reaccionar commocionat durant tot el diumenge 24 de novembre.

Fidel al circ clàssic

La màgica pista del Circ Raluy exclamava “bravo, bravo!”. Després de les piruetes, salts mortals o proeses diverses, sempre eren altres artistes els que rebien aquests elogis. Però ara crec que ja toca que el bravo, bravo sigui per a Carlos. Bravo per mantenir viva la flama del circ clàssic, bravo per fer un circ a l’antiga i mantenir-se fidel a l’esperit del circ de l’època daurada. Ho ha aconseguit molt a contracorrent i això té un gran mèrit.

El circ ho era tot per a ell. De ben petit ja muntava carpes amb els llençols

L’enterrament al tanatori de Sancho de Ávila va acabar amb una gran ovació on es van sentir alguns d’aquells bravos. Al funeral van assistir al voltant de 200 persones i força gent de circ. Hi van ser Patty Bogino i Álex Zavatta, del Circo Smile; Ronny Rossi, de Il Circo Italiano; els germans Mauro i Johnny Faggioni (exCirco Americano), a més del seu germà Lluís Raluy ‘Lluïset’ i molts altres artistes com Sandro Roque, els mags Sergi Buka, Maximilano Stia i Alis Kim; el pintor Joan Soler-Jové, el músic Jaume Vendrell, el mànager Pep Garcia, o Agustí Querol, un dels homes de màxima confiança de Carlos.

El Circo Alegría i l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC), entre d’altres, van lliurar corones de flors, i per la capella ardent van passar també Tortell Poltrona (Jaume Mateu) i Claret Papiol, qui va ser presentador i va escriure unes emotives paraules a Facebook. Evidentment, també hi van ser els seus familiars més propers: la seva filla Rosa, les seves nétes Kimberley i Jillian, el seu gendre William Giribaldi i els seus germans Francis i Eduardo.

El llegat

Amb la sobtada mort de Carlos Raluy (Sant Adrià de Besòs, 1944 – Barcelona, 2019) se’n va un tros molt gran de la història del circ, però es queda un important llegat: el circ, les fascinants caravanes antigues del circ-museu (moltes dels anys 30 i 40) i la seva idea de fer un circ a l’antiga. També deixa el London Bar, que Carlos va heretar el 2017 i després va reobrir.

A la primera funció sense Carlos Raluy, el 29 de novembre de 2019, el circ estava preciós i tot semblava brillar més que mai: la cúpula amb pallassos i malabaristes inspirada en la Capella Sixtina de Miquel Àngel, els arcs de vellut que recorren les grades i, com no, les fascinant caravanes del circ-museu que, com diu el títol de l’espectacle, són un viatge en el temps. Era la primera funció sense Carlos, i el seu nebot Sandro va recordar les paraules que sempre deia Carles a l’inici de les funcions.  Carlos va ser el cofundador del Circo Raluy al costat del seu germà Lluís Raluy. L’èxit d’aquest circ a l’antiga va arribar a finals de 1996, quan la família Raluy va rebre el Premi Nacional de Circ (1996) i va fer una gira de molt èxit per Catalunya. La companyia també ha estat premiada amb la Creu de Sant Jordi (2006), el Premi Max (1999) i el premi Ciutat de Barcelona (2014), que li va arribar pocs anys després que el mateix Ajuntament de Barcelona prohibís de manera escandalosa al Circ Raluy un número de lleons marins, provocant la indignació de Carlos Raluy.

L’enterrament al tanatori de Sancho de Ávila va acabar amb una gran ovació i es van sentir alguns d’aquells bravos que cridava a la pista

Alguns anys després, el 2015, va comparèixer al Parlament de Catalunya per rebutjar la prohibició dels circs amb animals. Els polítics mai van parlar amb Carlos abans d’aprovar lleis i ordenances contra els circs, cosa que no he entès mai. La resposta l’he trobada en unes paraules que Jillian i Kimberley, entre plors, van llegir al funeral: “Des de la dictadura, Catalunya no ha sabut conjugar bé la seva relació amb el circ (…) i amb l’arribada del circ contemporani semblava com si el que no fos modern no hi tingués cabuda”. Tampoc no he entès mai, per què el Circo Raluy encara no ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura que concedeix la Generalitat de Catalunya.

