L’Eusebi és un home previsor. Per exemple, cada matí, quan es lleva, posa la ràdio per sentir la informació del temps i saber si ha d’agafar el paraigua. A vegades passa com ahir, que la ràdio va dir que no plouria i a la tarda va acabar plovent, però això l’Eusebi també ho té previst: per a casos com aquest, té un paraigua de reserva al despatx.
Gràcies a aquesta petita precaució, ahir, quan, a l’hora de plegar, els seus companys s’apinyaven a la porta de l’empresa esperant que la pluja amainés, l’Eusebi va poder sortir tranquil·lament a l’hora precisa (17:30) i agafar el mateix metro de sempre, el que passa a les 17:36. Li agrada agafar sempre el mateix metro, tant a l’anada com a la tornada, i últimament sobretot a l’anada, de bon matí, perquè des de fa un parell de setmanes coincideix amb una jove que sempre puja dues parades després de la seva. L’Eusebi mai no li ha adreçat la paraula, però li sembla que és la dona més agradable de la ciutat.
Aquest matí, tot i que la ràdio ha anunciat un dia assolellat, l’Eusebi ha hagut d’agafar el paraigua de reserva per a tronar-lo a portar al despatx. És el petit inconvenient del seu sistema: l’endemà d’haver fet servir el paraigua de reserva, l’ha d’agafar encara que no plogui ni hagi de ploure, i això l’exposa a les mirades despectives d’alguns passatgers del metro que sembla que endevinin per què porta el paraigua –l’únic que en du en tot el vagó– i que els molesti que l’Eusebi sigui tan escrupolosament previsor.
Amb aquestes cabòries, l’home ni s’adona que el metro arriba a l’estació de la noia i que aquesta puja al vagó. I és veritat que té un aspecte agradable: cara neta i desperta, cabells agafats en cua, vestidura irreprotxable i…, sota el braç, un paraigua.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!