Josep Camps, un vigatà a París

L’altre dia la mare em va ensenyar una carta que havia trobat entre els papers guardats en un vell canterano que havia estat dels seus pares (els meus avis). La carta era d’un tal J. Camps, anava adreçada al meu avi i estava datada a París el 9 d’abril de 1952. En un català molt correcte, J. Camps hi felicita el meu avi perquè ha rebut una participació del casament de la seva filla, o sigui de la meva mare.

La mare m’explica que aquest J. (Josep) Camps era fill d’un sastre i havia estat molt amic de l’avi. De petits, l’avi i en Josep Camps, que eren veïns (tots dos vivien a la plaça de Vic), van passar moltes hores jugant plegats sota les voltes.

També m’explica que Josep Camps va marxar a París fugint de la guerra civil, i que l’avi sempre en parlava amb una gran admiració, perquè deia que era un dels sastres més importants de París.

Els meus pares es van casar aquell abril de 1952 i, com que de viatge de nuvis van anar a París, l’avi els va demanar que anessin a saludar el seu vell amic. El van anar veure al seu establiment dels Champs-Elysées, una botiga gran i luxosa, i Camps –que la mare recorda com un home baixet i formal- els va acollir amb molt d’afecte.

Tenir a les mans aquella vella carta de 1952 va despertar la meva curiositat sobre Josep Camps, de qui mai no havia sentit a parlar. ¿Havia estat realment un sastre tan important com deia l‘avi, o només un bon sastre que havia tingut el mèrit d’obrir-se camí a París? Vaig fer un cop d’ull a Google i vaig quedar parat de comprovar que Josep Camps és un referent entre els especialistes. Les revistes més professionals –sobretot franceses- en parlen amb veneració. En canvi, no és conegut pel gran públic: no té ni una trista pàgina a Wikipedia.

El meu desconeixement sobre el món de la sastreria i de la moda és total. I, no obstant això, el que he llegit a internet sobre Josep Camps m’ha fascinat. Això és el que n’he tret:

Josep Camps i Coma (1903-1993) es trasllada a París el 1937 i obre una sastreria al número 55 dels Champs-Elysées. En pocs anys es fa un nom en el món parisenc de l’alta costura i el 1948, passada la segona guerra mundial, ja és el líder de l’anomenat Grup dels cinc, integrat pels sastres de més renom de París: Josep Camps, André Bardot, Socrate, Gaston Waltener i Max Evzeline.

Als anys seixanta, el Grup dels cinc marca la moda masculina a París i Josep Camps és reconegut pels seus col·legues pel seu esperit innovador i pel seu coneixement de l’ofici i destresa tècnica, especialment en el tall, en què se’l considera un virtuós.

Camps és un home meticulós. Fa reunions setmanals amb els seus oficials talladors per a treballar cada detall de les línies i els aploms de les americanes. La seva sastreria és una referència per als talladors i aviat crea escola, fins al punt que encara avui es parla del mètode Camps. S’ha escrit que Josep Camps era un mag de la costura que va convertir el seu establiment una escola de màgia. I certament en el seu taller hi van treballar i hi van aprendre l’ofici molts dels qui acabarien formant el pinyol de la moda masculina de París durant els anys setanta i vuitanta, com Francesco Smalto, Emanuel Ungaro, Gabriel Gonzalez, Mario de Luca, Claude Rousseau, Henri Urban, Marc Di Fiore, André Guilson, etc.

Camps va ser el primer sastre parisenc del rei Mohammed V del Marroc i del seu fill, el príncep Moulay El-Hassan, futur rei Hassan II. El 1962, un dels col·laboradors i deixebles de Camps, el famós dissenyador Francesco Smalto, s’instal·la pel seu compte i s’endú una part dels clients de la casa, entre els quals Hassan II, que en aquells anys és designat “l’home més elegant del món”.

Hassan II amb un vestit de Camps (1962)

El 1969, Josep Camps s’associa amb l’italià Mario de Luca –un altre dels joves que s’havia format a casa seva- i s’instal·la al taller que de Luca havia obert al núm. 11 de la plaça Madeleine. D’aquesta manera neix un dels establiments estrella de l’art de la sastreria de París: Camps de Luca, que aviat adquirirà renom mundial (avui encara existeix i es manté com un referent internacional de la moda masculina).

Locals de Camps de Luca a la pl. de la Madeleine

Junts, Josep Camps i Mario de Luca creen l’anomenat estil parisenc, alhora clàssic i innovador, intermedi entre el classicisme anglès i el manierisme italià: americanes cenyides, més ajustades al cos que en l’estil anglès, espatlles altes, l’osca de la solapa característica (en parlo més endavant), etc..

Als anys setanta, Camps de Luca té clients com els elegants rei Hussein de Jordània i Reza Pahlavi, xa de l’Iran, els actors Bourvil i Louis de Funés, els cantants Claude François i Johnny Hallyday, etc. Cristina Masramon, en un article publicat a la revista Vic (únic text en català sobre Josep Camps que he trobat a la xarxa) diu que també van ser clients de la casa el príncep Mobarak, el príncep de Mònaco o el gran Charles Boyer.