Cofundador del Circ Raluy

Fill de Marina Tomàs i Lluís Raluy Iglesias, conegut pel seu número d’home-bala, en una entrevista publicada a Zirkòlika, Carlos va explicar els orígens del Circ Raluy, convertit amb els anys en tota una marca de prestigi i una important saga circense: “Tot va començar cap a principis dels 70. Fins llavors, els meus pares, els meus tres germans i jo havíem estat artistes que vivíem de contractes de tercers, però la família va començar a créixer. El meu germà gran, Lluís, es va casar i jo també tenia previsions, i un dia em vaig preguntar: com ho farem per viure tots de contractes? I vaig pensar a crear el nostre propi circ”. El projecte va tirar endavant i durant tres anys van estar de gira per Portugal, fins que va venir la revolució dels Clavells i el govern va amenaçar de nacionalitzar el circ dels Raluy. Durant anys,  el circ de la família Raluy va tenir diversos noms: Alabama, Moscovo-Portugal, Moscú i Ringland.

Carlos sempre explicava que va ser el 1983, estant el circ a Douala (Camerun) quan va plantejar a tots els seus germans transformar el circ familiar en un circ a l’antiga, inspirat en la Belle Époque i els espectacles dels anys 20 i 30. La idea va quallar i es van començar a adquirir carruatges antics, alguns anteriors a la Segona Guerra Mundial i molts de la marca Mercedes. Amb la creació del Circo Raluy es va convertir en el Monsieur Loyal i el director al costat del seu germà Lluís. El circ va créixer, aconseguint un gran prestigi. En una de les nostres xerrades a la seva caravana, Carlos em va explicar que Emilio Aragón, ‘Miliki’, li havia proposat que es quedés el Circo del Arte, però Carlos ho va descartar per la dificultat de gestió i les enormes despeses d’aquest circ, creat per la família Aragón i que finalment va tancar.

Carlos entenia el circ com una aventura permanent i un somni. Tenia el mateix esperit que l’explorador Magalhães, segons el seu germà Francis

El circ ha estat la seva vida, el seu ofici i la seva passió. Carlos va començar amb 13 anys com a acròbata a les barres fixes, al costat del seu pare. Amb aquest número van recórrer diversos països durant 15 anys i va actuar a prestigiosos circs, com el Cirque d’Hiver de París o el Blackpool, a Londres. En un dels seus viatges va conèixer una artista d’una troupe xinesa, Militta Chy, amb qui es va ajuntar i van tenir una filla, Rosa Raluy.

Els darrers anys no han estat gens fàcils. El 2016, es va separar del seu germà Lluís per desavinences amb les seves nebodes Louisa i Kerry, que van crear i dirigeixen actualment el Circ Raluy Legacy; i uns mesos abans de morir, la seva filla, Rosa Raluy, va inaugurar el seu propi circ, el Circ-Teatre Rosa Raluy, ara fusionat de nou amb el Circ Històric Raluy del seu pare.

Carlos entenia el circ com una aventura permanent i un somni. Tenia el mateix esperit que l’explorador Magalhães, em va dir el seu germà Francis el dia del seu enterrament. Durant les darreres dècades, Carlos va viatjar per 40 països, entre ells França, Islàndia, Costa Rica o l’Argentina. Amb aquest ímpetu de viatgers, els Raluy van ser també el primer circ a trepitjar l’illa Reunió, a l’est de Madagascar. La mort de Carlos va traspassar fronteres i mars, i el ressò de la notícia va arribar als mitjans de comunicació d’aquest racó de l’índic. En el seu últim trajecte, la companyia viatjava amb tot el equip humà i material: 40 persones, entre tècnics i artistes, i les 20 caravanes del circ-museu, que ocupen més de 340 metres lineals de vehicles i que han fet famós aquest circ.

Carlos tenia molt assumida la dependència vital amb el circ. “El dia que em retiri moriré a l’endemà, perquè ja no tindré el que em fa viure, que és la malaltia del circ. Si fos una malaltia tindria cirquitis aguda”, va dir a Zirkòlika amb motiu del seu 70 aniversari. Carlos procurava mantenir l’essència del circ de l’època daurada i volia reforçar aquest segell amb espectacles encara més clàssics, a contracorrent de les noves tendències i les noves generacions.

Foto obertura: Josep Janer.

(Una versió d’aquest article es va publicar al número 63 de la revista Zirkòlika)