DIARI DEL CIRC

La companyia Passabarret està d’aniversari. Trenta anys al peu del canó fent de tot. De pallassos, d’editors, de directors d’una escola de circ (La Circoteca), de productors… També han protagonitzat sèries de televisió (Rocket Talent Fest), han fet temporada al Circ Històric Raluy i no s’aturen davant dels reptes que ells mateixos es marquen. Fins i tot lloguen carpes i tenen una col·lecció de quadres dels pallassos que han passat per la seva seu de la carretera d’Alcover, a Valls. David Sancho i Dèlia Batet són els dos pals de paller d’aquesta polifacètica companyia fundada el maig de 1995 que va estrenar el seu primer espectacle el maig del 1996, aviat farà trenta anys. 

—Amb 30 anys segur que ha passat alguna cosa divertida per explicar…

—Poc abans de començar una de les nostres primeres actuacions, faltava un músic. El trucàvem i no agafava el telèfon. Estàvem desesperats. A l’hora de l’actuació, finalment, nosaltres estàvem tots fora vestits i va aparèixer ell corrents. Es va posar una jaqueta, es va col·locar el barret, va agafa un filtre i va posar-lo al seu bombardí. I en aquell moment ens va mirar a tots i ens va dir: “Au, a bufar”. I així vam començar.

—Ara una cosa trista…

—La mort en un accident de cotxe de l’Òscar Monsonís, un dels fundadors de la companyia.

—Què és Passabarret?

—Passabarret era una cosa i ara s’ha convertit en moltes. Va començar com un grup d’amics que estaven sonats per fer malabars. Ni pallassos ni circ. Era un grup de malabaristes que aspiraven a fer carrer i passar-s’ho bé. Res més. I amb els anys s’ha anat convertint primer en una companyia de circ i després en una companyia de pallassos amb música. A poc a poc també es va anar convertint en una empresa, en una escola, en una productora… I avui el nucli de Passabarret és molt petit perquè hem passat de ser set persones a ser-ne dos. Al cap dels anys, però, avui encara podem dir que Passabarret és una mica una família. Afortunadament, a més, pràcticament tots els que han passat per Passabarret, encara a dia d’avui, segueixen sent elements actius i molt valuosos.

—Teniu la seu a Valls? Costa visibilitzar el circ fora de Barcelona?

—Fa temps que sentim la necessitat de posar sobre la taula la realitat que estem vivint. És una realitat dura, marcada per un fort desequilibri territorial dins del sector de les arts, i molt especialment en el de les arts escèniques. En el nostre cas, a més, des de fa anys no estem situats en una zona cèntrica, fet que ens col·loca encara més en una posició de desavantatge. Aquest desequilibri del qual parlem és un tema del qual se’n parla poc, es valora poc i es té molt poc en compte, tant per part de l’administració com dels programadors i dels festivals. Paral·lelament, també estem vivint un altre procés. El pallasso ocupa un lloc encara més complex i fràgil dins del sector: és menys visible. Costa de programar-lo, i sovint tenim la sensació d’anar a contracorrent. En el mercat de les arts escèniques —del circ i del sector en general— ens sentim una mica com salmons. I, malgrat tot, encara avui ens considerem molt afortunats de poder continuar vivint d’això. Arran d’un article que va publicar el diari Ara, on se’ns presentava com a “herois” que fan arribar la cultura al món rural, vam sentir la necessitat de matisar aquest relat. No ens acaba d’agradar definir-nos així. No vivim envoltats de cabres ni perduts a la muntanya. No vivim en un entorn rural entès de manera folklòrica. El que sí que som és profundament descentralitzats. I ho reivindiquem. Continuem lluitant contra una centralització que considerem terrible.

—Heu produït espectacles de circ, heu fet sèries per a La Xarxa de Televisions Locals i sou una companyia que toca moltes tecles. Voleu seguir creixent en aquest sentit? Voleu seguir fent televisió, produccions, llibres…

—Ens agrada sortir de la nostra zona de confort i explorar nous territoris. De tant en tant volem fer alguna bogeria. No tenim un full de ruta. És el nostre tarannà i la nostra manera de ser. Ens agrada parlar d’aquesta hibridació artística que hi pot haver dins del que nosaltres fem. Nosaltres defensem les arts escèniques, però de sobte resulta que tenim una productora o que tenim una escola, o que fem una exposició, o que tenim una línia editorial amb el nostre nom, o que treballem xarxes socials o fem videoclips. O podem fer una sèrie de televisió o un disc…. Penso que, a més, això està molt en línia amb les arts de circ, aquell art total i que pot ser híbrida, que agafa nous camins, que explora coses noves. Ara mateix ens estem adonant que ens està agradant molt el món de la instal·lació. I pensem: per què no seguir per aquesta via? De les poques vies que segurament hem explorat i que no estem a gust és amb el circ contemporani.

—Per què?

Tot el que nosaltres veiem i fem entenem que és contemporani. Però una de les nostres produccions va ser un espectacle propi que es titulava Josafat [adaptació de la novel·la de Prudenci Bertrana]. El vam descatalogar perquè no ens identificàvem amb aquest llenguatge.