Hussein de Jordània amb un vestit de Camps de Luca

Els vestits que Josep Camps va fer per a Claude François, un dels clients estrella de la casa, són un exponent de la cèlebre cisa de les mànigues -molt alta- de les seves americanes. Eren vestits d’escena, dissenyats per a les actuacions d’aquest cantant pop, que incloïen coreografies frenètiques. Per això les americanes de Claude François tenien la cisa extremament alta, que li permetia una gran llibertat de moviment a l’escenari sense que el vestit perdés mai el seu caient impecable. Els entesos diuen que només els sastres més bons saben fer vestits ajustats al cos, perquè no és fàcil que un vestit cenyit sigui confortable.

Vestit de Camps de Luca per a Claude François

Són anys de plenitud. Josep Camps és el sastre vedet de la professió i Camps de Luca té quaranta empleats i fa més de mil vestits a mida per any. El jove Marc de Luca, fill de Mario i que amb els anys assumirà la direcció de la casa, comença a aprendre l’ofici sota la tutela de Josep Camps. Diu que encara recorda els cursos de tall que Camps feia els diumenges al matí, i que aprendre l’art de tallar amb Josep Camps era com aprendre a tocar el violí amb Ivry Gitlis o el piano amb Arthur Rubinstein.

Una de les aportacions més cèlebres de Josep Camps, que amb el temps sembla que ha esdevingut llegendària, té per objecte un element de les americanes que sembla menor però al qual, pel que he pogut comprovar, la literatura sobre moda i sastreria atribueix una importància notable. Em refereixo al que els francesos anomenen cran du revers i els anglesos lapel notch (suposo que en català n’hem de dir osca o cran de la solapa –o de la gira-), que és l’entalla o incisió que presenta la solapa d’una americana en la confluència entre el coll i la solapa estricta.

Cran Camps. En carabassa i verd, els dos angles de 90º

Els francesos es vanten de tenir un senyal distintiu que, amb només un cop d‘ull, delata l’origen francès –parisenc- d’un vestit: el que internacionalment es coneix com a cran Camps o cran parisenc. Els experts consideren que aquesta osca de la solapa, dissenyada per Josep Camps i que avui continua essent el signe d’identitat de les americanes de Camps de Luca, és el must de l’art de tallar i constitueix l’element més distintiu de l’estil francès respecte dels estils anglès i italià. La característica principal d’aquesta osca, perfecta visualment, és que tant l’angle del coll com el de la solapa estricta són de 90°. Per altra banda, l’osca no és simètrica: la solapa és una mica més ampla que el coll i, per tant, a l’osca la línia del coll és més curta que la de la solapa.

Americana de Camps de Luca amb el cran parisenc

Des que vaig saber que les osques de les solapes són tan apreciades pels especialistes, vaig pel carrer escrutant totes les solapes que trobo. He arribat a la conclusió que actualment les osques en forma de boca de peix -de les quals la de Josep Camps és una referència- predominen àmpliament en el món de les solapes masculines, i que en general la part superior de l’osca, la del coll, forma un angle de més de 90º.

Avui, la casa Camps de Luca la dirigeixen el fill (Marc) i els néts (Charles  i Julien) de Mario de Luca, que mantenen l’estil creat pels dos fundadors. L’any 2014, la pressió immobiliària els va obligar a deixar els llegendaris locals de la plaça de la Madeleine i des de llavors comparteixen locals amb Stark & Sons, al núm. 16 de la rue de la Paix (Alan Stark, nét del fundador d’aquest també històric establiment parisenc, no té hereu i es va associar amb Marc de Luca per a garantir la continuïtat del negoci). Entre els clients de Camps de Luca continua havent-hi membres de la reialesa –ara predomina la del Golf- actors, gent de la premsa i la televisió, etc..

Al meu avi li hauria agradat de comprovar que, prop de setanta anys més tard, la forma de la C inicial de Camps que consta a la capçalera de la carta que el seu amic li va adreçar el 1952 (i que apareix també en la firma autògrafa de Josep Camps) encara es manté en el logotip de Camps de Luca.

També hauria estat molt content si, l’any 1993, hagués pogut veure en vida com Vic dedicava un carrer al seu amic: el carrer del sastre Camps.

L’avi, quan explicava que el seu gran amic d’infantesa s’havia convertit en el millor sastre de París, sempre acabava amb la mateixa anècdota. Sota les voltes de Plaça, ell i Josep Camps jugaven a batalles d’espadatxins. L’avi arreplegava quatre fustes d’alguna caixa de la rebotiga de casa seva i, amb un parell de claus i un martell, feia dues espases. Camps es presentava amb un tros de tela, tisores i cordill, i en un tres i no res feia dos magnífics antifaços.

Afegeix un comentari