DIARI DEL CIRC
PER MARCEL BARRERA
Adéu, Monti
Joan Montanyès ‘Monti’ s’ha mort molt abans del què tocava. Amb només 48 anys. Una gran putada. Ha deixat la pista de circ que ell tan estimava per culpa d’una malaltia immisericorde i ha marxat amb una maleta carregada de projectes il·lusionants, com actuacions al festival Circ Cuba per aquest mes de juliol i un projecte molt avançat d’un espectacle a l’entorn del pallasso Rhum que havia d’estrenar a Fira Tàrrega. Com els grans pallassos, ha mort amb les botes posades, assajant cada tarda.
Els seus últims mesos de vida han estat una escenificació real d’aquella entrada del Carrega i Descarrega que magistralment havia presentat al Circ Raluy, al Circo Italiano i a tantes altres pistes de circ. Me’n vaig o em quedo, carrego o descarrego, descarrego o em quedo, carrego o me’n vaig. Ell es volia quedar amb la maleta de la vida -en tenia unes ganes enormes- però ha acabat marxant. Qui farà com ell d’abella matussera per intentar burlar-se de la reina de les abelles? Qui agafarà la maleta per a l’entrada del Carrega i Descarrega? Qui continuarà a la pista els números de Charlie Rivel? Qui farà riure amb l’entrada de Guillem Tell i de la poma? Qui farà com ell el número de la màgia?
Monti ha estat un pallasso de raça, casat amb el circ i d’una gran intel·ligència gestual. Únic. Era un huracà a la pista, un august extraordinari que no només ens feia somriure sinó que, com pocs, quan estava en plena forma artística, ens feia plorar de tan riure. Ahir ens vam reunir davant de l’hospital de la Vall d’Hebron i, mirant cap a la finestra de la seva habitació, li donàvem energia i l’últim adéu. Vam acabar rient de tant plorar. Ens acabaven de dir que havia mort.
Adéu Monti. No et vull molestar. Deus estar carregant i descarregant. Segur que al cel estaràs bé. Perquè segur que el cel és rodó, com una pista de circ.
Foto: Manel Sala ‘Ulls’
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Marcel, amb el teu permís vull compartir unes paraules en el teu bloc….
Ostres Joan, el teu amic Miquel Turull és un privilegiat per haber sigut el teu primer company escénic a la nostre comunitat de veins de Barcelona. Amb 10,11 i 12 anys en teniem prou amb una sala d’estar per fer el pallasso davant dels nostres familiars i veins.Jajaja…Ho pasavem pipa i com que no hi havien diners per el mig tot era molt fàcil.
Recordes quan anavem al cole amb els FFCC desde l’ estació de provença, com ens barallavem amb els del Viaró i feiem mil trastades… Com be tú deies ara, en una de les nostres intimes xerrades en el Bar Mendez, erem uns nens una mica dolents i fora de casa una mica mes entremeliats de lo normal. El meu Pare sempre deia que erem uns Gamberrus amb bon cor. I tantes més anecdotes que em deixo…. Tú has canalitzat aquesta energia cap el món teatral i jo cap el món de la jardineria. Avui dia 19 de maig la teva familia t’ha fet una despedida magnífica i com la teva Mare ha parlat de mi i no s’hem dona molt be parlar en públic, escric aquestes lineas com un petit homenatge particular. Sempre portaré dins meu una de les millors etapes de la nostre vida. Bon viatge crack !!!!