Las al jaç

La Grossa és una casa de pagès que hi ha a mig camí entre Calders i Moià, tal com diu una vella quarteta que encara es pot sentir per la comarca:

De la Grossa a Moià,

una hora hi ha.

De la Grossa a Calders,

una hora hi és.

Segons Viquipèdia, la notícia més antiga que se’n té és un pergamí de –poca broma!- l’any…  1321, en el qual Guillem de Calders, castlà, “fa establiment” d’una peça de terra a Berenguer Gros i Raimon Gros (pare i fill).

Durant el turbulent segle XIX, la Grossa va ser escenari de malvestats diverses. A la guerra del francès, l’hostal annex va fer de quarter general de les forces del baró d’Eroles, i, en les guerres carlines, la casa, nítidament carlina, va rebre les envestides dels liberals i va patir tota mena de robatoris i abusos.

Entre els fills il·lustres de la Grossa hi ha, per exemple, Salvador Gros, notable entallador del segle XVII, que va fer retaules per a les esglésies de Calders, Moià i Santpedor. Però l’àmbit en què la nissaga dels Gros ha fet més soroll no és ben bé l’artístic: la Grossa és l’origen d’una dinastia de militars carlins, entre els quals destaquen Antoni Gros i Ylla, conegut com “el Ton de la Grossa”, que va ser coronel cap de la cavalleria de Rafael Tristany i va participar en l’acció d’Alpens (1873), i Jaume Gros i Serra (1846-1935), nebot de l’anterior, que va participar com a capità de cavalleria de l’exèrcit carlí en nombroses batalles a Berga, Manresa, Igualada, Puigcerdà, Vic, Caldes de Montbui, etc..

El 25 de setembre de 1875, Calders va viure un fet dramàtic: el general carlí Pascual Gamundi va fer agafar l’alcalde Josep Ponsa i se’l va emportar cap a Moià per afusellar-lo com a represàlia al poble calderí. El diari El Imparcial va explicar els esforços que el cap de la família Gros, tot i ser carlí, va fer per a impedir l’assassinat de l’alalde: “…toda la población en masa salió a interceder ante el cabecilla, pero en vano; los mismos carlistas mas influyentes de la comarca corrieron tras del cabecilla pidiendo clemencia para el desgraciado alcalde (…). D. Valentín Gros, de Calders, que tiene a tres hijos y un hermano en la facción carlista, agradeció los señalados servicios que siempre ha recibido del alcalde y corrió tras de la partida implorando perdón y compasión al jefe rebelde; todo fué inútil y el alcade fué asesinado a bayonetazos al llegar a Moyá.”

La família materna de la meva mare prové d’aquesta nissaga dels Gros (que avui, com veurem, es diuen Ylla). De petita, ma mare va passar moltes temporades a la Grossa i sempre s’hi refereix amb un afecte especial. L’altre dia en parlava. El que segueix és la transcripció del que em va explicar.

 

1.

Per a la família de la meva mare, la Grossa era un indret mític. Se’n contaven tantes històries que no acabaria. A mi, la que més m’impressiona és la de com els germans Gros, a base de renúncies i de molt de treball, van aconseguir salvar la casa en un moment en què les coses anaven molt mal dades.

Poc després d’acabada l’última guerra carlina va morir el cap de família i va deixar set fills encara joves: sis nois i una noia. Durant la guerra, alguns dels germans havien combatut al bàndol carlí (en aquell temps, si t’hi presentaves amb un cavall i una escopeta, ja et donaven un grau), mentre els altres germans miraven de tirar endavant l’explotació de la finca enmig d’amenaces constants. Si s’acostaven les tropes liberals, tancaven la casa tan bé com podien -portes i finestres ben barrades-, prenien la marededéu de la capella i les velles joies familiars i es refugiaven uns quants dies al bosc. Quan podien tornar, es trobaven la casa saquejada.

Com que això va passar més de dues i de tres vegades, en acabar la guerra la situació econòmica de la Grossa estava molt compromesa. Tant, que, per a fer front als deutes, la van haver de vendre a carta de gràcia, que és una venda amb dret a recompra en un temps determinat.

Després de la mort del pare, un vespre, a l’hora de sopar, el noi gran, o sigui l’hereu, es va adreçar als seus germans amb posat greu.

