L’Eusebi és un home previsor. Per exemple, cada matí, quan es lleva, posa la ràdio per sentir la informació del temps i saber si ha d’agafar el paraigua. A vegades passa com ahir, que la ràdio va dir que no plouria i a la tarda va acabar plovent, però això l’Eusebi també ho té previst:
El meu amic M m’explica que, quan de bon matí surt de casa per anar a treballar, molts dies coincideix a l’ascensor amb un veí que deu viure uns quants pisos més amunt. M no coneix aquest veí, no sap ni com es diu. Quan es troben a l’ascensor, s’encreuen dos lacònics: -Bon dia. -Bon
Avui molts pares protegeixen i mimen els fills en excés. Ara que ve Nadal, tions i Reis vessaran de regals. Però no sempre ha estat així. Joan Amades explica que “abans, hom tractava els infants amb una crueltat i una duresa que avui no se’ns fan entenedores”, i ho il·lustra amb costums d’altres temps com
Ahir vaig entrar en una botiga Timberland del Passeig de Gràcia. Una dotzena de japonesos s’hi emprovava sabates desaforadament. Jo també duia el propòsit d’emprovar-me’n unes, i una dependenta molt amable me les va dur i em va conduir a un racó arrecerat on encara hi havia un tamboret lliure. Com dic, era una dona
Llegeix a la premsa que avui es presenta ell llibre Proust i Catalunya a La Central del carrer Mallorca. Tot i que ell no va mai enlloc, se sent interpel•lat a assistir a aquesta presentació perquè des de molt jove és un devot de Marcel Proust. Però de seguida li arriben els dubtes. Les presentacions
“Em vaig alçar. Avançava per l’habitació amb una prudència infinita, situant-me de manera que no veiés la cadira d’Albertine, la pianola en els pedals de la qual recolzava les seves sabatilles daurades, ni cap altre dels objectes que ella havia fet servir, perquè tots ells, en el llenguatge especial que els meus records els havien
Entro en una botiga de roba d’home del carrer Gran. A aquesta hora del matí –encara no són les onze-, l’establiment respira pau. Només hi ha una clienta, capficada examinant l’estesa de corbates que un dependent li ha col•locat al davant. Jo vaig de cara a uns pantalons. En trio un parell, demano si me’ls
La meva filla ja és gran, setze anys, però encara conserva alguna resta infantil, especialment la seva tendència a convertir-ho tot en un joc. A les seves mans, qualsevol activitat (anar a comprar el pa, estendre la roba, parar taula) s’omple de regles i pautes, d’aspectes puntuables i de raonaments surrealistes. Per exemple fer un
Durant anys, l’emissió de Canal + es rebia a tots els televisors, tant si hi estaves abonat com si no (la majoria el teníem sintonitzat al núm. 7). Si no hi estaves abonat, només s’hi veien unes ombres, perquè el canal t’arribava “codificat”. En aquell temps jo solia dir, en broma, que la codificació era
Dino amb el meu amic en un bar de l’Avinguda Gaudí que és al costat del seu despatx. Havent dinat, jo vaig cap al metro i ell em diu que ve amb mi perquè ha de a comprar un parell de coses a la farmàcia. Arribem plegats a la parada del metro i, quan em
“Havíem arribat davant la meva porta. Vaig baixar del cotxe per donar l’adreça de Brichot al cotxer. Des del carrer veia la finestra de l’habitació d’Albertine, aquella finestra abans sempre negra a la nit, quan ella no vivia a casa, que ara la llum elèctrica de l’interior, segmentada pels llistons dels finestrons, estriava de dalt
En el pròleg de les seves memòries, Jordi Pujol ja avisa que “massa sovint les memòries es fan per posar-se més galons dels deguts”. És veritat: qui escriu unes memòries, tendeix a fer-se quedar bé i a accentuar o exagerar la importància de la seva intervenció en en els fets que ha viscut. Els memorialistes
L’11 de desembre de 1975, tres setmanes després de la mort del dictador, els jugadors del Barça són a l’aeroport de Budapest esperant per a prendre el vol de tornada a Barcelona. El dia abans han jugat un partit de la Copa de la UEFA contra el Vasas, han guanyat 0-1 i s’han classificat per
Cruyff es mereix el reconeixement del barcelonisme però jo no posaria el seu nom al camp del Barça. Actualment, a la lliga de futbol espanyola, dels vint estadis de la primera divisió només cinc tenen el nom d’una persona: tres dels quatre estadis de Madrid (Santiago Bernabeu, Vicente Calderón i Alfonso Pérez) i els dos
A l’últim volum de les seves memòries, Leonard Woolf explica com va viure els anys de la segona guerra mundial a Anglaterra. El primer contacte amb l’aviació nazi el va tenir un diumenge al migdia a Rodmell (Sussex), on passava els finals de setmana. “La primera vegada que vam veure avions alemanys –escriu Woolf– va