—Però ara és el que es programa més…

—Per això som salmons. O sigui, estem lluitant contra un sector i una administració que quan veuen contemporani els crida molt l’atenció. És a dir, nosaltres seguim fent altres coses perquè la hibridació és molt pròpia del circ contemporani, és a dir, es barreja amb llums amb instal·lació, es barreja amb arts plàstiques, es pot barrejar amb dansa, es pot barrejar amb moltíssimes coses. Nosaltres ho fem sense trepitjar un terreny contemporani. Però per això som com som. Som salmons. Nosaltres vam començar perquè hi havia els nostres referents. Eren gent que feia malabars al carrer i nosaltres volíem fer el mateix. I després volíem fer pallassos al carrer. És a dir, nosaltres estem a prop de gent com Chacovachi, Jango o altre ídols Ens volíem apropar a all, un llenguatge meravellós per a qui el vulgui fer. Josafat s’hagués pogut seguir fent. Encara estaríem fent-lo ara, però no volem que el nom de Passabarret quedi representat per un tipus d’espectacle que no és el nostre.

—I els pròxims anys per on transitareu? Seguireu amb el llenguatge dels pallassos?

Sí. A nosaltres ens ha passat el que els passava a molts artistes de circ. Vull dir que estem operats del genoll (Dèlia) i de l’esquena (David). És a dir, físicament, el nostre cos ja no rendeix com abans Potser érem els que teníem menys interès per la tècnica o pel físic. Quan va començar la pandèmia encara érem tres i just començant la pandèmia, va marxar l’Oriol i ens vam quedar els dos pallassos. I aleshores vam dir: “Ostres, ens ho estem passant molt bé!” De fet, després de 26 anys o de 27 anys des que la companyia es va fundar, va ser el primer cop que treballàvem junts i resulta que escènicament ens coneixíem [David i Dèlia] més del que ens pensàvem. Després d’haver passat pel Circ Teatre Rosa Raluy, on ens vam formar com a pallasso clàssic, estem explorant unes situacions de pallasso clàssic que nosaltres no el veiem com a clàssic perquè ja era la nostra tendència. És un pallasso de carrer que té un discurs diferent però que estilísticament ens fa que estiguem molt còmodes i a més ens està funcionant molt. Ara estem treballant més que mai.

—Ah si? Quants bolos teniu a l’any?

—Aquest any un centenar. Hem de dir que aquests inclouen els escolars que normalment nosaltres no els inclouen mai. I també t’hem de dir que segurament aquest ha estat l’any en què hem treballat més de la història. Bé, Nosaltres fèiem temporades de 50, 60 o 70 bolos i aquest any cap a un centenar. També és això. Nosaltres no comptem els doblets, els triplets o quan anem quatre dies a un lloc comptem com a una.

—No hem parlat de l’escola. Quants alumnes teniu? Què s’hi pot aprendre?

Superem el centenar d’alumnes. L’escola està funcionant molt bé ara mateix, creiem que la tenim consolidada. Ens suposa una estabilitat en el sentit de que ens dona les garanties de mantenir una mica l’estructura. Tot plegat vol dir que és el que ens manté, és el que ens manté l’estructura de Passabarret.

—Estem fent l’entrevista per telèfon i no us veig. Em podeu explicar on esteu asseguts i de què esteu envoltats?

—Ara mateix estem a La Circoteca, a la zona de l’oficina, que és la zona on no deixem entrar el públic habitualment, tot i que tothom hi entra com Pedro por su casa. Nosaltres treballem en una taula rodona on ens veiem els que estem asseguts. Generalment hi som nosaltres [David i Dèlia] i en Marc, company que porta la producció i altres feines. Ara mateix estem envoltats de…. Bé, és una mica com si fos un cubell d’escombraries però molt bonic. Estem envoltats d’escultures de pallassos, pòsters i un munt de bajanades. Tenim vídeos, llibres… És un espai caòtic però inspirador alhora. Aquí tenim el contrabaix que havia fet servir en Josep Ventura, de Los Excèntrics. Tenim peces de museu, un ampolla de vi del circ, Un faristol amb partitures, és aquí hi ha com un caliu. De fet, a tota La Circoteca hi ha un caliu de circ. De fet aquesta oficina està dintre de l’espai de La Circoteca. Però tenim una finestreta i a l’altra banda d’aquesta finestreta estan fent classes de l’escoleta.

—Què s’hi aprèn?

—Cal diferenciar entre l’escoleta i l’escola. L’escoleta és per als més petits, de 3 a 5 anys. A partir de primer de primària ja parlem de l’escola infantil, i després tenim els grups juvenils. Tant a l’escoleta com a l’escola infantil, el treball és multidisciplinari. Què vol dir això? Que fem una introducció a totes les tècniques de circ: malabars, equilibris, cos a cos, acrobàcia… La idea és que vagin prenent contacte de manera progressiva amb els malabars, els equilibris, l’acrobàcia i també amb les disciplines aèries: trapezi, teles, cèrcol i corda. A més, d’aquí a poc introduirem també el pole dance; de fet, ja tenim previst començar tallers adaptats de pole dance per als nens i nenes de l’escola infantil. En aquesta etapa, treballem totes les tècniques sense especialitzar-nos. És a partir d’una certa edat que els deixem especialitzar-se, com passa amb els grups juvenils i els adults. Les especialitzacions que oferim són l’acrobàcia a terra i l’acrobàcia aèria.