-Aviat us hauré de pagar la legítima perquè us pugueu establir i formar les vostres famílies –els va dir-. Però, tal com estan les coses, és impossible pagar les legítimes i, alhora, respondre del deute i recuperar la propietat de la casa. Hi he donat molts tombs i només veig una manera de pagar-vos la legítima i que pugueu marxar: vendre la Grossa definitivament.

Els germans es van posar les mans al cap. Vendre la casa pairal, l’orgull de tantes generacions de la família Gros? De cap manera!

Si l’única possibilitat d’evitar-ho era que els germans renunciessin a la legítima i és quedessin a la casa, farien això exactament. No calia parlar-ne més. Per a assegurar el futur de la Grossa, renunciaven no només a la legítima sinó també a casar-se. La casa bé s’ho valia. Ja estava tot dit.

Només un dels sis nois, l’Isidro, no es va sumar a aquest compromís i va optar per anar-se’n a Barcelona (cosa que no va agradar als altres, que, després d’això, hi van mantenir poc contacte). La resta van decidir quedar-se a la casa de per vida.

El compromís de celibat també el va assumir l’hereu: ell tampoc no es casaria. Només en va quedar exclosa l’única noia, la Filomena, per a qui tots els germans sentien devoció: en ella posaven l’esperança de donar continuïtat a la nissaga.

Van seguir anys de molt trescar per a salvar la finca. Cada germà tenia la seva comesa. L’hereu era l’onclo de la clau, responsable màxim de la casa. Jo encara el vaig aconseguir, quan ja era molt vell. El recordo com un home alt, que sempre duia uns pantalons de pana que feien ric-rac quan caminava. Després hi havia l’onclo de la llana, que es cuidava dels ramats i de vendre la llana (encara veig com tallaven la primera llana, amb tisores perquè era llarga, i en farcien els matalassos); l’onclo de les abelles, i l’onclo de la ploma, que feia els escrits i els comptes. Un onclo es va fer capellà (a aquest no li dèiem onclo sinó senyoronclo, pronunciant la r), però va continuar vivint a la Grossa.

Amb el sacrifici de tots, la casa anava tirant endavant.

De tant en tant parava a la Grossa un parent llunyà, un cosí valencià dels onclos que es deia Ramon Ylla. Era tractant de cavalls, i aquesta feina el feia anar per les fires, o sigui que havia voltat el país i tenia una certa mundologia. La jove Filomena, que pràcticament no s’havia mogut de la Grossa; que era com un mató de monja, sempre voltada d’aquella colla de germans, es va enamorar d’en Ramon. I es van casar.

Un cop casats, en Ramon i la Filomena –els meus besavis- van a anar a viure a un molí als afores de Vic. Van tenir quatre fills i dues filles. Una de les nenes es va morir encara molt petita, ofegada al riu que feia anar el molí. L’altra filla va ser la meva àvia Concepció, la mare de la meva mare. Els nois eren el tiet Josep de Barcelona, el tiet Jaume de la farinera, el tiet Sebastià –després te’n diré el motiu- i el tiet Mariano, que va morir jove de tuberculosi. El cap de família, el besavi Ramon, no parava gaire a casa. Continuava anant per les fires i, una vegada que la besàvia Filomena anava de part, no el trobaven enlloc. La meva mare sempre en va parlar amb fredor. En canvi tenia una gran admiració per la seva àvia Filomena, a qui el besavi Ramon havia fet patir molt.

Els fills d’en Ramon i la Filomena van anar creixent i un dia l’onclo de la clau va dir a la seva germana Filomena que ja era hora que un dels nois anés a viure a la Grossa per a garantir la continuïtat de la casa. Van quedar que tots quatre nois ho provarien, l’un darrere l’altre, per ordre d’edat. Primer hi va anar el tiet Jaume, que era molt senyor, i s’hi va avorrir. Després hi va anar el tiet Josep, i també s’hi va avorrir. Tocava al tiet Sebastià. Hi va anar… i li va en – can – tar! Li va agradar la finca, li van agradar els onclos, l’ambient d’aquella casa -que era fantàstic-, i s’hi va quedar. Ara tots aquells vells concos ja tenien hereu: en Sebastià Ylla, el tiet Sebastià de la Grossa.

