Piero

Encara tinc els llibres en caixes de cartró i no puc accedir al meu exemplar rebregat de les “Cartes d’Itàlia” de Josep Pla, que m’ha acompanyat des de jove. Si ho recordo bé, s’obre amb una cita d’un autor, potser anglosaxó, que diu que, si mai li oferien de demanar un desig, demanaria tornar a tenir 20 anys i no haver estat a Itàlia. Quan ho vaig llegir per primera vegada, jo complia totes dues condicions, i vaig tenir raó de sentir-me un privilegiat.

Des de llavors, no em canso de descobrir Itàlia. Un estiu vaig seguir la ruta dels indrets on Piero della Francesca va exercir el seu ofici. Com que Piero es va moure poc, la ruta té un radi d’escassos quilòmetres: Sansepolcro, Monterchi, Arezzo, Urbino… A Arezzo, no vaig poder veure els frescos de l’església de Sant Francesc perquè estaven “in restauro”. A Itàlia, sempre has de deixar coses per a la propera vegada.

La restauració dels frescos va durar quinze anys, i ara en fa tres que es poden tornar a visitar. La setmana passada, finalment, vaig trobar l’ocasió d’anar-hi. (CONTINUA…)

 

Arezzo, al sud de Florència, no té la monumentalitat de Siena però és una ciutat captivadora, amb la bellesa d’una pagesa polida i austera. Petrarca i Vasari van tenir el bon gust de néixer-hi.

Divendres hi feia un fred que pelava. L’aire glaçat i les teulades humides em van fer pensar en Vic. Ja era fosc quan vaig poder entrar a l’absis de Sant Francesc, un espai modest, d’escala humana, on em va acollir la tebior de la llum del Piero. Després de la restauració, han col·locat un mur fins a mitja alçada, per a aïllar l’absis de la resta de l’església. Els aretins, amb raó, s’oposen a aquest mur extemporani, però, de l’absis estant, aquesta pantalla reforça la sensació d’estar immers en els colors, les figures i els rostres que va pintar el mestre. A dreta i esquerra, t’interpel·len les expressions serenes, les mirades perdudes d’aquells rostres. Piero era un poeta.

Aquell racó de món ha exercit una influència formidable sobre l’art occidental. Pla diu que Picasso es va inspirar “copiosament” en Piero della Francesca. No hi entenc, però diria que el Picasso rosa està en deute amb els rostres del Piero. I la vista d’Arezzo que hi ha en un dels frescos de Sant Francesc recorda la composició dels Picassos d’Horta (vegeu les minifotos adjuntes).

L’entrada a l’absis de Sant Francesc només dóna dret a estar-hi mitja hora. Són 30 minuts de placidesa, emoció i un cert orgull de pertànyer a l’espècie humana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.