“Em vaig alçar. Avançava per l’habitació amb una prudència infinita, situant-me de manera que no veiés la cadira d’Albertine, la pianola en els pedals de la qual recolzava les seves sabatilles daurades, ni cap altre dels objectes que ella havia fet servir, perquè tots ells, en el llenguatge especial que els meus records els havien ensenyat, semblaven voler-me donar una traducció, una versió diferent, anunciar-me per segona vegada la notícia de la seva partença.
Però, sense mirar-los, els veia. Les forces em van abandonar i em vaig desplomar en una d’aquelles butaques de setí blau en què, una hora abans, en el clarobscur de l’habitació anestesiada per un raig de llum, la veladura m’havia inspirat somnis llavors apassionadament acariciats però ara molt llunyans. Ai las!, fins aquell moment només m’hi havia assegut quan Albertine encara era amb mi. No m’hi podia estar, em vaig aixecar. I així, a cada instant sorgia algun dels innombrables i humils jos que ens componen, jos que encara ignoraven que Albertine havia marxat i a qui calia notificar-ho. Calia anunciar la desgràcia que s’acabava de produir a tots aquells éssers, a tots els jos que encara no ho sabien; calia que tots ells, un per un, anessin sentint per primer cop aquelles paraules: “Albertine ha demanat els baguls” –aquells baguls en forma de taüt que jo havia vist carregar a Balbec al costat dels de la meva mare-, “Albertine se n’ha anat”. (…)
Alguns d’aquells jos no els veia des de feia temps. Per exemple (no havia pensat que avui era el dia del perruquer) el jo que jo era quan em tallaven els cabells. Havia oblidat aquell jo. La seva arribada va fer esclatar els meus plors, com, en un enterrament, la d’un vell servent jubilat que hagués conegut la morta.”
(Albertine desapareguda)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!