Amb aquestes, el tiet Sebastià va agafar nòvia; una noia de Moià que es veu que era una mica senyoreta, d’una família benestant, i que vivia en una casa amb una gran balconada davant mateix de l’església del poble. Als onclos, la noia no els va agradar gaire. La trobaven massa delicada, els semblava que no feia per la Grossa, no la veien mestressa.

Però en Sebastià i aquella princesa de Moià van anar festejant i va arribar el dia d’anar a demanar la mà de la noia. L’onclo de la clau va comprar un anell senzill i va acompanyar en Sebastià a visitar la seva promesa per a fer la petició de mà.

La noia, quan va veure aquell anellet, va pensar: “aquests el que busquen és una minyona que es cuidi de tots aquests vells. I ara!, què s’han cregut?, però que no saben qui sóc? D’una finca com la Grossa em venen a demanar la mà amb aquesta baratija? Ja veig que no em tenen per res. Això és quincalla, una rampoina! No senyor, de cap manera!”

En Sebastià va tornar a la Grossa amb la cua entre cames. Havien renyit.

En aquella època, la germana d’en Sebastià, la meva àvia Concepció, ja era casada amb l’avi Campà i vivia a Vic. Però com que, des que la Filomena s’havia casat, a la Grossa no hi havia mestressa, la Concepció hi anava sovint a donar un cop de mà. Quan va passar aquell desastre amb la promesa del seu germà Sebastià, la Concepció va dir al seu home:

-Me’n vaig cap a la Grossa a veure si puc arreglar aquest casament, que es veu que el pobre Sebastià tot el dia plora.

L’àvia Concepció m’havia explicat moltes vegades la seva visita a la noia de Moià:

-Vaig anar a Moià a veure aquella noia i, quan entro a casa seva, me la trobo asseguda en una cadira mitjana -abans a les cases hi havia la cadira mitjana, que es feia servir molt perquè llavors les cadires solien ser molt altes-, i amb unes estisoretes anava tallant i desfent els enagos de núvia. Plorava desesperadament i anava desfent i tallant: rac!, rac!; desfent i tallant amb fúria: rac!, rac!”

La Concepció va tornar a la Grossa i va dir al seu germà:

-Sebastià, no hi ha res a fer. Aquesta noia ha tingut un disgust molt gros. S’ha pres molt malament això de l’anell. Ha pensat que no la valoràveu gens i que aquí seria com la Ventafocs.

En Sebastià va tardar molt a refer-se. Però al cap d’un temps, finalment, va conèixer la Maria, que era lletja però valia un imperi –tots la vam estimar molt, a la tieta Maria de la Grossa.

L’onclo de la clau i en Sebastià li van anar a demanar la mà amb el mateix anellet que a la noia de Moià, però la tieta Maria ja s’hi va conformar. S’estimava en Sebastià i ja en tenia prou. I es van casar.

El dia del casament, sortint de l‘església van anar cap a la Grossa i, en arribar-hi,  l’onclo de la clau va dir a la Maria:

-Ara ja ets la mestressa d’aquesta casa. Vine.

I llavors l’onclo (no sé d’on; m’ho havien explicat però no m’ho crec gaire, deien que d’un sostre baix que hi havia en un extrem de la sala), va i treu una caixa!, no una capsa, una caixa que pesava com un mort. Li obre aquella caixa i apareixen les joies de la família.

Allò era un tresor. Jo les he vistes, Marcel. Quines joies! No te’n pots fer idea. Per exemple en recordo una, una agulla, que era una cistella d’or en filigrana, i de la cistella en sortien flors: un robí, una maragda, una perla, un brillant… També recordo unes arracades que eren fetes amb tres o quatre peces –em sembla que en deien arracada catalana. Per si te les posaves senceres -o sigui amb totes les peces enganxades-, de tan com pesaven tenien un ganxo que passava per sobre de l’orella, perquè no t’esqueixessin el forat de l’orella. Però es podien dividir i fer més petites; les podies dur només amb algunes de les parts.

I tota la caixa era plena de joies així.

Diu que, davant d’aquell bé de Déu, la Maria tremolava mig esporuguida. Si ho arriba a veure la noia de Moià, hauria caigut d’esquena!

 

2.

Amb aquestes, en Sebastià i la Maria van tenir el primer fill: va néixer en Jaume Ylla.

Tu t’imagines, en aquell casalot ple de vells, després de l’arribada d’una parella jove que havia donat un tomb a la casa –perquè la tieta Maria era molt bona mestressa–, que hi naixés una criatura! Allò va ser una alegria tan gran que els onclos no se’n sabien avenir.

