En el seu dietari, Maurici Serrahima comenta la vinguda de Josep Carner a Catalunya l’abril de 1970. Serrahima va a visitar el poeta a l’hotel on posa (el Balmoral) i diu que el troba molt deteriorat mentalment, fins al punt que “no és gens clar que Carner sigui conscient que és a Barcelona”. Explica que Carner comença les frases i no les acaba (potser perquè es pensa que sí que les ha acabades), i que primer ha pensat que no hi tocava però després ha entès que Carner no acaba cap frase una mica llarga simplement perquè li falla la memòria immediata: quan és a mitja frase, ja n’ha oblidat el començament.
Però que et falli la memòria no vol dir que hagis perdut altres facultats mentals. Serrahima observa que Carner manté intacta la capacitat de reaccionar a qualsevol comentari amb enginy i a l’instant. A unes noies que li demanen que els firmi uns llibres, els diu: “Que totes els ponguin”. I quan una senyora se n’acomiada demanant-li que no l’oblidi, ell respon: “No oblido mai els records agradables”.
L’endemà li donen una medalla a l’Institut d’Estudis Catalans i Carner fa un breu parlament, en el qual, segons Serrahima, “es veu on va —amor al país, confiança en les joves generacions— però no se’n surt. Així i tot, en el curs d’una frase, i perquè no troba el mot que cerca, en diu un de forçat fals, però se n’adona, somriu, i diu: “És una paraula nova…””.
La descripció que Serrahima fa d’aquest Carner crepuscular (va morir a Brussel·les poques setmanes després de l’estada a Barcelona) m’ha fet pensar en els últims anys del meu pare, en el qual també era constatable que la nul·la memòria immediata és compatible amb un bon funcionament cerebral en altres àmbits.
En els seus últims mesos de vida, el pare no recordava res que hagués dit -o que li hagessin dit- mig minut abans, i feia allò típic de repetir indefinidament una mateixa pregunta o comentari. Ara em ve al cap, per exemple, el dia que es va anunciar que Messi marxava del Barça. Era l’agost del 2021 (el pare tenia 97 anys) i jo vaig anar a veure els pares al seu apartament de Sant Pol. A la tauleta que el pare tenia davant de la butaca hi havia l’Avui amb el titular a tota pàgina sobre la marxa de Messi. Cada cop que els ulls li topaven amb aquell titular (i van ser moltes vegades), l’home feia un bot i exclamava: “Òndia!, en Messi marxa?”
En canvi, el pare resolia sudokus a tota pastilla, ens guanyava a tots al dòmino i, com Carner, mantenia la capacitat de fer respostes enginyoses. En l’acció-reacció instantània, va ser fins al final el sorneguer de sempre.
Per exemple, aquell mateix dia del titular de premsa sobre Messi, a mitja tarda vaig proposar als pares de sortir a fer una orxata. Quan ens disposàvem a sortir, el pare va demanar a la mare si duia diners. “Sí, porto un bitllet de deu euros”, va dir la mare. El pare va respondre a l’acte:
“Haurem d’anar amb escorta policial!”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!