—També teniu un col·lecció de quadres…

—Els pallassos i artistes que venen, que admirem i que ens fa molta il·lusió rebre, els regalem un quadre… però és un regal amb trampa: els el regalem, el signen i després el pengem a la nostra paret. És un testimoni que han passat per aquí. Aquí hem tingut Jango Edwards, Leo Bassi,  Chacovachi, Johnny Melville,  Claret Papiol, Pepa Plana, Pepe Viyuela, Los Excéntricos, Tortell Poltrona… La Circoteca té un aforament de 60 o 70 persones; és a dir, tenir alguns d’aquests noms treballant i fent espectacles per a un públic tan reduït dona un valor especial als espectacles que s’hi han arribat a fer, sovint a porta tancada. És un espai privilegiat, i poder viure això aquí és tot un luxe.

—I per què penseu que la figura del pallasso encara no està prou prou reconeguda a la societat?

—Això no és ben bé cert. El meu pare té 82 anys, i quan li pregunto que em digui un artista de circ famós, em respon Charlie Rivel. I jo crec que amb això ja queda tot dit. Si li demano una acròbata famosa, no en dirà cap. Si li parlo d’una acròbata aèria, tampoc. Una malabarista? Ningú. Algú que faci icaris? Tampoc. De pallassos, en canvi, sí. Si l’hi preguntes avui, dirà Charlie Rivel i potser hi afegirà el Tortell Poltrona, i amb una mica de sort, el Gaby, Fofó i  Miliki. Això diu molt clarament quina ha estat la presència i la força del pallasso dins l’imaginari col·lectiu. El pallasso ha tingut —i continua tenint— un problema, que jo crec que sovint es percep amb una regressió constant. Però no és un problema de públic.

—Doncs d’on ve el problema?

—Estic convençut que el públic valora els pallassos. Quan parlo de regressió em refereixo, sobretot, a les dificultats d’entrar en circuits d’exhibició: a festivals, programacions i estructures institucionals. Moltes vegades, l’estructura dels projectes de pallasso és molt petita, i això fa que arribar a l’administració sigui complicat. Hi ha molts festivals que et diuen: “És que nosaltres de pallassos no en contractem”, o bé: “És que de pallassos ja ho tenim cobert”. Sovint busquen pallassos que també siguin músics, acròbates o que facin moltes coses alhora, o bé propostes molt grosses, molt tècniques, o que siguin clarament contemporànies. Cada vegada és més habitual sentir: “Nosaltres programem contemporani”. De fet, ara mateix al Mercat de les Flors això ja porta incorporat aquest afegitó. I aquí és on molts no ens hi identifiquem, una qüestió que va molt lligada a l’edat.

—Què us queda per celebrar del 30è aniversari?

—Estem acabant una sèrie de documentals sobre els 30 anys de Passabarret, en què expliquem què s’ha fet any rere any. També acabem de publicar el llibre Versus, que és el quart volum de la col·lecció de La Circoteca. En aquesta línia editorial hem descobert que el que té més sortida entre cometes és allò que és més fàcil de vendre. És un format que ens ha agradat molt: convertir espectacles en llibres. No com vam fer amb Josafat, que vam agafar un llibre i el vam convertir en un espectacle, sinó just al revés. Aquest, concretament, parteix del nostre últim espectacle Versus. A més, és curiós perquè mai ens hem fet un homenatge a nosaltres mateixos, mai. Però en aquest cas es va donar la circumstància que la Margarida Aritzeta estava molt animada i engrescada, i li feia il·lusió participar-hi. I, esclar, que el llibre l’escrivís una Creu de Sant Jordi i que ho fes amb interès i  era molt xulo. Vam acabar l’any amb l’espectacle La caravana del Dr. Masterfil, un muntatge híbrid de titelles —amb la companyia Eudald Ferré— i pallassos, que som nosaltres. I, finalment, vam complir un dels somnis que teníem: anar a treballar per Nadal al Centro de Arte Matadero de Madrid. Entre això i la producció que vam fer al Parc de Nadal de Tarragona, doncs ja està: així vam tancar l’any i la celebració. Segurament encara deixarem algun acte pendent, perquè, en realitat, l’any no s’acaba fins al juny. Però, diguem-ne que les accions més destacades —les que més hem comunicat i en què hem posat més energia— les hem volgut concentrar sobretot l’any 2025. I també perquè no volem estar celebrant massa temps el fet de fer-nos vells.

Imatge d’obertura. David Sancho i Dèlia Batet durant una actuació. Foto: Pere Toda.