L’endemà del naixement, de bon matí, un dels onclos va anar a la parròquia de Moià amb una bossa plena de monedes i va dir al senyor rector:

-Aquí teniu aquesta bossa: que toquin les campanes tot el dia, que a la Grossa hi ha nascut un hereu!

I, dit i fet, les campanes van començar a tocar com boges.

-Què és aquest repic de campanes que sona tot el dia? –va exclamar l’expromesa d’en Sebastià, que tenia aquella gran balconada davant mateix de l’església.

Quan li van dir que era perquè a la Grossa hi havia hereu, va caure desmaiada.

A mig matí les campanes van fer una pausa.

-Calla, ja paren, ja han parat. Gràcies a Déu. Potser feia una hora que tocaven!

Però de seguida…. Catacrinc, catacranc!

-Altra vegada l’hereu de la Grossa?

I ella, paf, desmaiada. La pobra noia es va passar tot el dia tenint accidents, com se’n deia abans.

 

A la Grossa, aquella criatura va ser… no te’n pots fer una idea! Aquell Jaume de la Grossa, entremig de tots aquells onclos…! Jo no et sé explicar tot el que s’hi van dedicar, la paciència que hi van tenir, tot el que li van arribar a ensenyar.

Si era temps de bolets, un dels onclos es llevava de matinada i anava a posar rovellons al mig del camí, davant mateix de la casa. Quan el nen es llevava, l’onclo li deia:

-Vine, Jaume, que agafarem el cistell i anirem a collir bolets, a veure si en trobem! Noia, dóna un cistell i un bastó al menut.

Encara no havien sortit de casa, que…

-Marededéu, però si ja n’ha trobat un! I és un rovelló!!

I al cap de res,

-Queeè? Però si ja n’ha trobat un altre!

Al cap dels anys, els onclos encara ho explicaven i els queien les llàgrimes de riure.

La nit de Reis feien caminar un parell de cavalls per l’era, perquè el nen, del llit estant, sentís el clap-clap dels cavalls sobre l’empedrat abans d’adormir-se. Això també m’ho havien fet a mi, molts anys més tard, quan jo hi havia anat de petita. Sentir aquell clap-clap dels cavalls, amb els nervis de la nit de Reis, era impressionant.

 

3.

Per a tota la meva família, la Grossa va ser sempre un refugi. Durant la guerra civil, l’avi Campà s’hi va amagar fent-se passar per mosso. Però, guerres a part, si per exemple un renyia amb la promesa, doncs cap a la Grossa a refer-se a base d’anar rere els xais i de viure amb tots aquells oncles en aquella casa esplèndida. I si un menut estava desganat -com jo-, doncs cap a la Grossa. Jo vaig viure mitja infantesa a la Grossa. Com que no menjava, la mare decidia portar-m’hi quinze dies, i en tornava refeta.

M’hi havien arribat a enviar sola. Em portaven amb una maleteta a l’estació de l’auto de línia de Vic i deien al conductor:

-Si us plau, baixi’m la nena a l’alzina rodona, que ja hi haurà algú esperant-la.

I quan l’auto de línia arribava a un indret on hi havia una alzina molt grossa, s’aturava i baixava jo. Allà m’hi esperava un mosso de la Grossa, que m’acompanyava fins a la casa.

Altres vegades feia tot el viatge en tartana. Si el tiet Sebastià venia a Vic per alguna gestió, la mare aprofitava i em feia encabir a la tartana quan ell se’n tornava.

Anar de Vic a la Grossa en tartana era un viatge molt llarg. No s’acabava mai.

-Que encara no arribem? -preguntava jo de tant en tant.

-A cada pas de la mula, ens hi acostem –em contestava el mosso que menava la tartana.

Quan venia una pujada, el mosso deia: “tireu-vos endavant” (o a l’inrevés, ja no me’n recordo), i ja ens tens al tiet i a mi cap endavant (o cap endarrere). Quan venia una baixada, al revés. I la mula catric-catrac, catric-catrac durant hores i hores. Sempre arribàvem que ja era fosc.

