Però la sentència de Johnson mereix alguna matisació, perquè un excés de lectures tampoc no és bo. Com diu Nietzsche, els erudits sovint acaben perdent la capacitat de pensar pel seu compte; només saben raonar com a resposta a la lectura dels pensaments d’altri. “Hi ha un formiguer de comentaristes; d’autors n’hi ha gran escassedat”, ja denunciava Montaigne. I Montherlant, sempre aristocràtic, proclama: “el comú necessita les obres dels altres; el creador només necessita les seves”.
Perquè la lectura -com la televisió, la internàutica, les relacions socials, la parella (o sigui, com el món)- no només detreu a l’escriptor hores que podria dedicar a escriure sinó que l’allunya d’una matèria primera bàsica per al creador: el seu propi espai interior. Proust sosté que la vida social no ens aporta res perquè “no som com edificis en construcció, als quals es poden afegir pedres des de fora, sinó com arbres que treuen de la seva pròpia saba cada nou nus de la tija, cada pis del fullatge”. Per això Nietsche constata que “una mena d’emmurallament pertany a les primeres astúcies instintives de l’embaràs espiritual”, i Montaigne declara: “prefereixo arribar a entendre’m bé a mi mateix que no pas entendre Ciceró”.
I no obstant això, la majoria de creadors no estan disposats a renunciar als estímuls externs –inclosa la lectura- que la vida ofereix, i miren de fer compatible creació i vida. Potser l’obra d’aquests és menys profunda, menys essencial que la dels qui, enclaustrats, pouen en les profunditats de l’ànima; potser és veritat que l’erudició és una excusa per a no enfrontar-se a un mateix, un símproma de la feblesa del qui necessita arrepenjar-se en els llibres dels altres -com en unes crosses- per a avançar en l’obra pròpia. Però un llibre que parla d’altres llibres pot ser un gran obra. La literatura no només és introspecció; també és una conversa permanent entre totes les veus que hi conflueixen.
Entenc molt bé el Nietzsche que troba viciós “llegir un llibre de bon matí, a trenc d’alba, quan ets ple de vigor.” Però no tothom té el coratge de renunciar a la vida per l’obra. Molts, un dia rere l’altre, davant la disjuntiva entre l’escriptori i la butaca, ens deixem dur pel vici, encara que el llegir ens faci perdre l’escriure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!