Jo allà no m’hi enyorava; al contrari: m’agradava d’estar-m’hi. Llavors encara quedava algun onclo, ja molt vell, i tot era com en un conte. Per exemple l’onclo Carlos, que era molt alt, tenia una cadira petita penjada en una biga del sostre. I a la sala hi havia un rellotge de peu que tenia a la panxa un armariet on desaven l’escopeta.

Els mossos també formaven part de l‘ambient de la casa. Els àpats els fèiem en una taula molt llarga: de mig en amunt hi menjaven els amos i, de mig en avall, els mossos. Tothom a la mateixa taula i compartint porró.

Havent sopat, la taula quedava plena de llumeneres i, a l’hora de ficar-se al llit, cadascú agafava la seva per anar cap al seu quarto (els  amos dormien a baix, els mossos al pis de dalt).

Tenien un gos que portava al coll una placa de plata, perquè un dia van anar a atrapar un senglar, que en aquell temps era una cosa molt fiera. El tiet Sebastià m’ho havia explicat:

-Jo amb l’escopeta, el gos al davant, el vam anar perseguint, perseguint, fins que es va fer fosc i, quan arribem a unes mates, me’l trobo al davant, mirant-me desafiant. El gos li va plantar cara, i jo amb l’escopeta: pam, pam.

T’ho explicava com si hagués caçat un lleó (no era com ara, que els senglars són arreu). Mort l’animal, gent de Moià va anar amb un carro a buscar el senglar, que era enorme. I la placa del gos duia la data d’aquesta feta.

Facècies com aquesta les explicaven havent sopat, que anàvem a seure a l’escó, davant del foc. Els onclos tenien cultura. La casa estava subscrita a unes quantes revistes, que ells llegien amb devoció i comentaven al vespre a la vora del foc.

Una altra anècdota que explicaven era d’una vegada que el senyoronclo Mariano, el capellà, se’n va emportar el nen -en Jaume- a passar uns quants dies a Montserrat, un viatge que llavors era tota una aventura. Quan van tornar, l’onclo li va dir a la Maria, la mare de la criatura:

-Mira noia, estant a Montserrat hem fet tantes classes de catecisme, hem parlant tant, hi havia un ambient tan bonic i l’he vist tan ben preparat que… el nen hi ha fet la primera comunió.

La tieta Maria va quedar de pedra:

-Però què diu ara! Si teníem previst fer una festa el mes de maig, ja havia encarregat el vestit del nen i tot!

A l’escó també hi havia històries tristes per explicar. Els primers dies de la guerra del 36 (sembla que, concretament, el dia 23 de juliol), aquest senyoronclo Mariano capellà -que era el que batejava, el que casava (a la mare el va casar ell), el que enterrava, etc.- se’l van emportar uns milicians en un cotxe. Quan ja havien fet bastants quilòmetres, es van aturar en una fonda. Allà l’onclo va aprofitar per a donar el rellotge a l’home de la fonda, tot dient-li:

-Ja veig que m’han agafat per anar-me a matar. Sóc de la Grossa de Calders. Si em volguéssiu fer el favor que aquest rellotge arribi a en Jaume –no el va deixar al seu nebot, en Sebastià, sinó al nen, a en Jaume-, és tot el que en aquest moment duc a sobre.

El van anar a matar prop de Cabrera de Mataró. El van deixar estès en una cuneta.

Els de la fonda van ser bona gent i van fer el que l’onclo els havia demanat. En Jaume tenia desat aquell rellotge. Quan me l’ensenyava, se li negaven els ulls.

 

En Jaume va tenir dues germanes: la Dolors i la Roser.

La Dolors no es va casar, va morir l’any passat, i va ser una mestressa extraordinària. La mare deia que mai a la vida hi ha hagut unes llangonisses com les que feia la Dolors a la Grossa. Quan mataven el porc, ella era l’encarregada de pesar el pebre i la sal, i hi sabia trobar el punt just.

L’altra germana, la Roser, sí que va fer una família. Té una neta amb síndrome de Down que fa uns quants anys se’n va parlar perquè havia fet una tipografia que un dia la van dur els jugadors del Barça a la samarreta.

Ara en Jaume ja és mort, però la casa continua endavant.

A mi sempre m’ha impressionat la manera com tots aquells germans  Gros van renunciar a fer la seva vida, a la legítima, a casar-se. “Ens quedarem aquí i un es cuidarà d’això, l’altre es cuidarà d’allò”. I van salvar la Grossa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!